Persuasió: les realitats paral·leles de Jane Austen

Persuasió, Jane Austen

Qui no coneix l’obra de Jane Austen? Llegides, re-llegides, admirades, filmades i re-escrites les seves novel·les han passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu i la seva popularitat sembla mantenir-se intacta al llarg de les dècades. Malgrat tot, la seva última novel·la continua sent potser la més desconeguda entre la majoria de lectors. Al costat de títols com Orgull i prejudici, Seny i sentiment o Emma, Persuasió acostuma a ser re-llegada a un segon lloc, com si no acabés d’encaixar dins el cànon de l’autora britànica. I en certa manera això és cert. Persuasió marca el que hauria pogut ser un punt d’inflexió en l’obra d’Austen si aquesta no hagués estat interrompuda per la seva mort i ens mostra a una Austen madura i segura de les seves capacitats, disposada a explorar noves possibilitats com a escriptora.

Com és habitual, Austen ambienta la novel·la entre la noblesa rural, en aquest cas al comtat de Somerset on resideix la família Elliot. Sir Walter Elliot és un baronet intoxicat pels fums de la seva vanitat i de la seva suposada importància que, incapaç de reconciliar el títol nobiliari amb la butxaca, continua estirant més el braç que la màniga i amenaçant la subsistència de les seves filles. Aquestes no podrien ser més diferents entre elles, l’Elizabeth és laPersuasió Elizabeth, Anne i Mary Elliot Dr Read Good filla gran i comparteix l’arrogància que caracteritza al seu pare, mentre que la Mary, la més jove, desitja ser el centre constant d’atenció, fins i tot inventant malalties imaginàries quan no ho aconsegueix. La protagonista, però, és la filla mitjana l’Anne. Judiciosa, raonable i havent perdut la bellesa de la seva primera joventut (27 anys i soltera, l’horror!), l’Anne acostuma a ser ignorada per la seva família, però és el seu bon consell el que convenç el seu pare de la necessitat de llogar la mansió familiar, Kellynch Hall. Els arrendataris seran L’Almirall Croft i la seva dona, la germana del primer amor de l’Anne, un jove marí que vuit anys abans s’hi havia promès. La protagonista va trencar el compromís a causa de la pressió dels seus familiars tot i que ha continuat estimant-lo tot aquest temps. Ara el Capità Wentworth s’ha convertit en un cavaller d’èxit i torna a Somerset on passa a ser el centre d’atenció de totes les joves solteres de la zona. Comença el drama!

El centre moral de la novel·la és el personatge de l’Anne Elliot, una protagonista madura, intel·ligent i reflexiva que sempre queda en segon pla, invisible per a uns familiars enamorats de l’ostentació i la frivolitat. En certa manera, els lectors de la Jane Austen som una mica com la família de l’Anne, Anne Elliot Dr Read Goodja que ens enamorem fàcilment de la enginyosa Lizzy Bennet, però ens costa més agafar afecte per una prudent i tranquil·la Anne que no camina sota la pluja per visitar la seva germana malalta ni participa en batalles d’agudesa amb la resta de personatges. Tanmateix l’Anne comparteix amb la Lizzy la confiança en el seu judici i una perspectiva clara, sense prejudicis, de l’absurd món que l’envolta. Podríem afirmar que l’Anne és una versió madura de la Lizzy. La persona en que la Lizzy s’hauria convertit si després de rebutjar-lo per primer cop, Mr Darcy no s’hagués tornat a declarar de seguida.

L’Anne també representa la reconciliació de Jane Austen amb el moviment romàntic, si a Orgull i prejudici l’Elizabeth Bennet fa un viatge que va de l’emoció a la raó -de rebutjar a Mr Darcy per raons equivocades a donar Anne Elliotexplicacions raonades per les que s’haurien de casar- a Persuasió, Anne Elliot realitza el trajecte contrari. Al principi de la novel·la, l’Anne rebutja al jove Frederick Wentworth perquè el seu seria un matrimoni econòmicament imprudent i aniria contra el desitjos de la família. Al final de la novel·la, però, l’Anne continua creient que la seva decisió va ser la més sensata i raonable, però també sap que va ser la equivocada. Jane Austen ens diu que raó i sentiments van de la mà i que provar de separar-los només porta dolor i infelicitat.

