L’art de fer visible l’invisible: entendre el còmic

Entender el cómic. El arte invisible, Scott McCloud

Quan vam inaugurar Dr Read Good, un dels nostres objectius era crear un espai obert per parlar de tot tipus de llibres, sense distincions de gènere. Alta literatura i literatura popular (sigui quina sigui la diferència) compartirien espai en igualtat de condicions. Com passa sempre, és més fàcil parlar d’ideals que portar-los a terme: gustos personals, disponibilitat i formació acadèmica provoquen un cert esbiaix que ens esforcem per corregir una mica cada dia. Amb aquesta idea en ment, em vaig proposar, entre d’altres objectius, parlar més sovint de còmics. És així com em va caure a les mans Entender el cómic d’Scott McCloud, un assaig sobre l’art del còmic que, en un principi, havia de servir per formar-me sobre el tema, però que em va impressionar tant que crec que es mereix una ressenya pròpia.

Entender el cómic és un assaig que explora el medi, Scott McCloud Entender el cómic dr read goodmolt apropiadament, en format còmic. Scott McCloud ens proposa una redefinició del concepte de còmic amb l’ambició de l’elevar-lo a l’alçada de les arts més àmpliament acceptades, pel camí McCloud crea una obra sorprenentment accessible i divertida alhora que informativa, que no només tracta de còmics, sinó que reflexiona sobra la percepció, la creativitat, l’art de la narració i sobre l’art en sí mateix.

Entender el còmic comença re-definint el concepte de còmic i repassant la història d’aquest art. La breu introdEntender el cómic Dr Read Gooducció de McCloud a la història dels còmics és reveladora i desafia conceptes establerts, però l’assaig es torna francament absorbent quan repassa els trucs de l’ofici oferint explicacions penetrants i perspicaces que obren un univers de possibilitats al lector. Per tal d’explicar l’ús habitual d’un disseny de personatges caricaturesc, McCloud analitza el funcionament de la percepció humana; McCloud descriu el personatge caricaturesc com un buit, una closca buida que permet una identificació més fàcil per part del lector, pel contrari, els personatges de característiques més realistes provoquen una major distància amb el lector. Hergé és un dels mestres de la caracterització caricaturesca, només cal comparar el traços senzills d’un Tintín amb el realisme de les localitzacions on tenen lloc les seves aventures.

Un altre punt central de l’argumentació de McCloud gira al voltant del concepte de sinestèsia i de la possibilitat de que una forma artística sigui capaç d’apel·lar a tots els sentits. Kandinsky, Wagner i Baudelaire van perseguir aquest objectiu i, segons McCloud, és un repte al que s’enfronten cada dia els artistes de novel·la gràfica i que ha impulsat l’evolució de l’art. Un dels meus exemples favorits és el de l’ús expressionista de les línies, només cal comparar les línies fortes i atrevides, els angles obtusos que reflecteixen el món adult i perillós de Dick Tracy amb les corbes amables i les línies obertes que ofereixen una sensació d’innocència i joventut al Tío Gilito de Carl Bark.

Entender el cómic és un assaig seminal que es va guanyar l’admiració dels grans de novel·la gràfica com Alan Moore, Will Eisner o Neil Gaiman per la seva perspicaç i reveladora exploració del medi. Però l’obra de McCloud també és un cant d’amor al còmic, ple d’humor i de reflexions plenes d’agudesa no només sobre el còmic, també s’obre l’art i la necessitat tan humana de trobar noves formes d’expressar-nos.

Entender el cómic. El arte invisible, Astiberri Ediciones.

Understanding Comics. The Invisible Art, Harper Collins

El trauma del retorn a casa

The Empty Family, Colm Tóibín

Després de l’èxit indubtable de Brooklyn, Colm Tóibín torna a l’escena literària amb The Empty Family, un recull de contes on novament explora la temàtica de l’exili i l’experiència traumàtica del retorn. El llibre es va publicar la passada tardor i ja ha rebut una onada considerable de reconeixement, incloent el Irish Pen Award de l’edició de 2010.

El recull està format per nou contes amb personatges molt diversos: persones de classe alta que es relacionen amb escriptors com Henry James, però sobretot persones poc destacables, amb una vida modesta, que han fugit de l’entorn en què van creixer per intentar viure la vida que sempre han desitjat. Alguns fracassen, d’altres no. I el que uneix la majoria de personatges és que retornen del lloc on van fugir, pel remordiment d’haver-se atrevit a desfer els llaços amb els que sí s’hi van quedar. Per a Tóibín les raons per les quals van marxar no tenen tanta importància com l’experiència viscuda d’aquest desarrelament i els perfils dels personatges varien: una decoradora d’escenes per a cinema que emigra a Califòrnia des de Irlanda i per raons de feina ha de tornar al seu país d’origen, una comunista catalana de família burgesa que fuig a Londres durant el franquisme i un emigrant paquistanès que s’assenta al barri del Raval són uns quants exemples.

