Raons d’una absència

Últimament, les nostres publicacions al bloc s’han tornat més erràtiques del que és habitual (que ja és dir), però no em culpeu a mi. Culpeu a la Inés que em va introduir al fantàstic món de Coursera, un projecte gratuït que permet accedir online a cursos de diverses universitats americanes.

Ara mateix estic immersa en un curs anomenat Fantasy and Science Fiction: The Human Mind and Our Modern World, impartir pel professor Eric Rabkin de la Universitat de Michigan. El tema és apassionant i completament nou per a mi perquè mai havia estudiat la literatura fantàstica com a gènere. El costat negatiu és que quan em vaig apuntar, no em vaig fixar en que els requeriments del curs incloïen cada setmana: llegir una (o més d’una novel·la), escriure un treball i avaluar la feina de cinc companys del curs. Per no mencionar, veure els vídeos de les classes de Rabkin, participar en els fòrums i, si ets una mica ambiciós, dedicar-te a fer recerca per tal de treure la nota màxima als teus treballs. El resultat és una Marta més atabalada que de costum i poc temps per dedicar al bloc.

La Inés també esta immersa en el un altres curs de Coursera, però quan acabem, tornarem més sàvies i més cultes. Mentrestant, feu un cop d’ull a la oferta de cursos del projecte, se us caurà la baba! I si us decidiu a participar en algun, aviseu-nos i digueu-nos si val la pena!

 

 

 

La família reial sota una república

The Queen and I, Sue Townsend

Resulta que la meva mare porta un club de lectura en anglès. Cada mes, ha de llegir dos llibres escrits en llengua anglesa i després dinamitza un grup de discussió amb catalanoparlants que volen practicar la comprensió lectora i l’expressió oral en anglès.

Aprofito per fer-vos un moment de publicitat: els grups de lectura estan organitzats per la cooperativa Abacus i es fan mensualment a les botigues arreu de Catalunya. La meva mare, l’Elaine, dinamitza els grups de Badalona, i és fantàstica (i no perquè sigui la meva mare!).

Moment de publicitat acabat. Si us explico això és perquè darrerament arriben llibres a casa que ni la meva mare ni jo haguéssim escollit normalment, així que sovint em trobo agafant llibres de la prestatgeria que no hauria llegit mai si no fós perquè l’Abacus envia cada sis mesos un paquet de llibres a la meva mare. És una oportunitat excel·lent per obrir el meu camp de visió. A més a més, els textos que escull l’Abacus estan pensats per a aprenents d’anglès.

Aquest és el cas de The Queen and I, un llibre que mai hauria llegit si me l’hagués trobat a la llibreria i que ara podria recomanar a qualsevol persona que vulgui practicar la comprensió lectora en anglès. La novel·la part de la següent hipòtesi: què passaria si alguna vegada el partit republicà anglès arribés al poder? En aquesta història, la casa de Windsor es veu obligada a abdicar i a instal·lar-se en un barri popular per viure en una casa de protecció oficial a base de les pensions de l’Estat.

Ara que ens trobem enmig d’escàndols de la família reial espanyola, més d’un segur que ha fantasejat en posar-los a viure en un pis de protecció oficial. Fora vacances a Mallorca a bord d’un iot, aviam com ho farien amb una pensió de l’Estat de 400 euros al mes.

Qui es quedaria amb en Bribón?

El resultat de Sue Townsend és hil·larant. El caviar és substituït per llaunes de baked beans i tè ja no es serveix en tasses de porcellana; la família reial ha de sobreviure nombroses vegades gràcies a la caritat dels seus veïns i soportar les visites d’una treballadora social. El príncep de Gal·les troba els petits plaers de la vida plantant tomàquets en el petit tros de jardí que té la seva nova casa, mentre que la princesa Anne s’entesta en criar un cavall en un metre quadrat de gespa. La reina es fa prendre per boja quan ha d’explicar a un funcionari que el seu nom és Elisabeth Windsor i que vol que li adelantin la pensió del mes següent. No obstant, l’autora aconsegueix mantenir el to humà de la història tot i destruir completament durant 270 pàgines la institució monàrquica.

