Els cinc millors remakes

Els remakes al cinema són d’allò més coneguts, reescriure  pel·lícules que ja estan produïdes és una pràctica estesa, però no tothom imaginava que el mateix fenomen ocorre a la literatura. Bé, potser des de la implantació de la moda de fer mashups (Pride and Prejudice and zombies, Abraham Lincoln, Vampire Hunter, etc.) això de fer remakes literaris sigui ja un fet quotidià, però des de Dr Read Good ens proposem oferir-vos una llista amb títols més suculents (i això que aquí no hi ha vampirs) que la incorporació de zombies a la vida de Elisabeth Bennet.

L’ampla mar dels Sargassos, Jean Rhys

Postcolonial, postmodern, posthumanista… post, post, post: l’ingredient infalible a l’èxit literari que Rhys masteritza en aquesta reescriptura de la coneguda (i citada milers de vegades en aquest blog) Jane Eyre. En aquesta història, Rhys es proposa donar veu a la dona aquella boja que en Mr Rochester té tancada cruelment a l’àtic. D’aquesta manera, obtenim un punt de vista diferent sobre els clichés que hi ha darrere la visió de Bronte de l’altre, negre i salvatge que s’ha de colonitzar. Curiosament,també trobarem que no hi ha tanta diferència entre Jane Eyre i la dona llunàtica que aquí rep el nom d’Antoinette.

La "mad-woman in the attic" aquí es presenta com una dona intel·ligent, rebel, independent... aire fresc!

 

La cambra sagnant, Angela Carter

Aquesta reescriptura de Barbablava és una delícia per als sentits. Angela Carter, amb la seva prosa sempre impecable, escriu sobre una jove que es casa amb un marquès addicte a la pornografia sàdica… la ironia és sublim. A més a més, l’autora dóna un gir al final de la història de Perrault que us proposem descobrir. Bona lectura!

Esposes insubmises, caputxetes no tant innocents, els contes de Carter amb el nostre estil preferit: postmodern!

Les hores, Michael Cunningham

Michael Cunningham es proposà reescriure Mrs Dalloway de Virginia Woolf i el resultat va ser un premi Pulitzer i un best-seller a tot el món, a més d’una adaptació cinematogràfica amb el paper estrella de Nicole Kidman, Julianne Moore i Meryl Streep. El toc modern? La voluntat de parlar d’homosexualitat i bissexualitat entre els tres personatges principals.

Sortir de l'armari als anys 50? Complicat...

Foe, J.M. Coetzee

El guanyador del premi Nobel de 2003 ens presenta una reescriptura de Robinson Crusoe. Ja era hora! No ens sentim tots incòmodes amb Divendres, el natiu que Robinson coneix a la illa i que bàsicament esclavitza? Coetzee inclou un nou personatge a la història, Susan Barton, que arriba a la mateixa illa que Divendres i Robinson Crusoe. L’autor fa evident aquí les polítiques de poder i llenguatge. Una altra lectura postcolonial per afegir a la vostra llista!

El diari de Bridget Jones, Helen Fielding

Heus aquí un exemple de com no fer un remake. Tots i totes adorem a la nostra heroïna Elisabeth Bennet, no és així? Quin és el seu equivalent al segle XX? Bridget,una dona de trenta i pocs anys, amargada i obsessionada (no tant com la gent del seu voltant però gairebé) per aprimar i trobar un xicot ben plantat. Mr Wickham resulta ser el seu cap sexy i Mr Darcy és un nen amb qui jugava quan era petita. Gràcies, però no calia!

És aquesta la versió actual de Elisabeth Bennet que volíem?

Escorxador-5 o la croada dels infants: llegint contra el destí

Escorxador-5, Kurt Vonnegut

Escorxador-5 és segurament la novel·la més famosa de Kurt Vonnegut, considerada un clàssic del segle XX, es va guanyar un plaça al llistat de les 100 millors novel·les en anglès del Times magazine. Tenint en compte que es tracta d’una novel·la de ciència-ficció, la bona recepció que va obtenir per part dels crítics no deixa de ser tot un èxit. Escorxador-5 gira al voltant d’un episodi que va marcar al jove Vonnegut, el bombardeig de Dresden l’any 1945, que l’autor va viure en persona com a presoner de guerra de l’exèrcit alemany. Per mitjà del personatge de Billy Pilgrim, Vonnegut torna a l’escenari de la matança de Dresden i ens obliga a reflexionar sobre qüestions com el destí, la naturalesa del pas del temps i l’absurd que envolta la nostra existència. Ningú pot acusar Vonnegut de falta d’ambició, però sí d’excés d’ambivalència: a dia d’avui encara es discuteix què opinava Vonnegut sobre aquests temes i, per tal de trobar una resposta, haurem d’explorar el text amb atenció, buscant les pistes elusives que, com molles de pa, va repartir per la història.