El to al llarg de tots els relats és provocador i incita a una certa controvèrsia, sobretot pel que fa a la història d’un professor sacerdot que abusa sexualment d’una menor. I probablement també per retratar sense embuts ni tabús les relacions homosexuals entre dos adolescents. Els protagonistes poden viatjar a les caloroses terres de Califòrnia, poden ser una catalana burgesa que torna de Londres després d’haver-hi passat els darrers vuit anys, poden ser simplement dones que surten del seu entorn social per formar part de la classe alta a través del matrimoni; això sí, tots aquests personatges, per molt que vinguin d’entorns molt diferents, semblen representar de manera inequívoca Irlanda.

La temàtica d’Irlanda com un mite és força recurrent en el que anomenem literatura irlandesa, on aquesta és vista com una terra mare, fèrtil i, per tant, on les arrels es forgen i s’anclen al subsòl. I també és una terra contaminada en ser colonitzada durant segles. Es per aquesta rao que els personatges, per molt que retornin a casa, mai acabin de trobar el seu lloc. En definitiva, una bona lectura per a aquells que no aconsegueixin ser massa fidels als llibres, que els aprofiten a estones, però que troben les novel·les massa feixugues.

The Empty Family (Scribner)

Pendent de publicacio a Espanya.

Moments de grandesa: 5 exemples de com guanyar-se la lleialtat incondicional del lector

Hi ha moments crucials en certes històries que aconsegueixen elevar-les de categoria i convertir-les en icòniques per al lector. Aquesta elevació té a veure amb molts factors, però en la meva opinió, els moments de grandesa (crowning moment of awesome) hi juguen un paper crític. El que caracteritza aquests moments és que un dels personatges ficticis realitza una acció per la que serà recordat eternament i per la que es guanyarà la lleialtat incondicional dels fans. També és cert que la consideració de moment de grandesa és molt subjectiva, però estic segura de que estarem d’acord amb els que segueixen, o no?

Alguien voló sobre el nido del cuco, Ken Kesey

Randle Patrick McMurphy escull fer-se passar per boig per tal de passar els seus últims mesos de condemna a una institució mental en comptes de la presó. McMurphy creu que la seva estada serà plàcida i agradable, però aviat es veu implicat en els jocs mentals de la infermera Ratchet, una dona que controla amb mà de ferro els pacients i no està disposada a permetre que la seva rebel·lia es contagiï a la resta d’homes. A McMurphy se li presenta una elecció: acotar el cap fins que acabi la seva condemna o enfrontar-se a l’autoritat de Ratchet i arriscar-se a que la seva estada al manicomi infernal es torni indefinida. Per la majoria de nosaltres la elecció seria simple, però McMurphy tria el camí del rebel. Quan la infermera Ratchet intenta limitar el consum de tabac, McMurphy s’acosta tranquil·lament a la infermera i travessa amb la mà el vidre que els separa de les cigarretes, es disculpa per no haver vist el vidre i encén la cigarreta com si res. Comença així, una mini-guerra per la llibertat individual de conseqüències tràgiques.

Orgull i prejudici, Jane Austen

Hi ha moltes raons per les que el clàssic de Jane Austen continua sent un dels llibres més llegits quasi 200 anys després de la seva publicació i seria un error menysprear la capacitat de Mr Darcy per seduir les dames, però la Lizzy Bennet protagonitza alguns moments de grandesa que segueixen delectant a lectors de tot el món. Un dels moments més celebrats té lloc quan Lady Catherine prova d’intimidar a la jove heroïna per tal de que trenqui el seu compromís amb Mr Darcy (compromís que, per cert, no existeix). La Lizzy es nega a cedir a la coacció, informa a Lady Catherine de que es casarà amb qui vulgui i li ensenya la porta (permís per aplaudir). Tot i així, el moment enlluernador pel que la Lizzy s’ha guanyat una plaça d’honor als cors dels lectors és pel seu rebuig de la primera proposta de casament de Mr Darcy. La noieta de 20 anys s’enfronta a l’home més ric i poderós que ha conegut mai, li dóna una lliçó de bones maneres, l’informa de que és un estirat amb qui no es casaria ni per tot l’or del món (aquest és, per cert, el moment en què sabem amb tota seguretat que acabaran casats) i li ensenya la porta. Detecto una pauta?