He de reconèixer que a mi m’encanten

Tot i que ja ens agradaria veure en Urdangarín plantant patateres, només podem conformar-nos (de moment) a llegir ficció i riure pàgina rere pàgina amb la novel·la de pàgina. Malauradament, veure la Leonor i la Sofia fent classe en uns barracons a l’escola pública de Vallecas tan sols pot ser producte d’una novel·la de ciencia-ficció.

The Queen and I (Penguin)

No hi ha traduccions disponibles.

Passeu el missatge

Un gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Catwoman, felina feminista?

El problema dels blockbusters és que sovint acostumo a mirar-los amb molts mesos de retard, sovint per mandra, sovint perquè considero que no valen els 10€ del cinema. És el cas la trilogia Batman de Christopher Nolan. La primera no la vaig trobar esplèndida en absolut, els banquets de salsitxes no m’atrauen especialment; la segona em va interessar més per la profunditat dels personatges i, s’ha de reconèixer, Heath Ledger va ser un gran joker. Així que quan la tercera es va començar a projectar a la gran pantalla vaig prometre’m que la veuria, però no corria pressa. Sis mesos més tard, per fi he trobat tres hores del meu dia per mirar la darrera obra Batman de Nolan. Ni tan sols havia mirat el tràiler, no coneixia ni el càsting ni els personatges. Així que va ser una gran sorpresa quan a la pantalla va aparèixer, tatxan!, Catwoman!

ATENCIÓ! Aquesta ressenya conté megaspoilers. Penso que sóc l’única persona que ha començat el 2013 sense haver vist The Dark Knight Rises, però per si les mosques.

Catwoman, o Selina Kyle, com prefereix el director. Estava tan emocionada que per fi Nolan posés un personatge femení que no fos una bleda assoleiada (recordem que Rachel Dowes ha de ser rescatada per Batman no una, sinó dues vegades) que vaig intentar passar per alt el fet que Hannah Hathaway ha de saltironar per tota la ciutat de Gotham amb uns talons de 20cm i una mena de vestit que segur que s’ha d’untar el cos amb vaselina per poder-se’l posar. A més, la companya de de Catwoman prometia una relació homosexual que podria haver trencat motlles. Però no. En absolut.

 

Primerament, cal dir que Nolan no és precisament l’alumne perfecte de Bechdel, de fet The Dark Knight Rises no passa el test. Els dos personatges femenins principals, Selina Kyle i Miranda Tate no parlen entre elles en cap moment. La side-kick de Selina no té nom i despareix com si res a la meitat de la pel·lícula. És més, les ciutadanes de Gotham són pràcticament inexistents i sembla ser una ciutat envaïda per la testosterona. La policia sembla comptar només amb una dona policia -només recordo un pla amb una dona vestida d’uniforme- i la banda friki de Bane està formada únicament per homes. A més a més, el fantàstic futur Robin salva un autobús ple de nens orfes (el masculí aquí no és inclusiu).

Però tornem a centrar-nos en Selina. He mencionat els grans problemes d’atrezzo, però què hem de dir del personatge? Doncs bé, la Catwoman de Nolan sembla fer un ronroneig feminista que acaba amb un frotament a les cames del patriarcat. Selina és una lladre, de classe humil, amb interessos contraris a Bruce Wayne al principi de la pel·lícula, però en un punt de la història Catwoman fa una transició “natural” per posar-se del costat de Batman. I a més, s’emboliquen (i potser es casen? Tenen criatures?). Però no és la primera, ja que Miranda Tate ja li havia posat les mans al damunt abans. Ho considero innecessari.

El problema de les heroïnes com Catwoman és que sovint partim d’un món hetero-sexista com és el dels còmics de superherois. Són representacions hiperbòliques de la virilitat, que quan s’introdueix una figura femenina cal explotar-la i posar-la al servei del superheroi per reafirmar la seva masculinitat. Per això, quan es fa una mica de reflexió, es veuen de seguida les desigualtats en la representació d’homes i dones en aquest gènere literari, que fàcilment retornen quan es passa a la gran pantalla.

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Bones festes!

Com és habitual, la Inés i jo prendrem uns quants dies de festa del bloc per concentrar-nos al màxim en altres activitats de gran importància, tals com desembolicar regals, pair quantitats obscenes de menjar i gaudir de vetllades passivo-agressives amb la família. Tornarem passades les festes amb energies renovades, quilos de més, un poni i, si hi ha sort, amb alguns llibres interessants sota el braç.