Un altre aspecte innovador de Persuasió respecte a les obres anteriors d’Austen és la voluntat que demostra d’explorar qüestions que abans només havia esbossat. Persuasió, més que cap altra de les seves obres, tracta del declivi de l’aristocràcia -representada pel vanitós cap de pardals de Sir Walter Elliot- i la puixança de les noves classes socials. El Capità Wentworth i la resta de marins que poblen l’obra són els representants de l’home fet a si mateix, res a veure amb els aristòcrates en bancarrota moral i econòmica que els envolten. Per mitjà de l’Anne, Jane Austen fa una defensa acalorada de la meritocràcia que estava absent a obres anteriors.

En obres anteriors Austen també havia eludit la representació directa de la pobresa i la destitució que amenaça a tantes de les seves heroïnes. En canvi, Persuasió té el personatge de Mrs Smith, una viuda relegada a la pobresa que, sense un home que intercedeixi per ella, estarà condemnada a la misèria. Mrs Smith podria ser perfectament la Lizzy o la Marianne si aquestes no haguessin obtingut els seus finals feliços corresponents. La indignació de l’Anne/ Austen davant d’aquesta situació és evident i demostra el desig de l’autora d’obrir la perspectiva de la seva obra, permetent al lector veure el verdader abast de la precarietat en què vivien les dones de la seva època. En una escena a la que un dels personatges intenta convèncer a l’Anne de la naturalesa variable de les dones tot buscant exemples de la literatura, és difícil no imaginar-se a una indignada Jane Austen quan posa en boca de l’Anne aquestes paraules: Els homes han tingut tots els avantatges a l’hora d’explicar la seva història… La ploma sempre ha estat a les seves mans. No accediré a que els llibres serveixin de prova per a res (Volum 2, Capítol 11).

Persuasió és una novel·la de realitats paral·leles, de paisatges alternatius als seus finals feliços anteriors . El dolor per la pèrdua, els remordiments i la pobresa són l’altra cara de la moneda de les històries que Austen havia explicat fins llavors i es troben justament al centre de Persuasió. Persuasió mai no serà tan alegre i juganera com Orgull i prejudici, però tampoc ho era la Jane Austen madura que la va escriure. Nosaltres tampoc som els mateixos que vàrem llegir Orgull i prejudici tants anys enrere, així que faríem bé de fer com el Capità Wentworth i donar-li una segona oportunitat a l’Anne.

Persuasió, Proa (Trad. Jordi Arbonès)

Persuasión, DeBolsillo

Persuasion, Penguin

Stanley Kowalski: pòquer, Stella i ambició

Hi ha poques coses menys originals que demanar-li a un escriptor que respongui al Qüestionari Proust. Les preguntes que va respondre l’escriptor francès s’han convertit en l’últim refugi de molts entrevistadors mandrosos, així que a Dr Read Good no serem menys i també l’aplicarem, això sí, amb una petita diferència: els nostre qüestonari l’emplenaran grans personatges de la literatura. Que com ens ho hem fet per contactar amb els personatges ficticis? No us revelarem els secrets de l’ofici, però podem dir que la Inés i jo tenim “contactes”.

———————————————–

Stanley Kowalski: pòquer, Stella i ambició

Ens trobem amb Stanley Kowalski a la terrassa d’un bar de l’agitat barri de Fabourg Marigny a Nova Orleans. El protagonista d’ Un tramvia anomenat desig de Tennesse Williams arriba tard i saluda als clients habituals amb parsimònia. Tot seguit demana una cervesa i, només llavors, consenteix en saludar-me. Sembla evident que Kowalski no se sent del tot còmode amb el retrat que en va fer Williams a l’obra de teatre. Poc després arriba a la terrassa Harold Mitchell i s’asseu a una taula prop de la nostra. Començo ha sospitar que Kowalski ha reclutat una xarxa de recolzament emocional per a aquesta entrevista.

Qüestionari Proust

01. El principal tret del meu caràcter?

Decisiu. I també segur de mi mateix. I també sóc un líder…

Els crits dels parroquians del bar l’interrompen amb tota mena d’obscenitats.