Ricard III, William Shakespeare

Els moments de grandesa que immortalitzen a certs personatges no han de ser necessàriament resultat de conductes dignes d’admiració, el millor exemple és Richard de Gloucester. A l’obra de Shakespeare, el geperut Richard fa la cort a Lady Anne, davant la tomba del seu marit, al que va matar, mentre la vídua recent li està maleint els ossos i, contra tota probabilitat, aconsegueix seduir-la. No intentaré argumentar que Richard no és un monstre despiadat, però siguem sincers, s’ha de tenir… valor per intentar una proesa com aquesta. Els lectors ens compadim de l’Anne, però alhora ens fascina el poder d’atracció que exerceix en Richard.

Estación de nieblas (The Sandman), Neil Gaiman

Al primer volum de The Sandman (Preludios y nocturnos), Morfeu visita l’infern per recuperar el seu elm. Morfeu derrota als dimonis en una batalla d’enginy, però Llucifer decideix trencar la seva paraula i atrapar-lo al seu domini. Llucifer amenaça a Morfeu i li pregunta perquè hauria de deixar-lo marxar. Morfeu reconeix no tenir autoritat a l’infern, però sí que té poder i demana als milers de dimonis que l’envolten que s’imaginin un infern on els captius no poden somiar en el cel. Es fa el silenci i Morfeu abandona l’infern sota l’atenta mirada d’un Llucifer que promet destruir-lo. Mesos després, Morfeu decideix tornar al domini de Llucifer per tal de rescatar a una antiga amant, el Senyor del Somni sap que serà un viatge només d’anada, però no dubta en trucar de nou a les portes de l’avern. El valor de Morfeu inspira al mateix Llucifer per donar un gir a la seva vida, que abandona l’infern deixant enrere un regal enverinat per al seu antic enemic.

La lletra escarlata, Nathaniel Hawthorne

Any 1642, vius a una vil·la puritana i et quedes embarassada tot i que el teu marit encara no ha arribat d’Europa. Quan et negues a revelar el nom del teu amant, les forces vives del poble t’obliguen a portar la lletra A d’adulteri cosida a la roba com a prova del teu pecat, els vilatans et marginen i consideren la teva filla un engendre del dimoni. Què fas? Hester Pryne ho té clar, es fa amb el tros de roba més bell que pot trobar i broda una lletra A de tal finesa i perfecció que es converteix en l’enveja de la resta de dones del poble. Hester passeja pel poble amb el cap ben alt, acompanyada de la seva filla, a la que en un altre acte de desafiament anomena Perla perquè per a la Hester la nena no és la conseqüència abominable del seu pecat, sinó el seu tresor més valuós. Punt, set i partit per a la Hester!

The Lonely Doctors: Saturday

Des que vam inaugurar Dr Read Good, em rondava una idea pel cap i no sabia exactament com dur-la a terme. Visualitzeu el vostre llibre preferit, estic convençuda de que us ha vingut una imatge al cap, potser una escena, un personatge o un objecte que per a vosaltres el representen. Aquesta imatge és única i la majoria no tindrem mai l’oportunitat de compartir-la amb el món. Quan l’Emma em va oferir la possibilitat de col·laborar, ho vaig veure clar, el seu talent per a la fotografia era la clau per transformar les paraules en imatges! El resultat és aquesta nova secció dedicada a trobar imatges de coberta alternatives a les que ens ofereixen les editorials. Espero que agradi tant com a mi!

……………………………………….

Ja fa un temps llarg que  penso sobre com barrejar literatura amb fotografia, les meves dues passions, i aquesta inquietud ha creat sempre projectes on bàsicament em centrava en el punt de vista narratiu i les diferències i similituds d’aquestes dues arts per retratar el món. Quan vaig parlar amb la Marta per col·laborar en els nostres respectius projectes em presentava tot un repte  poder incloure la fotografia dins d’un bloc de llibres. Què podia fer?! On trobem imatges als llibres més que al nostre cap quan construïm part dels nostres somnis perfectes, les nostres pors més immaterials i ens imaginem el color perfecte per aquella llum de tarda d’aquella historia que tan ens agrada? Quin paper té la imatge “material” a una novel·la? La Marta ho tenia claríssim des de feia un temps: mostrar en una imatge “l’essència” d’un llibre. Automàticament vaig pensar “per això estan les portades, no?” I aquesta és la idea d’aquesta nova iniciativa: trobar la imatge perfecta, l’essència d’una historia, el que ens transmet aquella historia, la portada perfecta.

