La melancolia del Toyota Celica

White Noise de Don DeLillo

Tots recordem el moment, la imatge dels avions impactant contra les Torres Bessones de Nova York ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu, tots recordem què fèiem, on érem i amb qui durant aquells moments. Jo mateixa recordo exactament el que pensava mentre veia les imatges al telenotícies migdia de TV3: de quina pel·lícula és aquesta escena? Vaig passar els primers segons del desastre que va marcar l’entrada del món al segle XXI intentant ubicar unes imatges que creia haver vist abans en la ficció. Més endavant, superat el primer moment de xoc, vaig comprovar que molta gent compartia la meva primera impressió, les imatges no els havien semblat reals sinó que els van recordar una obra de ficció, qualsevol pel·lícula d’acció genèrica vista milers de vegades mentre seiem davant la televisió sense parar atenció.  Mentre llegia White Noise (Soroll de fons) aquesta anècdota mínima sobre l’esdeveniment que va canviar el món no deixava de venir-me al cap. La novel·la de DeLillo, escrita l’any 1985, sobre com les imatges i les representacions creades pels medis acaben substituint l’experiència directa i on la veritat s’esfondra sota el pes del simulacre reflectia acuradament l’experiència de molts televidents dècades després, potser no calia que DeLillo escrivís la seva gran ficció sobre les Torres Bessones perquè ja ho havia fet quinze anys abans!

El protagonista (i narrador) de la novel·la és un tal Jack Gladney, professor universitari que ha inventat la seva pròpia àrea d’investigació: els estudis hitlerians. En Jack també exerceix de pare de família, una família feta de peces d’altres famílies, amb 5 fills resultat dels 4 matrimonis de Gladney i la seva esposa, la Babette. En Jack Gladney habita un món marcat per la postmodernitat, un món on els signes han acabat per usurpar el lloc de la realitat que substitueixen. El soroll de fons que envolta els protagonistes de White Noise és constant i està format per anuncis de televisió, melodies publicitàries, etiquetes llampants i supermercats convertits en entitats autocontigents que funcionen segons sistemes de significació propis que no tenen sentit més enllà de l’espai del supermercat.

L’univers de White Noise no deixa espai pels significats estables, els subjectes s’hi reconstrueixen contínuament en funció de l’última recomanació que sona a la ràdio. Aquesta falta d’una subjectivitat pròpia i independent permet l’aparició de fenòmens com l’estable més fotografiat d’Amèrica, una atracció turística que ho és justament perquè és una atracció turística. Segur que en el seu origen hi havia una raó, però fa temps que ja no es distingeix entre la realitat i la seva representació, així que satisfets, fem fotos dels turistes que fan fotos de l’estable.

Els programes del cor són especialistes en enviar senyals que no condueixen enlloc. Els mateixos famosos, la matèria amb la que treballen, han passat a convertir-se en signes sense referent. Famosos que són famosos pel fet de ser famosos

De la mateixa manera, la resposta del públic a l’esdeveniment tòxic aeri (The Airborne Toxic Event) que es troba al centre de l’acció de la novel·la està determinada pels medis de comunicació. Fins i tot els símptomes que es desenvolupen després de l’exposició al tòxic depenent d’aquells que descriuen els comentaristes. Curiosament un dels símptomes (psicosomàtics?) que desenvolupen les filles d’en Gladney és el del déjà vu, en sí mateix un record que no ve d’enlloc, que no te origen.

És evident que en Jack viu en la hiperrealitat descrita per Baudrillard, és com si habités perpètuament a Disneyland, un univers amb el seu propi sistema de referència que té poc a veure amb el món real de l’experiència directa. Però malgrat tot, White Noise no és una simple sàtira de la crisi del sentit en un món dominat pel simulacre. Més enllà de la sàtira, trobem l’anhel d’en Jack per anar més enllà de la superfície de les coses, un anhel de superar l’estat d’esquizofrènia postmodern i trobar quelcom de transcendental entre les trivialitats que conformen el soroll de fons que l’envolta.

A White Noise trobem aquests espais mínims de transcendència als llocs més inesperats. A les paraules que murmura la petita Steffie en el seu son: Toyota Celica, Toyota Celica. Paraules de sonoritat exquisida que fan pensar a en Jack en un cant primigeni, un mantra que oculta un significat ocult. A White Noise, la mirada innocent dels nens sembla amagar la clau del significat. Després de sentir al seu fill plorar desconsoladament durant 6 hores sense cap raó aparent, en Jack sent que el petit Charlie ha tornat d’un viatge on ha vist i experimentat coses que han despertat aquest crit d’horror primigeni en el seu interior.  Dins la seva ment, en Charlie és el protagonista de la narració heroica que li ha estat vetada al mateix Jack.

El món de White Noise l’habiten monges que diuen no creure en ximpleries com el cel, l’infern o els àngels i asseguren que la seva devoció prové del fet que algú ha de creure (o fingir-ho) perquè la resta de la humanitat pugui seguir pecant en pau. És un món apassionant on la metafísica no es troba als temples, sinó als tabloides, els únics que s’atreveixen a preguntar-se sobre qüestions com el més enllà, la mort, els OVNIs i el retorn de l’Elvis i que, per tant, constitueixen l’últim racó per la transcendència.

L'éxit de programes com Cuarto Milenio demostra l'anhel de metafísica dels televidents. Alhora, però, les reconstruccions de fets estranys que emeten reforcen el nostre distanciament amb la realitat, amb imatges que passen per certes, tot i ser el resultat de la feina d'un guionista.

No deixa de sorprendre’m la gran actualitat de la novel·la de DeLillo, escrita ara fa 25 anys, l’esquizofrènia que caracteritza l’univers de White Noise no ha fet més que exacerbar-se amb l’arribada d’Internet i la successió constant de noves tecnologies competint per la nostra limitada capacitat d’atenció. És el món de DeLillo, nosaltres només hi vivim.

White Noise, Penguin

Ruido de fondo, Seix Barral

No hi ha edició en català

This entry was posted in Clàssics and tagged , , , , by Marta. Bookmark the permalink.

About Marta

Llicenciada en Filologia Anglesa i "masteritzada" en Edició, m'agraden les llargues passejades per la platja i les postes de sol, com? Que no es tracta d'aquest tipus de perfil...? Torno a començar: amant de la literatura en totes les seves expressions, lectora obsessivo-compulsiva i un punt excèntrica. Sempre tinc algun projecte nou entre mans, afortunadament treballo bé sota pressió!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s