Els 5 millors malvats

Les grans històries sempre tenen grans malvats i una història mediocre sempre es pot salvar gràcies a un malvat memorable. Aquí teniu un llistat dels dolents que, amb més o menys èxit, habiten els malsons de molts lectors. En trobeu a faltar algun?

La Bruixa Blanca, El lleó, la bruixa i l’armari de C.S. Lewis

La Bruixa Blanca és la reina autoproclamada del regne màgic de Narnia i manté el seu regne en un hivern etern al que el Nadal mai no arriba. Tan bella com cruel, la Bruixa Blanca perd l’oportunitat d’entrar al podi dels millors malvats per dues raons: més d’un adult celebraria la cancel·lació de les festes nadalenques (i tenint en compte les estadístiques de suïcidis es pot considerar que la Bruixa Blanca fa un servei a la societat) i per la seva incapacitat d’eliminar a 4 pre-adolescents i el seu exèrcit format per animals sense polzes oposables.

Tilda Swinton Narnia Dr Read Good

Quan la interpreta Tilda Swinton, però, la Bruixa Blanca es torna 10 vegades més inquietant.

Pap Finn, Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain

No hi ha gaires coses al món que espantin a Huck Finn: els esperits en són una, la vídua Douglas i els seus esforços per civilitzar-lo en són una altra, però l’únic que aconsegueix despertar l’instint de fugida del jove Huck no és cap altre que el seu pare. En Pap Finn és un borratxo irredempt que no dubta en maltractar al seu fill en un intent de fer-se amb la fortuna obtinguda a Les Aventures de Tom Sawyer; no només se l’emporta de casa de la vídua Douglas, sinó que a més tanca en Huck en una cabina enmig del bosc mentre s’entrega a les seves farres alcohòliques. La situació és tan intolerable que el Huck acaba per fingir la seva pròpia mort i fuig riu avall en un rai. De fet, l’única acció digna de mèrit a la vida de Pap Finn es propiciar la fugida d’en Huck i donar inici, així, a les seves aventures.

Dr Read Good Finn

Per ser justos, també es probable que guanyés algun concurs de beguda al llarg de la seva vida.

Tom Ripley, El talent de Mr Ripley de Patricia Highsmith

Intel·ligent, encantador i amoral, Tom Ripley és el protagonista d’una sèrie de 5 novel·les de misteri de Patricia Highsmith. Ripley mata sense remordiments, però prefereix crims menys bruts com la falsificació i les estafes. El seu afecte, rectifico, interès porta una sentència de mort, ja que l’únic que ha despertat una emoció real en aquest psicòpata indiferent fou el seu amic Dickie Greenleaf, curiosament, també la seva primera víctima. Ripley és un personatge que provoca calfreds perquè darrera la seva aparença poc amenaçadora s’amaga un assassí a sang freda, sense sentiments, restriccions morals o passions que el puguin perdre. El tipus de criminal que passats els anys ni tan sols recorda el seu nombre de víctimes.

 

Tom Ripley

Un Matt Damon pre-burritos interpretant a Tom Ripley

Mr Kurtz, El cor de les tenebres de Joseph Conrad

Com la majoria de personatges d’aquesta llista, Mr Kurtz té dues cares, en el seu cas, una d’europea i una d’africana. A Europa, Kurtz és un intel·lectual aficionat a la música amb una promesa que l’espera. A Àfrica, Kurtz és un genocida que ha construït un regnat de terror a les profunditats de la selva del Congo. Els caps de nadius empalats l’envolten durant les seves últimes hores abans de ser consumit per la febre de la jungla; les seves últimes paraules es troben entre les més famoses de la història de la literatura: L’horror! L’horror! Què veu Kurtz abans de morir que aconsegueix espantar-lo d’aquesta manera? Quin malson es capaç d’aterroritzar a un home com ell?

Mr Kurtz Joseph Conrad Dr Read Good

O potser era una aranya

Edmund, King Lear i Iago,Othello de William Shakespeare

Al llarg de les seves obres, Shakespeare demostra una facilitat extraordinària per crear malvats memorablesi Edmund i Iago potser representen la culminació de les seves habilitats.

A Edmund el turmenta el seu naixement il·legítim i per això s’entrega a un espiral destructiva que amenaça amb enfonsar el mateix univers de l’obra. Les conseqüències de les seves intrigues són tals que els mateixos deus semblen abandonar l’escena, horroritzats per les accions humanes. Les seves últimes paraules, però, són de sorpresa, perquè malgrat tot, Edmund fou estimat.

 

Dr Read Good Rei Lear

Tot i que no sé fins a quin punt ser estimat per Goneril i Regan és un consol

La maldat d’Edmund només la supera Iago, el lloctinent de Othello que es posa com objectiu destruir per complet a un Othello que en el passat havia estat el seu ídol per raons tan pobres (un ascens!)  que encara deixen perplexos a crítics de tot el món. La revenja de Iago posa en perill la mateixa república de Venècia i provoca la mort de diversos personatges innocents, inclosa la seva dona Emilia, però Iago en cap moment mostra remordiment, en canvi, es va enfonsant més i més en la espiral de venjança, fins al punt que perdem de vista les seves causes i només ens queda gaudir del seu talent per teixir intrigues i planejar la caiguda dels seus antagonistes. L’últim acte malvat de Iago? Quan el descobreixen, Iago es submergeix en el silenci, convertint l’origen de la seva maldat en un dels grans misteris de la història de la literatura.

