Un heroi de peus a terra

El nom del vent, Patrick Rothfuss

Aquesta és la primera entrega de la trilogia Crònica de l’assassí de reis que amb la seva publicació l’any 2007 va revolucionar el món de la fantasia èpica. El nom del vent segueix les peripècies de Kvothe, mag, assassí, músic i aventurer. Kvothe neix en
una família d’artistes itinerants i després de la mort tràgica dels seus pares inicia un periple per descobrir-ne els assassins que el portarà a profunditzar al món de la màgia. Amb gran modèstia, el mateix Kvothe descriu les seves gestes:

He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos. Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mí.

Arribats a aquest punt podríem concloure que ens trobem davant una mostra de la típica novel·la de fantasia èpica, potser amb un heroi més hàbil que la majoria, però poc més. I estaríem completament equivocats; El nom del vent és qualsevol cosa menys una típica novel·la fantàstica. Des de la primera pàgina, Patrick Rothfuss (no us sorprendrà saber que és professor de llengua i literatura a la Universitat de Wisconsin) pren els elements habituals d’aquest tipus d’històries -heroi orfe, mentor poderós, llegendes que resulten ser certes, infàncies tràgiques -i estableix una dinàmica d’inversions que juga amb les nostres expectatives sobre el gènere fantàstic.

El mateix Kvothe estableix aquesta dinàmica quan narra la seva vida al Cronista, és sorprenent les moltes vegades que inicia un paràgraf amb una variació de la següent estructura Si això fos una de les teves llegendes, aquesta seria el moment en que faria X, però com que és la vida real, vaig fer Y (he intentat trobar la citació, però ximple de mi no vaig marcar la frase a cap de les seves cinquanta mil aparicions). Kvothe demostra que coneix els mecanismes de la narració èpica, però sap que no pot aplicar-los al món real (encara que aquest sigui un món on la màgia és possible). El millor exemple d’aquest sistema d’inversions és l’escena on Kvothe rep la seva primera lliçó d’Elodin, l’arcanista que es convertirà en el seu mentor. Elodin demana a Kvothe que es llanci des del terrat de la universitat, en un acte de fe que demostrarà el seu compromís amb l’aprenentatge de la màgia. Com a lector, estàs convençut de que quan Kvothe superi els seus dubtes, saltarà i descobrirà que pot volar o controlar la seva caiguda o que Elodin el salvarà. El que no esperes és el que acaba passant: Kvothe cau del terrat com un sac de patates i avergonyit i ple de blaus ha de suportar les burles d’Elodin per la seva inconsciència i temeritat.

Kvothe és, doncs, un heroi vulnerable i on això es veu més clar és en la seva relació amb els diners. Al llarg de la novel·la, Kvothe pateix problemes econòmics contínuament, els diners són una preocupació constant, especialment quan el protagonista inicia els seus estudis universitaris. Un cop més, ens trobem amb una altra inversió: no hi ha tresors que solucionin els problemes, ni monedes de plata, ni doblons d’or sinó un complex sistema de monedes que Rothfuss descriu al detall i que estic convençuda que es convertiria en el tema central dels malsons de Kvothe si no fos per la dramàtica mort dels seus progenitors.

En última instància, El nom del vent segueix tenint molt en comú amb els seus predecessors al món de la fantasia èpica, només cal veure l’univers ric en llegendes en què té lloc per veure la influència de Tolkien. La gran diferència és que Rothfuss fa baixar l’heroi del seu pedestal i l’obliga a tocar de peus a terra i, com és lògic, el pobre de tant en tant ensopega.