Per mitjà d’un narrador anònim que podríem identificar com el mateix Vonnegut, l’autor ens presenta la història de Billy Pilgrim, un oftalmòleg de vida avorrida que durant la seva estada a Desdren com a presoner de guerra es desenganxa del temps. Pilgrim viatja en el temps pels diferents moments de la seva vida, sense cap control, tan aviat reviu el seu naixement, com la seva mort o qualsevol incident insubstancial del passat o el futur. Hi ha dos esdeveniments que marquen el desenvolupament de Pilgrim: el bombardeig de Dresden i la devastació que va comportar i la seva abducció per part d’alienígenes. Els alienígenes Tralfamadorians viuen a la quarta dimensió, per tant no experimenten el temps linealment, sinó més aviat com un mosaic, ja han vist tot el que ha passat i el que passarà i poden escollir concentrar-se en els moments que més hagin gaudit. Vista així, la mort no té gaire importància (pots reviure els moments viscuts amb els éssers estimats quan vulguis), però tampoc té gaire importància allò que fem al llarg de les nostres vides. Els Tralfamadorians creuen en la predestinació i consideren el concepte de lliure arbitri un absurd inventat pels humans limitats a viure en tres dimensions. Pilgrim arriba a creure en aquesta visió fatalista de l’univers, però és aquest el missatge que ens envia Vonnegut a Escorxador-5? Hem de creure que es tracta d’una novel·la sobre l’absurd d’esforçar-nos en canviar el destí?

A primera vista sembla que Vonnegut compartia el punt de vista dels Tralfamadorians, al pròleg on explica la gestació de la novel·la diu que escriure un llibre contra la guerra és com escriure un llibre contra els icebergs, un absurd. Tot i així, Vonnegut desafia l’absurd i escriu la novel·la com un relat anti-bèl·lic i el titula Escorxador-5 o la croada dels nens, en referència als joves enviats a la seva mort durant la Segona Guerra Mundial. Em nego a creure, doncs, que Escorxador-5 és un llibre sobre el fatalisme i l’absurd de la condició humana, per molt que Vonnegut s’esforci en confondre’ns amb la seva posició ambigua. Diuen els Tralfamadorians que, de tots els planetes que han visitat, la Terra és l’únic on els seus habitants encara creuen en el lliure albir, en la possibilitat de canviar el seu destí. Els Tralfamadorians viuen a la quarta dimensió i poden viatjar per l’univers, hem de creure, per tant que són més avançats que nosaltres, oi? Jo no diria tant, hi ha unes quantes escenes que semblen indicar que Vonnegut no estava totalment d’acord amb la seva filosofia.

Resulta revelador que els responsables de la destrucció de l’univers siguin els mateixos Tralfamadorians, en un futur els alienígenes provocaran una explosió de dimensions catastròfiques mentre proven un nou combustible per a coets. Seran els Tralfamadorians, amb la seva creença de que el futur no es pot canviar, els responsables de l’extinció de l’univers i de tots els ésser vius que hi resideixen. De veritat hauríem de creure, doncs, que els Tralfamadorians representen la filosofia de Escorxador-5? Ho dubto. Tot i així, crec que el moment de màxima rebel·lió contra el fatalisme tralfamadorià es troba en un petit incident aparentment sense importància. Després del bombardeig de Dresden, Pilgrim i els seus companys viatgen en carro per la ciutat devastada. Milers de morts enterrats a les runes els envolten i enrere queda una guerra que els ha obligat a viure en condicions inhumanes. El Billy ho viu tot amb una certa indiferència, des de que es va desenganxar del temps, ha viscut la tragèdia de la guerra molts cops, coneix el futur i sap que no pot fer res per canviar-lo. Tot i així, quan un parell de supervivents indiquen a Pilgrim que els cavalls que arrastren el carro estan patint, les peülles sagnant perquè els soldats els han obligat a caminar sobre runes i vidres trencats, indiferents al patiment de les bèsties, Billy Pilgrim no pot reprimir les llàgrimes. Aquesta és la petita, ínfima, rebel·lió de Pilgrim contra el destí és, en la meva opinió, el verdader cor de la novel·la.

Escorxador-5 és una novel·la estranya, escrita amb un prosa senzilla que s’atreveix a tractar temes de gran profunditat, ambientada enmig d’una gran tragèdia, però que troba la seva raó d’ésser en els petits moments. Vonnegut es considerava un humanista i no crec que escrivís Escorxador-5 per convèncer-nos de l’absurd de lluitar contra el destí, però podria estar equivocada, la novel·la evadeix les interpretacions úniques. Suposo que només ens queda una sortida, llegir Escorxador-5 i que cadascú decideixi per ell mateix. Potser Escorxador-5 és una mica com el destí i el seu final encara no està decidit.

Escorxador-5, Proa (Trad. Manel de Seabra)

Matadero cinco, Anagrama (Trad. Margarita García de Miró)

Slaughterhouse Five, Laurel

5 llibres per llegir abans de l’apocalipsi zombi

Fa un parell de setmanes, la Inés ja va preparar als lectors del bloc per la fi del món profetitzada pels maies que tindrà lloc l’any 2012. Ara em toca a mi contribuir al benestar públic ajudant als lectors a preparar-se per un escenari que em sembla molt més probable: l’anihilació de la humanitat per part del zombis. No em creieu? Feu una ullada al gràfic de més avall.

