Top 5 de les pitjors adaptacions del llibre al cinema

M’aventuro en una llista gens fàcil. Malauradament, hi ha molt calers malgastats en pel·lícules que arruïnen el llibre, així que us convido a afegir elements si creieu que es mereixen el seu lloc en el nostre top 5.

De paraules a imatges... sempre dóna bon resultat?

High Fidelity

L’adaptació de la novel·la de Nick Hornby no fa cap mena de justícia al nostre autor. Les infitintes mencions de música i cultura popular es perden en aquesta adaptació de Alta Fidelidad que trasllada l’acció de Londres a un mal aconseguit escenari de Chicago. Aquest to tan British que acompanya a la novel·la i que resulta tan atractiu queda anul·lat i ens quedem amb un sucedani de successions de cançons entre rocker Bruce Springsteen (que precisament Hornby ironitza i en fa burla) i punk adolescent. Massa dur…

Tants discos i tan poc gust musical!

Cims Borrascosos (1939)

L’adaptació de Wyler de Cims Borrascosos no trobo que sigui terrible; de fet, aquesta foscor  de Emily Brönte de les “terres del nord” queda perfectament reflectida a la pel·lícula (tot i que les moorlands de Yorkshire són un lloc fantàstic per visitar!). Simplement que es deixen la meitat del llibre! Dóna la impressió que l’equip de producció s’hagi adonat que porten una hora i mitja de pel·lícula i que no els dóna temps per a més i… “aturem-ho aquí!”. Tothom vol saber com acaba aquesta nissaga! Què passarà amb la Cathy?

Com? Que la meva filla serà la teva serventa?!

Hamlet, de Kenneth Branagh

Per aquest lloc competeixen feroçment  la versió de 1996 de Kenneth Branagh i la del ’90 de Franco Zeffirelli amb Mel Gibson com a Hamlet (!), però com que vaig ser capaç d’aguantar estoicament quatre hores de pel·lícula ara obtindré la meva venjança col·locant a Branagh en el meu top 5 de pitjors adaptacions. I és que Kenneth Branagh no podent deixar d’alimentar el seu ego, acaba fent un cant a la seva glòria i talent. I 240 minuts de egocentrisme és insofrible!

El "rubio platino" no és el teu look

Harry Potter i la pedra filosofal

Quan J.K. Rowling va signar el contracte per portar a la gran pantalla les seves novel·les, poc ens imaginàvem que tindria aquest final tan desastrós. De fet, el gran cercle de fans de Harry Potter teníem les expectactives tan altes que va resultar en un trauma el fet que el primer llibre de la saga en pantalla fos tan… avorrit. Chris Columbus és molt fidel a la novel·la original, però no aporta res i l’acció acaba sent insípida. Les adaptacions posteriors milloren, però mai oblidarem aquell mal començament!

Quin noi tan imberbe! Si el veiéssim ara!

Ten Things I Hate About You

Traduïda a l’espanyol com a Diez razones para odiarte, aquesta pel·lícula pretén ser una versió moderna de La feréstega domada (The Taming of the Shrew). I si l’obra de Shakespeare ja té controvèrsia des d’un punt de vista contemporani, la pel·lícula no fa més que posar el dit a la llaga. Aquí la protagonista és Kat, una adolescent americana rebel i que aparentment cap home la pot “domar”. L’acció es trasllada de l’Anglaterra del segle XVI a un institut de secundària de Seattle i tot i que ofereix un escenari més modern, repeteix els mateixos tòpics de totes les comèdies d’institut de Hollywood i no aporta cap mena de missatge original i subversiu, perquè el “guaperes” de l’escola acaba conquerint aquella noia orgullosa i poc sociable que tant prometia. Final feliç de boy gets the girl i viuen feliços i mengen anissos.

Sí, sí, estigues seriosa però tu tampoc et podràs resistir als rínxols de Heath Ledger!

Anuncis

Una visita als budells de la bèstia

Abrázame, oscuridad de Dennis Lehane

Haig de confessar una cosa. Abans jo era una persona diferent, però les coses han canviat. Tot va començar de manera innocent amb un DVD prestat de El somni etern durant una tarda de pluja; aviat vaig entrar en una espiral, Raymond Chandler, El llarg adéu, Dashiell Hammet amb el Falcó Maltès i ara Dennis Lehane amb Darkness, Take My Hand (Abrázame, oscuridad). Haig de reconèixer que pràcticament sense adonar-me m’he convertit en fan de la novel·la negra. Recordo com durant els vells temps confonia els whodunit, els típics qui ha matat el Coronel Mostassa a la biblioteca amb el canelobre amb el total del gènere, què ingènua! El gènere negre va molt més enllà, molt molt més enllà i, si no em creieu, us convido a llegir a Dennis Lehane, autor d’entre altres, Mystic River o Gone Baby Gone.

