Welcome!

Aquesta entrada és un experiment. Fa temps que penso que la societat està canviant de manera extraordinàriament veloç en termes de tecnologies de la informació i la comunicació, però que les universitats (o potser només la UB) seguim ancorades en una mena de nostàlgia on qualsevol passat fou millor. Aquests símptomes els detecto especialment a la facultat de Filologia, on l’arquitectura de l’edifici ens deu influir un pèl massa i, mentre la societat es connecta i es comunica a través d’internet i xarxes socials, nosaltres pretenem seguir llegint llibres sota els tarongers del pati i escoltar classes magistrals.

facultat_filologia

S’ha de dir que tenim un entorn d’estudi privilegiat!

Doncs bé, crec que, tot i que fem una assignatura de literatura del segle XIX, no cal estancar-nos en el segle XIX! Així que vull provar per primer cop en la meva curta carrera com a docent de fer el pas de treure les classes fora de l’aula. I de moment no se m’acut millor manera que fer-ho a través d’aquest bloc. Aquesta entrada la dirigeixo especialment als meus i les meves alumnes del grup G3 de Literatura dels Estats Units del segle XIX, però qualsevol persona interessada també la convido a participar, ja que l’intercanvi d’opinions no s’ha de limitar a les persones que ens trobem tancades dins de quatre parets d’una institució d’ensenyament superior.

En aquest bloc comentarem temes que haurem introduït i discutit a classe i obrirem el debat més enllà de l’aula. Espero que això us engresqui. Però com que sé que és difícil trencar el gel, us llenço una primera tirallonga de preguntes per animar-nos: creieu que l’ensenyament universitari és massa tradicional? Creieu que s’hauria de fer un canvi radical en com entenem les classes a la universitat? I què me’n podeu dir dels exàmens, us agrada el format?

Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

De l’ordinari a l’extraordinari

They Were Sisters_bookThey Were Sisters, Dorothy Whipple

El títol és un petit homenatge a aquelles novel·les que tracten de persones ordinàries amb vides extraordinàries. Per Reis la meva mare em va regalar dos llibres de la fantàstica editorial Perspehone Books. Ho sé, tinc una mare genial, és d’aquelles persones que sempre encerta amb els regals. D’una banda, la seva magnífica elecció m’ha fet descobrir aquesta meravellosa editorial i llibreria:

Persephone-41-200x300

Sí, quan vagi a Londres serà una visita obligada. Aquesta editorial, a part de tenir un gust exquisit amb la maquetació dels llibres -cada llibre que obres amaga una magnífica sopresa-, fa una tasca titànica de recuperar autores perdudes o desconegudes principalment de la primera meitat del segle XX. Actualment compta amb un catàleg de 110 llibres i recomano que feu un cop d’ull al seu web.

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

Doncs bé, aquest mes de gener he descobert l’escriptora Dorothy Whipple, de la qual no en coneixia l’existència. I he tingut el plaer de gaudir de la seva novel·la They Were Sisters -traduït seria alguna cosa com Eren germanes, malauradament no hi ha traduccions-, escrita en to decisiu i vehement, que narra la vida de tres germanes submergides totes en temps de canvi i de reajustament social.

Dorothy Whipple ha estat descrita com la Jane Austen del segle XXI i, tot i que no seria del tot falsa l’afirmació, per ser francs s’hauria de dir que parlem d’una Jane Austen amb una dosi de realitat, on els seus personatges estan més afectats per les condicions exteriors que pels seus dilemes interns (m’estimo o no m’estimo en Mr Darcy?, oh déu meu). Whipple ens presenta amb tres germanes, cada una representant uns valors i actituds; certament personatges maniqueistes en general, ja que trobem la figura de la santa, la luxuriosa i l’oprimida. No obstant crec que seria força superficial, a més d’injust, de no anar més enllà de les etiquetes.

book-a-month

A través de la veu narradora, aconseguim connectar amb el paradigma emocional dels personatges, amb acostaments sublims a les emocions com la còlera, l’alegria, la tristesa i la por. I crec que precisament això fa que l’obra de Whipple encara pugui ser considerada d’actualitat per al lector/a del segle XXI: l’anàlisi de les relacions humanes i les dinàmiques de poder i submissió estan tan curosament representades que podem sentir i empatitzar amb dones de classe mitjana de l’Anglaterra entre guerres.

