El zum-zum de la web: Juego de tronos, Paul Auster, The Simpsons i més…

Un nou dia i una nova entrega de curiositats de la mà de Dr Read Good!

Paul Auster serà a Barcelona el 13 de desembre per presentar Sunset Park

Us esteu plantejant escriure un llibre infantil? Aquí us poden ajudar

Ja ha sortit a la venda la Guia definitiva dels Simpsons, tot i que tenint en compte que la sèrie encara estar en plena forma potser val la pena esperar a que surti la edició definitiva-definitiva de veritat.

Teniu curiositat per conèixer la mitologia que alimenta la saga de Harry Potter?

Com hem comentat a articles anteriors, els últims dies de vida d’Edgar Allan Poe estan carregats de misteri. El director de cine James McTeigue ha decidit dedicar la seva propera pel·lícula a aquest misteri de la literatura i aquí us deixem la primera imatge de John Cusack caracteritzat de Poe.

La majòria d’aficionats a la literatura fantàstica esperen amb emoció la estrena l’any 2010 de l’adaptació televisiva de la saga Juego de tronos de George R. R. Martin. Aquí teniu imatges exclusives del rodatge i un teaser tràiler. Té bona pinta!

Per desgràcia, aquestes notícies han deixat de sorprendre’m. Prohibeixen Un món feliç d’Aldous Huxley a una escola de Seattle.

Anuncis

Un dissabte de violència

Dissabte, Ian McEwan

Henry Perowne, un reconegut neurocirugià, és el protagonista de Saturday, la novel·la de Ian Mcewan que es va endur el James Tait Black Memorial Prize l’any 2005. Aquesta obra s’ha inclòs en l’anomenat moviment literari “post 11 de setembre” i, si és veritat que existeix un moviment d’aquestes característiques, sens dubte tenen raó. Saturday és una reflexió sobre la guerra en el món contemporani, sobre la violència que comporten les invasions en nom de la pau.

L’acció transcorre el dia 15 de febrer de 2003 a Londres, on els carrers de la ciutat són envaïts per milers de manifestants que es declaren en contra de la decisió del seu govern d’aliar-se amb els Estats Units per envair l’Iraq. És un esdeveniment amb el qual segurament gran part del públic lector es sentirà identificat, ja que és probable que molts d’ells sortissin als carrers de la nostra ciutat per manifestar-nos en contra de la guerra i –tal com agrada dir avui en dia- a fer història. Dos anys més tard, es publica una novel·la ambientada en aquella mateixa data. Però el protagonista de la història decideix no anar a la manifestació. De fet, molt abans que comenci l’acció Perowne ja ha format les seves opinions sobre la guerra de l’Iraq i les manifestacions massives, i intenta seguir el curs normal d’un cap de setmana qualsevol.

Perowne es declara a favor de la invasió a l’Iraq i en una de les seves reflexions cita la història d’un acadèmic iraquí -que fou pacient seu- que va ser torturat pel règim de Sadam. I per un petit moment, o unes pàgines, creiem que Ian McEwan calça d’un peu oposat a totes les persones manifestants. Ja he dit que tan sols per unes pàgines ja que l’arribada de la filla de Perowne a la història farà, com sempre, que l’autor es col·loqui en l’ambivalència. Henry intenta fer vida de cap de setmana, però diversos esdeveniments faran que li sorgeixin dificultats al llarg del camí. Primer de tot, l’aterratge estrany d’un avió a Londres que no el deixarà dormir i, sobretot, un accident de cotxe amb un criminal, que tergiversaran el seu dia completament.

Saturday és una novel·la que mostra el pas d’una imatge de violència totalment exterioritzada (amb els fets de la guerra a l’Iraq) a l’interior mateix de la llar. Tota una sèrie de fets que posaran sobre la taula els diferents arguments a favor i en contra d’una guerra. McEwan com sempre aconsegueix fer una pinzellada fina en tots els seus personatges i Henry Perowne n’és un clar exemple: el retrat d’un home de classe mitjana-alta, que mitjançant l’intel·lecte ha aconseguit el poder, però que se li esmicola mostrant-ne així totes les seves contradiccions.

Dissabte, Empúries

Sábado, Anagrama

Saturday, Vintage

El zum-zum de la web: Spiderman, vampirs, talps i més!

Fornada de notícies del dia!

Ahir 25 de novembre va ser el Dia Internacional contra la Violència vers les Dones. Un còmic per a la reflexió: “… Con locura”

Manny Moon, el detectiu de la cama ortopèdica…

Spiderman troba feina!