De tots els llibres que s’han tractat al Dr Read Good hi ha un que sempre m’ha… com dir-ho? “molestat” en matèria de portades. Mai he trobat cap sentit a totes les imatges que s’han utilitzat a Saturday, la novel·la d’Ian McEwan, principalment representada per una fotografia d’un carrer típic londinenc per la nit. És molt maca i tot això, però com a fotògrafa busco alguna cosa més i aquesta en concret em diu poc: potser el punt clau és la BT tower com a símbol de la comunicació (o falta d’ella)? No ho sé. Però de ben segur que no em transmet una sensació personal ni humana. Per mi Saturday és com la vida mateixa, parla de persones. D’una persona, un dia en concret, com podria ser qualsevol altre. Quan vaig decidir fer la portada em va venir al cap una imatge que vaig haver de fer de seguida.

Una persona en mig d’una multitud, un individu en el que enfoquem la nostra atenció per explicar la seva historia, una veu que deixem parlar enmig del soroll del món. Un de tants. Així com també el títol mateix es refereix a un dia en concret, com podria ser un altre, però al igual que ens parla d’en Henry Perowne, l’historia passa un dissabte. Per una altra banda aquell dissabte al que ens trasllada McEwan serà recordat per les nombroses i multitudinàries manifestacions contra la guerra d’Iraq que van tenir lloc arreu del món. Milers de persones van unir-se per formar una gran veu per lluitar en contra del que estava passant al món.

La comunicació, la individualitat de la persona, l’home enmig de la multitud amb la seva història i la seva singularitat. Aquests són els elements que he escollit per representar aquesta imatge, aquest dissabte sobre el que ens parla McEwan, en una novel·la que serveix d’excusa per parlar de dubtes, de família, de comunicació i del fet que som un d’entre molts

La lògica de la nevera: 5 novel·les i les incoherències que hi podem trobar

Segur que us ha passat alguna vegada, acabes de veure una pel·lícula i t’ha semblat perfectament raonable. Mitja hora després, obres la nevera per picar alguna cosa i te n’adones, aquella escena no té ni cap ni peus! Mentre t’ho miraves t’ha semblat bé, però no és fins més tard que veus els problemes d’inconsistència que planteja. La frase lògica de la nevera va ser encunyada pel mateix Alfred Hitchcock quan li van preguntar sobre l’escena de Vertigo en què Madeleine desapareix de l’hotel sense explicació possible, ell la va anomenar una icebox scene: no se t’encén la bombeta fins que arribes a casa i treus el pollastre fred del congelador. Amb aquest article em proposo demostrar que les escenes de la nevera no pertanyen només a les pel·lícules, els escriptors també cauen més sovint del que creiem en aquest parany.

Àngels i dimonis, Dan Brown

Comencem amb un de fàcil, les novel·les de Brown no es caracteritzen per la seva consistència interna, però l’habilitat d’aquest escriptor per inundar la ment del lector amb muntanyes de dades irrellevants i escenes d’acció emplaçades a museus, esglésies i monuments de tot tipus aconsegueix distreure’ns de les llacunes lògiques que hi trobem. El cas més flagrant pot ser el d’Àngels i dimonis, novel·la en la que fa esclatar una bomba nuclear de 5 kilotones sobre el Vaticà. Conseqüències? Ferides lleus i destrosses menors a alguns edificis. Curiosament, Brown no menciona vianants afectats de ceguesa o amb els timpans perforats, conseqüències mínimes d’una explosió d’aquest nivell al cel de Roma. Altres efectes més que probables haurien estat nivells de radiació capaços d’anihilar tota la població de Roma o milers de ferits a causa de la metralla. En altres paraules, els ciutadans de Roma haurien quedat fregits, literalment.

Haig d'admetre que no vaig entendre "El codi Da Vinci", en la meva defensa, crec que Dan Brown tampoc.

Harry Potter, J. K. Rowling

L’univers de Harry Potter també està farcit d’inconsistències, però la Rowling té una carta amagada a la que Brown no pot recórrer. Quan li pregunten sobre quelcom que no pot explicar, sempre li queda la possibilitat de respondre: Màgia! Per tant, deixaré de banda tot allò que té a veure amb la part purament sobrenatural de l’argument i em centraré en alguns detalls sobre l’organització de l’escola de Hogwarts. La institució de Hogwarts és una de les escoles més celebrades dins del món de Harry Potter, els alumnes hi accedeixen amb 11 anys i set 7 anys després poden considerar-se mags complets gràcies a assignatures com Pocions o Defensa contra les arts obscures. Només un detall, algú s’ha preocupat mai d’ensenyar-los a escriure, llegir correctament o a fer problemes bàsics de matemàtiques? La societat dels mags pateix un sever problema educatiu que ni els Estats Units, però ningú troba inconvenients a proporcionar armes a menors i enfrontar-los en duels sense supervisar. No m’estranya que un Ralph Fiennes amb greus problemes de despigmentació ho tingués tan fàcil per establir una tirania, si fessin eleccions no sabrien comptar els vots!