They Were Sisters (Persephone Books)

No hi ha traduccions ni en català ni en castellà

Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Raons d’una absència

Últimament, les nostres publicacions al bloc s’han tornat més erràtiques del que és habitual (que ja és dir), però no em culpeu a mi. Culpeu a la Inés que em va introduir al fantàstic món de Coursera, un projecte gratuït que permet accedir online a cursos de diverses universitats americanes.

Ara mateix estic immersa en un curs anomenat Fantasy and Science Fiction: The Human Mind and Our Modern World, impartir pel professor Eric Rabkin de la Universitat de Michigan. El tema és apassionant i completament nou per a mi perquè mai havia estudiat la literatura fantàstica com a gènere. El costat negatiu és que quan em vaig apuntar, no em vaig fixar en que els requeriments del curs incloïen cada setmana: llegir una (o més d’una novel·la), escriure un treball i avaluar la feina de cinc companys del curs. Per no mencionar, veure els vídeos de les classes de Rabkin, participar en els fòrums i, si ets una mica ambiciós, dedicar-te a fer recerca per tal de treure la nota màxima als teus treballs. El resultat és una Marta més atabalada que de costum i poc temps per dedicar al bloc.

La Inés també esta immersa en el un altres curs de Coursera, però quan acabem, tornarem més sàvies i més cultes. Mentrestant, feu un cop d’ull a la oferta de cursos del projecte, se us caurà la baba! I si us decidiu a participar en algun, aviseu-nos i digueu-nos si val la pena!

 

 

 

La família reial sota una república

queen and I

The Queen and I, Sue Townsend

Resulta que la meva mare porta un club de lectura en anglès. Cada mes, ha de llegir dos llibres escrits en llengua anglesa i després dinamitza un grup de discussió amb catalanoparlants que volen practicar la comprensió lectora i l’expressió oral en anglès.

Aprofito per fer-vos un moment de publicitat: els grups de lectura estan organitzats per la cooperativa Abacus i es fan mensualment a les botigues arreu de Catalunya. La meva mare, l’Elaine, dinamitza els grups de Badalona, i és fantàstica (i no perquè sigui la meva mare!).

Moment de publicitat acabat. Si us explico això és perquè darrerament arriben llibres a casa que ni la meva mare ni jo haguéssim escollit normalment, així que sovint em trobo agafant llibres de la prestatgeria que no hauria llegit mai si no fós perquè l’Abacus envia cada sis mesos un paquet de llibres a la meva mare. És una oportunitat excel·lent per obrir el meu camp de visió. A més a més, els textos que escull l’Abacus estan pensats per a aprenents d’anglès.

Aquest és el cas de The Queen and I, un llibre que mai hauria llegit si me l’hagués trobat a la llibreria i que ara podria recomanar a qualsevol persona que vulgui practicar la comprensió lectora en anglès. La novel·la part de la següent hipòtesi: què passaria si alguna vegada el partit republicà anglès arribés al poder? En aquesta història, la casa de Windsor es veu obligada a abdicar i a instal·lar-se en un barri popular per viure en una casa de protecció oficial a base de les pensions de l’Estat.

Ara que ens trobem enmig d’escàndols de la família reial espanyola, més d’un segur que ha fantasejat en posar-los a viure en un pis de protecció oficial. Fora vacances a Mallorca a bord d’un iot, aviam com ho farien amb una pensió de l’Estat de 400 euros al mes.

Qui es quedaria amb en Bribón?

Qui es quedaria amb en Bribón?

El resultat de Sue Townsend és hil·larant. El caviar és substituït per llaunes de baked beans i tè ja no es serveix en tasses de porcellana; la família reial ha de sobreviure nombroses vegades gràcies a la caritat dels seus veïns i soportar les visites d’una treballadora social. El príncep de Gal·les troba els petits plaers de la vida plantant tomàquets en el petit tros de jardí que té la seva nova casa, mentre que la princesa Anne s’entesta en criar un cavall en un metre quadrat de gespa. La reina es fa prendre per boja quan ha d’explicar a un funcionari que el seu nom és Elisabeth Windsor i que vol que li adelantin la pensió del mes següent. No obstant, l’autora aconsegueix mantenir el to humà de la història tot i destruir completament durant 270 pàgines la institució monàrquica.

