Les 6 millors històries de terror

Inés

Des de Dr Read Good us volem fer passar una nit de Castanyada realment esgarrifosa i per això vam entrar en un debat intens de les millors històries de por de tots els temps. Quina història de por us ha marcat? No dubteu a deixar els vostres comentaris!

La Cambra Sagnant (Angela Carter)

Proa Edicions

Aquesta història d’Angela Carter també estaria en el meu top cinc dels contes més ben escrits. La readaptació del conte de Barba Blava de Perrault dóna els resultats esperats: una història terrorífica amb un aire modern i escrit en una prosa impecable.

Un conte tradicional amb un gir postmodern

Un conte tradicional amb un gir postmodern

El gat negre (Edgar Allan Poe)

Vicens Vives

Un home begut que mata el seu gat. Sembla un acudit, però realment és una història terrorífica. El fantasma del gat apareix i no deixa de turmentar-lo. No voldria estar en el lloc del protagonista!

He tornat per assaborir la meva venjança!

La llegenda de Sleepy Hollow (Washington Irving)

Vicens Vives

Aquesta història és més aviat coneguda per l’adaptació al cinema de Tim Burton, Sleepy Hollow. Ambdues versions narren com un assentament holandès es veu perturbat per l’arribada del fantasma del genet sense cap. No apte per als qui pateixen fòbia a morir decapitats.

Johnny Depp, com sempre, encara un personatge llunàtic

Marta

Hauria volgut parlar de The Pit and the Pendulum, però la Inés ja ha complert la quota establerta de Poe amb El gat, aixafant-me de pas l’acudit sobre el Ningú espera a la Inquisició Espanyola! dels Monty Phyton… Resignada, continuo amb un llistat que us posarà els pèls de punta.

El increíble hombre menguante (Richard Matheson)

La factoría de las ideas

Segur que alguns diran que The Shrinking Man és de fet una obra de ciència-ficció, craso error my friend! Es tracta d’un llibre de terror amb totes les de la llei i només cal posar-se en el lloc del protagonista Scott Carey per comprendre-ho. Carey experimenta gradualment i de forma inexorable el que significa perdre el control sobre l’entorn i sobre el propi cos, el pitjor malson de qualsevol home blanc americà de classe mitjana-alta. Bazinga! Tanmateix aquest no és l’aspecte més terrorífic de la història, el gir final us deixarà glaçats, qui té por de l’infinit?

La mida sempre ha estat una preocupació de molts homes

Después (Edith Wharton)

Alianza Editorial

Al llarg de la seva vida, Edith Wharton va escriure diverses històries de fantasmes, entre les quals una de les més conegudes és Afterward. Wharton narra el trasllat del matrimoni Boyne a una casa antiga de Dorsetshire que es rumoreja encantada. El fantasma d’aquesta casa, però, té una particularitat: només t’adones d’haver-lo vist temps després del fet. Es tracta d’una història sobre la consciència culpable amb una protagonista atrapada per la seva dependència del seu marit. El do per la ambientació i la intriga psicològica de Wharton donen lloc a una narració absorbent i esgarrifosa. Us imagineu mirar un dia enrere i comprendre finalment que heu tingut una trobada amb un fantasma?

En altres casos distingir al fantasma resulta molt més fàcil

Sueño febril (Ray Bradbury)

Bruguera

Pateixes un lleu refredat, així que et quedes al llit mentre esperes que baixi la febre. Una sensació estranya t’envaeix, la mà et crema, la sang et polsa amb força i sembla que la teva mà ja no et pertany. Poc a poc aquest sentiment s’estén per tot el cos, primer la mà esquerra, després la dreta, un peu, l’altre, fins que arriba al cap. Ningú et creu, són deliris de la febre, diuen, però tu saps la veritat, el teus membres ja no et pertanyen i aviat seràs un presoner al teu propi cos. Cinc pàgines de horror pur i sense adulterar cortesia de Ray Bradbury a Fever Dream.

El de la mà posseïda és un argument molt més habitual del que creiem

Un gòtic de platja

El ocupante, Sarah Waters

Val la pena tenir un ull posat als guanyadors i finalistes del Man Booker Prize, que van des de V.S. Naipaul a Kiran Desai passant per Margaret Atwood o Ian McEwan, un premi que ha reconegut a autors com aquests no pot anar gaire errat, oi? The Little Stranger en va ser finalista l’any 2009, però haig d’admetre que no la vaig escollir per les seves qualitats literàries. El vaig escollir perquè era l’única alternativa a Perdona si et dic amor de Federico Moccia; és el que passa quan et trobes sense lectura mentre estàs de vacances a una platja carregada de turistes. La pobra Sarah Waters estava envoltada de vampirs adolescents i d’àlbums de Bob Esponja, m’agradaria dir que la vaig rescatar heroicament d’aquest purgatori literari, però no us puc enganyar: va ser pura casualitat que em caigués a les mans, si no fos per algun distribuïdor despistat, ara podria estar escrivint sobre, déu no ho vulgui, Crepuscle. Malgrat tot, la sort va voler que llegís The Little Stranger, una novel·la una mica estranya i fora de temps, però que m’ha deixat amb ganes de més.