Probablement la novel·la més coneguda de Lehane sigui Mystic River, gràcies a l'adaptació de Clint Eastwood

Darkness, Take My Hand és la segona entrega de la seva sèrie dedicada als detectius Angie Gennaro i Patrick Kenzie. Amics d’infància, l’Angie i el Patrick són detectius criats als barris baixos de Boston. Hereus d’un llegat de violència i abusos, els dos amics sobreviuen a un barri de Dorchester que no els accepta com seus i que observa implacable tots els seus moviments, perplex davant la seva capacitat inesgotable de lluitar contra la corrupció que els envolta. L’argument de Darkness, Take My Hand comença amb el que sembla un simple cas d’assetjament, però aviat passa a convertir-se en una expedició terrorífica, un viatge a l’horror que conforma la matèria dels pitjors malsons.

Gone Baby Gone és la cuarta entrega de la sèrie Gennaro i Kenzie

L’estil de Lehane té arrels clàssiques, els seus detectius, com els d’un Raymond Chandler, comparteixen un punt de vista irònic i desencantat de la realitat. Viuen als marges d’una societat que els ha convertit en l’últim baluard de decència d’un món podrit fins al moll de l’os. Però a diferència del seu company de professió Philip Marlowe, que porta la seva façana d’invulnerabilitat i falsa indiferència  com un escut protector, l’Angie i en Patrick són dolorosament vulnerables, terroríficament vulnerables. S’endinsen als budells d’un barri dominat per criminals amb l’esperança de que no sigui la seva última nit com a única defensa. O així era fins que es topen amb el seu antagonista a Darkness, Take My Hand, un  malvat de retòrica hipnòtica i perversa moralitat que els despulla del fi vel de seguretat que els permetia seguir endavant i aixecar-se del llit cada matí.

L’Angie i el Patrick són com dos orfes abandonats al bosc estrany, perillós i grotesc que es Dorchester. Avatars d’un Hansel i una Gretel que descobreixen les conseqüències brutals de desobeir als pares. Tanmateix, el seu viatge a l’horror no acaba amb la mort de la bruixa; el conte continua i descobrim què passa un cop els germans tornen a casa amb els pares abusius que els havien abandonat a la seva sort. Darkness, Take My Hand té aquest sabor a conte de fades adult que apel·la als temors que ens persegueixen des de la infància. Resulta reveladora la quantitat d’exemples que trobem al llarg de la novel·la de pares que intenten protegir la innocència dels seus fills de la brutalitat que els envolta; una feina esgotadora que aviat es revela inútil.

La innocència no dura gaire a Dorchester, no té de què alimentar-se, però és en la descripció d’aquest barri que Lehane demostra les seves grans dots per l’ambientació. La corrupció del barri és penetrant i esfereïdora en la seva versemblança. Tots aquells que la respiren queden marcats, no pots escapar del barri i, tard o d’hora, et tocarà prendre una decisió que et marcarà per sempre, com li toca fer a en Patrick al final de la novel·la.

La trama que teixeix Lehane a Darkness, Take My Hand és apassionant i aterradora i el dilema moral que planteja ens obliga a prendre costats. No em penedeixo d’haver-me convertit en còmplice de Lehane, com tota bona addicta, estic desitjant la propera dosi.

Abrázame, oscuridad, RBA

Darkness, Take My Hand, Harper Collins

Sense edició en català

Dones rebels

Hola,

Recentment m’he llegit l’Últim Patriarca i m’ha agradat molt, tinc especial predilecció pels llibres de caire social. Podríeu aconsellar-me algun altre llibre similar que també parlés de xocs culturals, imigració, etc.?
Edgar

Benvolgut amic,

Personalment, L’últim patriarca em sembla un bon exemple d’una nova literatura emergent del nostre país: les veus de la immigració, un fet molt recent a casa nostra, però que ja podem veure les seves conseqüències en la cultura actual: qüestionament de la identitat, la convivència i, com molt bé dius tu, el xoc cultural. Precisament, pròximament publicarem al blog una ressenya sobre Dents Blanques (White Teeth) de l’autora britànica Zadie Smith que fa un retrat de la immigració a Londres.