Un fantàstic conte infantil sobre una rata talp nua que es vol vestir: Naked Mole Rat Gets Dressed. No podem parar de riure amb el joc de paraules!

No cal ser culte per treure utilitat als llibres!

Els vampirs et treuen de polleguera? En cinemes el nou Jacob: Vampires Suck!

El Zum-Zum de la web: autisme, Stephen King, My Little Pony y més…

Avui toca una mica de tot, des de històries inspiradores a passatemps excèntrics que es converteixen en negoci!

The Guardian ressenya el nou llibre d’Stephen King: Full Dark, No Stars

Temple Grandin és una coneguda científica especialitzada en el comportament animal, també ha escrit diversos bestsellers, la seva biografia va ser adaptada  per la HBO i va ser la gran triunfadora dels Emmys d’aquest any. Ah! Me n’oblidava, Temple Grandin és autista i al seu pròxim llibre planeja presentar una innovadora teoria  sobre com funciona el cervell autista. El tipus de persona, vaja, que et fa sentir culpable d’haver perdut el dia sencer intentant calcular les probabilitats de conèixer, conquistar i casar-te amb James McAvoy…

El prejudici més antic: Una història de la misoginia de Jack Holland.

Una història del món en 100 objectes!

Hi ha persones que aprofiten molt bé el seu temps, o potser no. En tot cas, aquí veureu com reciclar records d’infància, convertir-los en icones pop i guanyar diners!


Les cinc millors adaptacions al cinema

Si fa unes setmanes em vaig voler aventurar a nombrar, segons el meu parer, les cinc pitjors adaptacions de la (meva) història del cinema, ara m’agradaria nombrar-ne les top 5 de tots els temps.

Orgull i Prejudici (2005)

 

Quan Joe Wright va adaptar aquesta novel·la canònica de la literatura anglesa tenia una gran responsabilitat entre les mans després que la versió de la BBC de 1995 resultés en un moviment de masses a Gran Bretanya. La versió de 2005 excedeix les expectatives: el personatge Mr Darcy  es “masteritza” amb la interpretació Matthew Macfadyen (que no té res a envejar a Collin Firth, per molt que a mi m’encanti) i aconsegueix (per fi, per fi!) donar-nos una imatge de la Elisabeth Bennet que tothom estava esperant: jove (a Jennifer Elhe al 1995 ja se li veien les arrugues), dinàmica i forta de caràcter. Tot ben embolicadet amb un toc “modernillo” per al públic del segle XXI, tot i que respectant les normes socials de l’època i sobretot la novel·la de Jane Austen. Així que no senyors/es, Elisabeth Bennet no es clava una morrejada amb Mr Darcy!

Seria tot un èxit una adaptació on aparegués un duel entre els dos Mr Darcys

El senyor dels anells

És possible que els fans de la trilogia alcin els braços al cel i cridin calúmnies contra meva, però siguem realistes d’una vegada: les tres pel·lícules són un fantàstic resum de 557 minuts d’una història que el pesat del Tolkien ha de relatar-nos en 1.400 pàgines! Quanta gent no ha pogut passar de les primeres 100 pàgines? Ah, ah! Sense Peter Jackson mai  haguéssim sabut que Aragorn és coronat i que els hobbits tornen feliços a casa i van viure feliços i van menjar… un moment, que no acaba així la novel·la?! Encara hi ha més?!

Us fa una visiteta ràpida a Mordor?

Matar un rossinyol

Dos anys més tard de guanyar el Premi Pulitzer de 1960, la novel·la de Harper Lee arriba a la gran pantalla amb una fantàstica adaptació de Robert Mulligan. I és he de ser honesta: com no ens pot enamorar Greogry Peck amb el seu paperàs d’Atticus Finch? Hauria estat fàcil caure en una adaptació on els personatges acabessin convertint-se en purs clichés. Res de tot això, el clàssic de la literatura americana està adaptada a la perfecció.

Qui no ha envejat el personatge de Scout? Vestir amb texans i prendre's els modals a la lleugera!

Apocalypse Now (El cor de les tenebres)

Una llista de les millor adaptacions no pot passar sense afegir l’adaptació que Francis Ford Coppola va fer de la novel·la de Joseph Conrad. I és que la idea de traslladar l’acció de l’època colonial del Congo a la guerra del Vietnam és una bona jugada, sobretot perquè ambdues obres compten amb un retrat sublim de la ment occidental envers “la colònia” i el racisme que envolta el procés colonial. Deu estar satisfet Chinua Achebe de la lectura de Coppola?

Apocalypse Now, Coppola, Conrad

Arribar al final de la pel·lícula té molt de mèrit... però si encara et quedes amb ganes de mé la versió "Redux" et brinda amb 49 minuts més!