I què passa amb els viatges en el temps? Per què l'utilitzen només una vegada?

El mag d’Oz, Frank L. Baum

En aquest cas, em concentraré en un aspecte del primer llibre que també es reflecteix a l’adaptació cinematogràfica. Un huracà transporta la petita Dorothy a la terra d’Oz, l’aterratge és accidentat i la casa en què viatjava esclafa la Bruixa Malvada de l’Est. Un accident d’allò més desafortunat, però previsible quan el teu mitjà de transport és un habitatge. La germana de la finada apareix lamentant la seva mort i només reclama les sabates de robí que, per llei, són la seva herència. Però la bruixa Glinda no està disposada a permetre-ho i trasllada màgicament les sabates dels peus del cadàver als de la Dorothy, convertint-la així, en el blanc de la poderosa Bruixa de l’Oest. Se suposa que la Glinda és una bruixa bona, però converteix la Dorothy en un blanc en moviment per a la bruixa més poderosa d’Oz que, no ho oblidem pas, té un exèrcit de micos voladors a les seves ordres! La Glinda és un geni malèfic, chapeau, bruixa bona!

La Glinda sabia perfectament que la Dorothy només havia de colpejar els talons 3 cops per tornar a casa i, malgrat tot, envia la pobra noia per un camí ple de perills en busca del gran farsant que és el mag d'Oz. Quin és l'objectiu real d'aquesta maquiavèl·lica bruixa?

El senyor dels anells, J. R. R. Tolkien

Una de les qüestions que més ha irritat als fans de Tolkien durant dècades ha estat la de les àguiles. Al final de trilogia èpica, Gandalf envia les àguiles gegants a rescatar en Frodo i en Sam d’una mort segura a la muntanya del Destí. Com és que ningú va pensar, doncs, en utilitzar aquestes mateixes àguiles per transportar l’anell a Mordor enlloc d’enviar a un parell de diminuts hòbbits en una missió poc menys que suïcida? Els fans han proposat múltiples explicacions al llarg dels anys, com que Sauron tenia defenses aèries, que les àguiles haurien estat influïdes per poder corruptor de l’anell o que la seva presència hauria cridat l’atenció de Sauron. La meva opinió? La mort d’en Frodo i en Sam atrapats a una muntanya de lava hauria estat una conclusió massa trista i poc satisfactòria, així que Tolkien va optar per l’última sortida de tot escriptor: el deus ex machina.

Sóc l'única que percep una forta tensió sexual entre aquests dos?

Per cert, aquí teniu el final alternatiu si Tolkien hagués estat coherent.

Cims borrascosos, Emily Brontë

Miris per on t’ho miris, Cims borrascosos és una novel·la estranya, relacions familiars intricades, personalitats excessives, amors i odis més enllà de la tomba, fantasmes, alcoholisme, segrest, al món de Cims Borrascosos sembla tenir-hi cabuda qualsevol cosa. Malgrat tot, hi ha un detall de la novel·la que sempre m’ha cridat l’atenció i és la increïble longevitat del personatge d’en Joseph. El criat dels Earnshaw acompanya a varies generacions de la família i els sobreviu a tots, encara que quan comença la narració ja se’l caracteritza com un home d’edat avançada. Quina és la clau de la seva longevitat? No pot ser el seu fanatisme religiós, ja que en Joseph està convençut de que quan mori anirà al cel, ni tampoc la sana atmosfera que es respira a la llar dels Earnshaw. L’única explicació possible és que allò que el manté viu és el seu odi profund i indestructible per la humanitat. El Joseph està esperant pacientment a que tots els qui l’envolten passin a pitjor vida i, quan arribi el moment, riurà sobre les seves tombes.

Un altre misteri insondable és el fet que molts lectors encara la considerin una història d'amor.

El regne caigut d’Ohio

The kingdom of Ohio Dr Read GoodThe Kingdom of Ohio, Matthew Fleming

La setmana passada es van complir 164 anys del naixement de Thomas Edison (gràcies Google Doodles pel recordatori!) i he decidit aprofitar la ocasió per ressenyar una novel·la en la que el geni inventor de la bombeta té un paper destacat. El regne d’Ohio és el debut literari de Matthew Fleming, un graduat en filosofia que s’atreveix amb una novel·la de ficció històrica, viatges en el temps, història alternativa i amors tràgics adobats amb una mica d’steampunk. Veiem com se’n surt.