Com es pot veure en aquest gràfic inventat, l’arribada imminent dels zombis és una preocupació molt real per a la majoria de la població, així que, lògicament, adreçaré aquest problema recomanant-vos els 5 llibres a llegir abans que ens devorin els no-morts.

Zombi – Guía de supervivencia, Max Brooks

Aquells ingenus que creguin que poden sobreviure a l’apocalipsi zombi, trobaran en aquesta guia de Max Brooks tota la informació necessària sobre la plaga que acabarà amb la humanitat. El llibre inclou informació sobre els zombis i els mètodes de propagació del virus, tècniques de lluita, informació sobre com enfrontar-se als atacants i sobre com defensar el nostre cau i, fins i tot, informació històrica sobre brots del virus zombi en el passat. Les seves 13 edicions demostren clarament que l’obra de Brooks és la guia definitiva per defensar-nos de la invasió dels no-morts, com a mínim durant un temps…

A Dr Read Good estem preparades

La dona del tinent francès, John Fowles

Aquesta proposta va dirigida als intel·lectuals entre nosaltres, que (afrontem-ho) seran els primers en caure. Abans de convertir-se en monstres sense ànima devoradors de cervells, els lectors de La dona del tinent francès podran gaudir de la seva última experiència de sofisticació cultural, aprofiteu abans que el vostre cervell es converteixi en gelatina! La novel·la històrica de Fowles tracta l’affaire entre una dona caiguda en desgràcia i un cavaller promès amb una altra dona, el que en un principi sembla una simple obra de gènere, però, acaba per convertir-se una àcida reflexió sobre el rol de l’autor on Fowles ironitza sobre la concepció que tenim els lectors del segle XX sobre la literatura de gènere. Una gran novel·la post-moderna per a un futur post-apocalíptic!

L'apocalipsi ens agafarà llegint: coherents fins a la fi

No es país para viejos, Cormac McCarthy

Per als cínics que ja s’ho veien venir, recomano ferventment No es país para viejos de Cormac McCarthy. A la novel·la, les vides de tres personatges sense gaire en comú s’entrecreuen a causa d’un enfrontament entre traficants de drogues que acaba en matança. El sheriff Ed Tom Bell observarà atònit i horroritzat com l’assassí sociòpata Anton Chirguh inicia una espiral de violència sense precedents per tal de recuper una bossa de diners robats. No es país para viejos és una novel·la dura, pertorbadora i angoixant que pot tenir dues utilitats durant la fi del món: preparar-se per la devastació que ens espera o per convèncer al lector que potser ens ho havíem buscat i tot.

Aquest paràgraf m’ha quedat una mica depriment, veieu això per compensar:

De Profundis, Oscar Wilde

Per als que descobreixin a déu durant la devastació, l’obra que Wilde va escriure durant els seu empresonament a Reading Gaol els servirà de consol. De Profundis és una llarga missiva que Wilde va escriure al seu amant Lord Alfred Douglas en la que repassa la seva vida, els esdeveniments que l’han portat a la presó i la conseqüent evolució espiritual que ha sofert. De Profundis és un document emotiu amb un poderós missatge de perdó i esperança que us ajudarà a superar les llargues nits de vigília esperant l’arribada dels zombis.

Lord Douglas: una imatge val més que mil paraules

Juli Cèsar, William Shakespeare

Finalment, per tal de navegar amb èxit les lluites de poder que sens dubte esclataran a l’interior dels grups de supervivents, res millor que l’obra de teatre Juli Cèsar. Les contradiccions de Brutus us ensenyaran com no assolir el poder, mentre que Marc Antoni es convertirà en l’ideal de polític carismàtic. Les reflexions sobre els beneficis de la monarquia o la república també seran aplicables en l’elecció d’un líder per al grup. I, sobre tot, Juli Cèsar us ensenyarà a cuidar-vos dels fatídics Idus de març…

Jo també votaria per Marlon Brando

Hi pot cabre tanta felicitat?

Felicitat, de Katherine Mansfield

Quan tenia onze anys i encara tenia esperances de ser una escriptora internacionalment reconeguda, vaig participar en la mostra literària del meu poble i vaig guanyar el segon premi de la meva categoria. Els organitzadors de l’esdeveniment, fent una tria maldestra, em van regalar un lot de llibres els quals la majoria no eren ben bé aptes per a la meva edat. Entre ells, hi havia una edició catalana d’una selecció de contes de Katherine Mansfield. El conte que obria la col·lecció es titulava Felicitatel conte de l’autora amb més reconeixement– i va ser el que més em va quedar marcat. Cal dir que en aquell primer moment no vaig entendre el conte, i molt menys el final (no sé en què deurien pensar quan van regalar-me el llibre), però uns anys més tard, Felicitat va tornar a caure a les meves mans i vaig tenir l’ocasió de rellegir-lo amb uns altres ulls, tenint la sensació, al final, d’haver entès aquelles metàfores tan estranyes que amaga Mansfield.