Jurassic Park

Quins traumes infantils ha tingut tota una generació amb el tiranosaurio rex! Gràcies a l’adaptació de la novel·la de Michael Crichton, de sobte ens vam tornar uns setciències en matèria de dinosaures. Diuen que des del punt de vista narratiu, la pel·lícula fracassa estepitosament, però què importa si en aquell moment tothom al·lucinava amb els efectes especials! En el fons, tothom va desitjar secretament que existís l’empresa InGen… o no volíem viure la nostra aventura amb dinosaures?

Jurassic Park, Spielberg, Crichton

Em sembla que algú cerca l'esmorzar...

El Zum-Zum de la web: Jane Austen, The Penguin, Che Guevara i més…

Jane Austen ja no és l’única que escriu com Jane Austen i Penguin no és l’únic pingüí del mercat. Oh! La literatura i les seves ambigüitats!

T’agrada Jane Austen? Diuen que la imitació és la forma més sincera d’admiració…

Deliciós llibre il·lustrat de Renée French.

Un oncòleg indi escriu una biografia del càncer i la converteix en una de les novetats més esperades del mercat editorial americà.

6 novel·les famoses escrites en menys d’un mes.

Una nova biografia del Che Guevera es centra en el seu costat més íntim; i jo convençuda de que ja li havien explorat tots els costats…

Ferran Ràfols Gesa de La màquina de fer llibres ens explica com pot ser de divertida la traducció

Els clàssics de The Penguin, no, no de Penguin, de The Penguin!

Per a què serveixen les històries?

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Brock Clarke

Escriure novel·les de rerefons literari és una aposta perillosa per moltes raons. L’autor juga amb amors i odis profunds i qualsevol manipulació pot despertar els instints més foscos del lector -que, admetem-ho, no acostumen a ser gaire foscos-.  No només això, l’ombra dels llibres que parodien o comenten pot eclipsar la novel·la i sempre es pot caure en el pecat de l’endogàmia, creant una obra sense sentit més enllà del món acadèmic. El club de los pirómanos pateix d’alguns d’aquests problemes, però aconsegueix redimir-se gràcies a certes lúcides reflexions sobre el lector i la seva relació amb la lectura.

Quan tenia 18 anys, en Sam Pulsifer va cremar “accidentalment” la casa museu de l’Emily Dickinson a  Amherst, provocant de pas la mort també “accidental” d’una parella que havia decidit passar una nit romàntica a l’antiga llar de l’autora. 10 anys en una presó de mínima seguretat més tard, en Sam refà la seva vida formant una família amb una dona que desconeix les conseqüències horribles que va tenir la primera cigarreta del seu marit. Per desgràcia, amagar un passat de piròman accidental no és gens fàcil i menys quan un imitador comença a cremar cases d’escriptors i la policia et converteix en el màxim sospitós del crim. A aquestes alçades us preguntareu quantes cases d’escriptors estan a l’abast d’un piròman qualsevol de Nova Anglaterra, a Dr Read Good creiem tant en les ajudes visuals com en el servei al lector, així que us he preparat un petit mapa:

Un petit mapa de les cases d’escriptors a Nova Anglaterra

El Sam, narrador i presumpte piròman, inicia un viatge per recuperar la seva dona, desemmascarar al piròman real i descobrir què dimoni està passant, però en Sam mai no ha estat el noi més despert de la classe, així que les seves falses memòries aviat es converteixen en una parodia de les novel·les de detectius. Siguem clars, el Sam és un idiota i el seu costum d’analitzar en excés totes les situacions el fa terriblement irritant, però de tant en tant topa amb revelacions interessants dins la xarxa de mentides (o històries) que tant ell com la resta de personatges han teixit al seu voltant.  Aquestes històries que ens expliquem els uns als altres, que construïm i reconstruïm constantment per donar una mica sentit al món que ens envolta i aconseguir un precari sentiment de seguretat porten la novel·la a un altre nivell i ressonaran en el record de molts lectors. Permeteu-ne que citi a alguns personatges parlant de la seva relació amb la lectura:

-Así es -dijo Lees Ardor, que levantó la cabeza y me miró fijamente, como si estuviera a punto de decir algo importante por primera vez en su vida-. No quería ser el personaje endurecido al que las tragedias vividas convierten en una persona mejor, más comprensiva.

-¿Por qué no?

-Usted no lo entiende -me dijo, y empezó a gimotear de nuevo-. Yo quiero ser una persona real.