El narrador de El regne d’Ohio és un vell antiquari de Los Angeles que investiga la vida de Peter Force, un obrer del metro de Nova York que arriba a la gran ciutat l’any 1900. El destí de Force es creua amb el de la misteriosa Cheri-Anne Toledo, una dona que assegura haver viatjat 7 anys en el futur des del regne del seu pare a la frontera d’Ohio. Si la història que explica l’enigmàtica Cheri-Anne és certa, el mateix teixit de la història estarà en perill, o així ho veu el famós inversor J. P. Morgan, responsable de finançar l’obra d’Edison. En canvi, Nikola Tesla, rival d’Edison durant la guerra de les corrents, veu un mar de possibilitats en els viatges en el temps. Qui és l’anticuari que investiga la història de Peter Force? El regne oblidat d’Ohio va existir o és el resultat de les elucubracions d’una boja? Per desgràcia, la resposta és molt més previsible del que Flaming hauria desitjat.

L’ambició literària de Matthew Flaming no coneix límits, s’atreveix amb la novel·la històrica i la ciència-ficció, sense renunciar, però, a una prosa de clares intencions poètiques i a un argument que reflexiona sobre la identitat i els límits borrosos entre realitat ficció. El resultat és una novel·la que es podria descriure com un mosaic d’idees interessants que mai no arriben a encaixar en un tot homogeni. El regne d’Ohio s’hauria beneficiat de la intervenció d’un editor inclement que s’atrevís a limitar les divagacions de Flaming i l’hagués obligat a concentrar-se en l’argument. A aquesta realitat alternativa, ens hauríem estalviat les eternes notes al peu, la història d’amor entre un Peter i una Cheri-Annie mancats (irònicament) de química i les seves contínues exclamacions melodramàtiques. En canvi, Flaming s’hauria pogut concentrar en el punt fort de la novel·la, l’absorbent ambientació històrica.

Els fragments més aconseguits de El regne d’Ohio són els dedicats a la vida d’en Peter Force al Nova York de principis de segle. En Peter és un dels milers d’obrers contractats per excavar els túnels del metro de la ciutat. Les descripcions dels obrers sumits en la foscor, foradant els budells de Nova York sota tones i tones de roca massissa provoquen vertigen. La vida dels obrers als baixos fons de la ciutat, el seu ressentiment contra la maquinària que els pren llocs de feina i contra uns empresaris que els consideren poc més que bestiar haurien estat línies argumentals dignes d’explorar en més profunditat, però que desgraciadament, es queden en mers esbossos. De la mateixa manera, la disputa turmentosa entre Edison i Tesla que va marcar l’evolució de la tecnologia del segle XX s’hauria merescut un millor tractament per part de Flaming.

El regne d’Ohio és doncs, com aquells menjars preparats que vénen als supermercats. La imatge de l’envoltori és atractiva i els ingredients tenen el potencial de convertir-se en un plat deliciós, però el resultat és sempre decebedor. Malgrat tot, crec que Flaming és mereix un vot de confiança, la seva primera novel·la conté detalls prometedors que, amb una mica de sort, decidirà explorar a les seves properes obres.

The Kingdom of Ohio, Penguin

Col·laborem amb The Lonely Walkers!

The Lonely Walkers és el nom del bloc de l’Emma i la Marta, una parella d’amigues de Barcelona i Torí respectivament que escriuen sobre fotografia i literatura. The Lonely Walkers és un dels nostres blocs favorits i feia temps que buscàvem una manera de col·laborar, finalment, trenco jo el gel amb una ressenya sobre The Graveyard Book de Neil Gaiman a la seva secció Fridays are for Readers, la trobareu aquí.

Ben aviat, però, l’Emma ens presentarà una proposta d’allò més interessant per a Dr Read Good i compartirà el seu talent amb tots nosaltres. No us ho perdeu!

Passa la censura? Cinc llibres prohibits

La literatura és el mode d’expressió d’idees per excel·lència. Els llibres mai han escapat i encara ara no escapen la censura.Us presentem cinc casos peculiars!

Les aventures de Hucklberry Finn (Mark Twain)

El poso en primer lloc perquè és l’exemple més clàssic. Aquest mite de la literatura nord-americana va ser suprimit el 1984 de la llista de lectures obligatòries d’una escola de Illinois. La quantitat de vegades en què apareix la paraula “nigger” en va ser la causa.