Recomanació del doctor: Des de Dr Read Good pensem que gaudiràs girant la mirada cap a les Amèriques, ja que tenen una extensa literatura sobre els conflictes interracials tan presents en aquesta societat. Et recomanem la novel·la de Maxine Hong Kingston, La dona guerrera, un interessant relat de la baralla per aconseguir un equilibri entre la doble identitat asiàtica i americana de la protagonista. Així mateix, de la mateixa manera que ho fa Najat El Hachmi a L’últim patriarca, la novel·la esdevé també una lluita per enderrocar el poder masculí dominant. A més a més, l’autora combina el discurs més subversiu amb el discurs propi de l’oralitat i les històries tradicionals xineses.

La dona guerrera (Ed. Arola)

Els oblits de William Wordsworth

Estic investigant sobre Wordsworth per fer una edició dels seus poemes haikerus… Què me’n podria dir en ReadGood?

Marta G.

Una vista de Tintern Abbey

Benvolguda Marta G.,

Abans de res volem felicitar-te pel teu coratge, no queden gaires valents que s’atreveixin a endinsar-se a les turbulentes aigües de la poesia romàntica!

Dit això, dubto que poguessis haver escollit cap altre autor que desperti debats més encesos al cau a la redacció de Dr Read Good

El talent poètic del autor dels Grans Llacs és indubtable; però més enllà de la bellesa del seu vers i el del seu panteisme estil do-it-yourself, ens trobem amb un poeta extremadament conservador que no dubtava en fer desaparèixer dels seus escrits tot allò que no encaixava amb la seva ideologia.

Trobem exemples d’aquesta tendència al llarg dels seus poemes més coneguts, però potser el més clar el trobarem a “Tintern Abbey”.

“Tintern Abbey” parla del creixement de Wordsworth com a poeta i també com a persona i converteix l’experiència de la natura en quelcom transcendental que ens connecta amb la divinitat.

[…]pues hoy sé contemplar Naturaleza
no con esa inconsciencia juvenil
sino escuchando en ella la nostálgica
música de lo humano
, que no es áspera
pero tiene el poder de castigar
y procurar alivio. Y he sentido
un algo que me aturde con la dicha
de claros pensamientos: la sublime
noción de una simpar
omnipresencia
cuyo hogar es la luz del sol poniente
y el océano inmenso […]

Wordsworth, però, s’oblida de mencionar que la seva visita al riu Wye es va produir en un moment en què el trànsit comercial pel riu era molt intens. La industrialització ja havia deixat la seva empremta al paisatge i la vista de Tintern Abbey des del riu Wye ja no era un exemple de paisatge bucòlic o d’aïllament rural.

Un altre aspecte que amb prou feines troba lloc al poema és la gran presència de vagabunds a la zona, persones desposseïdes pels grans canvis socials i econòmics que havia viscut la societat britànica malvivint a la riba del riu Wye. L’única menció que se’n fa és al principi del poema.

Al cabo miro
estos setos escasos, más bien líneas
de bosque asilvestrado, aquellas granjas
verdes hasta la puerta misma, el humo
que asciende silencioso entre los árboles
como el incierto aviso de un errante
buhonero de los bosques despoblados
o cueva de ermitaño
donde aguarda
alguien junto al hogar.

Wordsworth compara a aquestes persones reduïdes a la mendicitat amb ermitans. Una fal·làcia descarada, ja que pels ermitans viure en la pobresa és una elecció, no es pot dir el mateix dels captaires, obligats a sobreviure i a malviure als marges d’una societat que els ha rebutjat.

Podria continuar donant exemples de perquè m’incomoda la poesia de William Wordsworth, però no debatré la bellesa dels seus versos. L’únic consell que et puc donar és que si decideixes tirar endavant, no esborris de la teva memòria el record de les vides d’aquells que van compartir paisatge amb Wordworth, però no es van guanyar un lloc a la seva poesia.

