McEwan i el sexe dèbil

Solar, Ian McEwan

Si bé algun cop he afirmat que em casaria amb Ian McEwan (i sí, col·legues lectores,  jo m’el vaig demanar primer) i cada novel·la que llegia només feia que donar-me més motius per pensar que havia triat bé i minuciosament; he de dir que amb Solar m’has fallat, Ian.  Sento haver-ho de dir-ho, així, tan obertament, però aquesta novel·la m’ha deixat amb un regust amarg a la boca que per molt que m’esforci a pensar en les coses que sí que m’han agradat, no aconsegueixo concloure amb un balanç positiu de la història

El protagonista és Michael Beard, un físic premi Nobel que ha deixat enrere els dies gloriosos en què va ser lloat per la seva “Beard-Einstein Conflation” i que, en conseqüència, ha caigut al pou obscur de l’oblit acadèmic. No obstant, després de la creixent psicosi mundial al voltant del canvi climàtic, veu l’oportunitat de treballar en aquest camp després que el govern de Tony Blair inverteixi en la construcció d’un centre de recerca, que dirigirà el mateix Beard, on s’investigarà la possibilitat d’ aturar l’escalfament global.

Els sentiments apocalíptics que acompanyen el debat del canvi climàtic queden parodiats en la novel·la. I és cert que l’ambivalència dels arguments de McEwan envers l’escalfament global és un dels aspectes més atractius de Solar, perquè qüestiona els discursos catastrofistes sobre la fi del planeta, però alhora tampoc es posiciona a favor d’una postura negligent que nega qualsevol tipus de responsabilitat als humans pel que fa al canvi climàtic. Amb el personatge de Michael Beard, que és tan cínic que comença treballar amb fotosíntesis artificial, a partir d’una idea robada d’un dels seus becaris, per combatre un canvi climàtic que ni tan sols ell creu que estigui passant, l’autor fa impossible posicionar-se en un cantó o un altre, sinó que fa que ballem al llarg de tota la novel·la amb aquesta ambivalència.

Però cal que toquem el factor que m’ha fet arrufar el nas  , i és que la novel·la fa una mica de pudor de socarrim. McEwan s’aventura en les aigües pantanoses del debat de les construccions de gènere, i si realment no saps del tema (i Ian, em sap greu dir-te que no en saps) pots sortir ben escaldat. I és que després de diversos episodis una mica absurds pel meu gust i no gaire rellevants per a l’argument principal –Beard fa un viatge al cercle polar i és atacat per un ós polar, la qual cosa no aporta res al desenvolupament de la història-  la novel·la arriba al seu clímax (o com a mínim el meu clímax) en què apareix una dona científica a la història. Tatxan! Gran aparició (tenint en compte que fins ara les dones que sortien servien exlusivament per satisfer l’apetit sexual del protagonista) d’una dona que serà l’única en tota la novel·la que formarà part d’un grup de recerca. L’autor s’encarrega molt bé de treure-li tota credibilitat com a científica en un episodi en què es fica de peus a la galleda, ja que per demostrar les construccions socials dels gèneres cita un exemple estúpid en què la fa quedar com una idiota. Bé, McEwan ja ha preparat el terreny pel desastre que s’acosta.

En una roda de premsa posterior, a woman from a midmarket tabloid pregunta per la poca presència de dones científiques. Tot hauria quedat bé si el protagonista s’hagués quedat en les primeres dues frases, dient que en són conscients i que estudiaran altres maneres d’enfocar el tema. Però no, fa esclatar la bomba argumentant que ja no hi ha barreres institucionals i prejudicis (!) i que per aquesta raó hauríem d’acceptar que ja hem tocat sostre i que les dones sempre quedaran en una minoria. No només això, evidentment (es quedaria curt fent una menció així): els cervells d’homes i dones són diferents, ja que s’havia demostrat en la psicologia cognitiva que les dones tenien més facilitats per les llengües i més intel·ligència emocional que les fa més empàtiques… bla, bla bla. Els homes, d’altra banda, tenen un raonament més abstracte, més facilitat per resoldre problemes matemàtics i orientar-se en l’espai. En resum, les dones treballen millor amb les persones, i els homes amb regles abstractes. Oh no… ja tornem a ser-hi amb Los hombres son de Marte, las mujeres de Venus i Porqué los hombres no escuchan y las mujeres no entienden los mapas.

És possible que Beard després d’aquestes paraules quedés com un imbècil acabat, però McEwan continua la història de tal manera que el protagonista sembla tenir la raó. Hi ha moltes dones ajudades per la premsa que després ataquen a Beard, però finalment queden reduïdes per l’autor a un simple grup de dones histèriques que no saben res de ciència. Chapeau, Ian.

En definitiva, McEwan ha quedat enfangat fins les orelles tocant. En general, la història està molt ben documentada i ofereix una visió diferent del canvi climàtic. No obstant, l’autor no vol ser precisament feminista i cau en els estereotips de sempre, repetits i poc innovadors.

Solar, Jonathan Cape

Solar es publicarà a Espanya a principis de 2011.

En espanyol: Ed. Anagrama

En català: Empúries

4 thoughts on “McEwan i el sexe dèbil

    • Sí, per desgràcia ha arribat el moment! De totes maneres, la meva admiració per McEwan continua, sobretot per Amor Perdurable i A la platja de Chesil. Moltes gràcies i esperem veure’t sovint per aquí!

  1. McEwan és un físic frustrat (i en segona instància psicòleg igualment frustrat). A Enduring Love el protagonista ja és un físic repudiat i rebaixat al inframón del periodisme científic, i donada la seva obra i el seu interés constant per la ciència (o encara més, els seus intents constants per demostrar que domina del tema), potser és com ell es sent.
    En qualsevol cas, com a físic, crec que puc afirmar que s’informa abastament dels temes que vol tocar i, en aquest sentit, no sol ficar la pota. Pel que fa al tema de gènere, potser no puc opinar amb massa coneixement de causa, però em dóna la sensació que té una visió molt clàssica (amb un regust patriarcal) de l’amor i de les relacions conjugals.
    Dit lo dit, sempre és un gust llegir la seva prosa lírica i consistent.

    • Psicòleg, físic, matemàtic, neurocirugià, filòsof… també frustrat? És probable que sí que tingui una visió una mica tradicional de l’amor, perquè en totes les seves novel·les ofereix un tractament molt clàssic de les relacions afectives. Gràcies pel teu comentari! Esperem que ens continuïs llegint!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s