A algú se li haurà passat pel cap escriure'n la versió políticament correcta? Resulta que sí

As I Lay Dying (William Faulkner)

Una escola de (novament) EUA va decidir el 1986 que aquesta novel·la era inadequada per als estudiants de secundària per les referències explícites a l’avortament i Déu al llarg de set pàgines. També van considerar que l’ús de paraules “malsonants” era motiu de censura. Les males llengües diuen que cap dels directius va llegir el llibre.

Lolita (Vladimir Nabokov)

Ah! Quanta indignació va crear aquest llibre. Es va publicar a París el 1956, però no va trigar a prohibir-se arreu del món per la seva “obscenitat”. La novel·la va tenir una entrada difícil a l’Argentina, on es va prohibir perquè “era un reflex de la desintegració moral”. Les nostres antípodes tampoc es van quedar indiferents, a Nova Zelanda tampoc va passar la censura. Finalment, es va publicar lliurement a França, EUA i Gran Bretanya.

Animal Farm (George Orwell)

Durant la Segona Guerra Mundial, les forces aliades van considerar que aquest llibre era massa crític amb la URSS i, per tant, van decidir de prohibir la circulació d’aquest llibre a les biblioteques per no crear controvèrsia.

And Tango Makes Three (Justin Richardson i Peter Parnell)

I si creiem que actualment estàvem lliures de la censura… Des que es va publicar el 2007 a EUA les reaccions contràries a aquest llibre semblen no desaparèixer. Tot i que no s’ha arribat a censurar oficialment, la història sobre dos pingüins mascles que adopten un ou orfe sembla sublevar violentament les ments puritanes.

Hi ha un capítol de la sèrie Parks and Recreations amb un argument similar en què la protagonista casa a dos pingüins mascles per error. Hilarity ensues

Yankee go home o la bufetada de Daphne du Maurier a l’amic americà

Dios salve a Inglaterra Daphne du Maurier Dr Read GoodDios salve a Inglaterra, Daphne du Maurier

Avui us presentem una proposta bastant peculiar de la famosa autora britànica Daphne du Maurier, un petit descobriment que vaig trobar enterrat a la biblioteca de casa. Tots coneixem du Maurier per les seves novel·les d’aire romàntic i trets gòtics i per les adaptacions que se’n van fer al cinema, com Jamaica Inn i, especialment Rebecca i Els ocells d’Alfred Hitchcock. Però a la seva última obra, du Maurier va voler escapar-se de les constants que fins llavors havien identificat la seva producció escrivint Rule Britannia (1972), una curiosa sàtira futurista amb una premissa controvertida: què passaria si els Estats Units envaïssin les Illes Britàniques?

Davant la possibilitat d’una bancarrota imminent, el Regne Unit es veu obligat a retirar-se de la Comunitat Econòmica Europea i buscar suport a l’altre costat de l’oceà Atlàntic. La resposta americana és més entusiasta del que s’esperaven i L’Emma i la seva àvia Mad (una actriu retirada) es lleven un matí a la seva llar de Cornualla sense aigua, electricitat ni accés als medis de comunicació i amb la seva vila ocupada per una divisió de marines acabats de desembarcar. Així comença l’ocupació de les Illes Britàniques per part de l’exèrcit americà que aviat dóna lloc a la creació d’una nova aliança anomenada USUK (que, per cert, sona sospitosament com You Suck, però du Maurier no seria tan vulgar, oi? Oi?!). Els americans mostren la seva cara més amable amb la població nadiua, però quan un dels soldats desapareix misteriosament les represàlies no triguen en arribar. L’Emma i la Mad no es resignen a l’ocupació i organitzen la seva pròpia branca de la resistència, encapçalada pels orfes dels que cuida l’actriu retirada, una colla de nens perduts més que disposats a donar maldecaps als marines destinats a Cornualla.

Sembla evident que Daphne du Maurier va convertir deliberadament Rule Britannia en el seu testament literari, l’autora no va tornar a escriure fins la seva mort l’any 1989, 17 anys després de la publicació de la novel·la. Així doncs, ens hem de preguntar en què pensava du Maurier mentre escrivia una novel·la dissenyada no només per despertar la polèmica entre els crítics, sinó també per decebre als aficionats a la seva obra gòtica i de terror. És possible que la novel·la s’inspiri en la presència americana a Cornualla durant la Segona Guerra Mundial, que l’autora va experimentar en primera persona, però la clau es troba al seu activisme dins els cercles nacionalistes de Cornualla i la seva pertinença al partit polític Mebyon Kernow (Fills de Cornualla). A la novel·la, els protagonistes lluiten per protegir la seva herència cultural davant l’hegemonia americana i no és pas casualitat que siguin les regions d’origen celta les que lideren la resistència contra l’ocupació americana. La publicació de la novel·la també va coincidir amb The Troubles a Irlanda del Nord, l’inici de tres dècades de violència entre catòlics i unionistes que va sacsejar el món sencer, una situació que guarda paral·lelismes amb els fets narrats a la novel·la.