Sarah Waters és l’autora de novel·les com El lustre de la perla (Tipping the Velvet, 1998), Falsa Identidad (Fingersmith, 2002) i Ronda nocturna, (The Night Watch, 2006),  publicades per Anagrama i La Magrana. The Little Stranger explica la història dels Ayres, família d’antics terratinents que lluiten contra el declivi de la seva fortuna al comtat rural de Warwickshire durant la postguerra. Però alerta! No us deixeu enganyar pel realisme social que caracteritza l’ambientació, The Little Stranger és una deliciosa novel·la gòtica de la vella escola: mansions en ruines, fantasmes d’infants, bogeria i morts misterioses, el paquet complet, vaja. Hi ha qui considera Waters una artista del pastiche, jo no estic completament d’acord amb aquesta afirmació, però és evident que Waters hi té la mà trencada en l’art de recuperar gèneres abandonats i a The Little Stranger es proposa recuperar el plaer de la intriga psicològica. No en surt del tot malparada.

El narrador és el Dr. Faraday, metge rural que entra en contacte amb els Ayres quan la seva única criada emmalalteix a causa del terror que li provoca la mansió de Hundred Halls on viuen. Fill de la classe treballadora, El Dr. Faraday mantindrà una relació ambivalent d’ amor/ odi amb els Ayres, relació que reflecteix el seu lloc incert dins la societat de Warwickshire. El conflicte encobert de classes és un tema dominant de la novel·la, no és casualitat doncs, que el primer i terrorífic incident tingui lloc durant una vetllada protagonitzada per uns nous rics acabats d’arribar al comtat i amb qui la Sra. Ayres vol casar la seva (lletja intel·ligent) filla Caroline. A mida que avança la novel·la la incapacitat dels Ayres per adaptar-se a, o tan sols, comprendre, els canvis que els envolten es faran més obvis i els incidents estranys es multiplicaran exponencialment.

Però què és aquesta presència que assetja als Ayres? El mateix Faraday és incapaç de percebre-la, tan sigui per la seva falta d’imaginació o pel seu racionalisme i Sarah Waters evita donar-nos una resposta definitiva. No us n’explicaré el final, però les referències a clàssics com The Yellow Wallpaper (Charlotte Perkins Gilman), Una altra volta de rosca (Henry James) o La caiguda de la casa Usher (Edgar Allan Poe) són evidents. Els referents que escull Waters són de categoria i, en gran mesura, aconsegueix mantenir-s’hi a l’alçada, però segur que heu notat que tots són relats curts. És difícil mantenir la intriga i l’ambigüitat al llarg de 500 pàgines i l’austeritat que funciona tan bé pel conte de Henry James acaba per convertir-se en un llast a The Little Stranger.

The Little Stranger m’ha deixat amb ganes de més, Waters ha aconseguit provocar-me calfreds i, només per això, es mereix que revisiti les seves obres anteriors. Però aquesta no és l’única raó, The Little Stranger és una novel·la intel·ligent, perfectament ambientada i amb múltiples lectures i, a més, és terriblement entretinguda, es pot llegir en qualsevol situació sense por de perdre’s. Jo mateixa la vaig llegir a una platja farcida de nens cridaners, adolescents hormonats i les mares que els acompanyaven i va aconseguir fer-me una miqueta de por. Tota una fita per a qualsevol thriller sobrenatural.

The Little Stranger, Virago

El ocupante, Anagrama

Un Halloween entre llibres

Estimades blogueres,

Estic començant a preparar la nit de Halloween i, com a bon lector, m’agradaria passar una nit literària esgarrifant. Necessito suggerències, podria comptar amb la vostra inestimable ajuda?

Valdemar

Benvolgut amic,

A Dr Read Good també estem ficades de ple amb les preparatius per a la nit de bruixes i, evidentment, les nostres biblioteques s’han omplert de nous llibres del gènere del terror. Seria una evidència mencionar que en els darrers anys hi ha hagut una explosió de creació literària al voltant de personatges terrorífics i fantàstics (per què no concretar…? A Dr Read estem cansades dels VAMPIRS!). No obstant, el gènere del terror per se encara queda en un segon pla, ja que aquest tipus d’històries es decanten més per elements més fantàstics.

Recomanació del doctor: Des de Dr Read Good volem fer una reivindicació pels clàssics del gènere! Anant enrere en el temps, trobem Lovecraft. Volem destacar A la cripta i La reunió. Si el que prefereixes és alguna cosa més moderna (tot i que tampoc tan moderna, ambdós escriptors eren amics), llavors et suggerim que facis un tast de Clark Ashton Smith amb El relato de Satampra Zeiros, una història a cavall del terror i la fantasia.

Bon Castalloween!