Calleu si no voleu que m’aixequi! Mitch, fes-los callar! Disculpa’ls són una colla d’ignorants, exacte això és el que et volia dir. També sóc astut, a mi no m’enreda ningú…

02. La qualitat que prefereixo en un home?
Lleialtat i que sàpiga jugar al pòquer.

03. La qualitat que prefereixo en una dona?
Les dones han de ser honestes. Has de poder confiar en elles quan surts de casa! Oi que sí nois!

La resta de clients, tots homes, semblen donar-li la raó. Una de les cambreres em mira amb cara de resignació.

04. Allò que més estimo en els amics?
Els amics de veritat han de saber divertir-se. Vull dir que després de passar-te tota la setmana trencant-te l’esquena per alimentar la dona i el fill, un home necessita passar-s’ho bé, sortir una mica per tal que se li airegin les idees, saps que vull dir? Per això calen amics que sàpiguen divertir-se.

05. El meu principal defecte?
Puc ser massa generós amb la família, però ja se sap, la família és lo primer…

06. La meva ocupació preferida?
Una nit de pòquer amb els amics, una tarda jugant a les bitlles. Una nit amb la dona… El cor de parroquians continua amb la mateixa tornada d’obscenitats.

Voleu fer el fotut favor de callar?! M’haig d’emprenyar o què?! Mitch! Mitch! Vinga, home!

En Mitch fa uns quants intents maldestres de fer-los callar.

No els facis cas, són una colla d’ignorants.

07. El meu somni de benestar?

M’agradaria tenir un altre fill, potser una nena. A més crec que aviat em faran supervisor a la feina, llavors guanyaré prou per comprar-li una casa com es mereix a la senyora.

08. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
Perdre a la Stella

Es refereix a Stella Kowalski (de soltera DuBois), la seva esposa

09. Què voldria ser?
A vegades penso que seria un bon advocat. Per això fa falta astúcia i tenir do de gents i jo en tinc per donar i vendre. No em costa imaginar-me pels carrers de Nova Orleans amb el meu trajo i el meu maletí ple de papers de camí cap al jutjat. La feina de l’advocat és una de les bones, et guanya el respecte de la gent.

10. On desitjaria viure?
Nova Orleans ja m’agrada, té ambient i hi fa bo.

11. Quin color prefereixo?
El vermell.

12. Quina flor prefereixo?
M’ho preguntes en serio? Doncs no ho sé, les que li agradin a la dona. Amb uns quants clavells t’ho perdonen tot, oi que sí nois?

En Mitch i la resta assenteixen d’allò més animats.

13. Quin ocell prefereixo?
El que es pugui menjar al forn!

Kowalski deixa esclatar una sonora riallada que, tot i la feblesa de l’acudit, s’encomana a tot el bar, jo inclosa. Alguns parroquians criden -El canari, el canari!- mentre Mitch demostra clarament la seva incomoditat.

14. Els meus autors preferits en prosa?
De tant en tant m’agrada llegir el diari. La secció de negocis.

15. Els poetes preferits?
Com feia aquell poema tan bo? “O fat white woman whom nobody loves,/
Why do you walk through the fields in gloves…” Me’l sabia sencer de petit aquest poema. Però no sé pas de qui era.

16. Què detesto més que res?

No suporto la gent amb fums, només perquè vinguis d’una bona família o tinguis diners no vol dir que puguis menysprear a un home treballador com jo. Polac diuen. Una bèstia que només serveix per a treballar. Doncs bé que endrapen el menjar comprat amb els calers de la meva feina! Només de pensar-hi em bull la sang, potser no tinc una gran educació, però sóc llest i aprenc depresa. Sóc un home cultivat, jo!

17. Quina reforma admiro més?

Coneixes el Codi Napoleònic d’aquí, de Nova Orleans. Jo el conec bé, es va establir quan encara eren francesos aquí i estableix que un home llest i amb recursos pot guanyar-se bé la vida, tant se val d’on vingui.

18. Com m’agradaria morir? 

Als braços de la Stella!

Més riallades per part del públic

19. Fets que m’inspiren més indulgència?

Doncs entenc que un home a vegades pugui perdre la paciència. Vull dir que quan vens cansat de treballar  i vols passar una bona estona, però no et deixen, és fàcil perdre la paciència. Però això no hi vol dir res… Bé ja m’entens.

