6 escriptors a la pantalla del televisor

Fins fa uns anys, l’única oportunitat que tenia un fan de trobar-se amb el seu escriptor favorit era per mitjà de la foto de la solapa dels seus llibres. Amb l’arribada d’Internet, podem entrar a les seves webs, buscar-ne imatges i fins i tot llegir articles escrits per a altres publicacions. El cinema és un altre punt de trobada amb els autors que resulta tan sorprenent com divertit. A continuació, un llistat d’escriptors infiltrats al cine (i a la televisió!).

Kurt Vonnegut a Regreso a la escuela

Recordeu aquelles comèdies esbojarrades dels anys 80 sobre els excessos de la vida universitària? Alcohol, borratxeres, bromes al degà i noies lleugeres de roba eren la norma en aquestes produccions i és justament en una d’aquestes pel·lícules on l’escriptor de culte Kurt Vonnegut decideix fer un cameo. L’argument és el següent: un milionari es matricula a la universitat per convèncer el seu fill de que no abandoni. El pare organitza les millors festes, però arribarà a graduar-se? Un dels trucs que utilitza per aconseguir-ho és contractar al mateix Vonnegut perquè escrigui un treball (sí, ho heu endevinat) sobre la seva pròpia novel·la Escorxador-5. La estratagema no té gaire èxit, ja que el professor acaba concloent que l’autor del treball no sap res sobre Vonnegut i la seva obra!

Raymond Chandler a Perdició

Aquest és probablement el cameo més misteriós perquè no es va descobrir fins 60 anys després de l’estrena de la pel·lícula. El reclusiu Chandler no només va escriure el guió d’aquest clàssic del cinema negre sinó que hi té una breu aparició al minut 16 quan un dels protagonistes li passa per davant mentre llegeix un llibre. Ni el director Billy Wilder ni el mateix Raymond Chandler van mencionar mai aquesta curiositat, un petit regal sorpresa per als fans de la novel·la negra!

Raymond Chandler Perdición Billy Wilder Dr Read Good

Raymond Chandler a "Perdició"

Norman Mailer a Las chicas Gilmore

Al sisè capítol de la cinquena temporada (titulat Norman Mailer, I’m Pregnant!) d’aquesta sèrie sobre una mare soltera i la seva filla addictes a la cultura popular, apareix el novel·lista i també periodista Norman Mailer. L’autor passa el dia prenent només té gelat a l’hotel de les protagonistes i aconsegueix que la cuinera perdi la paciència, tant el novel·lista com les seves obres acaben convertint-se en l’objectiu de l’airada cuinera.

Sarah Waters a Afinidad

La novel·lista britànica Sarah Waters li ha agafat el gust a això dels cameos i sempre que pot intenta aparèixer de re-filó a les adaptacions televisives de les seves obres. Una de les més destacades és Afinidad, una història d’amor ambientada en una presó per a dones

Dr Read Good Sarah Waters Affinity

Una altra adaptació de la BBC que no ha arribat, m'imagino que deu ser perquè són molt cares, res a veure amb la temàtica homosexual...

S. E. Hinton a Rebeldes

Una altra autora aficionada als cameos és S. E. Hinton que apareix en tres de les quatre adaptacions cinematogràfiques dels seus llibres. La podeu trobar fent d’infermera a Rebeldes i de prostituta a Rumble Fish (ambdues dirigides per Francis Ford Coppola), però també la trobareu a Tex interpretant a una professora. Curiosament, les tres pel·lícules estan protagonitzades per Matt Dillon.

S. E. Hinton a "Rebeldes"

Diversos autors de novel·la negra a Castle

L’aparició més meta d’aquest llistat pertany a la sèrie Castle, protagonitzada per un autor de novel·les de misteri que col·labora amb una detectiu de la policia de Nova York. Algunes de les escenes més divertides les proporcionen les partides de pòquer que Rick Castle juga amb els seus companys de professió, a dia d’avui han aparegut a la sèrie Michael Connelly, Stephen J. Cannel, James Patterson i Dennis Lehane. Els escriptors ajuden al protagonista en els seus casos utilitzant els seus recursos com a autors de misteri i reflexionen amb humor sobre el gènere. Pagaria per poder participar en una d’aquestes partides!