En la Cripta (Alianza Editorial)

El corb

I digué el corb "Mai més"

 

No tindria gaire sentit fer un especial de Halloween i no parlar del famós poema d’Edgar Allan Poe El corb. La Inés i jo donem el tret de sortida a la discussió del poema, esperem els vostres comentaris!

El corb (1845)

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.                        Continuar

Trad. Miquel Forteza

The Raven (1845)

Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’           Continuar

Marta:

No és ni aquest corb, ni aquest altre, El corb original és el d’ Edgar Allan Poe, segurament el seu poema més famós que, a més, va gaudir d’una segona juventut gràcies a un dels capítols més populars de The Simpsons. El corb narra el lent descens a la bogeria del protagonista a causa de la pèrdua de la seva estimada Lenore, i francament, no deixa de sorprendre’m que un poema tan ombrívol hagi arribat a ser tan famós, què tindrà El corb d’especial?

El seu èxit potser es deu a que es tracta d’una composició relativament transparent, especialment si la comparem amb les obres d’altres poetes com per exemple, una Sylvia Plath o del mateix Shakespeare. O potser a la seva sonoritat endimoniada, amb una estructura mètrica d’allò més artificial, però que dota al poema d’una certa qualitat hipnòtica. Tanmateix, crec que el truc s’amaga a la temàtica escollida per Poe i és que The Raven és un poema d’intriga! El protagonista està de dol per la mort de la seva estimada, però rep la visita d’un corb que sap parlar, d’on ha sortit aquesta bèstia? És real? Per què no deixa de repetir la mateixa paraula? Potser el seu amo anterior li va ensenyar, però per què justament “mai més”? És un enviat del dimoni o és que el narrador s’està tornant boig? Les preguntes són moltes a El corb i de respostes no n’hi ha gaires, res millor per cridar l’atenció del públic, o és que no heu vist Lost?

Inés:

Proveu de llegir aquest poema a mitjanit al llit amb la casa buida i a les fosques… sí, veureu que un poema pot fer por! Com ho aconsegueix? Com ben encertadament diu la Marta, el poema es caracteritza per una sonoritat endimoniada que fa que se’ns remoguin els budells i el cor bategui fortament. A més a més, la història en sí enganxa perquè volem saber d’on ha sort aquest coi de corb.

És curiosa l’obsessió que s’ha format al voltant d’aquest tipus d’ocell. Trobem aquesta bèstia endimoniada multiplicada a Birds de Hitchcock, l’experiència és realment traumàtica. No puc passejar pels parcs de París tranquil·la sabent que sobre el meu cap volen corbs del tamany d’un elefant que destrossen les bosses d’escombraries i es precipiten vers el terra a qualsevol senyal de menjar!

En definitiva, podríem dir que El corb explica una història fàcil d’entendre amb una musicalitat excepcional. Amb això no vull dir que sigui un poema simple, més aviat al contrari, és fascinant com Poe juga amb la rítmica. I si algú te’l llegeix bé en veu alta, no podràs dormir “jamai més”. Bé, de fet, és més divertit imaginar el corb de Bart Simpson!

5 morts d’escriptors d’allò més estranyes

Si alguna cosa demostra aquest article és que l’ofici d’escriptor no és tan segur com ens imaginem.

Edgar Allan Poe

El públic general coneix dos fets sobre la vida de l’escriptor Edgar Allan Poe: escrivia històries de terror i fou un borratxo irredempt fins la seva mort als carrers de Baltimore. Ambdues afirmacions s’haurien de matisar, en especial la que diu que la causa de la seva mort fou l’alcoholisme. De fet la mort de Poe està envoltada de misteri: l’escriptor va aparèixer delirant pels carrers de Baltimore, portant la roba d’un desconegut i cridant a un tal Reynolds de qui no se’n coneix la identitat. Els documents relatius a la seva hospitalització s’han perdut i la posteritat s’ha conformat amb les paraules del seu amic/ enemic Rufus Wilmot Griswold, que en un article en memòria de Poe el descrivia com un alcohòlic addicte a les drogues.

La verdadera causa de la seva mort, però, continua envoltada en el misteri, les teories van des del suïcidi, passant per l’assassinat, fins la diabetis, la sífilis, l’epilèpsia o la intoxicació per plom. Ningú en sap la causa, però està clar que la nostra imatge del poeta ha estat distorsionada per la història, o és que algú sabia que el bon Poe no només no aguantava la beguda, sinó que a més era membre de la Sons of Temperance, un grup a favor de l’abstenció de l’alcohol?