La recomanació del doctor: els anomenats “poetes auto-didactes” són menys coneguts a casa nostra, són poetes que com John Clare o Anne Yearsley no pertanyen a les classes privilegiades, però que ofereixen una visió alternativa i carregada de talent de l’Anglaterra dels seu temps. Sovint ignorada, Dorothy Wordsworth -la germana d’en William- ens ofereix una poesia potser menys ambiciosa en les seves intencions que la del seu germà, però d’una bellesa esfereïdora. Dorothy ens descriu el petit món que habita amb el detall i la minuciositat d’una dona atrapada i ho fa amb un talent inapel·lable. Fins i tot hi ha qui diu que el mateix William va plagiar alguns dels seus escrits…

Oh, la depravació!


Hola, sóc una fan del vostre blog. Llegint la secció ” 5 clàssics que podrien tenir videojoc propi”, heu mencionat el meu estimat Dorian Grey. Sé que no és una pregunta de literatura, però què en penseu de la recent adaptació cinematogràfica?.
No creieu que el protagonista hauria d’haver estat en Jude Law? El film no em va desagradar del tot, però potser hagués estat millor no ser tan evident amb el missatge del llibre i aprofundir més amb l’essència del personatge.
I per últim, no es mereix un dels grans autors decadentistes un director a l’estil Branagah? Algú que transmeti amb detall l’esperit  insultantment perfeccionista del Dandy.

your favorite dandy roommate….

xusi&cinta

Última adaptació del clàssic d'Oscar Wilde

Benvolguts amics,

Moltes gràcies per la vostra consulta. Com ja sabeu, sóc un fervent admirador de l’obra d’Oscar Wilde i vaig visionar la pel·lícula Dorian Gray d’Oliver Parker amb una barreja de sentiments que van des de l’anticipació, passant per l’horror i acabant en la indiferència.

Dorian Gray em va semblar una adaptació correcta, si bé massa efectista. Parker no deixa espai per la imaginació i converteix les peripècies d’en Dorian en una simple pel·lícula d’horror. Els intents d’actualitzar la trama només funcionen a mitges i no encaixen amb l’ambientació fin-de-siècle de l’amic Wilde. Un altre aspecte que em va desconcertar són els intents de justificar les acciones d’en Dorian: els maltractaments del seu avi, la seva innocència absoluta (ratllant amb la ximpleria) i els esforços per convertir Lord Henry Wotton en l’únic culpable de la degradació d’en Dorian, en aquest sentit l’escena al teatre és crucial, Wotton observa en Dorian mentre trenca el cor de la Sybil Vane des de les butaques com si la vida d’en Dorian fos un escenari i  ell en fos el director.

Quant al protagonista, lamento haver de discrepar amb un dels meus estimats lectors, però Jude Law tampoc em sembla l’elecció més adequada per interpretar el paper principal. El primer factor és l’edat, però no només això, també hauríem de tenir en compte l’historial cinematogràfic de l’actor. Hem de creure en la innocència d’en Dorian i em pregunto si el protagonista de films com Alfie, Closer o El talent de Mr Ripley no aporta connotacions massa obvies d’home de món, bon-vivant o faldiller? No es pot dir el mateix de Ben Barnes (l’actor finalment escollit), el seu currículum cinematogràfic inclou una sèrie de papers en els que interpreta a joves ingenus com en Dorian, pel·lícules com Stardust o Les cròniques de de Nàrnia. Desgraciadament, Barnes ofereix una interpretació insípida i mancada de vida. La meva elecció seria en Cillian Murphy un xicot guapo actor de talent amb un atractiu que oscil·la entre seductor, temptador i lleugerament pervers.

L’elecció d’Oliver Parker com a director no em sembla fortuïta, Parker ja havia adaptat a Wilde anteriorment a Un marit ideal i a La importància de ser Franc, tot i que amb resultats desiguals. En tot cas, Brannagh tampoc em sembla una elecció adequada, el seu ENORME ego tendeix a convertir les seves adaptacions en odes al seu estatus d’auteur clàssic. Si hagués d’escollir un director, potser m’inclinaria per Joe Wright que va fer una feina impecable  en les seves adaptacions de les novel·les Orgull i prejudici i Expiació.

La recomanació del doctor: si us agrada El retrat de Dorian Gray, per què no proveu a llegir Les amistats perilloses de Pierre Choderlos de Laclos? Una novel·la epistolar de finals del XVIII que té poc a veure amb el clàssic de Wilde, però que comparteix la seva ambientació decadentista i el seu gust per uns personatges perversos i llibertins. Un plaer culpable carregat de sexe, traïcions i escàndols que, segons es diu, la mateixa reina Maria Antonieta va llegir amb gust. Oh, la depravació!

