Una visita als budells de la bèstia

Abrázame, oscuridad de Dennis Lehane

Haig de confessar una cosa. Abans jo era una persona diferent, però les coses han canviat. Tot va començar de manera innocent amb un DVD prestat de El somni etern durant una tarda de pluja; aviat vaig entrar en una espiral, Raymond Chandler, El llarg adéu, Dashiell Hammet amb el Falcó Maltès i ara Dennis Lehane amb Darkness, Take My Hand (Abrázame, oscuridad). Haig de reconèixer que pràcticament sense adonar-me m’he convertit en fan de la novel·la negra. Recordo com durant els vells temps confonia els whodunit, els típics qui ha matat el Coronel Mostassa a la biblioteca amb el canelobre amb el total del gènere, què ingènua! El gènere negre va molt més enllà, molt molt més enllà i, si no em creieu, us convido a llegir a Dennis Lehane, autor d’entre altres, Mystic River o Gone Baby Gone.

Probablement la novel·la més coneguda de Lehane sigui Mystic River, gràcies a l'adaptació de Clint Eastwood

Darkness, Take My Hand és la segona entrega de la seva sèrie dedicada als detectius Angie Gennaro i Patrick Kenzie. Amics d’infància, l’Angie i el Patrick són detectius criats als barris baixos de Boston. Hereus d’un llegat de violència i abusos, els dos amics sobreviuen a un barri de Dorchester que no els accepta com seus i que observa implacable tots els seus moviments, perplex davant la seva capacitat inesgotable de lluitar contra la corrupció que els envolta. L’argument de Darkness, Take My Hand comença amb el que sembla un simple cas d’assetjament, però aviat passa a convertir-se en una expedició terrorífica, un viatge a l’horror que conforma la matèria dels pitjors malsons.

Gone Baby Gone és la cuarta entrega de la sèrie Gennaro i Kenzie

L’estil de Lehane té arrels clàssiques, els seus detectius, com els d’un Raymond Chandler, comparteixen un punt de vista irònic i desencantat de la realitat. Viuen als marges d’una societat que els ha convertit en l’últim baluard de decència d’un món podrit fins al moll de l’os. Però a diferència del seu company de professió Philip Marlowe, que porta la seva façana d’invulnerabilitat i falsa indiferència  com un escut protector, l’Angie i en Patrick són dolorosament vulnerables, terroríficament vulnerables. S’endinsen als budells d’un barri dominat per criminals amb l’esperança de que no sigui la seva última nit com a única defensa. O així era fins que es topen amb el seu antagonista a Darkness, Take My Hand, un  malvat de retòrica hipnòtica i perversa moralitat que els despulla del fi vel de seguretat que els permetia seguir endavant i aixecar-se del llit cada matí.

L’Angie i el Patrick són com dos orfes abandonats al bosc estrany, perillós i grotesc que es Dorchester. Avatars d’un Hansel i una Gretel que descobreixen les conseqüències brutals de desobeir als pares. Tanmateix, el seu viatge a l’horror no acaba amb la mort de la bruixa; el conte continua i descobrim què passa un cop els germans tornen a casa amb els pares abusius que els havien abandonat a la seva sort. Darkness, Take My Hand té aquest sabor a conte de fades adult que apel·la als temors que ens persegueixen des de la infància. Resulta reveladora la quantitat d’exemples que trobem al llarg de la novel·la de pares que intenten protegir la innocència dels seus fills de la brutalitat que els envolta; una feina esgotadora que aviat es revela inútil.

La innocència no dura gaire a Dorchester, no té de què alimentar-se, però és en la descripció d’aquest barri que Lehane demostra les seves grans dots per l’ambientació. La corrupció del barri és penetrant i esfereïdora en la seva versemblança. Tots aquells que la respiren queden marcats, no pots escapar del barri i, tard o d’hora, et tocarà prendre una decisió que et marcarà per sempre, com li toca fer a en Patrick al final de la novel·la.