 

Molts considerarien el fet que t'interpreti Branagh com el càstig definitiu, a Dr Read Good no ens pronunciem al respecte.

Advertisements

8 thoughts on “Els 5 millors malvats

  1. Potser els millors malvats són homes, però les més repel·lents i dolentes són dones. La infermera Ratched de One Flew over the Cuckoo’s Nest, la Cruella de Ville de la novel·la 101 Dalmations de Dodie Smith (sí, és una novel·la), Rosa Klebb i Irma Bunt de les novel·les de James Bond de Ian Fleming. I Lolita? És víctima o malvada? A més a més, totes les dones protagonistes dels sonets dels s. XIV-XVI, qualsevol dona creada per Shakespeare, Milton o Dickens, tota i cada una de les dones de les novel·les negres i de la biblia… Ups. Ho deixo aquí … no vull que la gent pensi que sigui misògin.

  2. No crec que el teu comentari sigui misògin, crec que cal assenyalar precisament que com que el cànon literari està dominat per una escriptura bàsicament masculinista, les dones s’adapten perfectament als clichés de malvada, oprimida o com una càrrega per als personatges masculins. També he de dir que -massa Elaine Showalter?!- a vegades donem per suposades certes interpretacions de personatges femenins que han passat pel filtre de la crítica literària fal·logocèntrica. Crec que si ens posem les “ulleres liles” trobarem que moltes malvades potser no són tan malvades! Això crec que permet una relectura cap a una positivització dels personatges femenins, una menys “male-oriented critique”, i evita que caiguem en el discurs victimista que certs sectors de la crítica feminista tendeixen a repetir.

    • Debat, polèmica, controvèrsia! M’encanta! Jo també anava a assenyalar que els personatges que menciona en Bill surten tots de les plomes d’homes escriptors i no pas dones, però deixaré les reivindicacions per la Inés i em concentraré en un tema igualment important. Com he pugut oblidar a la infermera Ratched?! L’única explicació és que la meva ment l’ha esborrat per evitar-me el record del trauma que em va provocar, sens dubte la infermera Ratcher es menja tots els malvats de la llista i és mereixedora d’un preu especial del jurat. Run Chief run!

    • Hmm. “El cànon literari està dominat per una escriptura bàsicament masculinista.” Potser, des d’un punt de vista crític/acadèmic, ja que són aquests que van elaborar el cànon, però són moltes les escriptores que hi formen una part important: Jane Austen, les Brontë, George Eliot, i al s. XX moltes dones més. “Women Beware Women” deia Thomas Middleton, amb raó. Qui és pitjor: William Collins o Mrs Bennett? Blanche Ingram o St John Rivers? Dorothea (repel·lent, repel·lent) o Casaubon (avorrit el pobre, però els homes som així), Fanny Price (encara més repel·lent) o Henry Crawford? Jane Eyre (la més repel·lent de totes) o el pobre Rochester.

  3. M’encantaria poder tenir aquest tipus de discussions cada dia a la cua del supermercat en comptes de barallar-me amb els canalles que s’intenten colar! Ja m’imagino demanant que em guardin el torn per pujar corrents a casa a consultar bibliografia per donar suport als meus arguments! Bé, al que anava, segons Gilbert i Gubar “Male sexuality is not just analogically but actually the essence of literary power. The poet’s pen is in some sense (even more figuratively) a penis”. Utilitzo aquesta cita per il·lustrar el que algunes autores de l’anomenat feminisme francès expliquen en referència a “l’écriture féminine”, que és més enllà d’essencialismes de sobre què és una dona, volen principalment fer referència a una presa de consciència, posant èmfasi en els mecanismes del llenguatge. Amb això vull dir que no pel fet de ser dona hi ha una conscienciació sobre les condicions socials, culturals, etc. de les dones.

    També m’agradaria afegir que alguns personatges que cites són víctimes precisament del que parlava en l’anterior comentari: que hi ha interpretacions bastant sexistes i masculinistes d’alguns personatges femenins. Per exemple, m’agrada molt la versió de 2005 de Pride and Prejudice perquè ens ofereix una altra visió del personatge de Mrs Bennet. Sempre l’hem vist com una histèrica, però en realitat és la que més consciència té sobre les condicions materials de les dones de l’època. Mr Bennet és més simpàtic i cau millor, però és un “passota” i l’importa ben poc que les seves filles acabin sent pobres. Em pregunto com em sentiria jo si vingués un cosí llunyà fastigós i plasta a reclamar tots els béns de la família!

  4. Thomas Ripley és un personatge literaris psicològicament ric i emocionalment perturbador, complexe i alhora rigurosament lògic, dins de la seva pròpia lògica totalment insana. De fet, curiosament, té molts dels trets de la “femme fatale” dels film noir i la novel.la negra clàssica.

    Bill, confesa-ho, en el fons la Jane Eyre t’agrada, si no no s’enten tanta obsessió.

    • Ai, Mercè. Potser tens raó. La Jane seria una noia maca si hagués nascut en un entorn diferent: o de classe alta o baixa, o en una època diferent, com el segle XIV o el segle XX. Probablament no hi ha res pitjor per una noia occidental que ser de la classe mitjana durant el s. XIX. Ho reconec: no és culpa seva – roba una mica més atrevida, una educació pagana, algun canuto de tant en tant – seria una altra persona. Rochester feia el que podia, però les institucions pesen, ja saps.

  5. Retroenllaç: Fem un any! | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s