Observacions addicionals

• Diu Wikipedia que Kvothe es pronuncia “cuouz”, suposo que és millor que “Bote”, que és com ho pronunciava jo dins el meu cap.
• Al principi quan sentia parlar del llibre, jo també el confonia amb L’ombra del vent. Potser seria hora de pensar en un nou sintagma nominal amb què titular bestsellers inesperats.
• A banda de jugar amb l’estructura habitual del gènere i les expectatives del lector, Rothfuss reflexiona sobre el procés pel qual els fets reals es transformen per mitjà del boca-orella i acaben per convertir-se en mites.
• Hi ha moments en què Kvothe demostra competència en tantes àrees (música, lluita, màgia, interpretació, etc.) que corre el perill de convertir-se en un Marty Stu
• La segona part de la trilogia ja està a la venda i es titula El temor d’un home savi. El títol provisional de la tercera entrega és The Doors of Stone.
• Per cert, el títol complet del llibre és El nom del vent. Crònica de l’Assassí de Reis: Primer dia. Abans no m’he vist amb cor d’escriure’l sencer.
• Entre una cosa i una altra no us he dit si m’ha agradat el llibre. Haig de dir que entenc perfectament l’atractiu que li troben tant els aficionats a la fantasia com el públic en general, però també haig d’admetre que m’ha deixat una mica freda. En part perquè un cop vaig identificar-ne l’estructura em va semblar previsible, però sobretot perquè no suporto els personatges que parlen en aforismes.

Edicions

El nom del vent, Plaza & Janés (Traducció de Neus Nueno Cobas)

El nombre del viento, Plaza & Janés (Traducción de Gemma Rovira)

The Name of the Wind, DAW Books

Sisplau, fes un truc a la mare

Por favor, cuida de mamá, Kyung-sook Shin

Sisplau tingues cura de la mare és l’últim gran best-seller de la literatura coreana i la primera obra de la popular autora Kyung-Sook Shin que s’ha traduït a l’anglès i al castellà.
L’argument de la novel·la és prou simple, després de que la mare desaparegui a l’estació de Seül, els seus fills grans i el seu marit afronten la possibilitat d’una vida sense la Park So-nyo. La cerca de la mare destaparà secrets del passat, penediments i records dolorosos, però també noves facetes de la mare que ningú coneixia.

Val a dir que Kyung-Sook Shin no s’està per romanços i posa en joc totes les cartes per aconseguir emocionar-nos. Veure la Park So-nyo vagant per Seul amb una sandàlia de plàstic trencada que se li clava al peu posarà a prova la impassibilitat de qualsevol. Però on és probable que posi més el dit a la llaga, especialment per als lectors més joves, és a les escenes on els fills repassen compulsivament tots aquells petits desaires que li van fer a la mare: trucades a les que responien amb monosíl·labs, exhalacions d’impaciència i promeses trencades. I sobretot, el penediment d’haver entès massa tard que la mare no era només la mare, que tenia una vida independent a la seva que amb la pèrdua de la Park So-nyo romandrà un misteri sense resoldre.

La novel·la acaba amb la filla gran de Park So-nyo al Vaticà, on observa absorta l’estàtua de la Pietà de Miquel Àngel. Per als antics romans, el deure dels fills cap als pares s’associava amb la que els humans devien a les divinitats. Potser no cal sacrificar un bou en el seu honor, però no seria mala idea fer una trucada a la mare. Si no ho feu, Kyung-Sook Shin s’assegurarà de que us en penediu per sempre amb Please Look after Mother.

Observacions addicionals

• Em passa sovint que no puc encabir tot el que m’agradaria al text de la ressenya. Cansada de que em quedin coses al tinter, instauro aquest apartat d’extres.
• Mentre llegia la novel·la em van venir al cap dos llibres. El primer és Las delicias de la maternidad (The Joys of Motherhood, Buchi Emecheta) que amb elements molt semblants -els sacrificis de la maternitat, la clivella entre l’educació rural dels pares i l’experiència urbana dels fills- opta per un to de sàtira demolidora que et glaça la sang. I el segon és La canción de Solomon (Song of Solomon, Toni Morrison) especialment per la figura de Pilate, que comparteix atributs místics amb el personatge de Park So-nyo.
• Us prometo que no vaig planejar la ressenya perquè coincidís amb la setmana del Dia de la Mare. Dit això, feu un truc a la mare diumenge.
• La meva edició en anglès del llibre tradueix la “Mare” del títol com “Mother”, mentre que altres edicions en anglès han optat per l’apel·latiu més informal “Mom”, igual que l’edició espanyola que opta per “mamá”. No parlo coreà, així que corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en una cultura on els honorífics són una part tan important del llenguatge, el terme “Mare” sembla més adequat, encara que soni aliè a les nostres orelles indoeuropees.
• M’ha costat sang, suor i llàgrimes trobar el vincle a la editorial coreana que trobareu més avall sense parlar-ne l’idioma i molt em temo que ningú el premerà.