Anuncis

Harold Pinter i el món contemporani

The Caretaker el passat 2010 a Trafalgar Studios, Londres

Contra la malaltia que pateix el món contemporani, Harold Pinter. Diuen que llegir ens fa lluires; jo no sé si puc afirmar amb tanta seguretat que això és cert, però el que sí puc dir és que Harold Pinter ens planta davant dels nassos uns quants temes sobre els quals reflexionar, i més quan des de fa uns quants mesos els esdeveniments en aquells països llunays que anomenem Mitjà Orient envaeixen els titulars dels diaris i els telenotícies.

I què té a veure el dramaturg britànic Harold Pinter amb els conflictes del món àrab?, us preguntareu. Hi ha premis Nobel merescuts i d’altres que simplement no es poden explicar, com per exemple quan l’acadèmia sueca va donar el premi Nobel de la Pau a Winston Churchill –com si ningú s’enrecordés com va ajudar al bàndol feixista girant l’esquena a l’Espanya democràtica-, però en el cas de Harold Pinter va ser merescut. La sàtira i la crítica són els elements principals de totes les obres de Pinter, però avui us parlé concretament de The Caretaker.

L’obra es va estrenar a Londres l’any 1960, però continua tan fresca i actual com quan es va publicar el text. Xocant poderosa, The Caretaker ens parla sobre les relacions de poder i la lluita pel domini sobre l’espai i les persones. D’aquesta manera, l’autor transforma una situació anecdòtica entre tres personatges en un vell àtic de l’oest de Londres en una al·legoria per al món contemporani. Pinter pertany a la generació d’autors britànics de la postguerra: en un panorama de guerra freda, de l’ascens i caiguda de l’estat portector del benestar i testimonis de les noves formes de fer la guerra.

Pinter en el seu discurs de recepció del premi Nobel va fer referència a “la guerra contra el terror”, denunciant com es justifica una tortura sense escrúpols en nom de la llibertat. Però quina llibertat? La de les potències mundials i els seus seguidors, que instauren règims al seu servei. En definitiva, denuncia aquells discursos que mistifiquen lla lluita per la democràcia, perquè aquestes democràcies que imaginem no existeixen.

Pinter no ha viscut per veure les revolucions al món àrab, però si hagués vist les reaccions dels anomenats països democràtics d’Occident segurament alçaria els braços en símbol de desesperació. The Caretaker és molt pertinent en el panorama actual: ens dóna un clatellot i ens demana que diguem fins aquí hem arribat. Potser ja és hora que ens aixequem del sofà i ens unim al missatge crític de Pinter. I aviam si és veritat que llegir ens fa lluires.

The Caretaker (Faber and Faber)

El cuidador (Losada)

El repte de Sant Jordi, 23 d’abril!

Sant Jordi ja ha arribat i amb ell el moment de revelar el nostre últim marca-pàgines.

Aquest últim punt de llibre està dedicat, com no, a la màgia dels llibres. La capacitat que tenen per transportar-nos a altres llocs, però també de permetre’ns experimentar altres vides no deixarà mai de sorprendre’m, com li va passar a l’autor/ a d’aquestes línies. Sabeu dir-me qui és?

Doncs bé, si voleu acompanyar les vostres lectures amb un marca-pàgines sobre el poder dels llibres convertint-ho tot plegat en una experiència d’allò més metaliterària, només heu de seguir el proper link per descarregar la versió en Pdf d’alta resolució.

http://www.megaupload.com/?d=KPQDTAUX

I aquí acaba el nostre especial, esperem que ho hagueu gaudit tant com nosaltres. Feliç Sant Jordi a tots i totes!

El repte de Sant Jordi, 22 d’abril

I com qui no vol la cosa hem arribat al penúltim punt de llibre, no teniu curiositat per saber quin és?