Gràcies per la vostra consulta, ens veiem als llibres!

Dr. R.G.

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?

Obrim la secció de poesia amb un dels poemes més coneguts d’Emily Dickinson: I’m Nobody! Who are you?

Recordeu que no es tracta d’iniciar una discussió acadèmica (tot i que ho podeu fer si voleu!), sinó de compartir les nostres reaccions al poema, en què ens fa pensar o què ens fa sentir. Es tracta de comunicar les nostres interpretacions i debatre-les amb la resta de lectors.

Les col·laboradores de Dr Read Good trenquem el gel amb les nostres idees sobre el poema, però qualsevol comentari o crítica serà benvingut! De fet, l’elecció de Dickinson com a primer tema de debat no és casual, la poetessa d’Amherst continua sent un enigma a dia d’avui i la seva obra segueix desconcertant als estudiosos amb poemes hermètics que no només permeten múltiples interpretacions, sinó que semblen avançar-se al seu temps.

I’m Nobody! Who are you?
Are you — Nobody — Too?
Then there’s a pair of us!
Don’t tell! they’d advertise — you know!

How dreary — to be — Somebody!
How public — like a Frog —
To tell one’s name — the livelong June —
To an admiring Bog!

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?
No ho diguis! Ho anunciarien, saps?

Que lúgubre, ser qualcú!
Que públic, com la granota
Dient el seu nom, tot el sant Juny
A una bassa embadalida!

(Trad. Joan Cerrato)

Marta:

I’m Nobody! Who are you? caracteritza bastant bé l’aspecte més conegut de l’obra d’Emily Dickinson. La poetessa és coneguda justament per la seva aversió a la vida pública i la seva vida relativament reclusiva a Amherst, Massachussets. Aquest poema en concret em sembla una clara defensa de la mena de intimitat espiritual que Dickinson sempre va desitjar. Per Dickinson ser Algú no només és lúgubre, sinó que és comparable a ser una granota que només sap cantar el seu nom sense parar al llarg de la nit!

Personalment, el que més em crida l’atenció d’aquest poema és com la veu d’aquest Ningú, petita i innocent com sona, amagada com està de la vista dels Algús, és en realitat una veu forta i poderosa. Aquest Ningú ha trobat un altre Ningú, així que ja no està sola, però s’han d’amagar perquè si els descobreixen ho anunciarien. És interessant però, que en una altra versió del poema, Dickinson substitueix la paraula anunciarien per desterrarien. Sembla que aquest Ningús són temibles i han de ser neutralitzats! Però per què són tan temibles? Potser perquè fan gala d’una llibertat intel·lectual i espiritual que amenaça l’estil de vida conformista dels Algús. O potser perquè els Ningús són com qualsevol minoria exclosa per una majoria que no vol perdre els beneficis del seu estatus. Les granotes, les persones importants, fan circular els seu nom incessantment, hipnotitzen la bassa embadalida amb les seves paraules buides i només els Ningús escapen a l’encantament que manté als altres immòbils.

I per aquells que s’ho preguntin, no se m’escapa la ironia de comentar aquest poema en un fòrum obert a tots els públics!

Inés:

Efectivament, poc s’imaginava la nostra estimada Emily tancada al seu petit estudi de Amherst que els seus poemes es comentarien 160 anys després en blogs a disposició de tots els públics! De fet, en una societat on l’ús de les xarxes socials ha adquirit un paper tan central en la vida privada de les persones el sentit d’aquest poema es perd en una mena de boirina de Facebook, Twitter i tots els seus similars.

Us semblarà forçada la relació, però crec que defineix molt bé el significat de ser Algú o Ningú. De la mateixa manera que Dickinson es sent que la definiran com “algú” en el moment en què troba un altre “ningú”, nosaltres com a “ningús” ens unim a través de la xarxa per ser un “algú”. Nosaltres, com la granota a la bassa, hem de pronunciar els nostres noms en alt per ser “Algús”.

Si us interessa conèixer a fons la poesia d’Emily Dickinson podeu consultar una antologia poètica de l’autora traduïda per Sam Abrams l’any 2002: Jo no sóc ningú! Qui ets tu? (Ed. Eumo)