Edicions

Por favor, cuida de mamá (Grijalbo, traducció d’Aurora Echevarría Pérez)

Please Look after Mother (Orion Books, traducció de Chi-Young Kim)

Eommareul Butakhae, (Changbi Publishers)

La fugida i l’imaginari femení

El drama de l’empresonament i fugida de les dones sembla ser un leitmotif de la literatura del segle XIX escrita per dones i no seria massa agosarat dir que es tracta d’una temàtica femenina. La novel·la femenina del dinou sempre m’ha fascinat i el tema de fugir està força present a la literatura de grans autores. El llibre que em va inspirar a reflexionar sobre això va ser El despertar, de Kate Chopin, però evidentment Edna Pontellier no és l’única dona que intenta fugir de la seva vida.

Per a mi, hi ha tres vies d’escapament possibles, però segurament en podríem nombrar més. En primer lloc, i segurament la més coneguda gràcies a la novel·la de Charlotte Brontë Jane Eyre, és a través la bogeria. Nombroses són les teories que sostenen que Bertha Mason, la boja tancada a l’àtic, és l’alter ego de Jane i, per tant, la bogeria esdevé una manera plausible d’escapar del confinament de la casa. No obstant, després de barallar aquesta opció al llarg de tota la novel·la, Jane finalment escull escapar físicament de la casa. La que sí que opta per aquesta via és la protagonista de “The Yellow Wallpaper”, de Charlotte Perkins Gilman, on l’heroïna, empresonada en les seves quatre parets de l’habitació groga, es torna boja per tal de poder alliberar-se de les urpes del seu marit i dels metges. Tampoc és l’única: Emily Dickinson al seu poema “Much madness is divinest sense” també pensa que la bogeria és una manera de desfer-se dels lligams socials.

Irònicament, una segona estratègia de fugida i alliberament és precisament el tancament absolut. Tornaré a citar Emily Dickinson perquè és l’exemple perfecte. La domesticitat rel.lega les dones al confinament de la llar i a les tasques de cura. La llibertat de moviment és limitada -qui no recorda l’escàndol que provoca Elisabeth Bennett d’Orgull i prejudici quan decideix atravessar els camps i camins a peu per fer una visita a la seva germana malalta que es troba a Netherfield?- i les dones passen la majoria del seu temps a casa. Emily Dickinson porta això al límit i, en un acte de subversió, es tanca completament en les quatre parets de la seva cambra per dedicar-se a la seva tasca creativa.

Finalment, podríem dir que la mort va definir tota una generació de protagonistes del segle dinou, més conegudes com a heroïnes bovarianes, que, igual que Emma Bovary, es suïciden com l’acte més extrem d’alliberament. Es el cas de Edna Pontellier de El despertar, que lluny de ser retratada com una “dona perduda”, mai demana el perdo de ningú per haver comès adulteri i seria més aviat una declaracio final de no voler formar part del contracte social, en què les dones neixen essent propietat del pare i mitjançant un intercanvi de béns aquestes passen a ser propietat dels marits. Per tant, el suïcidi es converteix en un acte subversiu i un clam per als seus drets i l’alliberament.

En definitiva, la literatura del segle dinou escrita per dones mostra la resistència cap a un sistema socio-econòmic que limita la llibertat de decisió i de moviment sobre les dones. Aquestes escriptores exploren els límits del control sobre el propi cos i les vies d’escapament d’un sistema que les oprimeix.