Rufus Wilmot Griswold, o el poder de l'amistat

Hemigway

Ernest Hemingway i el seu mostatxo constitueixen una de les entitats més reconegudes del món de la literatura. L’agitada vida de Hemingway empetiteix la de la majoria d’escriptors que s’atreveixen a comparar-s’hi: Conductor d’ambulàncies durant la Primera Guerra Mundial? Fet. Testimoni d’excepció de l’Europa d’entreguerres? Fet. Història d’amor èpica amb la infermera que li va salvar la cama? Fet. Terrible adaptació de la seva èpica història d’amor amb la infermera que li va salvar la cama per part de Hollywood? Fet. Fer de la caça major el teu hobby? Fet. Participació en el desembarcament de Normandia? Fet. Amic de Fidel Castro? Fet. Nobel de literatura? Fet. Sobreviure a totes aquestes experiències amb un percentatge d’alcohol en sang que deixaria inconscient a qualsevol home sense un bigoti de la seva categoria? Fet.

Amb un currículum com aquest resulta difícil imaginar-se a què més podia aspirar l’autor d’obres tan conegudes com Adéu a les armes, El vell i el mar o de Per qui toquen les campanes?, però Hemingway es va superar a sí mateix. El 2 de juliol de 1961 es va suïcidar amb la seva escopeta, l’estrany angle del tret i la falta d’una nota de suïcidi van fer impossible determinar si havia estat un accident, així que a més d’una obra de notable valor literari, Hemingway ens va llegar el misteri de la seva mort. Això sí, és innegable que l’autor americà va marxar, com diuen el anglesos,  amb un bang!

En algun lloc, Ernest Hemingway busca el seu rifle

Kit Marlowe

És possible que la de Kit Marlowe sigui la mort més misteriosa de la història de la literatura, els acadèmics s’han barallat durant segles fer aclarir-ne les causes, però fins ara, ningú ha arribat a cap conclusió definitiva. El dramaturg de l’Anglaterra isabelina, conegut de Shakespeare  y autor d’obres com Doctor Faustus o Tamburlaine morí apunyalat durant una disputa, però les circumstàncies en que va tenir lloc són d’allò més sospitoses.

Es creu que Marlowe va actuar d’espia per a la cort d’Isabel I i s’especula que la seva mort fou conseqüència de les lluites de poder que es donaven al seu interior. Els fets que envolten el seu assassinat semblen recolzar aquesta teoria: una setmana abans havia estat acusat d’heretgia, però el van posar en llibertat malgrat que els càrrecs l’involucraven amb Sr Walter Raleigh i l’Earl de Northumberland i els tres homes que estaven amb ell a l’habitació en el moment de la seva mort tenien connexions amb els serveis secrets, incloent-hi el el seu assassí Ingram Frizer qui, per cert, va va rebre el perdó reial només un mes després del crim.

Així mateix, tant la vida com la mort de Marlowe estan envoltades d’una intricada xarxa de mentides i malentesos: se l’ha acusat de busca-baralles, heretge, de falsificador de monedes, de duelista, de mag i d’homosexual (sic.), donant lloc al Mite de Marlowe, protagonista involuntari de multitud de peripècies pintoresques als baixos fons del Londres isabelí. Un altre resultat del misteri que l’envolta és l’aparició de la teoria que Marlowe va fingir la seva pròpia mort i es va dedicar a escriure amb el pseudònim de William Shakespeare, conjectura que a dia d’avui, encara provoca un úlcera a Harold Bloom.

En aquell moment les obres de Marlowe eren més populars que les del bard, no acusem ningú, però a Dr Read Good ja hem registrat una obra titulada "Shakespeare al desnudo"

Sherwood Anderson

L’autor de Winesburg, Ohio potser no va tenir una mort tan escandalosa com la dels anteriors, però de ben segur que la seva mort constitueix una bona advertència per als aficionats a la beguda. Anderson va morir a Panamà durant un creuer cap a Sud-Amèrica, causa de la mort: un escuradents. S’especula que l’escriptor es va empassar l’escuradents de l’oliva que acompanyava un martini, l’escuradents li va foradar el colon i li va provocar un cas fatal de peritonitis.

L'assassí silenciós

Percy Bysshe Shelley

El famós poeta romàntic es va ofegar l’estiu de l’any 1822 quan creuava en barca el golf italià de Spezia. Hi ha qui especula que la seva mort no fou accidental, ja que Shelley deia estar deprimit, però hi ha també qui pensa que la seva mort fou un assassinat per causes polítiques o que la barca fou atacada per pirates que el van confondre amb Byron.

Sigui com sigui, les circumstàncies de la seva mort es veuen eclipsades per les del seu enterrament. Setmanes després de la seva desaparició el seu cos fou arrastrat fins a la costa i dies després es va celebrar la seva cremació, durant la qual els testimonis van observar que el seu cor es resistia a cremar-se (es creu que Shelley patia d’una afecció que li va provocar la calcificació dels teixits del cor), el seu bon amic Edward Trelawny es va fer amb l’òrgan i se’l va entregar a la seva esposa, Mary Shelley, que segons es diu, el va conservar fins a la seva mort i, més tard, fou enterrat amb les restes de Percy Florence Shelley, el seu fill.

Fent gala del bon gust de l'època, el diari Tory The Courier va publicar el següent titular sobre el decés de Shelley: "Shelley, autor de poesia heretge, ha mort ofegat; a hores d'ara ja deu saber amb tota seguretat si Déu existeix."