La meva intenció no és oferir una anàlisi al més pur estil acadèmic ja que tan sols cal escriure el títol del conte a qualsevol buscador per trobar una lectura digerida per a qualsevol estudiant de secundària. No. Més aviat intentaré resoldre el conflicte que em desperta la protagonista del conte; sempre he tingut problemes amb la Bertha Young, fins i tot durant la meva primera (immadura) lectura. El conte s’obre amb el matí del que serà una jornada intensa per a la nostra protagonista i descobrim que el conte es diu Felicitat simplement perquè ens intenta mostrar això: la felicitat inacabable de Bertha. De tant feliç que és, es converteix en un personatge realment insofrible. Sembla ser que Mansfield té la intenció de recalcar la innocència de la protagonista i el seu divertiment per aconseguir l’empatia dels lectors i les lectores cap al seu personatge; per què, doncs, jo només puc sentir ràbia, no només cap a Bertha, sinó també cap a la seva creadora? La felicitat de Bertha consisteix a breus moments d’eufòria, seguits per un neguit de controlar la seva inexplicable felicitat. És possible que això sigui un intent de picar l’ullet als discursos que apareixen al segle XIX sobre l’histerisme (no cal afegir femení).

Aquesta jornada de felicitat de Bertha es veu consumada quan coneix la misteriosa i fascinant Pearl Futon amb qui encaixa des del primer moment. Bé, doncs, per continuar amb el fil conductor de la meva història és necessari revelar el final (ATENCIÓ spoiler) perquè Pearl Futon resulta ser finalment l’amant del marit de la protagonista. Al llarg de la primera part de la història, Katherine Mansfield sembla deixar clar que la fascinació de Bertha per Pearl Futon va molt més enllà d’una simple admiració per una dona soltera i independent: el desig que sent per ella traspassa les fronteres del que és políticament correcte en el panorama modernista. Si a sobre afegim que el desig sexual és compartit tant per ella com pel seu marit, llavors es pot arribar a comprendre perquè, malgrat tot, m’agrada recomanar el recull de contes de Mansfield.

Sovint ens trobem en la situació de voler topar amb una lectura lleugera per fer més agradable un llarg viatge en tren o avió, però les propostes que ens ofereixen els quioscos dels aeroports i estacions són sospitoses i no massa atractives. Es per aquesta raó que la propera vegada sigueu previsors i previsores en el vostre viatge i afegiu en el vostre equipatge de mà a Mansfield… i bona lectura!

Bliss (Penguin)

Felicitat (Columna)

Cuentos completos (DeBolsillo)

5 itineraris turístics de ficció

Voldria aprofitar aquest article per fer publicitat del meu nou projecte empresarial: una agència de viatges dedicada al turisme de ficció. Un cop hagi lligat tots els caps, em faré d’or enviant els meus futurs clients als seus paisatges de ficció favorits. La idea no és del tot original, hi ha qui ja ha preparat el material promocional per als seus tours per l’univers de Star Wars, però el meu objectiu és monopolitzar el turisme literari fictici i, amb aquesta intenció, he preparat alguns itineraris per 5 obres molt conegudes de la literatura. Ara només necessito el vostre feedback, us animaríeu a visitar les localitzacions que us proposo?

Hellboy, Mike Mignola

El personatge de Hellboy viatja per tot el món lluitant contra les forces del mal que amenacen la supervivència de la humanitat. El seu coneixement extensiu del folklore sobrenatural el converteix, doncs, en el guia ideal per als viatgers que anhelen viure noves aventures. Al costat de Hellboy, viatjarem a l’estepa russa per enfrontar-nos a la bruixa Baba Yaga, la veurem viatjar en el seu morter volador i en la seva cabana que es mou sobre potes de gallina i que li permet voltar lliurement per les terres eslaves. Com a mesura de precaució, els nens no seran admesos en aquest tour a causa del mal costum adquirit per la Baba Yaga de devorar-los. Altres visites inclouen Irlanda on podeu escollir entre el dimoni Sabates de ferro o el país de les fades o la població maleïda de Sant August als Balcans on podrem trobar els últims homes llop. A més i durant un temps limitat, aquest recorregut turístic inclou la possibilitat de contractar una assegurança de vida d’allò més favorable per als vostres descendents!

Hellboy Dr Read Good

L'amfitriona perfecta

Itinerari vampíric, Anne Rice & Charlaine Harris

Aquest és l’itinerari ideal per als aficionats a la vida nocturna, podreu visitar els locals de moda freqüentats per vampirs famosos com Lestat o Eric Northman i conèixer la història oculta de Nova Orleans. El barri Francès, la catedral de St. Louis o la mansió de la reina Sophie Anne no us amagaran cap secret i no oblidem la Casa Do Diabo i els infames cementiris on es practiquen cerimònies de vudú. L’itinerari vampíric no inclou assegurança de vida, però no es preocupeu, sempre queda la possibilitat d’aixecar-se de la tomba com un no-mort!