Mini-guia de recomanacions per Sant Jordi

Enguany ens ha estat impossible preparar un especial de Sant Jordi com el de l’any passat, així que per compensar us hem preparat una mini-guia de recomanacions per la Diada. Aquí teniu algunes idees pels que encara no heu decidit quin llibre voleu comprar:

El temps es un cabró, Jennifer Egan

El meu descobriment d’aquest any. Bona literatura que a més aconsegueix la fita de ser increïblement entretinguda.

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

El comissari Adamsberg és la prova vivent de que ni tots els detectius són cínics de volta de de tot, ni que tots els crims es resolen a cops de bastó.

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Si busqueu un clàssic, McCullers no us decebrà amb la seva crònica de cinc ànimes solitàries que busquen algú amb qui connectar.

El món no se’n surt, Tony Judt

On el govern diu retallades, Tony Judt diu ajudes socials. Un anàlisi enlluernador sobre el món on vivim.

Promise, Wendy Wunder

Un llibre per als joves que estan farts de vampirs enamorats. Una noia s’enfronta a la possibilitat de la seva mort, quines són les probabilitats de que succeeixi un miracle?

I la musa va assassinar l’autor

Mr Fox, Helen Oyeyemi

A l’última novel·la de l’autora britànica d’origen nigerià Helen Oyeyemi, l’escriptor St John Fox rep la visita de Mary Foxe, la dona ideal que va concebre en la solitud de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No es tracta, però, d’una visita social, Mary Foxe acusa al seu creador d’assassinat a sang freda, i és que les històries de St John Fox tenen la pertorbadora tendència d’acabar amb la mort violenta de les seves protagonistes. St John li treu importància, només és ficció, diu. De manera que la Mary l’arrossega a una de les seves històries per tal que l’experimenti en primera persona. Comença així un estira i arronsa entre escriptor i musa, una batalla de narracions que segresta la vida Fox i fa més tangible a la Mary, i a la que no tardarà en afegir-se la Daphne -l’esposa del St John- gelosa del món fictici que absorbeix al seu marit.

Aquesta és per tant, la història d’en St John, la Daphne i la Mary Foxe i també dels contes que ells mateixos teixeixen. En molts casos, aquests contes són iteracions dels contes de fades que van inspirar Oyeyemi per escriure Mr Fox. L’autora pren de base els mites de Barbablava, Reynardine, Fitcher’s Bird o The Robber Bridegroom  i els rescriu una vegada i una altra, movent-se en el temps i en l’espai, jugant amb els personatges i les seves perspectives. Les crueltats que s’inflingeixen els amants, la lluita per la independència individual i, sobre tot, la violència endèmica contra les dones són alguns dels temes que es repeteixen al llarg de la novel·la.

És justament la utilització de la violència contra les dones com un recurs literari suat que inflama la Mary Foxe. St John intenta justificar-se citant la famosa frase de Poe:

No hi ha res més poètic que la mort d’una dona jove

Però Oyeyemi aviat despulla Fox de les seves excuses barates, l’ús efectista de laviolència es revela com un símptoma de l’estil descuidat de l’autor i del seu afany per evitar les complexitats d’un conflicte real. El mateix St John evidencia la seva aversió a la controversia i el seu mestratge de l’estil suposadament més benigne de manipulació masculina quan descriu la seva relació amb la Daphne:

La vaig arreglar ben aviat. Li va explicar amb molt de sentiment que una de les raons per les que l’estimo [referint-se a la Daphne] és que mai no es queixa. I com és lògic, ara ni  tan sols s’atreveix queixar-se.

Afortunadament per a Oyeyemi i els seus personatges, l’experiència de la narració sempre és positiva. El pas de musa a narradora obre el camí cap a la independència de la Mary i permet a la Daphne trobar una identitat diferenciada del seu marit. Quant al St John, el pas de subjecte a objecte de la seva narració exposa una misoginia internalitzada que ha contribuit al seu empresonament emocional.