És probable que aquesta sigui la cita més famosa de les que hem publicat fins ara, segur que us deu sonar. És més, estic convençuda de que llegir-la us ha provocat un petit nus de tristesa a l’estómac. I a qui no li passaria?

Si la voleu per acompanyar les vostres lectures només cal que descarregueu el Pdf d’alta resolució seguint aquest link:

http://www.megaupload.com/?d=J12DNSSZ

El repte de Sant Jordi, 21 d’abril

Comencem amb el compte enrere, a dos dies de Sant Jordi i només queden 3 punts de llibre. Què hem escollit per la gran final? Mireu, mireu.

Quina cita tant post-moderna, oi? Doncs, no. No us deixeu enganyar perquè, com bé diu al marca-pàgines d’avui, les aparences enganyen. Qui ha va ser post-modern abans de la post-modernitat? Qui ho sàpiga, haurà endevinat l’autor d’aquestes paraules.

Per cert, podeu descarregar la versió en Pdf d’alta resolució aquí:

http://www.megaupload.com/?d=4L3RGZ4W

El repte de Sant Jordi, 20 d’abril

Ja només falten tres dies per Sant Jordi i entrem a la recta final de la nostra celebració!

Com que em sento generosa, us donaré una pista. La cita d’aquesta tarda no té res a veure amb trastorns de la personalitat, ni pertany a la novel·la Dr Jeckyll i Mr Hyde. De qui deuen ser, doncs, aquestes paraules sobre el potencial infinit de la humanitat?

I com sempre, si voleu descarregar el punt de llibre només cal que premeu el link que us portarà a la versió en Pdf d’alta resolució.

http://www.megaupload.com/?d=ZQM48OI8

Bon appétit! Cinc grans moments gastronòmics de la literatura

Llegir pot resultar perillós, té el poder diví de fer tornar boig el nostre apetit. Des de descripcions suculentes fins a plats no tan temptadors, us proposo un viatge culinari per la literatura.

El lleó, la bruixa i l’armari (Les cròniques de Nàrnia), C.S. Lewis

Edmund és un personatge que en el seu moment em va crear forces esgarrifances: és pretensiós i avariciós, qualitats que, com no, desperten l’interès de la Bruixa Blanca. Però abans de convertir-lo en el seu gosset, aquesta li ha d’oferir un premi per seure al seu costat i moure la cua. Això no és res més que una capsa de delícia turca. I sí, em vaig sorprendre molt quan anys més tard vaig veure aquest pastisset en una pastisseria del barri del Raval a Barcelona… quina vergonya. Però bé, el cas és que aquest nen menyspreable es deixa vendre per un dolç excessivament ensucrat! Vosaltres mai ho faríeu… oi?

Sincerament, tot allò ensucrat excessivament està sobrevalorat... dacord, dacord! No em pegueu!

Charlie i la fàbrica de xocolata, Roald Dahl

I ja que hem començat per les postres, continuarem amb els dolços. I és que Willy Wonka en té per a tots els gustos: caramels que canvien de colors cada deu segons, globus de sucre, ous de caramel que si te’ls poses a la boca i llepes lentament s’acaben convertint en petits ocellets… però el que més em va impressionar va ser el xiclet que mai perdia el gust. Qui no s’ha sentit frustrat quan comprava un “meló” a la botiga de llaminadures i sabia a plàstic tan sols un minut després de posar-se’l a la boca? Sempre vaig somiar trobar el bitllet daurat en una xocolatina…

Sí!!

Great Expectations, Charles Dickens

I quin plat exquisit deu sortir en aquesta novel.la de Dickens? Bona pregunta, pero no vaig dir mai que havia de ser comestible! No recordeu el pastís de boda de Miss Havisham? Quan pocs minuts abans del seu casament el seu promès la deixa plantada els rellotges s’aturen, però això no evita que els cucs i el florit s’apoderin del suculent pa de pessic. Algu vol un trosset? No…?

