Orgull i prejudici i zombies (i decepcions)

Orgull i prejudici i zombis de Seth Grahame Smith

Haig d’admetre que sóc víctima de l’anomenat Síndrome de l’ Underdog, però tot i que és d’allò més habitual dins la cultura popular, molta gent en desconeix la seva existència. L’afecció es manifesta en l’impuls de posar-se de banda dels perdedors en qualsevol situació i, en la seva forma més lleu, s’evidencia pel visionat de pel·lícules com Rocky, Full Monty o Petita Miss Sunshine i la lectura de llibres com Jane Eyre i Oliver Twist. La vida no és sempre fàcil per les persones com jo, però afortunadament el món és ple d’underdogs adorables que el fan més habitable, com la mateixa Jane Eyre, la Viola de Nit de reis o el Holden Caulfield de El guardià en el camp de Sègol. I és clar, la Lizzy Bennet d’Orgull i prejudici. M’atreviria a dir que si es constituís una associació oficial d’underdogs la Lizzy Bennet en seria la tresorera. L’heroïna de la novel·la més coneguda de Jane Austen ho té tot en contra, és una dona intel·ligent atrapada en una família de bojos amb l’única opció d’un matrimoni de conveniència com a sortida. Amb tanta frustració acumulada és lògic que Seth Grahame-Smith l’escollís per protagonitzar el seu mash-up Orgull i prejudici i zombis, al cap i a la fi, qui no ha sentit despertar els seus instints violents davant d’un Mr. Collins? Per desgràcia, la novel·la no compleix amb les altes expectatives que desperta.

La declaració d’amor de Mr Darcy va tenir conseqüències inesperades

La novel·la de Grahame-Smith aprofita el material original d’Austen i hi afegeix nous fragments de producció pròpia que la traslladen al gènere de terror. Anglaterra ha estat envaïda per una plaga de zombis afamats de cervells, davant d’aquesta situació, el patriarca Bennet decideix que les seves filles abandonin l’art del brodat i en el seu lloc aprenguin tècniques de lluita. Així, el romanç entre Darcy i Lizzy no només es veu amenaçat pels morts-vivents que assetgen les seves llars sinó també per la agressivitat de la mateixa Lizzy, una assassina letal que no està disposada a aguantar el desdeny de ningú que no sigui capaç de superar-la en les arts de la guerra.

Un dia qualsevol a l’Anglaterra victoriana

La idea de jugar amb una de les obres més famoses de la literatura britànica i sotmetre-la a les normes del gènere de terror i de les pel·lícules de zombis dóna lloc a un experiment divertit, però que, malgrat tot, funciona millor a la teoria que a la pràctica. La novel·la orquestrada per Grahame-Smith és original durant les primeres 50 pàgines, a partir d’aquest punt deriva cap a l’absurd: arts marcials, ninjas i monjos Shaolin s’uneixen per formar un pastiche indigest, més aprop d’això que de Tarantino. Potser l’aspecte més decebedor d’aquesta novel·la és la seva forma  de tractar els personatges, els lectors (i sobre tot les lectores) hem admirat la Lizzy Bennet al llarg dels segles per la seva capacitat de superar situacions ridículament contràries. Com deia abans, la Lizzy és l’underdog definitiu, aquell que tots volem ser perquè és capaç de lluitar contra les probabilitats i les estadístiques. En aquesta versió del clàssic, però, la Lizzy no és més que una bully, una perdonavides sense cap interès. Al cap i a la fi, tots recordem a en Rocky, però algú se’n recorda de l’Ivan Drago?

Orgullo y prejuicio y zombis, Umbriel

Pride and Prejudice and Zombies, Quirk

Sense edició en català

Anuncis

Els 5 personatges més odiosos de la literatura anglosaxona

Heathcliff

Em sap greu, ho he de confessar: a mi aquest paio no va provocar mai que el meu cos alliberés alts nivells d’estrògens durant la lectura de Cims Borrascosos. Tan misteriós, tan sensual, tan masculí… pamplines! Aquest noi es mereix un bon clatellot.

Generacions de crítics es pregunten quin és el verdader Heathcliff.

A Dr Read Good tenim la nostra pròpia teoria i pot o no pot tenir a veure amb dibuixos animats dels 80...

Godot

Per què no arriba mai?! L’espera per la seva arribada desencadena tot un seguit d’accions no gaire agradables. Tot és culpa teva!

Si vols descobrir els problemes existencials dels dinosaures, fes click sobre la imatge

Briony Tallis

Probablement aquest és el personatge que s’ha guanyat més a pols el seu lloc en aquesta llista. El seu viatge cap a la redempció és d’una bellesa extraordinària i constitueix una de les obres clau de McEwan, però podrà guanyar-se algun dia el perdó dels lectors? És possible redimir-se per mitjà de la literatura?