Killing me softly with this… book

"Abraham Lincoln, Vampire Hunter" de Seth Grahame Smith

És una novetat editorial als Estats Units de principis del 2010 que sembla que segueixi la línia actual establerta per les editorials de publicar novel·les de tipus fantàstic, especialment sobre vampirs. Noies, desenganyeu-vos: l’Abraham Lincoln, el 16è president dels Estats Units, no és l’heroi-vampir sexy d’avui dia, no; és l’home que els pela.

A vegades, em recorda a Buffy, the Vampire Slayer (o Buffy Cazavampiros, películ·la i sèrie televisiva dels anys noranta) per la seva manera de procedir a fer la seva feina: de nit amunt i avall, amb una destral a sota el braç, i matant vampirs amb la supervisió d’un mentor molt particular, un vampir anomenat Henry Sturges. Però no es tracta d’un personatge que pugui fer-li justícia a la Buffy. La caracterització i el desenvolupament són molt diferents. Simplement podem seguir a l’Abe al llarg de la seva tortuosa vida, que està centrada gairebé exclusivament a venjar-se dels vampirs. El trauma de la seva vida comença amb la mort de la seva estimada mare per culpa d’un vampir a qui el seu pare devia diners – d’aquí l’esperit de venjança de l’Abe.

Amb la novel·la a les mans, val a dir que la introducció és una peça de joieria de la més fina: l’ús de la llengua és molt bo i ben elaborat. És una llàstima que no es prolongui a la resta de les pàgines. A vegades (i val a dir que a mesura que la lectura avança) sembla que el desenvolupament de la història segueixi una sèrie de punts en una llista i l’autor no es molesti gaire a elaborar les frases que escriu. Sense voler ofendre, sovint sembla que no ho hagi escrit la mateixa persona. I francament em dol, perquè no està a l’alçada del personatge real. M’explico: cada capítol incorpora una cita, generalment del mateix Abe, on es nota aquest gust per la llengua tan intens que ell tenia per escriure i per parlar tan eloqüentment. La redacció de la història no li arriba ni a la sola de la sabata, encara que en una entrevista l’autor es vulgui penjar la medalla d’haver-ho aconseguit.

D’altra banda, dubtar (o no) de la veracitat de l’aspecte biogràfic de la història no hauria de ser un punt clau de la crítica del llibre, ja que ja s’han escrit prou biografies d’Abraham Lincoln i sobretot perquè aquest llibre és ficció (amb unes aspiracions a realitat molt convincents i ben bordades, però ficció al cap i a la fi). Podem elogiar, si voleu, la seva documentació biogràfica – encara que molts altres escriptors ja hagin fet aquesta feina abans.

Quan s’aproxima la guerra civil, veiem l’afecte que l’Abe té per a les obres de Shakespeare; tant que fins i tot se sap de memòria parts de les intervencions més claus. Però el que és més important és que l’Abe té la sensació de ser el mateix Enric V a Harfleur, camp de batalla on aquest rei fa un dels seus discursos més preuats gràcies a la mà d’en Shakespeare. Cal que recordi que, a la vida real, cada vegada que el Regne Unit s’ha trobat en situacions bèl·liques durant aquestes últimes dècades, als teatres s’ha escenificat (i s’escenifica) “Enric V” de Shakespeare. Per exemple, és molt coneguda la versió de la obra pel cinema dirigida per Laurence Olivier l’any 1944 i també fou força trencadora la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh de l’any 1989. L’auto-comparació amb Enric V no és, doncs, una casualitat – i això m’encanta.

A la tercera part del llibre, la cosa s’anima perquè el llenguatge i l’estructura narrativa recuperen la força perduda. L’Abe es veu envoltat per un determinisme que el durà a la Casa Blanca. L’encarregat de donar força a aquest determinisme és el mateix Henry Sturges, vell amic seu a més de vampir. Considero que la seva història personal està molt ben elaborada i protagonitza moments molt emotius narrats per l’Abe mateix o en converses amb ell que prenen un caire íntim molt acollidor i versemblant. La història d’en Henry és millor que la de l’assassí de l’Abe, que amb poques pàgines al final del llibre rep un protagonisme excessiu (pel meu gust), cedint-li espai narratiu per a si sol i els seus drames personals. No ho considero necessàriament superflu, però sí que hi veig una mica de deixadesa en la manera de fer-ho. Potser és una decisió personal de l’autor.

I encara hi ha una cosa que em molesta més: l’autor sovint esdevé feixuc quan avança esdeveniments, sovint negatius, abans d’hora. Ho sé. És un recurs prou legítim i força utilitzat per una àmplia varietat d’escriptors, però considero que en Seth Grahame-Smith en fa un abús.