20. El meu lema?

Posa’t còmode. Això és el que diuen allà d’on vinc jo. Si un no pot estar còmode a casa seva, llavors quin sentit té treballar tant?

—————————————–

Decideixo tallar curta la entrevista, quelcom em diu que seria inútil interrogar Kowalski sobre els seus gustos en art. Marxo del bar amb una sensació estranya, tot i l’innegable atractiu físic de l’entrevistat, se’m regira l’estómac quan me n’acomiado. Potser és cosa del clima xafogós de Nova Orleans o potser és cosa de Kowalski. Sincerament, se’m fa difícil de dir.

Més trauma en la cruïlla multicultural

Un océano en el armario,  Yuko Taniguchi

Els armaris són llocs que poden ser obscurs i refugis de tresors. Poden fer por, por perquè d’ells hi poden sortir records que crèiem oblidats, però sabem que mai han estat superats i poden ser el refugi de fantasmes, ànimes de persones oblidades que deambulen entre dos mons perquè mai han sabut trobar la seva identitat. Aquest és el fil conductor de la història de Yuko Taniguchi, que narra el testimoni de la jove Helen, una nena que no pot entendre perquè la seva mare s’enfonsa dia rere dia en una profunda depressió.

No és fàcil entendre perquè la mare et tanca dins un armari habitat per un fantasma, ni perquè plora tot el dia, ni perquè s’allunya de tu cada cop més. Tant, que Helen es troba vivint a casa dels seus tiets, amb moltes preguntes i poques respostes. És per això que quan troba l’oportunitat de contactar un familiar llunyà del Japó perquè li expliqui què li passa a la seva mare, Helen no dubta ni un segon d’escriure-li una carta.

La co-protagonista d’aquesta novel·la és Anna, la mare de Helen, un personatge que poc a poc es va obrint com un ventall, on la seva història parla per sí sola. D’origen japonès, és adoptada per un ex-soldat americà de la Segona guerra mundial i la seva dona. Desarrelada i arrencada del seu entorn, aquest és l’inici dels problemes d’Anna, que es veu ofegada en un entorn que ni l’acaba d’assimilar ni l’acaba d’entendre.

Com que tampoc pot comprendre perquè no s’acaba d’integrar, Taniguchi ens presenta a través de la història d’Anna i la seva filla les problemàtiques de viure a cavall de dues cultures i les dificultats que s’han d’afrontar quan cal assumir diferents identitats. El trauma en la cruïlla multi-identitària és un tema recurrent en les novel·les que intenten abordar el multiculturalisme, i crec que el problema que he trobat en llegir Un oceáno en el armario és precisament que no presenta cap novetat respecte al que ja s’ha escrit. Si bé és interessant com es dóna veu a una sèrie de personatges testimonis dels horrors de la Segona guerra mundial i la Segona guerra sinojaponesa, Taniguchi no ofereix un discurs nou i refrescant en abordar la història de l’Anna que ha d’arribar a un equilibri entre el seu passat i el seu present.

La veu narrativa s’alterna entre la jove Helen i el seu tiet llunyà japonès, Hideo, que té un paper fonamental en desvetllar la història d’Anna. El fet que Taniguchi intenti recrear una veu infantil, la fa caure en clichés imperdonables que fan perdre credibilitat a la història. Probablement seria injust afirmar que llegir aquesta novel·la és una pèrdua de temps, ja que el rerefons i el pont que s’estableix entre la societat nord-americana i japonesa és didàctic i interessant, però l’estil i el llenguatge de Taniguchi no està prou treballat ni fa justícia als testimonis i les veus poderoses dels seus personatges.

The Ocean in the Closet (Coffee House Press )

Un océano en el armario (Debolsillo, traducció d’ Ana Mata Buil) 

5 gossos de llibre

Rin Tin Tin, Rantanplan, Lassie, Snoopy, Ideafix, Milú o Nana no són només els noms d’alguns dels millors amics de l’home i de la dona, sinó també dels escriptors.


Un dels trucs més vells de l’ofici de l’escriptor per guanyar-se la complicitat del lector és introduir un animal a l’argument. Només cal tornar a una de les obres fundacionals de la cultura occidental: Homer escull l’Argos, el gos d’Ulisses, per protagonitzar una de les escenes més emotives de L’Odissea.