La trama que teixeix Lehane a Darkness, Take My Hand és apassionant i aterradora i el dilema moral que planteja ens obliga a prendre costats. No em penedeixo d’haver-me convertit en còmplice de Lehane, com tota bona addicta, estic desitjant la propera dosi.

Abrázame, oscuridad, RBA

Darkness, Take My Hand, Harper Collins

Sense edició en català

Anuncis

4 pensaments sobre “Una visita als budells de la bèstia

  1. M’apunto el nom Dennis Lehane. Només dir que t’entenc, Marta. Jo també baig llegir una novel.la negra, _The Talented Mr. Ripley_ de la Patricia Highsmith, que em va canviar la vida, i la perspectiva del que és un gènere molt subestimat, tot i la reivindicaió mediàtica dels últims temps. També vull reivindicar la col.lecció sobre Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, que no és en anglès, és clar, però … la literatura no entén de discriminacions! 🙂

  2. Vázquez Montalbán és (o seria, si no hagués mort) el degà de la novel·la negra contemporànea. I una cosa que Carvalho fa, i que no fan Kenzie i Gennaro, és prendre responsabilitat ètica per les seves accions. M’explico. El detectiu clàssic com Philip Marlowe treballava sol, no tenia nòvia, ni gairebé amics i era, al fons, racista, masclita i homòfob. A partir dels anys 70, escriptors com Vàzquez Montalbán i els nordamericà Robert B. Parker, començava a inventar un nou típus de protagonista – homes més sensibles, menys masclistes, gens racistes etc. Però aquest canvi de rumb en el seu comportament els va deixar vulnerables. Hi havia un cert tipus d’activitat que ja no podien fer. Si calia, Sam Spade, Philip Marlowe i sobretot Mike Hammer eren capaços de matar, de torturar, de fer el que sigui per resoldre el cas. Ara no. Ara, molts detectius, com per exemple Spenser (de Robert B. Parker qui, tristament, va morir a gener d’aquest any), Elvis Cole (Robert Crais), Myron Bolitar (Harlan Coben) i Kenzie i Gennaro (Lehane) tenen un amic que no comparteix els seus escrúpols. Aquest amic (el de Spenser es diu Hawk, d’Elvis Cole, Pike; de Myron Bolitar, Windsoe Horne Lockwood III; i de Kenzie i Gennaro, Bubba) fa totes les coses – com matar, torturar, segrestar, malferir etc etc, que els nostres herois no faran a causa de la seva moralitat superior. Són hipòcrites. Potser el més interessant és que la novel·la negra, igual que la ciència ficció, ens ofereix un mirall a la nostra societat. Ara no tenim exercits de reclutes i les nostres guerres tenen lloc molt lluny de nosaltres, de vegades amb armes teledirigides des de milers de quilometres de distància. Fem servir substituts per realitzar la violència que nosaltres no volem fer amb les nostres pròpies mans. Carvalho no és així. No és ni racista, ni masclista ni homòfob, però tampoc té un amic superviolent com els altres (el Sidecar no és exactament com el Bubba, oi que no?).

    • Bill, no sé què dir. El teu comentari és més aviat un article en sí mateix! No puc rebatre el que dius perquè és tot veritat, personatges com en Bubba permeten en Kenzie i la Gennaro conservar la seva superioritat moral i no haver d’afrontar les conseqüències ètiques que es deriven de les seves accions, de fet en Bubba es podria descriure com un deus ex-machina de la responsabilitat moral! En tot cas, Lehane és una bona lectura, és absorbent, entretinguda i, sobre tot, té un gran impacte emocional sobre el lector, és com una patada al fetge! Per cert @Bill, @ Mercè, llegiré a Montalbán i sé que m’agradarà, gràcies per la recomanació!.

  3. Retroenllaç: Els 5 millors sidekicks | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s