Com demostra l’estructura canviant de la novel·la, Oyeyemi manté un to jocós i una lleugeresa d’esperit d’una sofisticació que recorda als millors moments de la screwball comedy americana, encara que tampoc defuig els aspectes més foscos l’exploració de la violència que guia els seus personatges. En ocasions, la barreja pot sembla estranya, però el resultat és deliciós, humorístic, punyent i també adictiu.

Mr Fox, Picador

Procrastinació literària

Perdoneu per haver trigat tant a publicar aquesta entrada, estava procrastinant. La procrastinació és un comportament diria que gairebé innat, qui digui que no procrastina mai, menteix. Evitaré fer un escrit de l’estil de manual auto-ajuda i donarem per fet que la procrastinació és incurable. Això sí, hi ha maneres i maneres de fer-ho! Aquí us proposo unes quantes maneres perquè la vostra procrastinació tingui un toc literari.

Fer un soliloqui

Sort que Hamlet no tenia internet

Hamlet és el gran procrastinador per excel·lència. Des de la segona pàgina que sap que ha d’acomplir una missió i en necessita 150 més per fer-ne alguna cosa. Per donar-se temps decideix fer un soliloqui, i us animo a fer-ho també. Heu d’entregar un treball? No patiu, està demostrat que els humans funcionem millor si treballem sota pressió, dediqueu el vostre temps a escriure un gran monòleg xecspirià.

Què faria Jane Eyre si…?

No sap on s'hi fica!

Què faria Jane Eyre si s’adonés que Bertha Mason no és mala persona i que és en Mr Rochester el manipulador, maltractador i violent? Perquè fer la tasca que ens ha manat el/la supervisor/a si podem passar-nos el dia pensant què farien els personatges en situacions completament diferents. Què passaria si Harry Potter no tingués a Hermione de side-kick? Què faria Catherine si visqués en un lloc on la gent no estigués sonada en comptes de Wuthering Heights?

Escriure aquella novel·la que sempre hem volgut escriure

Amb una llibreta d'aquestes es té més classe

Diuen que procrastinar és una manera d’evitar una tasca major. Però qui diu que procrastinar no pot ser útil? Tenir obert el notepad a l’ordinador o tenir una llibreta al costat ens pot ajudar a fer l’esquema de la nostra novel·la ideal. He dit esquema, no escriure la novel·la, ja que això es convertiria en una tasca a acomplir, que va en contra de tots els principis de la procrastinació.

Fer-ne de Facebook un melodrama

I si no trobes idees, sempre queda lamebook (per seguir procrastinant)

Tothom té l’amic a Facebook que escriu les seves desgràcies perquè la resta se n’assabenti, i si no en tens és que ets tu mateix/a. Per què no fer-ne un ús literari? Segueix la seva evolució i anota-ho, fins i tot podem ser actors de la història comentant les seves desgràcies perquè s’enfonsi en el dolor. Qui sap, potser tenim el proper jove Werther a les mans en versió segle XXI.

La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.

Cos i textualitat: una experiència distòpica

Divergent, Veronica Roth

Darrerament he estat reflexionant sobre la representació del cos a la literatura i em ballen al cap un munt de qüestions que vaig preguntant de mica en mica a mesura que vaig llegint textos; no és que n’obtingui respostes absolutes, això cal dir-ho, però faig una lectura que fins ara no se m’havia presentat com a possible. És el cas de la novel·la que he llegit recentment, Divergent de Veronica Roth, presentat sota el format de narració distòpica i que actualment encapçala la llista de best-sellers juvenils del New York Times.

Beatrice viu en una ciutat dividida en quatre faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Beatrice viu amb la seva família en el si de la comunitat d’Abnegació i on arriba un punt en què l’heroïna ha de desarrelar-se de la seva família i començar la recerca de la seva pròpia identitat. Aquests darrers mesos han estat per a mi un descobriment de la literatura de ciència-ficció juvenil i la recerca de la identitat és un tema gairebé present en tot aquest tipus d’històries, ja que o bé el protagonista viu en un món on els seus habitants són observats de molt aprop i obligats a ser d’una certa manera i seguir unes obligacions molt restrictives, o bé aquest govern pren forma sota el format d’una família amb clares expectatives sobre els seus fills i filles. En el cas de Beatrice, són els dos.