Un exemple. És probable que el lector sàpiga que l’Abe fou assassinat (o no). Doncs es pot entreveure com a mínim 3 vegades abans que succeeixi perquè l’autor ho fa palès d’una manera molt directa. I cansa, perquè ho fa tantes vegades amb totes les coses negatives que li passen! Potser dóna un toc sovint majestuós i solemne i sona bé per a una biografia, però quan s’utilitza tant cansa i avorreix. És més: jo anomenaria aquest tipus de dilapidació de l’emoció i el plaer que té llegir com els “auto-spoilers” de l’autor.

Sobre el desenllaç, he de confessar que només d’obrir la novel·la ja sabia com acabaria – i no és l’assassinat, us ho ben asseguro! Si no ho recordo malament, pel que fa a com acaba tot, hi ha un parell d’“auto-spoilers” molt clars en el desenvolupament de la novel·la. I ja sigui de passada, després de saber les opinions personals de l’Abe, no trobo el sentit al final.

Com a mínim, és d’agrair el gran valor que té l’autor en escriure una novel·la sobre vampirs que no tingui una trama principal romàntica, poc imaginativa i plena de clichés, per a la insatisfacció d’algunes lectores o alguns lectors. Es diu que en Tim Burton té uns quants projectes de futur, entre els quals hi ha la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la. Pot ser que sigui un gran projecte, esperem que es refini la perspectiva sobre la història i la manera de projectar-ho, ja que l’argument en sí pot donar per molt. El que val la pena veure és el trailer promocional de la novel·la (perquè es veu que ha llençat literalment a Tim Burton a fer la feina que li toca). Val a dir que aquest trailer és decebedor, perquè és simplement una escena gore al 100% sense cap mena d’amor per l’argument (el que algunes persones qualifiquen de tenir “força acció”). Una llàstima.

Els gèneres oblidats

Com ja sabeu, a Dr Read Good ens agrada parlar de literatura sense complexos. Busquem el costat divertit dels llibres i creiem que hi ha moltes maneres diferents de gaudir de la lectura. Per aquesta raó, volem parlar de llibres que habitualment no trobaríeu en un suplement literari qualsevol. Ajudeu-nos a decidir quin d’aquests gèneres oblidats pels crítics mereix la nostra atenció.

Aquí teniu un llistat dels gèneres considerats “menors”, escolliu el que més us interessi i nosaltres en comprometen a incloure’l a les ressenyes de Dr Read Good. Gràcies per col·laborar!

5 personatges ficticis basats en figures reals

És ben sabut que l’Alice de Carrol està basada en la petita Alice Liddell i que l’Hermione Granger és un avatar de la mateixa JK Rowling, però existeixen molts altres personatges inspirats en persones reals que potser no són tan coneguts. En reunim uns quants en aquesta llista, en coneixeu més?

Moby Dick

Herman Melville es va inspirar en una balena real per crear el personatge de Moby Dick. Es tracta d’una balena albina anomenada Mocha Dick que durant la dècada de 1830 es va fer famosa pel seu costum d’atacar vaixells i per sobreviure a diverses ferides  d’harpó. Mocha Dick residia a les aigües de l’oceà Pacífic, prop de l’lilla de Mocha, al sud de Xile. A diferència de la mítica Moby Dick, però, a Mocha Dick la van matar l’any 1839.

Els primers guions d' "Allibereu en Willy" tenien un final molt més reivindicatiu

Robert Langdon, El codi Da Vinci

Robert Langdon (protagonista de les novel·les de Dan Brown) és una versió idealitzada del mateix autor. Ambdós comparteixen la mateixa ciutat d’origen, aniversari i universitat. El nom, però, està inspirat en John Langdon, professor de la Universitat de Drexel. Aquest petit fet demostra que no cal inspirar-se en algú interessant per escriure un thriller.

Tom Hanks està tan sorprès com vosaltres

Daisy Buchanan, El gran Gatsby

Es creu que la Daisy Buchanan de “El gran Gatsby” s’inspira -de forma no gaire disimulada- en Ginevra King, filla d’un ric empresari de Chicago, amb qui Fitzgerald va mantenir un romanç apassionat. La diferència de classe fou la causa de la seva separació i fou durant la seva relació amb King que Fitzgerald va escriure “Els pobres no haurien de pensar en casar-se amb noies riques”, frase que més tard es va utilitzar en l’adaptació cinematogràfica de Gatsby i que es creu que li va dir el mateix Charles King (pare de Ginevra). L’any 1937 Ginevra King es va retrobar amb Fitzgerald a Hollywood, quan li va preguntar quin personatge de The Beautiful and the Damned s’inspirava en ella, Fitzgerald li va contestar “Which bitch do you think you are?” (Quina de les meuques et sembla que ets?). Dedueixo que no va ser una ruptura amigable.

Per ser una aventura de només un any, va rendir bastant. Ginevra King va inspirar a personatges de "Winter Dreams", "This Side of Paradise" i "The Great Gatsby". També apareix a "The Perfect Hour" de L.W. West III i a "Gatsby’s Girl" de Caroline Preston i al musical "The Pursuit of Persephone" que explica la seva història d’amor amb Fitzgerald.