Creure que la ficció que llegim no ens afecta, que no dóna forma a les persones que som, hem sigut i serem és irrisori. Diu Wilde a La decadència de la mentida:

“L’Art pren la vida com a part de la seva primera matèria, la recrea i la modela de nou en formes noves […] Schopenhauer ha analitzat el pessimisme que caracteritza el pensament modern, però va ser Hamlet qui el va inventar. El món s’ha tornat trist perquè un titella va tenir una època melangiosa. El nihilista, aquest estrany màrtir sense fe, que va al patíbul sense entusiasme i mor por allò en què no creu, és un producte purament literari. El va inventar Turguenev i el va completar Dostoievski. Robespierre va sorgir de les pàgines de Rousseau tan innegablement com el Palau del Poble va alçar-se de les restes d’una novel·la. La literatura sempre anticipa la vida.” Trad. Joan Solé

La Lees Ardor tem convertir-se en un personatge de Willa Cather: una dona endurida pel clima de Nebraska que mor en silenci, estoicament, després d’una vida de masses esforços i pocs plaers, com la seva mare. La Lees Ardor no vol cedir a un arquetip que va inventar Cather a principis de segle amb My Ántonia i que, des de llavors, habita el imaginari dels seus lectors. No cal anar tan lluny com l’hiperbòlic Wilde per comprendre que la nostra percepció de les coses també les modela i que resulta tan fàcil etiquetar a algú de “passiu-agressiu” o d'”emocionalment distant” (com ens han ensenyat a fer els llibres d’auto-ajuda) com de “melodramàtic Werther” o de “My Ántonia del segle XXI”.

Una altra de les preocupacions de Brock Clarke a la novel·la és contestar a la pregunta Per a què serveixen les històries? Les històries ens envolten, els llibres, les mentides quotidianes, els nostres monòlegs interns en són bones mostres, però quina incidència tenen al món real? Al cap i a la fi, el sentiment d’elevació i l’entusiasme que ens acaparen després de llegir quelcom especial acostuma a morir davant les frustracions del dia a dia.

Mi madre, por ejemplo, enseñaba todos los años La letra escarlata, y todos los años, después de leerlo y de hablar de él en clase, se veía triste, deprimida, enfadada por Hester Prynne y su letra A, y su Dimesdale, como si quisiera coger el libro y darse con él en la cabeza, y luego salir a la calle, en busca de la condición humana, para darle también con él en la cabeza. La expresión de mi madre me decía que estaba segura de que la condición humana le habría agradecido que le diera aquellos golpes. “Sácame de mi desgracia”, habría sido el sentimiento de la condición humana, según mi madre.

Desperta’t condició humana! Llegeix això i ho comprendràs tot! Deixa’m que t’expliqui, dóna’m un segon, una oportunitat per arreglar les coses, corregir els errors i reparar les injustícies. Qui no ha viscut aquest moment d’eufòria en què un documental, una pel·lícula, una obra de teatre, una novel·la, una història, ens ha convençut de que podem canviar? A vegades aquest sentiment fructifica i dóna llum a quelcom bell, però en molts casos, té data de caducitat i tard o d’hora hem d’aterrar. A El club de los pirómanos en Sam i la seva mare descobreixen que les històries sí tenen conseqüències i incideixen al món que ens envolta, tot i que de maneres imprevisibles. És així com les històries de por que la seva mare li explicava de petit van acabar provocant que en Sam cremés la casa-museu de l’Emily Dickinson, la mort de dos amants i la bogeria incendiària del misteriós piròman. I són les històries que s’explica en Sam i que li expliquen els altres que li permeten comprendre que res no passa per accident i que, per tant, hem de responsabilitzar-nos de les nostres narracions.

A El Club de los Pirómanos aprenem que les històries serveixen per a moltes coses, però també que són criatures vives que no se sotmeten gaire temps al nostre control. Les alliberem al món dia rere dia, sense comprendre del tot el que hem fet. Doncs bé, alegrem-nos perquè hem contribuït al caos deliciós, absurd i terrorífic del món en què vivim.

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Duomo. Trad. Juanjo Estrella

An Arsonist’s Guide to Writers’ Homes in New England, Algonquin

El zum-zum de la web: reinvencions, Scott Pilgrim, Safran Foer, True Blood i més

La creativitat d’alguns internautes no deixa de sorprendre’m i meravellar-me, això i molt més a la nostra capbussada a la cultura pop.

Les editorials no sempre encerten amb les cobertes del llibres. Però Internet existeix per a corregir-ne els errors! Per a aquest artista l’experiència no acaba quan tanques el llibre.