Viure en Abnegació vol dir que mirar-se en un mirall és un símbol de pretensió de superioritat i que la satisfacció de l’altre sempre prioritzarà els nostres propis interessos. Per tant, quan Beatrice als setze anys escull que la facció on vol viure la resta de la seva vida és Intrepidesa, el seu cos i la seva identitat prenen una nova forma. És interessant com això es tradueix en una forma d’expressió corporal, en què la manera de presentar el cos ja no és un procés banal, sinó una forma d’expressió creativa: Beatrice (o Tris, el sobrenom que tria) es tatua la pell i té el dret de triar la roba que es vol posar.

Tot i això, aquesta forma d’expressió i creativitat al cap i a la fi és molt restrictiva, donat que ha de complir els criteris de la seva nova facció. Què passa, doncs, quan no es pertany a cap facció? M’aturaré aquí per no desvetllar la trama sencera de la història, però la relació entre cos i textualitat s’evidencia al llarg de tota la història. Un altre tema que es presenta és com és llegit per la mirada de l’altre. Beatrice té una constitució prima, és baixa d’estatura i les formes d’una nena petita, cosa que fa que els altres la vegin com un subjecte vulnerable i desencadeni dues reaccions: d’una banda, els que prenen el rol protector, i de l’altre, els que aprofiten de la seva debilitat per destruir-la. La sexualitat també s’intueix -només s’intueix, una novel·la de masses no podria exposar de manera oberta els adolescents i la seva relació amb el sexe- amb la protagonista i la seva por per les relacions sexuals, amb la conseqüent interpretació del significat de la pèrdua de la virginitat.

Crec que aquells que van gaudir amb Els jocs de la fam es trobaran, com diu l’expressió castellana, “en su salsa” amb aquesta novel·la. Una heroïna forta, però contradictòria, amb virtuts i defectes que en la lluita per la seva supervivència es construeix la seva pròpia personalitat.

Divergent (Estrella Polar)

Divergente (Molino)

Divergent (Katherine Tegen Books)

Un Mea Culpa de la Inés i de la Marta

Avui és el Dia Internacional de la Dona i també l’ocasió perfecta per fer una confessió que des de temps enrere a la Inés i a mi ens pesava sobre la consciencia. Aquí va: fins fa un parell de setmanes, hi havia un esbiaix evident entre el nombre d’autors i d’autores ressenyats al bloc. Un cop més, els homes rebien més visibilitat a la xarxa que les seves col·legues escriptores i, aquesta vegada, la culpa era nostra.

Tot va començar fa uns deu mesos, quan se’m va acudir comptar el nombre de ressenyes que havíem escrit fins el moment i em vaig quedar esmaperduda en comprovar que havíem ressenyat molts més llibres escrits per homes que no pas per dones. Ara mateix no recordo les xifres exactes, però l’esbiaix era més que evident. No cal dir que el feminisme, el paper de les dones a la literatura i la mateixa literatura com a agent de canvi són algunes de les qüestions que tractem habitualment al bloc reflectint així les nostres preocupacions de la vida real, però sense adonar-nos-en, tant la Inés com jo ens havíem doblegat sota el pes d’una tradició literària que subestima sistemàticament el paper de les dones com a creadores. Personalment, crec que el nostre error va ser creure la igualtat es produiria de manera natural quan, com a la vida real, la lluita per la igualtat demana atenció, esforç i voluntat.

Tornant a aquell fatídic dia, vaig trucar a la Inés de seguida i vam acordar que a partir d’aquell moment els llibres escrits per dones tindrien preferència sobre la resta fins que arribéssim, com a mínim, a una situació d’igualtat. És possible que els més observadors d’entre vosaltres ja hagueu notat aquest esbiaix dels últims mesos a les nostres ressenyes.