T'estarem vigilant...

Bartleby

Aquest personatge em crea tota una sèrie de contradiccions; el podria posar tant en aquesta secció com en el top 5 dels personatges més entranyables. «Preferiria no fer-ho», qui no volgut contestar el matiex alguna vegada? Malgrat tot, el deixarem en aquesta llista, només per l’embolic mental que ens provoca llegir el llibre de Melville.

Hamlet

Sexista i pedòfil  (o sóc jo que estic massa influïda per Laurence Olivier?), dos conceptes que descarten qualsevol tipus d’empatia per part del lector/a. I si a això li sumes la seva indecisió que fa embogir a tothom… decideix-te d’una vegada, bleda!

Ho sentim Sir Olivier, aquest és l’únic Oliv(i)er a les nostres vides

Els 5 autors que t’emportaries a una illa deserta

Potser el rei dels llistat d’Internet és el famós, si fossis a una illa deserta què t’emportaries? Us convidem a fer la vostra elecció amb els vostres autors favorits (les autores vindran més endavant!)

Oscar Wilde

Decididamente el primer que em passa pel cap. Enginyós, divertit i encantador, seria una gran companyia. També és cert que les probabilitats de que l’hagués de segrestar són estratosfèriques i no cal dir que si la responsabilitat de repoblar el planeta recaigués sobre les nostres espatlles potser seria el moment d’acomiadar-se de la humanitat

Un fet poc conegut de la seva biografia és que fou candidat a protagonitzar Indiana Jones i el temple perdut, però hi va renunciar en descobrir que per derrotar els nazis hauria d’utiltzar un fuet i no l’allau d’aforismes punyents i enginyosos que tenia preparats. En represàlia, es va quedar el barret.

Ernest Hemingway

I el seu fusell, evidentment. Les provisions estarien assegurades i només hauria de vigilar que no s’apuntés al cap en comptes de als nostres futurs àpats. A més, seria fàcil atreure’l. Per fer que el vell Ernie em seguís, només caldria fer-li ballar una ampolla de bon whisky davant la cara. Pensant-ho bé, el whisky barat també serviria…

Hemingway amb el seu rifle, o com ell preferia anomenar-lo, el complement perfecte per a qualsevol escriptor de categòria

Daniel Defoe

Potser li convindria fer un tast de com és una illa deserta de veritat, el podria convertir en el meu Divendres particular, però evitaria la tensió sexual que destil·laven en Divendres i en Crusoe a l’original.

D’acord, d’acord, aquest no és en Defoe, però creieu-me, us estic fent un favor.

Walt Whitman

Un altre autor que sabia com gaudir de la vida. Junts celebraríem, la naturalesa, els arbres, els animals, les postes de sol, el mar, les onades, els insectes, els taurons… Ben pensat, potser no era tan bona idea…

-Jo et celebro bèstia de les profunditats marines... Arghh!

Ambrose Bierce

Un autor que unia l’enginy d’un Wilde amb el sentit de l’aventura d’un Hemingway. L’últim que se sap de l’afamat escriptor satíric és que es va unir a l’exèrcit de Pancho Villa com a observador, amb 70 anys d’edat! Vist per última vegada a la ciutat de Chihuaha, la seva desaparició continua sent un misteri.

Fonts fidedignes ens informen de que Bierce segueix viu i comparteix un apartament amb Elvis i John F. Kennedy. La seva localització roman indeterminada, però es rumoreja que tenen problemes per decidir qui renta els plats.

5 clàssics que podrien tenir videojoc propi

Qui no ha desitjat entrar en el seu llibre favorit i viure les peripècies que experimenten els seus pesonatges? A Dr Read Good estem convençudes que la tecnologia necessària per aconseguir-ho arribarà algun dia (només ens preocupa si serà abans o després de l’Apocalipsi robòtic). Mentrestant, ens conformarem amb els videojocs d’inspiració literària.

El retrat de Dorian Gray

L’objectiu del joc seria que, encarnant el personatge d’en Dorian, el jugador aconseguís el màxim de punts possibles en bellesa exterior (ideal per a metrosexuals!) i mesquinesa interior (perfecte per a tots els públics, especialment la canalla).

Gran Theft Auto VI: Victorian Era

Oliver Twist

Us sorprendrà saber que no sóc la primera que hi havia pensat… És curiós, però tothom torna cap als clàssics de la literatura quan no sap què fer. Quants punts em donarien per robar una cartera? I un mocador de roba? Pujant de nivell aprendria tècniques noves per robar?