No patiu, les probabilitats de trobar-se amb Tom Cruise són baixíssimes

Moby Dick, Herman Melville

Us convidem a viure en persona l’experiència intensament homoeròtica de caçar una balena blanca a alta mar. Viureu el dia a dia en un vaixell d’època de finals del XIX i compartireu aventures amb els vostres companys de viatge mentre descobriu els secrets de l’oceà. Abord del Pequod aprendreu el verdader significat de la paraula companyonia amb col·legues com Starbuck, Queequeg o l’Ishmael. Al contrari del que afirma un tal Elijah, us podem assegurar, quasi totalment, que ningú perdrà la seva ànima durant la travessia, en cas contrari, des de viatges de ficció ens comprometem a reemborsar-la. Nota: les lleis internacionals prohibeixen expressament la caça de balenes per motius d’oci o de venjança personal, així que el nostre itinerari de caça de la balena no inclou la caça d’una balena pròpiament dita, per més informació consulteu els termes legals.

Comptem amb un tatuador abord que us ajudarà a inmortalitzar l'experiència!

L’illa del tresor, Robert Louis Stevenson

Per a aquells viatgers que busquin unes vacances relaxades, oferim una ruta per l’Illa del Cofre de l’Home Mort a les Illes Verges on podran reviure els temps del pirata Barbanegra. Com els seus pirates, els nostres viatgers seran abandonats durant una setmana a l’illot amb un matxet i una ampolla de rom per cadascú. Els supervivents podran continuar la cerca del tresor a l’Illa de Norman, al sud de l’arxipèlag de les Illes Verges. Long John Silver i Jim Hawkins us hi esperen!

Tresor no inclòs

Les llums del nord/ La brúixola daurada, Philip Pullman

L’univers alternatiu de Les llums del nord és la destinació ideal per unes vacances en família. El món de la Lyra Belacqua conserva tot l’encant de la vella Europa, sense deixar de banda la tecnologia més innovadora, però aquest no és l’atractiu més gran d’aquest itinerari. Us heu imaginat mai quin aspecte té la vostra ànima? A Les llums del nord ho podreu descobrir! A l’univers de la Lyra, l’ànima de les persones es manifesta en la forma d’un animal anomenat Daemon, quin serà el vostre? El gos lleial o la serp traïdora? Les llums del nord és un univers carregat d’atractius: bruixes voladores, ossos cuirassats, fantasmes i giptans us esperen!

Cool, or what?

Hanif Kureishi i la crisi de la masculinitat

Intimitat, de Hanif Kureishi

Quan vaig llegir Intimacy, de Hanif Kureishi, em va quedar un regust amarg a la boca que no sabia ben bé com expressar-lo en paraules. Quan es va publicar, la novel·la va crear certa controvèrsia, la mateixa imagino que em va crear a mi, i és que “l’espai d’intimitat” que crea Kureishi, claustrofòbic i angoixant d’un monòleg interior és raó suficient per tenir els budells remoguts després de la lectura.

El protagonista de la història és Jay, un home que escriu la vigília abans d’abandonar la seva dona i els seus fills. I ho farà amb tan poc glamour… marxarà com un covard, sense dir res ni donar explicacions, creuarà la ciutat i anirà a instal·lar-se temporalment a l’apartament del seu amic divorciat. Ni tan sols anirà cap a la seva xicota, un grapat d’anys més jove que ell, amb qui ha intentat mantenir un mínim de toc picant a la seva vida sexual. L’acció (tot i que tampoc es podria anomenar acció) està narrada en mode stream of consciousness, la prosa és intima i els pensaments dispersos, creant una relació estreta entre narrador i lector/a. No obstant, la fredor amb què estan explicats els fets fan impossible una identificació amb el protagonista, donant-se així via lliure per no haver de donar explicacions ni demanar perdó per la cruesa de certes reflexions.

Al meu entendre, és en aquest punt on comença la controvèrsia, la indiferència i la distància amb que es pren els fets és sovint difícilment empassable. S’ha dit sobre la novel·la que Intimacy parla a i per a una generació perduda d’homes: la generació post-anys 60, quan el moviment per a l’alliberació sexual ha donat els seus fruits, però sembla entrar en una estranya recessió. Una generació marcada per uns anys 90 amb un sentiment estès de descoratjament polític i personal, que volen que les seves dones siguin les dones fortes que ara tenen uns drets que van ser adquirits per les seves antecessores, però que alhora es senten restrets per la por a ser humiliats. Una masculinitat en crisi? Una part de mi té ganes de cridar “però quina pila de bestieses!” Realment he sentir empatia? Sort que no és l’objectiu de l’autor, que sinó ja hagués clamat “a les barricades!”. En algun moment donat Jay parla de la seva esposa Susan: “She thinks she’s feminist, but she’s just bad- tempered.” Ja. Probablement perquè ella ha d’encarregar-se de posar-se al capdavant totes les responsabilitats de la unitat familiar mentre el seu marit es passa el dia intentant comprendre la seva masculinitat. En tot cas, la novel·la en serveix per mostrar, ni que sigui de retruc, la falsa aparença d’igualtat de sexes que ens intenta vendre la modernitat. Com va dir una política espanyola, la conciliació és la gran mentida del segle XXI: Jay és el prototip d’home modern, que té un vincle afectiu amb els seus fills i la llar, però en realitat qui concilia és la seva dona, que poca cosa té a dir en aquest monòleg del marit que la retrata com una harpia.