Ja hi ha hagut pastissers que han intentat reproduir el pastís de la Miss Havisham

Moby Dick, Herman Melville

En aquesta gran novel.la èpica, Melville dedica un capítol sencer a descriure… una sopa de peix? Una sopa de peix?! Sí, jo també em faig la mateixa pregunta, però he de reconèixer que se’n surt prou bé i és possible que si llegiu el capítol, cap a les darreres pàgines fins també tindreu ganes de tastar aquest brou tan singular. Bon profit!

Buscant imatges del famos chowder de Melville mhe assabentat que hi ha un personatge de dibuixos animats que es diu literalment "brou de peix"... si és que sha de tenir mala llet

Al far, Virginia Woolf

Tenint en compte la figura esquelètica de Virginia Woolf, em sorprèn que tingués cap inquietud culinària, però en la seva novel.la Al far fa una descripció del plat francès “boeuf en daube” que un cop comença la meva boca no deixa de salivar. I no m’estranya que els personatges en gaudeixin tant, ja que la veu narradora explica que la cuinera es passa tres dies cuinant aquest plat. Qui en faci cap crítica rebrà un cop de sopera!

I qui diu que els anglesos no cuinen bé? Quan es tracta de copiar els francesos, ho fan de meravella!

El repte del marca-pàgines de Sant Jordi, 19 d’abril

Diuen que més val tard que mai, així que aquí teniu la sisena entrega del nostre especial de Sant Jordi.

Les paraules sàvies (o cruels) d’aquest vespre d’abril ens recorden el poder amagat del llenguatge. Paraules dites sense cura, sense pensar o amb precipitació poden convertir-se en el nostre pitjor enemic. Les paraules no se les emporta el vent, sinó que es queden amb nosaltres tant per bé com per mal, semblar dir l’autor/ a d’aquest fragment. Sabeu dir-me qui és?

Aquest és el marca-pàgines ideal per a lingüistes, escriptors i crítics, però també per desllenguats i pels que coneixen el poder del silenci. Si voleu aconseguir-lo com a recordatori, només cal que seguiu aquest link fins la versió en Pdf d’alta resolució.

http://www.megaupload.com/?d=467H44W2

El repte del marca-pàgines de Sant Jordi, 18 d’abril

El d’avui és un punt de llibre d’alè clàssic alhora que tràgic. Paraules ben conegudes que han pres centenars de formes diferents al llarg dels anys.

L’amor i la lluita contra el destí són temes immortals de la literatura. És igual allà on mirem, ambdós són constants que ens acompanyen en les nostres lectures. Què millor que convertir en un marca-pàgines aquesta cita clàssica sobre el tema?

Si us voleu emportar aquesta cita essencial de la literatura anglesa, només cal que seguiu el link a continuació i us podreu descarregar la versió en Pdf d’alta resolució del cinquè punt de llibre

http://www.megaupload.com/?d=0DYA5293

El liberalisme a la guillotina

Tony Judt Dr Read GoodEl món no se’n surt, Tony Judt

A vegades necessitem un toc d’atenció (o més aviat un bon clatellot) per despertar-nos de l’embruix de la rutina diària i parar-nos a pensar sobre allò que passa al nostre voltant. A El món no se’n surt, l’historiador Tony Judt proporciona aquesta batzegada, es dirigeix a la joventut per explicar que, per obvi que pugui semblar, el món no sempre ha estat així: la sobirania del lliure mercat sobre les nostres vides no és un fet natural ni tampoc ho és el desmantellament de l’estat del benestar en benefici del progrés econòmic. Judt argumenta amb convicció la possibilitat d’un retorn a una política lligada a la coherència ètica i allunyada del buit moral del que semblen sorgir la majoria de decisions polítiques.  Aquest va ser l’últim llibre publicat en vida del sempre polèmic Judt, un testament intel·lectual on defensa ferventment la socialdemocràcia i la provisió social i s’atreveix a ser una veu discordant en un moment en què semblem haver-nos convençut de que no hi ha alternatives possibles a la uniformitat del discurs polític del món occidental.