Benvingut al món de la pobressa, ara amb un 50% més de paràsits!

Macbeth

S’està estudiant encara. Shakespeare és la font de molts videojocs, per si no ho sabíeu. O potser és manca d’imaginació dels creadors… Adaptacions força lliures, però funcionen – en les llistes de vendes i… en les contribucions crítiques i agressives dels fòrums.

Oh Macbeth! Per passar de nivell hauràs de matar al Rey Duncan

Els fills de la mitjanit

Des de petit fins a adult, tenim un protagonista amb poders sobrenaturals i que passa per una gran quantitat d’aventures: des d’aventures típicament infantils fins al lideratge d’un gran grup d’éssers també amb poders, passant per una guerra amb daltabaix religiós pel mig. És la fórmula de l’èxit… com la misteriosa recepta del seu “chutney”! Descobrir-la seria part d’una pantalla extra?

J.K. Rowling, ves-te preparant!

Pigmalió

La combinació perfecta entre joc i educació: aprèn la fonètica de l’anglès a base d’agafar el micro i pronunciar correctament les frases que apareguin a la pantalla. A mesura que obtinguis nivells superiors, podràs provar d’entrar a la alta societat britànica! I què tal introduir-hi escenes musicals al més pur estil My Fair Lady? A més de joc, karaoke!

- The rain in Spain falls mainly on the plain!

La natura sempre reclama el seu lloc… a la literatura

O, Pioneers! de Willa Cather

My First Novels (There Were Two). Un títol d’un llibre posterior, però que va bé per començar. Tant si és la seva primera novel·la com no, O Pioneers! és sens dubte un clàssic bastant discret de la literatura als Estats Units que val la pena no perdre’s.

Com deia, la natura sempre reclama el seu lloc, com quan les heures cobreixen les runes d’allò que fou una casa… i ara, a la literatura. Per a aquells a qui els fascini el poder de la natura i vulguin escapar-se mentalment de la rutina urbana, l’obra de Cather en general és el millor camí a seguir. La descripció de l’entorn i la caracterització dels personatges tenen el vigor i la força del paisatgisme impressionista; i les dificultats atmosfèriques i les penúries econòmiques, junt amb la cruesa dels sentiments que hi plasma, fan que el text no sigui tan sols una novel·la encasellada en una època passada (principis del XX), sinó que fan que tingui una vigència que a més d’un el pot sorprendre; a més de ser, com no pot ser d’altra manera, tota una declaració d’amor al somni americà i a la vida.

L’Alexandra Bergson és una jove immigrant sueca que experimenta, junt amb la seva família i altres veïns de diferents orígens i creences, les dificultats que comporta viure en un entorn natural hostil a l’entossudiment humà per practicar l’agricultura. Els capritxos destructius i ferocitat de la mare natura no impedeixen que l’autora tenyeixi la narració amb amor, plasmant-ne la seva bellesa. Però l’Alexandra aprèn ràpidament a conviure amb el que hi ha: té determinació, empenta, força, perspectives de futur i un bon criteri quan es tracta de fer tirar endavant tant els conreus i els animals com la seva família. La protagonista és, doncs, un personatge ric i emprenedor que es compara positivament amb els altres caps de família i empresaris de la zona, és a dir (i per l’època), homes adults.

En canvi, la resta de personatges masculins del seu cercle més proper estan força desequilibrats: els seus germans Emil, Lou i Oscar i el seu veí i amic Carl són o bé dèbils, escanyolits i ploraners i van a estudi (és el cas de l’Emil i en Carl), o bé són uns rucs de càrrega agresius i sense cervell que volen una vida més fàcil i sense problemes a la ciutat (en Lou i l’Oscar). Si bé és cert que només són secundaris i que qui pren la força i el fil conductor de la novel·la és l’Alexandra, cal destacar que la caracterització d’aquests personatges masculins no és feta en va. Considero que l’autora necessitava contraposar-los a la protagonista en aquests dos aspectes: tant des de la vessant de l’estereotip de l’estudiant dèbil i inadaptat al camp com des de la imatge que es té dels pagesos com a incults i bèsties. L’Alexandra és pagesa, però té molts coneixements i és perspicaç; té la força i, a més, la voluntat per a enfrontar-se a qualsevol dificultat que se li posi al davant (la hipoteca, la pèrdua de collites, la mort de persones estimades) – una manera de viure que poca gent sap aplicar (o li fa por aplicar-la) i que avui dia ens segueix alliçonant amb duresa però, al mateix temps, dolçament.