Feliç solstici a tots!

Quatre propostes de regal per a nens i nenes punkies

A vegades em passejo per la secció infantil de les llibreries i m’escandalitzo. Si no en teníem prou amb les joguines, els llibres per a infants també són rosa o blau. Mentre que els llibres que expliquen com funcionen les coses són per a nens, els contes de princesses estan revestits amb el rosa xiclet més horrorós de la gama cromàtica estan fets perquè avis, tietes i padrins diguin: això serà perfecte per a la nena! Tots aquests contes contenen moralitats casposes i fins i tot un pèl sospitoses.

Doncs bé, ja n’hi ha prou d’aquest color (i mai millor dit) perquè a continuació us faig unes quantes propostes per convertir els nens i nenes del vostre entorn en autèntics punkies. Punkies perquè qüestionen els valors establerts del bon comportament i de gènere. Per què els infants haurien de ser com els diem que han de ser?

A Rule Is To Break: A Child’s Guide To Anarchy (Una norma està per trencar-la: Una guia infantil a l’anarquia), John Seven i Jana Christy

Amb aquests dibuixos tan bufons el llibre ensenya coses tan boniques com: “Fabrica-ho! No ho compris!”, “Dóna coses! Gratis!” i “Quan algú et digui: ‘treballa’, tu digues: ‘per què?’” És dels primers llibres que regalaré al meu fill o filla (sí és que en tinc clar).

Contes d’un autre genre (Contes d’un altre gènere), Gaël Aymon, François Bourgeon, Sylvie Serprix, Peggy Nille

Ja n’esteu fins al capdamunt de la princesa bleda i insípida tancada en un castell fins el moment en què vingui el príncep a salvar-la? Aquestes princeses decideixen no menjar perdius i marxar a l’aventura en comptes d’esperar que algú altre faci la feina per a elles.

La princesa Li, Elena Rendeiro i Luis Amavisca

L’editorial Egales ens proposa uns quants títols nous aquestes festes: els contes parlen de nenes que troben llapissos màgics i princeses que s’enamoren, però amb un toc diferent. Perquè no totes les famílies tenen un pare i una mare, i no totes les noies s’enamoren de prínceps.

Happy Punks (Punks Divertits), John Seven i Jana Christy

Una colla d’amics imaginatius i colorits ens ensenyaran a comptar fins a dotze (en anglès) tot mostrant-nos la seva vida tan divertida i emocionant.

Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Allò que jo sé que tu saps i altres tribulacions

Sweet Tooth, Ian McEwan

Des de fa uns mesos que ja volta per les llibreries el nou Ian McEwan i la Marta i jo ens vam precipitar en una cursa cap a la llibreria. Jo vaig arribar primer, així que tinc concedit el premi de fer-ne la ressenya. Les editorials espanyoles i catalanes encara no en parlen, però si els vents no canvien hauria de sortir publicada aviat per Empúries i Anagrama.

La història narrada en primera persona és protagonitzada per la bellíssima Serena Frome, una jove recentment graduada a Cambridge que comença a treballar pels serveis secrets britànics, en una missió anomenada “Sweet Tooth”, que pretén combatre el comunisme filtrant idees en l’esfera intel·lectual de la Gran Bretanya de l’època. La història gira principalment al voltant de les aventures amoroses de Serena, i especialment la relació que manté amb l’escriptor Tom Haley.

Però no deixem que la història d’amor ens dissuadeixi, ja que en realitat McEwan ens vol parlar sobre els processos d’escriptura, com expliquem les històries i la subjectivitat. Aquests temes ja els va explorar l’autor a Expiació, però aquest cop introdueix el dividend dels receptors a l’equació, és a dir, els lectors/es i com llegeixen aquestes històries. Les darreres pàgines de la novel·la provoquen un gir que ens fan plantejar temes com la subjectivitat, el “què sé jo que tu no saps, o em penso que tu no saps” i fins i tot la mateixa autoria de les històries que ens expliquen. No vull desvetllar més perquè això seria una injustícia cap als/les que em llegeixen; jo vaig tenir el plaer d’entrar en la història sense saber-ne res.

