Contra les heroïnes dèbils que xuclen la llum de l’univers

Els jocs de la fam dr read goodEls jocs de la fam, Suzanne Collins

Fa unes quantes setmanes us vam demanar en una enquesta quin llibre  de ciència-ficció us agradaria que ressenyéssim i el guanyador va ser Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Aquesta és la primera entrega d’una trilogia que ha tingut un èxit inesperat a tot el món i que ha aconseguit guanyar-se el cor d’un públic tan recelós cap a la ciència-ficció com és el juvenil. Com és lògic, Hollywood no ha tardat a pujar-se al carro i ja n’està preparant l’adaptació cinematogràfica, així que no us preocupeu, Harry Potter ja té successora.

La novel·la té lloc a uns Estats Units post-apocalíptics dividits en 12 districtes controlats amb mà de ferro pel govern del Capítol. En el passat, un tretzè districte (13 colònies? Com les colònies originals del Estats Units, a veure si descobrirem que Suzanne Collins forma part de l’infame Tea Party!) va intentar rebel·lar-se, però va ser destruïda pel Capítol i, per tal d’evitar que tornés a succeir, el govern va establir Els jocs de la fam. Tots els districtes de Panem (de la frase llatina Panem et circenses) han d’enviar dos tributs cada any a aquest esdeveniment, els tributs lluitaran a mort en una arena carregada trampes i tots els seus moviments seran gravats les 24 hores de manera que les seves tribulacions passaran a convertir-se en un reality show destinat a aixafar la voluntat dels ciutadans i prevenir futurs aixecaments. La protagonista de la novel·la és la Katniss, una noia de 16 anys que no només s’haurà d’enfrontar als horrors dels jocs, sinó que ho farà acompanyada d’un bon amic al que, si vol sobreviure, haurà de matar. El missatge de la faula política és, doncs, més que evident: els mals del control governamental (potser no anava tan equivocada amb la Tea Party!) i la importància de la llibertat personal, fins aquí molt bé, però tot això ja ho hem vist abans: és difícil superar la distòpia creada per George Orwell i el cant a rebel·lia d’Espartac es va avançar unes quantes dècades al de Collins. Posats a buscar paral·lels fins i tot la idea de fer lluitar una colla d’adolescents els uns contra els altres no és nova: heu vist la japonesa Battle Royale? Així que deixaré de banda la lectura afavorida per l’autora i em concentraré en el que m’interessa: l’heroïna de l’obra.

Un dels defectes més habituals de les novel·les mass-market destinades al públic juvenil és el model d’heroïna que presenten. L’exemple més clar és el de Bella Swan protagonista de la saga Crepuscle de Stephenie Meyer. La Bella és un llenç en blanc dissenyat perquè les lectores puguin projectar-hi les seves fantasies, al cap i a la fi, és molt més fàcil imaginar-se protagonista d’una història si la verdadera protagonista no té personalitat. La Bella és un personatge amb la mateixa agència que un tros de plastilina a les nostres mans, es deixa arrossegar per els altres personatges seguint motivacions febles o inexistents i fins i tot els seus poders són precaris, és com un forat negre: els poders dels altres no l’afecten. La Bella és una heroïna dèbil, un exemple terrible per als lectors i una creu més a la llista de fracassos del feminisme (no us preocupeu, també tenim victòries brillants com Buffy, la tinent Ripley o Sarah Connor). Mentre llegia Els jocs de la fam una de les meves preocupacions principals era discernir si la Katniss és un heroïna forat negre com la Bella o un personatge femení fort, digne d’entrar al panteó dels bons personatges, a continuació les meves reflexions.

Una bona manera de guiar-se a l’hora de decidir si un personatge femení és fort de veritat la trobareu a aquest article de M. Lawski que fins i tot en crea un diagrama. Seguint els passos de Lawski, doncs, la Katniss pot considerar-se un personatge fort: porta el pes de la seva història, és tridimensional, no representa un concepte, té defectes i no mor abans del tercer acte. Tot i així el diagrama, per altra banda aclaridor, no dispersa tots els meus dubtes. Si bé la Katniss és una heroïna tridimensional amb defectes i virtuts, també és cert que els aspectes més característics de la seva personalitat es poden descriure com tradicionalment masculins, és imprudent, té la intel·ligència emocional d’un nen de 3 anys i, fins i tot, utilitza el sexe i les relacions interpersonals com una manera d’avançar dins el joc. Els trets masculins de la Katniss es fan més evidents si la comparem amb altres personatges de la novel·la, Collins s’esforça per deixar clar que la personalitat afectuosa i sol·lícita de la seva  mare i la seva germana els hauria impedit sobreviure a la violència dels jocs i caracteritza a Peeta (company tribut i interès romàntic de la protagonista) com un noi que utilitza l’astúcia per sobre de la força i com un bon gestor de sentiments (tan propis com els dels altres), propietats considerades més aviat femenines. Per si fos poc, tant la Katniss com en Peeta mantenen conflictes irresolts amb les seves mares que semblen haver marcat les seves personalitats, però no seguiré aquesta línia de raonament perquè ens hauríem d’endinsar a les vastes terres del psicoanàlisi i de l’essencialisme, un camí perillós.

En resum, tenim uns personatges caracteritzats per la seva inversió de rols: els homes es comporten com dones i les dones com homes. Les feministes de la primera onada estarien contentes, les de la segona indignades i les de la tercera no es dignarien a llegir un mass-market. Un anàlisi superficial podria donar lloc a la conclusió de que Collins rebutja conscientment les virtuts femenines i abraça una ètica purament masculina, però aquest anàlisi és una bajanada perquè tenim al personatge del Peeta i la seva intel·ligència emocional altament desenvolupada. La conclusió que jo n’extrec és que hem de deixar de pensar en termes de qualitats masculines i femenines, els personatges sobreviuen perquè tenen una sèrie d’aptituds que un cop combinades els fan imbatibles, poc importa que sigui la Katniss qui utilitza l’arc i el Peeta el que teix una estratègia a llarg termini basada en les aliances. Personatges com la Katniss  i el Peeta reforcen la idea de l’origen cultural de moltes distincions de gènere i ens permeten imaginar un món lliure de determinismes infundats. La clau és que són personatges complexos i a vegades desconcertants que ens ofereixen una alternativa als típics rols de gènere i que, por sobre de tot, no són simples fantasies romàntiques destinades a alimentar somnis adolescents de trets reaccionaris (i sí, parlo amb tu Meyer).

Així doncs, si aquest Nadal  us trobeu en la incòmoda situació d’haver de fer un regal a un adolescent, Els jocs de la fam és una opció d’allò més recomanable, hi trobareu un llibre d’aventures entretingut que, a més, podreu regalar amb una consciència tranquil·la.

Els jocs de la fam, Estrella Polar (Trad. Armand Carabén)

Los juegos del hambre, RBA (Trad. Pilar Ramírez Tello)

The Hunger Games, Scholastic

Anuncis

5 pensaments sobre “Contra les heroïnes dèbils que xuclen la llum de l’univers

  1. Retroenllaç: Cinc personatges femenins forts | Dr Read Good

  2. Retroenllaç: El Test Bechdel | Dr Read Good

  3. Retroenllaç: Apolítics distòpics | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s