James Bond

S’especula que James Bond podria estar basat en Bill Dunderdale, amic d’Ian Fleming i agent de l’MI6, personatge que sembla compartir el gust de Bond per les dones i els cotxes. El nom de James Bond, però, el va prendre prestat d’un ornitòleg.

Per extensió, Dunderdale seria l'avi de Johnny English, demostrant un cop més com els nostres actes poden tenir conseqüències tan inesperades com indesitjables

Fitzwilliam Darcy, Orgull i prejudici

I finalment el somni fet realitat de moltes lectores: s’especula que Fitzwilliam Darcy està inspirat en el Dr Samuel Blackall un estudiant de teologia amb qui Austen va mantenir una breu relació durant l’estiu de 1802 i que, segons es creu, podria haver provocat el trencament amb la seva germana Cassandra, amb qui no es va reconiciliar fins la seva mort. No està clar què va passar entre Blackall i Austen, però sembla que la boda d’aquest  amb Miss Susannah Lewis l’any 1813 va afectar a la novel·lista, en una carta al seu germà, Jane Austen escriu “desitjaria que Miss Lewis fos avorrida i ignorant”. Sona a gelosia.

Per última vegada noies, la inspiració per Mr Darcy NO és Colin Firth

(S)ivilitzant en Huck

Les aventures de Huckleberry Finn, Mark Twain

Aquest article comença amb una disculpa perquè en contra dels desitjos de l’autor intentaré buscar una moralitat a la seva història, ho sento Mr Twain!

Fa uns mesos va aparèixer al suplement Cultura/s de “La Vanguardia” un article sobre literatura infantil i juvenil. Es tracta d’un gènere bastant maltractat per les seccions de cultura dels diaris, així que l’article de Cultura/s va ser una novetat benvinguda que vaig llegir amb interès. Com és lògic, no estava completament d’acord amb totes les recomanacions, però el cas que em va sobtar més fou el de Les aventures de Huckleberry Finn. La novel·la de Mark Twain és una de les meves lectures preferides, l’he llegit i rellegit multitud de vegades i mai no deixa de sorprendre’m i de meravellar-me. Twain converteix les peripècies de l’icònic Huck Finn en un comentari càustic sobre la societat del seu temps que continua vigent fins el dia d’avui. El seu astut ús del llenguatge, marcat per la utilització de localismes, serveix per crear una sèrie de personatges que semblen tenir una vida independent més enllà de la paraula escrita. No cal dir, doncs, que Huck Finn sempre es troba al meu llistat de recomanats, però tractant-se d’una lectura complicada i molt polèmica, es pot etiquetar frívolament de lectura juvenil com fa el periodista de “La Vanguardia”? Podem considerar Huck Finn una lectura adequada per ments en formació que desconeixen el context en què fou creat?

Huckleberry Finn és una obra complexa, no només des del punt de vista lingüístic sinó, especialment, des del punt de vista ètic. L’ambivalència moral és un tret característic del protagonista: el jove sent empatia pels necessitats, avorreix la violència i ajuda a l’esclau Jim a fugir dels seus amos, però alhora el converteix en l’objecte de bromes inhumanes i mai pren una acció clara per denunciar la institució de l’esclavisme. Val a dir que l’ambivalència de Finn ens pertany a tots, és la d’aquell que s’horroritza davant del mal que té aprop, però ignora el patiment de multituds llunyanes. Aquest tret de Huck l’humanitza i ens l’apropa. El seu conflicte intern el converteix en un dels grans de la literatura, però el podem considerar un bon exemple per als lectors joves? O anant més lluny, els llibres infantils han de constituir necessàriament un bon exemple per als nens?

La polèmica sobre la seva idoneïtat com a lectura escolar té unes quantes dècades d’història, s’ha arribat a qüestionar la seva posició com a gran clàssic de la literatura americana i el conflicte s’ha traslladat a algunes escoles americanes en què els alumnes afro-americans s’han negat a estudiar un llibre que consideren inherentment racista. A dia d’avui, Huckleberry Finn continua ocupant el quart lloc al llistat de llibres prohibits a les biblioteques i a les escoles dels Estats Units, darrere de El vigilant en el camp de sègol de Salinger i Of Mice and Men d’Steinbeick. Tant defensors com detractors troben arguments de sobra dins l’obra de Twain. Per una banda, l’ús d’epítets obertament racistes (com nigger) i la deslegitimació de la experiència afro-americana, amb un Jim que mai acaba de trobar la seva veu, són dos arguments habituals  dels seus detractors. Però, per altra banda, el dilema central de la novel·la (la possible complicitat d’en Huck en la fugida d’en Jim) es resol en favor del Jim i la novel·la també es pot llegir com una sàtira dels racisme inherent de la societat americana posterior a l’abolició del racisme. En aquest sentit, no podem oblidar que alguns escriptors d’origen afro-americà com Ralph Ellison i Toni Morrisson han defensat la novel·la. Quant al seu valor com a lectura infantil, Huckleberry Finn es manté tenaçment en zona de ningú. La decisió del Huck d’abandonar les conviccions en què el van educar representa un exemple de coratge moral, tanmateix, la seva decisió no es transforma mai en un esforç real per canviar unes estructures socials que considera injustes i cruels.