Intimacy és un retrat fred i en ocasions força àcid de les famílies en la societat occidental contemporània. No sé fins a quin punt representa “una generació perduda d’homes”, però sí dóna joc a unes quantes reflexions sobre com es configuren les relacions familiars en un context en què sembla que hi hagi d’haver una igualtat de condicions tant a nivell de responsabilitats, possibilitats professionals i relacions sexuals.

Intimacy (Faber and Faber)

Intimitat (Empúries)

Intimidad (Anagrama)

Fridays Are for Readers: El llibre del cementiri

Com ja sabreu (perquè no ens cansem de repetir-ho!), a Dr Read Good ens hem embarcat en una col·laboració amb el bloc amic The Lonely Walkers. L’Emma i la Marta ens aniran oferint imatges de coberta alternatives pels llibres que més en agraden i la Inés i jo contribuirem al seu projecte amb les nostres ressenyes. A continuació, trobareu la meva primera col·laboració amb The Lonely Walkers traduïda al català per a aquells que prefereixin la llengua de Llull a la de Shakespeare. Si voleu llegir l’original en anglès, el trobareu aquí, mentre que la meva segona col·laboració (una ressenya de Guerra i Pau que traduirem més endavant) és aquí.

………………………………….

El llibre del cementiri, Neil Gaiman

Quan l’Emma em va convidar a col·laborar amb els Fridays are for Readers, vaig repassar alguns articles anteriors tot cercant inspiració sobre el tipus llibre que volia ressenyar. El bon gust de la Marta i de l’Emma és més que evident, però -i no t’enfadis amb mi, Emma!- vaig trobar a faltar alguna cosa. On dimonis és la literatura de gènere!– vaig pensar i em vaig embarcar immediatament en la missió de corregir aquesta falta. Vaig repassar la meva biblioteca (terror, ciència-ficció, novel·la negra) i, finalment, vaig veure la llum: escriuria sobre un llibre infantil! Sigueu sincers, quants llibres infantils heu llegit últimament? Deixant Harry Potter de banda, no gaires, oi? Per la present, us convido a submergir-vos a El llibre del cementiri, guanyador de la Medalla Newbery, el premi Hugo i de la Medalla Carnegie, un llibre infantil que planta cara als perjudicis de gènere i que, sense que us n’adoneu, us arribarà al cor.

El llibre del cementiri narra la història d’en Nobody Owens, la família del qual morí assassinada quan ell era encara un nadó. El nen orfe fou adoptat pels fantasmes d’un cementiri proper i el van anomenar Nobody (Ningú) perquè segons els fantasmes del Senyor i la Senyora Owens “no s’assembla a ningú a excepció d’ell mateix”. En Nobody (també anomenat Bod) viurà multitud d’aventures amb els seus estrafolaris amics, el misteriós Silas, l’estricta Senyoreta Lopescu i la solitària bruixa Liz i, pel camí, aprendrà tot de valuoses lliçons. Neil Gaiman se les manega per escriure una meravellosa novel·la de formació pre-adolescent en menys de 300 pàgines, com et quedes Mr Dickens?!

Esgarrifosa, divertida, macabra i intrigant, El llibre del cementiri és una joia singular, la mena de llibre capaç de desenterrar el tipus de meravella que pertany al món dels nens i que els adults només podem recuperar breument, gràcies a la imaginació d’ésser únics com Neil Gaiman, un dels pocs escollits que guarda la clau d’ambdós mons. Gaiman aconsegueix dur a terme allò que Terry Gilliam ha estat perseguint a totes les seves pel·lícules: capturar l’univers boig i cruel de la fantasia infantil. Feu-vos un favor i llegiu El llibre del cementiri, gaudiu dels seus ardits, deixeu-vos estremir i també arrossegar a un univers de meravella i diversió i, només per un segon, deixeu-vos emportar pel dolç sentiment de melancolia que només es troba als gran llibres infantils.

Ah! I quan creixeu i us convertiu en ciutadans o ciutadanes excepcionals, llegiu-lo als vostres fills i feu passar la màgia!

El llibre del cementiri, Estrella Polar

El libro del cementerio, Roca Junior

The Graveyard Book, Harper Collins

Cinc llibres imprescindibles abans de la fi del món

Diuen que el món s’acaba el 2012, exactament el 21 de desembre i així tots els bons llibres que mai s’hagin escrit. Però no cal estressar-se, des de Dr Read Good hem fet una tria selectiva de cinc llibres imprescindibles per llegir abans que desapareguem per sempre més, així que teniu temps de sobres per morir contents i satisfets amb les vostres lectures. Petita nota: en aquest cas el temps és or, així que hem decidit eliminar els totxos, tot sigui per no deixar lectures a mitges el dia de la gran apocalipsi.

Frankenstein, Mary Shelley.

