Avall amb el bon gay!

 

Cloud Nine, Caryl Churchill

Avui en dia sembla que s’ha posat de moda el “bon gay.” Sí, sí, l’homosexualitat evidentment és encara un tema candent, però sembla ser que en els darrers anys s’ha anat configurant en la cultura popular un prototip d’homosexual que sembla encaixar bé en l’imaginari purità actual. Des de pel·lícules com Brokeback Mountain o la més recent I Love You Phillip Morris, fins a sèries com Brothers & Sisters, el model del nou gay home blanc cosmopolita i, evidentment, monògam ha envaït les nostres pantalles creant una mena de falsa fantasia on s’han superat els prejudicis vers l’homosexualitat. Però darrere aquesta cortina s’amaga una homofobia igual de candent que fa un segle.

És per aquesta raó que quan vaig llegir Cloud Nine, de l’escriptora Caryl Churchill, em va semblar una obra de teatre molt actual tot i que es va estrenar l’any 1978. Cloud Nine explora temes com les identitats de gènere, postcolonialisme i evidentment l’homosexualitat (ah, per cert, aquí apareixen gays i lesbianes, perquè sí, les lesbianes existeixen tot i que no surtin a Hollywood). Churchill no pretén crear un model de sexualitat (ja sigui homo o hetero) que encaixi amb els paràmetres de la normativitat més estricta. Contràriament, els personatges exploren les possibilitats que es donen en el moment de crear estils de vida alternatius i ho porta als límits.

L’obra està estructurada en dos moments temporals. En primer lloc, en el marc d’una societat victoriana, els personatges intenten explorar les seves identitats en un moment en què aquestes precisament eren fixes i predeterminades. En un marc familiar aparentment normal, es desenvolupen relacions atípiques -homosexualitat, incest, relacions entre classes- entre els personatges que el subverteixen i crea un espai de reflexió pel que fa a la identitat. En segon lloc, la segona part de l’obra es centra en el període històric de la revolució sexual i aquí les exploracions entre gènere i sexualitat es fan molt més evidents.

Churchill, doncs, no ens vol plasmar una imatge digerida sobre l’homosexualitat i els rols de gènere. Aquí no trobem el “nou gay” que té una bona feina de vestit i corbata, té una parella i aspira a casar-se i formar una família. Més aviat ens planteja molts interrogants sobre com ens comportem i fins a quin punt seguim els nostres desitjos i aspiracions o simplement seguim les pautes tal com ens les defineixen. Caryl Churchill no pretén donar-nos respostes, tot i que les preguntes en sí mateixes ja configuren un munt de solucions alternatives.

Cloud Nine (Samuel French)

No hi ha edició en català ni en castellà

Anuncis

4 pensaments sobre “Avall amb el bon gay!

  1. No he llegit _Cloud 9_ però sempre he pensat que l’estereotip del “bon gay” és com el del “hetero masclista”. La sexualitat no té a veure amb la ètica personal i social. Fer estereotips positius és tan dolent com fer-ne de negatius.

    • Hmm. No sé si estic d’acord. M’agradaria parlar d’un exemple paral·lel. El president demòcrata dels Estats Units, Jimmy Carter, va introduir, per llei, el concepte de la discriminació positiva. Entre altres coses va obligar les series televisives i les pel·lis nordamericanes a representar els/les afroamericans/es d’una manera positiva. De cop els dolents de la pel·licula no podrien ser negres i les series policíaques tenien tots els capitans i tinents negres (Starsky and Hutch és un bon exemple). En la meva opinió és una política que va funcionar. Ara el repte és que sigui normal que un/a negre/a sigui criminal sense connotacions racistes. I crec que gairebé hi som. El concepte del bon gay és semblant. És un primer pas. Al futur, a les novel·les i pel·lis, els assassins, lladres, dolents, violadors podran ser negres, dones, gays, el que sigui, però ningú pensaria: és clar, són així a causa de la seva raça, sexe o orientació sexual. Crec en l’acció positiva – sinó, per a què serveix l’educació?

  2. Estic d’acord en part, però crec que massa sovint s’esgrimeix la discriminació positiva com a alternativa obligatòria a la discriminació negativa, perquè la gent no gosa verbalitzar el que realment pensa. Jo, particularment, trobo igual d’insultant que em diguin “puta” perquè sóc lesbiana, que que diguin de mi, “és lesbiana, però és molt maca”.

  3. Entenc el posicionament d’en Bill, crec que és bo que hi hagi en algun moment donat una versió institucionalitzada dels moviments subalterns. Per exemple, en el feminisme trobem un moviment que s’inicia des de baix i des de la posició més radical, fins a una versió “oficial” (l’exemple més clar és -tot i que recentment desaparegut- Ministeri d’Igualtat). El problema de les normalitzacions, que en definitiva són posicionaments essencialistes, és que sovint no arriben a anar més enllà. No vull deplorar del tot una imatge del “bon gay”, però sí vull reivindicar una alternativa que no s’identifiqui amb els estereotips heterosexistes i patriarcals que volen mantenir indústries com Hollywood. Crec que el problema rau en quedar-nos amb la versió institucionalitzada i no voler admetre que hi ha alternatives igualment plausibles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s