Encara que ara no hi hagi més terres cap a l’oest on anar, el somni segueix viu de moltes formes: tenir una feina i un sou, una casa… vaja, tenir un lloc al món i també tenir l’esperança que el futur té preparat una albada millor que l’anterior. En aquesta novel·la, aquest és el regust tradicional de la literatura americana quan es vol viure el somni, tant si ets d’aquí com d’allà, independentment de les teves creències religioses, i fins i tot (o potser especialment) ara, a l’olla bullent que és segle XXI.

Pioneros, Alba Editorial

O, Pioneers!, Oxford World’s Classics

Sense edició en català

McEwan i el sexe dèbil

Solar, Ian McEwan

Si bé algun cop he afirmat que em casaria amb Ian McEwan (i sí, col·legues lectores,  jo m’el vaig demanar primer) i cada novel·la que llegia només feia que donar-me més motius per pensar que havia triat bé i minuciosament; he de dir que amb Solar m’has fallat, Ian.  Sento haver-ho de dir-ho, així, tan obertament, però aquesta novel·la m’ha deixat amb un regust amarg a la boca que per molt que m’esforci a pensar en les coses que sí que m’han agradat, no aconsegueixo concloure amb un balanç positiu de la història

El protagonista és Michael Beard, un físic premi Nobel que ha deixat enrere els dies gloriosos en què va ser lloat per la seva “Beard-Einstein Conflation” i que, en conseqüència, ha caigut al pou obscur de l’oblit acadèmic. No obstant, després de la creixent psicosi mundial al voltant del canvi climàtic, veu l’oportunitat de treballar en aquest camp després que el govern de Tony Blair inverteixi en la construcció d’un centre de recerca, que dirigirà el mateix Beard, on s’investigarà la possibilitat d’ aturar l’escalfament global.

Els sentiments apocalíptics que acompanyen el debat del canvi climàtic queden parodiats en la novel·la. I és cert que l’ambivalència dels arguments de McEwan envers l’escalfament global és un dels aspectes més atractius de Solar, perquè qüestiona els discursos catastrofistes sobre la fi del planeta, però alhora tampoc es posiciona a favor d’una postura negligent que nega qualsevol tipus de responsabilitat als humans pel que fa al canvi climàtic. Amb el personatge de Michael Beard, que és tan cínic que comença treballar amb fotosíntesis artificial, a partir d’una idea robada d’un dels seus becaris, per combatre un canvi climàtic que ni tan sols ell creu que estigui passant, l’autor fa impossible posicionar-se en un cantó o un altre, sinó que fa que ballem al llarg de tota la novel·la amb aquesta ambivalència.

Però cal que toquem el factor que m’ha fet arrufar el nas  , i és que la novel·la fa una mica de pudor de socarrim. McEwan s’aventura en les aigües pantanoses del debat de les construccions de gènere, i si realment no saps del tema (i Ian, em sap greu dir-te que no en saps) pots sortir ben escaldat. I és que després de diversos episodis una mica absurds pel meu gust i no gaire rellevants per a l’argument principal –Beard fa un viatge al cercle polar i és atacat per un ós polar, la qual cosa no aporta res al desenvolupament de la història-  la novel·la arriba al seu clímax (o com a mínim el meu clímax) en què apareix una dona científica a la història. Tatxan! Gran aparició (tenint en compte que fins ara les dones que sortien servien exlusivament per satisfer l’apetit sexual del protagonista) d’una dona que serà l’única en tota la novel·la que formarà part d’un grup de recerca. L’autor s’encarrega molt bé de treure-li tota credibilitat com a científica en un episodi en què es fica de peus a la galleda, ja que per demostrar les construccions socials dels gèneres cita un exemple estúpid en què la fa quedar com una idiota. Bé, McEwan ja ha preparat el terreny pel desastre que s’acosta.

En una roda de premsa posterior, a woman from a midmarket tabloid pregunta per la poca presència de dones científiques. Tot hauria quedat bé si el protagonista s’hagués quedat en les primeres dues frases, dient que en són conscients i que estudiaran altres maneres d’enfocar el tema. Però no, fa esclatar la bomba argumentant que ja no hi ha barreres institucionals i prejudicis (!) i que per aquesta raó hauríem d’acceptar que ja hem tocat sostre i que les dones sempre quedaran en una minoria. No només això, evidentment (es quedaria curt fent una menció així): els cervells d’homes i dones són diferents, ja que s’havia demostrat en la psicologia cognitiva que les dones tenien més facilitats per les llengües i més intel·ligència emocional que les fa més empàtiques… bla, bla bla. Els homes, d’altra banda, tenen un raonament més abstracte, més facilitat per resoldre problemes matemàtics i orientar-se en l’espai. En resum, les dones treballen millor amb les persones, i els homes amb regles abstractes. Oh no… ja tornem a ser-hi amb Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus i Porqué los hombres no escuchan y las mujeres no entienden los mapas.