He de confessar la meva decepció per com McEwan esculpeix la protagonista de la història, que culmina quan es revel·la el desenllaç. Serena és desperta, però no intel·ligent, i no puc evitar que l’autor la fa caure en l’estereotip de la rossa bonica d’ulls blaus, que només aconsegueix mèrits gràcies a la seva bellesa. Durant tota l’obra, es deixa endur per la corrent dels esdeveniments, sense que res vingui per iniciativa pròpia -potser la relació amb en Max, però acaba resultant en un desastre més gran del que podia imaginar- i s’acaba adaptant a les necessitats dels personatges masculins que desfilen al llarg de l’obra. Fins i tot la seva veu acaba no essent seva i quan vaig tancar el llibre no vaig poder fer res més que sospirar. La conclusió que n’extraiem és que la protagonista no és res més que un titella manipulat per la resta de veus masculines. Exasperant.

En realitat doncs, Serena no és la protagonista de Sweet Tooth ni una sofisticada agent dels serveix secrets, és tan sols una excusa per explicar una història d’escriptors. I a mi el fet que se li tregui la veu a la protagonista d’aquesta manera m’incomoda força.

Sweet Tooth (Jonathan Cape)

Les traduccions al castellà i al català encara no estan disponibles

 

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància de informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i el oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic

Un llibre a l’estil cohelià per a aquelles persones que no llegeixen

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine, Albert Espinosa

Últimament em trobo Albert Espinosa fins a la sopa. Des que Polseres Vermelles va sortir a TV3 i vaig arribar a la conclusió que fa deu o quinze anys aquesta sèrie potser sí que m’hauria agradat, he anat veient Albert Espinosa a tot arreu. Era inevitable entrar en qualsevol llibreria i no veure’l a la secció de Recomanats o Èxits amb els seus suggestiu títols com Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo i Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Així que quan em vaig trobar a l’estació de Sants amb un tren per agafar i sense cap llibre per llegir vaig decidir donar-li una oportunitat. M’arrepenteixo d’haver gastat quinze euros en el nou llibre d’Albert Espinosa? Sí.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine és un dels millors èxits espanyols dels darrers dos anys. L’any 2011 va ser el llibre de Sant Jordi més venut. D’aquests dos fets només en puc extreure una conclusió: a la gent en general no li agrada llegir, i quan troba un llibre que es llegeix fàcilment en dues hores es pensa que ha trobat bona literatura. La novel·la d’Espinosa conté els “musn’t” (donat que ell en fa menció d’aquest verb en anglès al seu llibre em permetré de fer el mateix) de l’escriptura: paràgrafs curts amb una sola frase, oracions sense cap relació entre si, falta de connectors, dificultat en utilitzar una subordinada… bé, us podeu fer una idea. En quant al contingut és una diarrea de filosofia fàcil en mode pseudo-llibre de d’autoajuda amb reflexions com: “Vols saber quin és el secret de la felicitat?” o (pàgina oberta a l’atzar) “Som energia […] Energia és el que jo veig en aquest món.”

Deixant de banda aquesta prosa casposa, em centraré en l’argument. No us vull desvetllar més del compte, però sí que voldria centrar-me en un parell de detalls. Primer de tot, cap a la meitat de la història, el protagonista ens fa un coming-out… resulta que és un nan! Tot això relatat com si fes una declaració per sortir de l’armari. I bé, el que m’ha semblat més sorprenent no és això, sinó que el protagonista de petit es relaciona amb dos ancians. He buscat d’altres ressenyes sobre el llibre i tan sols una fa menció de les meves sospites: la relació amb aquests homes més grans està descrita en termes homoeròtics que ningú sembla haver vist. Fins i tot es queda a dormir a casa d’un d’ells i no dec ser l’única que aquesta escena la llegeix en clau de sensualitat. Tota aquesta història arriba al seu súmmum quan el protagonista condemna la pederàstia; què irònic…

Aquesta obra ha estat un èxit entre els adolescents i la veritat és que quan penso en la relació homoeròtica entre el protagonista i els dos vellets m’entra el riure. Si tan de bo Espinosa hagués volgut que ho interpretem així, com a mínim hauria donat una mica de suc a una història insípida, que utilitza tots els clichés del mercat dels llibres d’autoajuda.

Si tu me dices ven lo dejo todo… pero dime ven (Grijalbo)

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (Rosa dels Vents)