“La disposició a admirar, i quasi adorar, els rics i els poderosos, i a menystenir o, si més no, a negligir les persones de condició pobre i humil… [és]… la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals” Adam Smith, The Theory of Moral Sentiments

La majoria de nosaltres vivim en una paradoxa que ens passa inadvertida, la crisi econòmica ha disminuït el nostre nivell de vida, però estem convençuts que la solució passa per retallar les provisions socials que ens permeten dur una vida digna en aquest moment de dificultats. Com s’explica això? Tony Judt parla de discapacitat discursiva, hem oblidat com parlar de política, ens han fet creure en el final de la història i, com el Càndid de Voltaire ens hem convençut de que vivim en el millor dels mons possibles. Hem de recuperar, doncs, la nostra veu, atrevir-nos a buscar noves maneres de veure les coses i, si fa falta, inventar nous mots quan aquests encara no existeixen. Segons Judt, una de les possibles solucions passa per un retorn a la socialdemocràcia, a una intervenció estatal que corregeixi els excessos del lliure mercat i disminueixi les diferències cada cop més grans entre classes socials. Parafrasejant a Judt, hem de recordar que per molt que canviem la manera de tallar el pastís, això no n’afecta la grandària.

Sobre la indecència bàsica de derivar l’estatus cívic en funció de la fortuna econòmica, Judt cita a Malcolm X: “Nosaltres no enteníem per què, si l’estat estava disposat a donar-nos paquets de carn […] la nostra mare detestava clarament acceptar-los. El que vaig comprendre més tard és que la mare tractava desesperadament de servar el seu orgull, i el nostre. L’orgull era pràcticament tot allò que podíem servar, ja que, el 1934, vàrem començar de veritat a patir”.

Els arguments de Judt són especialment convincents perquè els recolza en el seu ampli coneixement de la història política i intel·lectual europea. Judt ens condueix als orígens de la Gran Depressió, les seves conseqüències que arriben fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que en el seu horror fa comprendre als polítics de mitjan segle XX que les desigualtats provocades pel lliure mercat s’han de restringir o el futur, simplement, no serà. Amb lleis inspirades en The New Poor’s Law que tan bé reflectia Oliver Twist, estats desmantellats de poders i iniciatives econòmiques, però que continuen creixent per mitjà dels braços repressius i d’informació del govern central i privatitzacions de dubtosa eficiència econòmica, ha arribat el moment de preguntar-nos quina és la societat que volem. Una que valora la eficàcia per sobre de la compassió? O una societat on ens atrevim a preguntar-nos sota quines condicions és possible i valuós viure per als homes en general o, en altres paraules, què hem de fer perquè els homes i les dones puguin dur una vida decent?

“El mateix Keynes […] va copsar la importància de posar l’art, el teatre i la literatura d’avantguarda a l’abast del públic més ampli a fi que la societat britànica pogués superar les seves divisions paralitzants. La creació del Royal Ballet, de l’Arts Council i d’altres institucions va ser fruit d’iniciatives keynesianes”. Tony Judt, El món no se’n surt”

En una de les últimes entrevistes que Judt va concedir abans de la seva mort, l’historiador deia: aquell que us digui que el passat era millor és un idiota. Aquell que us digui que el present és millor és un idiota que no sap res de res. A El món no se’n surt Tony Judt ens ensenya que no només hem d’aprendre dels nostres errors del passat, sinó també dels nostres encerts. O, tornant a la cultura pop que tant m’estimo, Morrissey ja va portar Margaret Thatcher a la guillotina, com és que la resta encara no ho hem fet? Fem el pas i tornem conceptes com l’ètica, la compassió i la solidaritat al lloc que es mereixen dins del debat públic, si llegiu a Judt no us faltaran pas arguments.

El món no se’n surt, La Magrana

Algo va mal, Taurus

Ill Fares the Land, Penguin