És possible que Beard després d’aquestes paraules quedés com un imbècil acabat, però McEwan continua la història de tal manera que el protagonista sembla tenir la raó. Hi ha moltes dones ajudades per la premsa que després ataquen a Beard, però finalment queden reduïdes per l’autor a un simple grup de dones histèriques que no saben res de ciència. Chapeau, Ian.

En definitiva, McEwan ha quedat enfangat fins les orelles tocant. En general, la història està molt ben documentada i ofereix una visió diferent del canvi climàtic. No obstant, l’autor no vol ser precisament feminista i cau en els estereotips de sempre, repetits i poc innovadors.

Solar, Jonathan Cape

Solar es publicarà a Espanya a principis de 2011.

En espanyol: Ed. Anagrama

En català: Empúries

Un món descentrat

Una terra estranya de Jhumpa Lahiri

Guanyadora del premi Pulitzer pel recull de contes Intèrpret de somnis, Jhumpa Lahiri pertany a la última generació d’escriptors angloindis, com Kiran Desai o Anuradha Roy, que s’ha guanyat un lloc destacat al panorama literari internacional. Tot i que la seva prosa s’allunya de la exuberància  estílistica d’autors consagrats com Arundathi Roy o Salman Rushdie, a Una terra estranya Lahiri ens regala un conjunt de relats minuciosament construits que parlen sobre el desplaçament i les dificultats per comunicar-se, embolcallats en una narració elusiva i equilibrada, que va guanyant nivells de profunditat amb cada nova lectura. Però més enllà de l’aspecte clàssic dels sues relats, Lahiri demostra una sensibilitat profundament postmoderna, que es reflecteix tant a la forma com en el contingut del seu últim recull de relats.

Una terra estranya recull una sèrie de relats protagonitzats per joves d’origen angloindi que lluiten per trobar el seu propi espai a la frontera entre la seva cultura d’origen i la seva cultura d’adopció. Fins aquí res de nou, el tema de la negociació i de la lluita entre cultures diferents en el si de l’individu és d’urgent actualitat i ja el trobem al mateix Salman Rushdie de Midnight’s Children. Tanmateix, Lahiri va més enllà, la forma elusiva i canviant dels seus relats dibuixa un món sense centre, impossible de capturar perquè està en perpetu moviment, com els seus habitants que xoquen repetidament amb la impossibilitat d’aplicar uns únics valors universals als difrentes contextos en què es van trobant.

L’estructura fluctuant dels relats d’Una terra estranya es reflecteix en les relacions també fluctuants dels seus personatges, el lector es veu obligat a reevaluar continuament les relacions internes que s’estableixen en el si dels diversos relats, el cas de “Desfici” n’és un bon exemple. El relat s’inicia com una possible història d’amor intercultural, però aviat compremen que no és pas tan simple. Tampoc tracta sobre les obligacions que el seu origen angloindi imposa sobre la protagonista, la Sang. Lentament el focus es trasllada a en Farouk, el que semblava un personatge secundari passa a convertir-se en el centre del relat. Però es tracta d’un centre incert, insegur, com el mateix Farouk, un interrogant que mai arriba a resoldre’s. Qui és en Farouk? Qui és aquest home que intercanvia identitats com qui es canvia de roba?

La falta d’un centre que serveixi de punt de referència també es reflecteix en les dificultats de comunicació dels personatges. Els protagonistes de la novella (o cicle de contes) “La Hema i en Kaushik” en són víctimes exemplars. Les trobades entre els personatges que donen nom a la novella es caracteritzen per la incapacitat de la Hema i en Kaushik d’establir un pont comú de comunicació. Estan junts, però mai arriben a trobar-se, els seus intents de superar les barreres de la comunicació fracasen i van perdent oportunitats una darrera l’altra, en un seguit desolador de malentesos que acaben en tragèdia.

Val la pena llegir a Lahiri i sobre tot val la pena rellegir-la. Cada nova lectura aporta nous ingredients, els seu món sense centre (o descentrat?) només és un aspecte de la seva obra. Cal tornar a mirar amb atenció, buscar i comprendre la manera subtil en què els diferents relats es relacionen, la seva interdependència, que ens permet entreveure la complexitat d’una realitat que se’ns escapa.

Una terra estranya, Amsterdam Llibres (Trad. Ainara Munt Ojanguren)

Tierra desacostumbrada, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Unaccostumed Earth, Knopf