Des d’una perspectiva purament personal, l’experiència de privilegiar la lectura de llibres escrits per dones durant aquests últims mesos ha estat magnífica, m’he divertit, m’he emocionat, he après i he descobert algunes escriptores que sé que m’acompanyaran durant molt anys. No sento que hagi perdut res i sé que he guanyat molt amb l’experiència.

El que toca a partir d’ara és mantenir l’equilibri, a dia d’avui les xifres són les següents: 33 autores i 31 autors. A Dr Read Good, no volem ser com la majoria de la premsa literària, així que us volem reclutar per ajudar-nos a seguir pel bon camí, diuen que cent ulls hi veuen més que dos, oi? Amb la vostra col·laboració, estic convençuda de que Dr Read Good continuarà creixent per convertir-se en el bloc que vam somniar fa quasi dos anys. Sense vosaltres no seria possible, moltes gràcies!

Flamencs a Maine

Promise, Wendy Wunder

Des que treballo a l’àmbit de la literatura juvenil, un dels subgèneres que m’he trobat més sovint -i que més em treu de polleguera- és el que anomeno “adolescents amb càncer”.   És una temàtica que acostuma a enrabiar-me per diverses raons: facilita que l’autor oportunista manipuli les emocions del lector, la narració normalment només té dos finals possibles i, en general, la moral de la majoria d’aquestes novel·les és una barreja de carpe diem i “aprèn a valorar allò que tens”. Dit això, em disposo a contradir-me perquè us penso recomanar una d’aquestes novel·les, una que pren tots aquests tòpics, els examina i els llança per la finestra.

La coberta en català és tot un homenatge al kitsch.

La Cam conviu des de petita amb un neuroblastoma i ara, amb només divuit anys, el càncer se li ha estès per tot el cos. Els metges no poden fer res més per ella i la Cam es resigna a l’inevitable. Afortunadament, la seva mare no està disposada a permetre que la seva filla gran l’abandoni sense lluitar, així que la convenç per viatjar a Promise, un poblet de la costa de Maine on es diu que hi succeeixen miracles. Flamencs a l’oceà Atlàntic, marees de marietes i una població d’excèntrics adorables són només alguns dels prodigis que amaga Promise. Allà, la Cam trobarà l’amor, redescobrirà la seva mare i la seva germana petita i, per primer cop, es permetrà tenir esperança en el futur.

A diferència del que sembla indicar la coberta anterior, la Cam no és d'origen caucàsic sinó samoà

Però no feu cas del resum de la novel·la perquè no li fa justícia. El secret de Promise -jo prefereixo el títol original The Probability of Miracles, però què hi farem- es troba a la seva protagonista, la Cam és intel·ligent, enginyosa, fins i tot càustica, però també profundament vulnerable -i balla el hula!- i el seu viatge d’autodescobriment per Promise és tan hilarant com punyent. Wendy Wunder -amb un nom com aquest de què no pot ser capaç una persona!- barreja humor i tragèdia en les dosis justes per commoure, provocar el riure i també el somriure i il·luminar els petits miracles que omplen de màgia el dia a dia.

A aquestes alçades, m’imagino que haureu notat que us he enganyat i que Promise comparteix la moral d’aquelles novel·les de que us parlava al principi, a les quals el protagonista aprèn a gaudir el moment i a valorar les persones que estima. Però què més es pot dir quan ens enfrontem a la injustícia fonamental que és la mort d’algú tan jove? L’abisme no ofereix respostes; potser que gaudim de l’ara i l’aquí. Això és el que ens diu Wunder i ho fa sense manipular el lector amb trucs barats i girs enganyosos. Finalment, per a aquells que s’ho preguntin: sí, és possible que em fes vessar alguna llagrimeta…

En català: Promise, La Galera

En castellà: Promise, La Galera

En anglès: The Probability of Miracles, Razorbill