Però més enllà del rerefons de la seva creació, Rule Britannia es pot caracteritzar com una lectura lleugera, una entretinguda sàtira amb elements de suspens i un ritme una mica irregular que constitueix una bufetada per part de la cultura popular a la política internacional dels Estats Units al llarg del segle XX. Curiosament, després d’anys de bonança, l’argument torna a cobrar rellevància amb una crisi caracteritzada pels rescats econòmics i la major intervenció de la UE a la política interior dels seus membres. Us imagineu les tropes alemanyes entrant a Grècia per salvar-los de la ruïna econòmica?!


Dios salve a Inglaterra, Caralt Editores (Trad. Ramón Margalef Llambrich)

Rule Britannia, Virago Press

5 músics reconvertits en escriptors

Triomfar al món del rock és una fita reservada a uns pocs privilegiats que, un cop superada, sospito que deu provocar una exhilarant sensació d’invencibilitat. Si no és així, com s’explica que tants músics decideixin arriscar-se fent el salt al perillós i despiadat món de les lletres? Fem una mirada a alguns dels últims valents que ho han intentat:

Wildwood, Colin Meloy (The Decemberists)

L’entrada més recent al món de les lletres és la de Colin Meloy, líder de la banda d’indie folk rock The Decemberists. Meloy prova sort amb la novel·la juvenil, inspirant-se en Roald Dahl per crear un univers d’aventures, màgia i perill ubicat als boscos d’Oregon. Animals que parlen, nens segrestats i bruixes malvades per una primera entrega d’una saga que demostra dos punts importants: en primer lloc, escriure una bona novel·la juvenil no és fàcil i, per acabar, els editors fan massa cas a la popularitat prèvia de l’autor quan decideixen publicar un nou llibre.

La mort d’en Bunny Munro, Nick Cave

Aquesta no és la primera incursió de Cave al món de la literatura (la primera va ser And the Ass Saw the Angel, 1989), però segurament ha estat la més pregonada. Cave narra la història d’un venedor obsessionat amb el sexe i la relació amb el seu fill. Un dels atractius de la novel·la és la bona disposició de Cave per jugar amb el format que compta amb un aplicació per l’iPhone i l’iPod narrada per Cave i que inclou una banda sonora creada específicament per l’autor. Així que aquells que encara no l’heu comprat en format paper, arribeu a temps!

Just Kids, Patti Smith

La padrina del punk no és cap principiant al món de la literatura, ja fa dècades que se la reconeix com a autora de poesia, però aquest any el seu talent ha esta recompensat amb el prestigiós National Book Award per la seva biografia Just Kids. Els anys 60 i la seva relació d’amistat amb el fotògraf Robert Mapplethorpe centren una biografia que ha estat descrita com una història commovedora i honesta sobre la ascensió de dos artistes a la fama. L’autora ja ha anunciat el seu pròxim projecte, una novel·la negra inspirada en Sherlock Holmes i en l’estil de Mickey Spillane. Què més podem dir? Patti Smith no s’equivoca mai.

Hard Ground, Tom Waits

A Hard Ground, Tom Waits col·labora amb el foto-periodista Michael O’Brien per donar visibilitat a captaires, rodamons i a aquells que viuen al marge de les societats privilegiades. El llibre barreja retrats d’O’Brien i poemes de Waits per oferir una mirada dura i incisiva a un univers del que habitualment preferim apartar-ne els ulls. Waits també ha publicat un petit llibre de poemes titulat Seeds on Hard Ground els beneficis del qual s’han destinat a diverses organitzacions que treballen en defensa dels sense llar del nord de California.

Life, Keith Richards

Si has estat escollit l’estrella del rock amb més probabilitats de morir jove i també l’única forma de vida (junt amb l’escarabat) capaç de sobreviure a l’apocalipsi nuclear, és més que probable que valgui la pena escoltar la teva història. L’autobiografia de Keith Richards emana passió per la música i anècdotes sucoses que la converteixen en una lectura absorbent, tant per a fans dels The Rolling Stones, com per als lectors casuals que busquen passar una bona estona compartint els daltabaixos d’una existència portada a l’extrem.