Voleu veure com han evolucionat els nens de Harry Potter? No tots en surten igual de ben parats…

True Blood és una sèrie de llibres convertida en sèrie de televisió que s’ha convertit en un plaer culpable per a molts, si voleu allargar l’experiència aquí teniu el primer volum de la novel·la gràfica.

Vanity Fair entrevista a Jonathan Safran Foer, autor de la novel·la revelació Everything’s illuminated.

Voleu veure com s’ho fa J.K. Rowling per crear els intricats arguments dels seus llibres? Aquí teniu un dels seus esborranys.

L’adaptació cinematogràfica del còmic Scott Pilgrim contra el món arriba als nostres cinemes.

El zum-zum de la web: McEwan, Stephen King, Margaret Atwood i més…

Notícies literàries fresques recollides en aquesta entrada perquè no se us escapi res del panorama literari actual!

Recordeu Saturday? McEwan es destapa!

Que no parem de parlar de Harry Potter? Que potser esteu cansats/des? Nosaltres no! Estem nervioses pel gran dia d’estrena de la darrera part de la saga!

Ressenya del nou llibre de Stephen King… sí, sí, n’ha escrit un altre…  (!)

T’agraden el rossegadors? Hem trobat el punt de llibre perfecte per a tu!

T’apassiona la llengua anglesa tant com a nosaltres? Adopta una paraula!

El País ressenya la nova novel·la d’Aravind Adiga, El faro de los libros. Pinta bé!

Els talents amagats de Margaret Atwood: clica per esbrinar què més fa a part d’escriure!

Una ruta de 5… cementiris europeus

Pot semblar extrany, però els cementiris són un bon lloc per fer turisme. És cert que no és un pla ideal de vacances el fet d’anar a un lloc depriment que et recordi que la mort es troba a cada cantonada, però visitar tombes pot resultar una sorpresa agradable. A Dr Read Good te’n proposem cinc on “descansen” les restes d’ídols nostres!

Cementiri de Montparnasse

En ple cor del 14ème arrondissement de París, aquest cementiri és conegut pel gran nombre de tombes de persones famoses que es poden trobar. Evidentment, des d’aquí destacarem la tomba de Samuel Beckett i Susan Sontag, la qual, curiosament, va dirigir l’obra teatral de Esperant Godot.

Estragon encara sobreviu, encara espera Godot!

Cementiri de Père Lachaise

Encara per París, és visita obligada anar a Père Lachaise, el cementiri més visitat del món. I no extranya gens, doncs aquí està sepultat Oscar Wilde, que des de la tomba encara deu fer burla de la burgesia anglesa. No us direm on es troba la seva sepultura, us retem a trobar-la entre els més de 300.000 cossos enterrats!

"A la nova Gran Bretanya, tothom pot tenir capital!"

"Pardon me, podries callar burgeset? Aquí arriba the noble gentleman"

Cementiri de Bunhill Fields

Aquest cementiri de Londres alberga les restes del poeta i pintor William Blake que va decidir passar els darrers anys de la seva vida a la metròpolis. Passejant també trobarem la tomba de Daniel Defoe: no ens deixem endur per les seves novel·les d’aventures per móns exòtics, no va morir després d’un assalt d’uns pirates en aigües caribenyes! Aquest cementiri és una visita interessant si ens trobem de visita per la ciutat, per anar a plorar per la pèrdua d’aquestes dues personalitats… o més aviat llençar-los tomàquets per escriure coses tant insofribles!

"In every cry of every..." literature student!

Cementiri de Highgate

Si encara us trobeu per Londres i teniu ganes de més sepultures (!), us recomanem que us dirigiu al Highgate Cemetery, on trobarem la tomba de George Eliot. No està aquí per voluntat pròpia; de fet, li van denegar el lloc a Westminster Abbey perquè va negar la seva fe cristiana i també pel seu matrimoni no gaire monògam amb George Henry Lewes. Al principi estava situada al racó dels dissidents religiosos. Per sort, ara està la podem trobar a the Poet’s Corner.

Silas Marner hauria posat els pèls de punta a qualsevol sacerdot

Cementiri Protestant de Roma

Aquí trobarem les tombes de dos grans figures del romanticisme britànic: John Keats i Percy Shelley. Mary Shelley, d’altra banda, no se la trobarà aquí, sinó a Bournemouth (Gran Bretanya). Evidentment, dos poetes tan tempestuosos no podien ser enterrats en el clima plujós i avorrit d’Anglaterra, el clima mediterrani sembla més adient, i més en el cas de Shelley, que morí ofegat en una sortida en veler.

Una bonica pintura de Crane amb les tombes de Keats i Shelley. Evidentment, la gespa no podria estar tallada, li donaria un toc massa "il·lustrat"