Si hagués de triar una sola obra del segle XIX segurament triaria Frankenstein; d’una banda per la popularització que se n’ha fet, i de l’altra, per la barreja d’elements de la literatura gòtica i del Romanticisme que apareixen a la novel·la, sent així una precursora de la futura ciència-ficció.

Descobrir una nova dimensió el dia en què un s'assabenta que Frankenstein no és el monstre

Dublinesos, James Joyce.

Manar llegir Ulisses seria inútil, es requereixen mesos, anys i dedicació per arribar a la fi del llibre, i més d’un/a lector/a (aquí una servidora) s’ha quedat en el camí. Així que aquí us deixo una lectura menys frustrant i igualment satisfactòria que és Dublinesos, un recull de quinze relats que reflecteixen la vida de les classes baixes irlandeses a principis del segle XX. Veiem reflectida en un grapat de personatges la lluita i les contradiccions que  suposa la recerca dels irlandesos d’una identitat nacional.

Orlando, Virginia Woolf És possible parlar de transgènere quan ni tan sols existia la terminologia encara? Amb Virginia Woolf ho és. Com influeix el fet de ser interpretat com a gènere home o dona en la societat occidental és una de les qüestions que s’intenten abordar en aquesta novel·la que alhora fa un intent de trascendir en l’espai temporal. Igualment recomanable és l’adaptació al cinema, amb Tilda Swinton com a paper estrella d’Orlando.

Tilda Swinton en l'adaptació cinematrogràfica

1984, George Orwell

La antiutopia de Orwell reflexa una societat oligàrquica en un estat purament pervers. La qüestió de la vigilància governamental és una temàtica recurrent durant la segon meitat del segle XX, on la democràcia com a sistema està més que instaurat en les societats occidentals. Ni que sigui per conèixer l’origen del reality show per excel·lència del segle XXI, aquesta lectura ha de tenir un racó reservat a les vostres prestatgeries.

Expiació, Ian McEwan

Bé, sent fidel a la meva obssessió macweaniana, un top cinc d’aquestes característiques no podria estar complet sense incloure alguna obra seva, i -per què no?- he decidit incloure la seva obra amb més renom (incloent una superproducció cinematogràfica sota la direcció Joe Wright). Expiació es divideix en dues parts, la primera de les quals és una delícia, una reflexió impecable sobre l’autoria, el punt de vista i la construcció de històries. No morir abans de llegir aquesta novel·la.

El tap de bassa que pot fer i desfer històries

Escoltant altres veus

Voz del pasado, Alf Taylor

Tot sovint quan ens referim a la literatura en anglès el primer que ens ve al cap són escriptors dels Estats Units i de les Illes Britàniques. És un esbiaix lògic tenint en compte que ambdós països compten amb indústries editorials molt poderoses, per no mencionar l’ascendent que la seva producció cultural té arreu del món. Malgrat tot, les lletres angleses inclouen un ventall d’orígens d’una varietat i d’una riquesa sorprenents: des de Bangladesh, Pakistan, Tanzània i l’Índia a Austràlia, les Barbados o Canadà, la diversitat es converteix en la norma a la literatura en anglès. Una de les literatures més oblidades dins d’aquest ventall és la de les poblacions indígenes que, molt sovint, no obtenen la repercussió que mereixerien. Per aquesta raó, la ressenya d’avui està dedicada al recull de contes Voz del pasado de l’autor d’ascendència indígena australiana Alf Taylor, un exemple excepcional per introduir-nos a una literatura tant interessant com incompresa.

Voz del pasado és un recull de contes breus publicat originalment l’any 2001 que segueix les peripècies d’una sèrie de personatges d’origen Nyoongar, aborígens provinents del sud-oest d’Austràlia, que s’enfronten a les complicades condicions de vida de l’Austràlia actual. Les històries de Taylor tracten amb sentit de l’humor i tendresa les preocupacions principals de la població indígena, alhora que hereten i adapten la rica tradició de la narració oral aborigen.

El primer que crida l’atenció quan llegeixes les històries de Taylor és el seu llenguatge senzill i directe. La narració està pràcticament despullada d’ornaments, les oracions són simples i recursos com la metàfora és poden comptar amb els dits de la mà. Des del punt de vista europeu, un text com aquest estaria desproveït de valor literari, però Taylor no busca satisfer els cànons europeus, sinó traduir amb franquesa la tradició oral dels Nyoongars al medi escrit. Vist així, el llenguatge simple, directe i visual de Taylor constitueix una finestra a la manera de veure el món de la població aborigen. L’efecte resultant és sorprenent per al lector experimentat, però neix d’una necessitat natural: si el llenguatge és el medi que utilitzem per donar sentit al món que ens envolta, no podem esperar que l’estil d’un autor criat en la cultura i la llengua Nyoongar s’adapti a les convencions literàries europees. En aquest sentit, Voz del pasado demana un petit esforç per part del lector, deixar de banda la nostra concepció etnocèntrica del que significa la bona literatura. No és una fita fàcil, però la recompensa és valuosa. L’estil enganyosament ingenu de l’autor reprodueix amb vivacitat l’horitzó del perdedor Nyoongar i contrasta fortament amb els horrors que formen part de l’experiència d’una ètnia que ocupa les posicions més baixes de la societat australiana.

