Killing me softly with this… book

"Abraham Lincoln, Vampire Hunter" de Seth Grahame Smith

És una novetat editorial als Estats Units de principis del 2010 que sembla que segueixi la línia actual establerta per les editorials de publicar novel·les de tipus fantàstic, especialment sobre vampirs. Noies, desenganyeu-vos: l’Abraham Lincoln, el 16è president dels Estats Units, no és l’heroi-vampir sexy d’avui dia, no; és l’home que els pela.

A vegades, em recorda a Buffy, the Vampire Slayer (o Buffy Cazavampiros, películ·la i sèrie televisiva dels anys noranta) per la seva manera de procedir a fer la seva feina: de nit amunt i avall, amb una destral a sota el braç, i matant vampirs amb la supervisió d’un mentor molt particular, un vampir anomenat Henry Sturges. Però no es tracta d’un personatge que pugui fer-li justícia a la Buffy. La caracterització i el desenvolupament són molt diferents. Simplement podem seguir a l’Abe al llarg de la seva tortuosa vida, que està centrada gairebé exclusivament a venjar-se dels vampirs. El trauma de la seva vida comença amb la mort de la seva estimada mare per culpa d’un vampir a qui el seu pare devia diners – d’aquí l’esperit de venjança de l’Abe.

Amb la novel·la a les mans, val a dir que la introducció és una peça de joieria de la més fina: l’ús de la llengua és molt bo i ben elaborat. És una llàstima que no es prolongui a la resta de les pàgines. A vegades (i val a dir que a mesura que la lectura avança) sembla que el desenvolupament de la història segueixi una sèrie de punts en una llista i l’autor no es molesti gaire a elaborar les frases que escriu. Sense voler ofendre, sovint sembla que no ho hagi escrit la mateixa persona. I francament em dol, perquè no està a l’alçada del personatge real. M’explico: cada capítol incorpora una cita, generalment del mateix Abe, on es nota aquest gust per la llengua tan intens que ell tenia per escriure i per parlar tan eloqüentment. La redacció de la història no li arriba ni a la sola de la sabata, encara que en una entrevista l’autor es vulgui penjar la medalla d’haver-ho aconseguit.

D’altra banda, dubtar (o no) de la veracitat de l’aspecte biogràfic de la història no hauria de ser un punt clau de la crítica del llibre, ja que ja s’han escrit prou biografies d’Abraham Lincoln i sobretot perquè aquest llibre és ficció (amb unes aspiracions a realitat molt convincents i ben bordades, però ficció al cap i a la fi). Podem elogiar, si voleu, la seva documentació biogràfica – encara que molts altres escriptors ja hagin fet aquesta feina abans.

Quan s’aproxima la guerra civil, veiem l’afecte que l’Abe té per a les obres de Shakespeare; tant que fins i tot se sap de memòria parts de les intervencions més claus. Però el que és més important és que l’Abe té la sensació de ser el mateix Enric V a Harfleur, camp de batalla on aquest rei fa un dels seus discursos més preuats gràcies a la mà d’en Shakespeare. Cal que recordi que, a la vida real, cada vegada que el Regne Unit s’ha trobat en situacions bèl·liques durant aquestes últimes dècades, als teatres s’ha escenificat (i s’escenifica) “Enric V” de Shakespeare. Per exemple, és molt coneguda la versió de la obra pel cinema dirigida per Laurence Olivier l’any 1944 i també fou força trencadora la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh de l’any 1989. L’auto-comparació amb Enric V no és, doncs, una casualitat – i això m’encanta.

A la tercera part del llibre, la cosa s’anima perquè el llenguatge i l’estructura narrativa recuperen la força perduda. L’Abe es veu envoltat per un determinisme que el durà a la Casa Blanca. L’encarregat de donar força a aquest determinisme és el mateix Henry Sturges, vell amic seu a més de vampir. Considero que la seva història personal està molt ben elaborada i protagonitza moments molt emotius narrats per l’Abe mateix o en converses amb ell que prenen un caire íntim molt acollidor i versemblant. La història d’en Henry és millor que la de l’assassí de l’Abe, que amb poques pàgines al final del llibre rep un protagonisme excessiu (pel meu gust), cedint-li espai narratiu per a si sol i els seus drames personals. No ho considero necessàriament superflu, però sí que hi veig una mica de deixadesa en la manera de fer-ho. Potser és una decisió personal de l’autor.

I encara hi ha una cosa que em molesta més: l’autor sovint esdevé feixuc quan avança esdeveniments, sovint negatius, abans d’hora. Ho sé. És un recurs prou legítim i força utilitzat per una àmplia varietat d’escriptors, però considero que en Seth Grahame-Smith en fa un abús.

Un exemple. És probable que el lector sàpiga que l’Abe fou assassinat (o no). Doncs es pot entreveure com a mínim 3 vegades abans que succeeixi perquè l’autor ho fa palès d’una manera molt directa. I cansa, perquè ho fa tantes vegades amb totes les coses negatives que li passen! Potser dóna un toc sovint majestuós i solemne i sona bé per a una biografia, però quan s’utilitza tant cansa i avorreix. És més: jo anomenaria aquest tipus de dilapidació de l’emoció i el plaer que té llegir com els “auto-spoilers” de l’autor.

Sobre el desenllaç, he de confessar que només d’obrir la novel·la ja sabia com acabaria – i no és l’assassinat, us ho ben asseguro! Si no ho recordo malament, pel que fa a com acaba tot, hi ha un parell d’“auto-spoilers” molt clars en el desenvolupament de la novel·la. I ja sigui de passada, després de saber les opinions personals de l’Abe, no trobo el sentit al final.

Com a mínim, és d’agrair el gran valor que té l’autor en escriure una novel·la sobre vampirs que no tingui una trama principal romàntica, poc imaginativa i plena de clichés, per a la insatisfacció d’algunes lectores o alguns lectors. Es diu que en Tim Burton té uns quants projectes de futur, entre els quals hi ha la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la. Pot ser que sigui un gran projecte, esperem que es refini la perspectiva sobre la història i la manera de projectar-ho, ja que l’argument en sí pot donar per molt. El que val la pena veure és el trailer promocional de la novel·la (perquè es veu que ha llençat literalment a Tim Burton a fer la feina que li toca). Val a dir que aquest trailer és decebedor, perquè és simplement una escena gore al 100% sense cap mena d’amor per l’argument (el que algunes persones qualifiquen de tenir “força acció”). Una llàstima.

Advertisements

2 thoughts on “Killing me softly with this… book

  1. Retroenllaç: Els cinc millors remakes | Dr Read Good

  2. Retroenllaç: 5 mashups necessaris | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s