He de reconèixer que a mi m'encanten

He de reconèixer que a mi m’encanten

Tot i que ja ens agradaria veure en Urdangarín plantant patateres, només podem conformar-nos (de moment) a llegir ficció i riure pàgina rere pàgina amb la novel·la de pàgina. Malauradament, veure la Leonor i la Sofia fent classe en uns barracons a l’escola pública de Vallecas tan sols pot ser producte d’una novel·la de ciencia-ficció.

The Queen and I (Penguin)

No hi ha traduccions disponibles.

Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Catwoman, felina feminista?

El problema dels blockbusters és que sovint acostumo a mirar-los amb molts mesos de retard, sovint per mandra, sovint perquè considero que no valen els 10€ del cinema. És el cas la trilogia Batman de Christopher Nolan. La primera no la vaig trobar esplèndida en absolut, els banquets de salsitxes no m’atrauen especialment; la segona em va interessar més per la profunditat dels personatges i, s’ha de reconèixer, Heath Ledger va ser un gran joker. Així que quan la tercera es va començar a projectar a la gran pantalla vaig prometre’m que la veuria, però no corria pressa. Sis mesos més tard, per fi he trobat tres hores del meu dia per mirar la darrera obra Batman de Nolan. Ni tan sols havia mirat el tràiler, no coneixia ni el càsting ni els personatges. Així que va ser una gran sorpresa quan a la pantalla va aparèixer, tatxan!, Catwoman!

selina kyle

ATENCIÓ! Aquesta ressenya conté megaspoilers. Penso que sóc l’única persona que ha començat el 2013 sense haver vist The Dark Knight Rises, però per si les mosques.

Catwoman, o Selina Kyle, com prefereix el director. Estava tan emocionada que per fi Nolan posés un personatge femení que no fos una bleda assoleiada (recordem que Rachel Dowes ha de ser rescatada per Batman no una, sinó dues vegades) que vaig intentar passar per alt el fet que Hannah Hathaway ha de saltironar per tota la ciutat de Gotham amb uns talons de 20cm i una mena de vestit que segur que s’ha d’untar el cos amb vaselina per poder-se’l posar. A més, la companya de de Catwoman prometia una relació homosexual que podria haver trencat motlles. Però no. En absolut.

 Dark Knight Rises

Primerament, cal dir que Nolan no és precisament l’alumne perfecte de Bechdel, de fet The Dark Knight Rises no passa el test. Els dos personatges femenins principals, Selina Kyle i Miranda Tate no parlen entre elles en cap moment. La side-kick de Selina no té nom i despareix com si res a la meitat de la pel·lícula. És més, les ciutadanes de Gotham són pràcticament inexistents i sembla ser una ciutat envaïda per la testosterona. La policia sembla comptar només amb una dona policia -només recordo un pla amb una dona vestida d’uniforme- i la banda friki de Bane està formada únicament per homes. A més a més, el fantàstic futur Robin salva un autobús ple de nens orfes (el masculí aquí no és inclusiu).

Però tornem a centrar-nos en Selina. He mencionat els grans problemes d’atrezzo, però què hem de dir del personatge? Doncs bé, la Catwoman de Nolan sembla fer un ronroneig feminista que acaba amb un frotament a les cames del patriarcat. Selina és una lladre, de classe humil, amb interessos contraris a Bruce Wayne al principi de la pel·lícula, però en un punt de la història Catwoman fa una transició “natural” per posar-se del costat de Batman. I a més, s’emboliquen (i potser es casen? Tenen criatures?). Però no és la primera, ja que Miranda Tate ja li havia posat les mans al damunt abans. Ho considero innecessari.

El problema de les heroïnes com Catwoman és que sovint partim d’un món hetero-sexista com és el dels còmics de superherois. Són representacions hiperbòliques de la virilitat, que quan s’introdueix una figura femenina cal explotar-la i posar-la al servei del superheroi per reafirmar la seva masculinitat. Per això, quan es fa una mica de reflexió, es veuen de seguida les desigualtats en la representació d’homes i dones en aquest gènere literari, que fàcilment retornen quan es passa a la gran pantalla.

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Bones festes!

Com és habitual, la Inés i jo prendrem uns quants dies de festa del bloc per concentrar-nos al màxim en altres activitats de gran importància, tals com desembolicar regals, pair quantitats obscenes de menjar i gaudir de vetllades passivo-agressives amb la família. Tornarem passades les festes amb energies renovades, quilos de més, un poni i, si hi ha sort, amb alguns llibres interessants sota el braç.

Feliç solstici a tots!