Les poblacions indígenes de tot el món segueixen lluitant contra l’estigma social que representa pertànyer a una ètnia no majoritària. Ser indígena australià avui en dia implica ser població de risc: abús de substàncies, violència domèstica i desocupació constitueixen els grans mals a batre. Alf Taylor reflecteix amb delicadesa i comprensió la vida diària dels Nyoongars: els vells que esperen amb ansietat l’arribada de la pensió per poder gastar-la en beguda, els joves que treballen esquilant ovelles, les mares joves amb marits borratxos i també les mares que encara recorden la Generació Robada i viuen amb por que els prenguin els fills. Però Alf Taylor no jutja als seus personatges, només ens els presenta amb una franquesa i un afecte que només poden originar-se en el fet d’haver-los conegut a la vida real. Aquest realisme contrasta amb l’univers oníric dels protagonistes que també té un lloc central a la majoria de contes. A l’univers del somni, els personatges de Taylor recreen la vida aborigen prèvia a l’arribada dels colonitzadors. L’univers del somni es caracteritza per tractar-se d’un món complet i amb sentit per al somiador, molt més que la realitat fragmentada del present. De fet, segons la cultura aborigen, El Somni és una era ancestral en què els esperits van concebre la creació i també el lloc de residència de l’ànima de les persones, tant abans del seu naixement com després de la seva mort. La realitat i el somni, doncs, conviuen en harmonia als relats de Voz del pasado i ens ajuden a comprendre millor les complexitats d’un món llunyà, tant culturalment com geogràficament.

Ara toca, doncs, fer el salt i sortir de la nostra zona de confort per tal d’explorar literatures menys conegudes. No és un viatge fàcil, però si us hi decidiu, Voz del pasado serà un bon port de sortida. La senzillesa estilística que caracteritza l’obra d’Alf Taylor és refrescant i els seus personatges són propers i estan carregats d’humor i tendresa. Característiques prometedores per a qualsevol narració, sigui quin sigui el seu origen.

Voz del pasado, Takusan Ediciones (Trad. David Paradela López)

Long Time Now, Magabala Books

The Lonely Doctors: Pride and Prejudice

Aquesta setmana em toca a mi crear la portada “perfecta” per a un llibre i estic molt contenta de col·laborar amb el bloc català Dr Read Good. La primera pregunta que em ballava pel cap va ser: quin llibre escullo entre els centenars de llibres que adoro? Però finalment, sens cap mena de dubte, vaig decidir començar amb la meva novel·la preferida:Orgull i Prejudici, de Jane Austen.

Una sèrie de dubtes i reflexions em van venir a la ment per dues raons principals:

1. No em considero realment una fotògrafa.

2. On nassos puc trobar gent  que es pugui vestir d’època?

Però aquests dos petits problemes els he pogut superar o, més aviat, evitar. Aquí teniu la meva portada perfecta per a Orgull i Prejudici:


La meva tria probablement creï certa controvèrsia. No hi ha persones, no hi ha ni l’Elisabeth ni en Darcy, que no només són els protagonistes d’aquesta història, sinó també l’objecte de gairebé totes les portades.

Volia alguna cosa diferent, alguna cosa que anés més enllà de les imatges i dibuixos de noies maques i jovenetes, i que en certa manera pogués representar el tipus de fotografia que m’agrada més fer.

La meva tria volia que es centrés en la natura. És cert que en la novel·la aquesta ocupa un espai força marginal i la majoria de les vegades els paisatges només serveixen per definir millor els personatges. L’única excepció la trobem al capítol 43, on trobem l’única descripció on la natura és més important que els personatges i la influència que aquests tenen entre uns i altres.

…and at that moment she felt, that to be mistress of Pemberley might be something!

És la darrera línia d’un fragment on es descriu Pemberley i la seva bellesa natural, amb els seus boscos frondosos i un rierol, i també és el moment on Elisabeth canvia. És més, la descripció que trobem aquí podria no només simbolitzar el reconeixement de Elisabeth envers els seus sentiments, sinó també el caràcter bo de Mr Darcy.

Per a mi la natura representa justament allò salvatge i la rebel·lió que podem trobar en el personatge de Elisabeth, ja que segueix les regles imposades per la societat, però també es rebel·la contra elles. Camina cinc quilòmetres en el fang per anar a veure la seva germana malalta Jane, li agraden els passejos llargs (i en conseqüència és criticada per la seva pell bronzejada), va a Kent amb els seus tieta i gaudeix de la bellesa dels paisatges.

Volia representar el rol subtil de la natura, i com representa el caràcter de Elisabeth: educada però mai domesticada, bella però d’una bellesa que s’ha de tenir la sensibilitat per veure-la, i forta i salvatge quan cal. I en certa manera, en Mr Darcy també, amb el seu gran cor i amabilitat, tot sumat i unit en una breu però molt significativa descripció de la natura.

Marta Favro