Per a què serveixen les històries?

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Brock Clarke

Escriure novel·les de rerefons literari és una aposta perillosa per moltes raons. L’autor juga amb amors i odis profunds i qualsevol manipulació pot despertar els instints més foscos del lector -que, admetem-ho, no acostumen a ser gaire foscos-.  No només això, l’ombra dels llibres que parodien o comenten pot eclipsar la novel·la i sempre es pot caure en el pecat de l’endogàmia, creant una obra sense sentit més enllà del món acadèmic. El club de los pirómanos pateix d’alguns d’aquests problemes, però aconsegueix redimir-se gràcies a certes lúcides reflexions sobre el lector i la seva relació amb la lectura.

Quan tenia 18 anys, en Sam Pulsifer va cremar “accidentalment” la casa museu de l’Emily Dickinson a  Amherst, provocant de pas la mort també “accidental” d’una parella que havia decidit passar una nit romàntica a l’antiga llar de l’autora. 10 anys en una presó de mínima seguretat més tard, en Sam refà la seva vida formant una família amb una dona que desconeix les conseqüències horribles que va tenir la primera cigarreta del seu marit. Per desgràcia, amagar un passat de piròman accidental no és gens fàcil i menys quan un imitador comença a cremar cases d’escriptors i la policia et converteix en el màxim sospitós del crim. A aquestes alçades us preguntareu quantes cases d’escriptors estan a l’abast d’un piròman qualsevol de Nova Anglaterra, a Dr Read Good creiem tant en les ajudes visuals com en el servei al lector, així que us he preparat un petit mapa:

Un petit mapa de les cases d’escriptors a Nova Anglaterra

El Sam, narrador i presumpte piròman, inicia un viatge per recuperar la seva dona, desemmascarar al piròman real i descobrir què dimoni està passant, però en Sam mai no ha estat el noi més despert de la classe, així que les seves falses memòries aviat es converteixen en una parodia de les novel·les de detectius. Siguem clars, el Sam és un idiota i el seu costum d’analitzar en excés totes les situacions el fa terriblement irritant, però de tant en tant topa amb revelacions interessants dins la xarxa de mentides (o històries) que tant ell com la resta de personatges han teixit al seu voltant.  Aquestes històries que ens expliquem els uns als altres, que construïm i reconstruïm constantment per donar una mica sentit al món que ens envolta i aconseguir un precari sentiment de seguretat porten la novel·la a un altre nivell i ressonaran en el record de molts lectors. Permeteu-ne que citi a alguns personatges parlant de la seva relació amb la lectura:

-Así es -dijo Lees Ardor, que levantó la cabeza y me miró fijamente, como si estuviera a punto de decir algo importante por primera vez en su vida-. No quería ser el personaje endurecido al que las tragedias vividas convierten en una persona mejor, más comprensiva.

-¿Por qué no?

-Usted no lo entiende -me dijo, y empezó a gimotear de nuevo-. Yo quiero ser una persona real.

Creure que la ficció que llegim no ens afecta, que no dóna forma a les persones que som, hem sigut i serem és irrisori. Diu Wilde a La decadència de la mentida:

“L’Art pren la vida com a part de la seva primera matèria, la recrea i la modela de nou en formes noves […] Schopenhauer ha analitzat el pessimisme que caracteritza el pensament modern, però va ser Hamlet qui el va inventar. El món s’ha tornat trist perquè un titella va tenir una època melangiosa. El nihilista, aquest estrany màrtir sense fe, que va al patíbul sense entusiasme i mor por allò en què no creu, és un producte purament literari. El va inventar Turguenev i el va completar Dostoievski. Robespierre va sorgir de les pàgines de Rousseau tan innegablement com el Palau del Poble va alçar-se de les restes d’una novel·la. La literatura sempre anticipa la vida.” Trad. Joan Solé

La Lees Ardor tem convertir-se en un personatge de Willa Cather: una dona endurida pel clima de Nebraska que mor en silenci, estoicament, després d’una vida de masses esforços i pocs plaers, com la seva mare. La Lees Ardor no vol cedir a un arquetip que va inventar Cather a principis de segle amb My Ántonia i que, des de llavors, habita el imaginari dels seus lectors. No cal anar tan lluny com l’hiperbòlic Wilde per comprendre que la nostra percepció de les coses també les modela i que resulta tan fàcil etiquetar a algú de “passiu-agressiu” o d'”emocionalment distant” (com ens han ensenyat a fer els llibres d’auto-ajuda) com de “melodramàtic Werther” o de “My Ántonia del segle XXI”.

Una altra de les preocupacions de Brock Clarke a la novel·la és contestar a la pregunta Per a què serveixen les històries? Les històries ens envolten, els llibres, les mentides quotidianes, els nostres monòlegs interns en són bones mostres, però quina incidència tenen al món real? Al cap i a la fi, el sentiment d’elevació i l’entusiasme que ens acaparen després de llegir quelcom especial acostuma a morir davant les frustracions del dia a dia.

Mi madre, por ejemplo, enseñaba todos los años La letra escarlata, y todos los años, después de leerlo y de hablar de él en clase, se veía triste, deprimida, enfadada por Hester Prynne y su letra A, y su Dimesdale, como si quisiera coger el libro y darse con él en la cabeza, y luego salir a la calle, en busca de la condición humana, para darle también con él en la cabeza. La expresión de mi madre me decía que estaba segura de que la condición humana le habría agradecido que le diera aquellos golpes. “Sácame de mi desgracia”, habría sido el sentimiento de la condición humana, según mi madre.

Desperta’t condició humana! Llegeix això i ho comprendràs tot! Deixa’m que t’expliqui, dóna’m un segon, una oportunitat per arreglar les coses, corregir els errors i reparar les injustícies. Qui no ha viscut aquest moment d’eufòria en què un documental, una pel·lícula, una obra de teatre, una novel·la, una història, ens ha convençut de que podem canviar? A vegades aquest sentiment fructifica i dóna llum a quelcom bell, però en molts casos, té data de caducitat i tard o d’hora hem d’aterrar. A El club de los pirómanos en Sam i la seva mare descobreixen que les històries sí tenen conseqüències i incideixen al món que ens envolta, tot i que de maneres imprevisibles. És així com les històries de por que la seva mare li explicava de petit van acabar provocant que en Sam cremés la casa-museu de l’Emily Dickinson, la mort de dos amants i la bogeria incendiària del misteriós piròman. I són les històries que s’explica en Sam i que li expliquen els altres que li permeten comprendre que res no passa per accident i que, per tant, hem de responsabilitzar-nos de les nostres narracions.

A El Club de los Pirómanos aprenem que les històries serveixen per a moltes coses, però també que són criatures vives que no se sotmeten gaire temps al nostre control. Les alliberem al món dia rere dia, sense comprendre del tot el que hem fet. Doncs bé, alegrem-nos perquè hem contribuït al caos deliciós, absurd i terrorífic del món en què vivim.

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Duomo. Trad. Juanjo Estrella

An Arsonist’s Guide to Writers’ Homes in New England, Algonquin

Advertisements

One thought on “Per a què serveixen les històries?

  1. Retroenllaç: El Test Bechdel | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s