Després de llegir arguments a favor i en contra de Les aventures de Huckleberry Finn, un fet es fa evident i és que, mentre es continuï  llegint, la novel·la de Mark Twain està destinada a crear polèmica. Tant defensors com detractors estan d’acord en el seu valor literari, però això és l’únic que els uneix. Jo mateixa mentre escric aquest article sóc víctima de l’ambivalència que transpiren les peripècies d’en Huck, així que he arribat a la conclusió que el millor és canviar de perspectiva i passar del macro al micro. No  tots els llibres són per a tots els lectors, val la pena agafar Huckleberry Finn i jutjar per un mateix la seva idoneïtat per als més joves de la casa. Ens hem de preguntar no només pel seu nivell de lectura, sinó també per la seva maduresa moral i la seva capacitat de reflexionar sobre els fets que s’hi expliquen. Potser no cal recomanar les aventures d’en Huck a un diari de tirada nacional, sinó cara a cara, de lector a lector, tenint en compte les seves peculiaritats i les seves ambivalències, però també les meravelles que amaguen les seves pàgines.

The Adventures of Huckleberry Finn, Penguin

Les aventures de Huckleberry Finn, La Magrana

Las aventuras de Huckleberry Finn, Alianza Editorial

6 llibres infiltrats al món del rock

Per alguna raó als músics els encanta presumir de les seves lectures, reunim algunes de les nostres referències “rockero-literàries” preferides, us sembla que ens en deixem alguna d’imprescindible?

Cemetry Gates, The Smiths

Típica lletra carregada de paradoxes nascuda del geni de Morrissey. Una crítica irònica al plagi dins del món de la literatura en una lletra carregada de plagis (o préstecs) que van des de la pel·lícula “The Man Who Came to Dinner” passant  pel Richard III de Shakepeare.

També cal destacar la menció de Yeats y Keats que perden miserablement davant la figura de Wilde, l’estrany amant que, segons Moz, derrotaria fàcilment als que són considerats per la crítica literària de la vella escola dos dels poetes més importants de la literatura anglesa. També pot ser una referència al fet que Wilde  recolzava la idea de que prendre prestats fragments d’altres autors era un aspecte legítim del procés creatiu, i per això, fou acusat sovint de plagi -com al mateix Moz-. La resposta de Wilde:

Quan veig una tulipa monstruosa de quatre pètals al jardí d’algú, sento l’impuls de cultivar una tulipa monstruosa de cinc pètals meravellosos, però aquesta no és raó perquè algú cultivi una tulipa de només tres pètals.

Qui sap, potser tant Morrissey com Wilde tenen raó, o si no, que li preguntin a un tal Will Shakespeare…

Per cert, la falta d’ortografia? Un misteri

Extra: Morrissey és un gran aficionat a les referències literàries, només cal sentir Billy Budd i Shakespeare’s Sister

1984, David Bowie

Aquesta cançó forma part de l’àlbum Diamond Dogs (1974) i el seu naixement es deu al desitj original de Mr. Bowie de produir un musical basat en la novel·la de George Orwell. Per sort o per desgràcia, la senyora Orwell li va negar els drets i d’aquest rebuig en sorgeix un dels discs més famosos del Thin White Duke. Un disc d’aires post-apocalíptics amb joies com Rebel Rebel o el mateix Diamond Dogs.

A Tear in Your Hand, Tori Amos

No sóc especialista en còmics, però sé el que m’agrada i el que m’agrada és The Sandman de Neil Gaiman. Un còmic espectacular, èpic, màgic, postmodern, clàssic, romàntic, cínic i molt més. La Tori Amos n’és una fan reconeguda i fa referència tant a l’autor Neil Gaiman com al seu protagonista El Rei del Somni.

Pet Sematary, The Ramones

I com que no tot han de ser clàssics de la literatura, la banda  punk The Ramones titula aquesta cançó en honor de El cementiri d’animals, una novel·la del prolífic Stephen King. Haig de dir que m’identifico amb en Joey Ramone, jo tampoc voldria ser enterrada en un antic cementiri indi per tornar a reviure com un esperit maligne amb tendències psicopàtiques, digueu-me excèntrica.

El perquè de la falta d’ortografia? Un misteri.

Annabel Lee, Radio Futura

Un homentage de la banda de pop espanyola al poema del mateix nom d’Edgar Allan Poe sobre la tràgica història d’amor del narrador amb la bella, tot i que no gaire saludable, Annabel Lee.

Romeo and Juliet, Dire Straits

Cançó sobre com la ficció dóna forma a les nostres vides. Irònicament molts encara la interpreten com una cançó romàntica! Per cert, molt bona cover dels The Killers.