Una bona mascota pot identificar un malvat amb un gran cor, ensenyar-nos lliçons vitals, avisar-nos d’una traïció o, si l’autor decideix liquidar-la de forma tràgica, convertir la novel·la en un contendent seriós als premis literaris de prestigi. L’entrada d’avui tracta específicament dels gossos famosos de la literatura, una de les víctimes propiciatòries favorites dels autors que busquen la llàgrima fàcil. Per tal de protegir la sensibilitat dels lectors -i la meva- exclouré obres com A Dog’s Tale, Cujo o The Old Yeller i, en general, tots els gossos la menció dels quals em provoca a) llagrimeig  b) un nus a la gola i/ o c) malsons.

Pilot, Jane Eyre

Obrim el llistat amb Pilot, el gos que acompanya Mr Rochester a Jane Eyre de Charlotte Brontë que, com ja sabreu, és una de les nostres obsessions. Val a dir que en Pilot no té un paper gaire destacat a la novel·la, però està present a dues escenes crucials, la primera és quan la Jane i en Rochester es coneixen i la segona durant el seu retrobament. El fidel Pilot ha estat representat de maneres diferents a les adaptacions cinematogràfiques -per exemple un llebrer irlandès a la de 2006-. Però segons les descripcions de l’autora, la majoria d’experts en gossos estan d’acord en que es tracta d’un Terranova, un tipus de mastí. Un gos byronic per a un amo byronic -de fet Byron tenia un Terranova anomenat Boatswain-.

El primer cop que el veu, la Jane confon en Pilot amb un Gytrash, un esperit en forma de gos que recorria el camins del nord d'Anglaterra

Krypto, el supergos

El gos de Superman va aparèixer per primer cop a DC còmics l’any 1955, el jove Clark Kent el rescata després d’haver passat anys vagant per l’espai, ja que Jor-El (el pare de Superman) el va utilitzar per provar el prototip de la nau que després salvaria al jove Superman. Sembla que els kriptonians comparteixen la falta de respecte pels animals de molts humans, s’ha de ser d’una pasta especial per convertir el gos del teu fill en el subjecte dels teus experiments. És possible que la idea de La escala de la natura encara fos vigent al superdesenvolupat Kriptó? Finalment, Krypto arriba a la terra i es converteix en el company de Superman, vivint diverses encarnacions al llarg del temps. Krypto té els mateixos poders que el seu amo, tot i que el seus sentit de la oïda i de l’olfacte estan més desenvolupats. Per si fos poc, Krypto també compta amb una identitat secreta (una taca marró tenyida al llom) i una capa vermella com la de seu amo, en un curiós acte de vanitat per part de Superman. Les funcions de Krypto al còmic són variades, protagonitza l’ocasional moment còmic, augmenta el “factor adorable” i és capaç de detectar les males intencions d’un personatge. Curiosament, en una de les seves últimes encarnacions ha agafat gran afecte pel personatge de Catwoman.

Qui hauria dit que Superman és el tipus de persona que compra vestidets per a les seves mascotes?

Toto, El mag d’Oz

M’atreviria a afirmar que en Toto, el gosset que acompanya la Dorothy Gale al llarg de les seves aventures per les terres d’Oz és el gos més tossut, nihilista i reeixit de la llista. A primera vista no sembla gaire probable, però pense’m-hi una mica. Tant bon punt arriben a Oz, els animals obtenen la capacitat de parlar, en Toto, però, es manté silenciós en tot moment, serà que la màgia d’Oz no l’afecta? Doncs no, resulta que en Toto pot parlar, però com revela a Tik-Tok d’Oz, prefereix no fer-ho. En Toto és tot un Bartleby del segle XX, això sí, amb una actitud molt més pragmàtica quant a la seva supervivència. A més a més, en Toto és un gos d’èxit, la cairn terrier que el va interpretar al film de 1939 rebia un salari de 125 dollars a la setmana, una fortuna considerant que els intèrprets dels Munchkins només cobraven uns miserables 50 dollars setmanals. Per acabar-ho d’adobar la gosseta (que es deia Terry) va participar en 13 pel·lícules diferents i va arribar a ser tan popular que el seu amo va escriure la seva “autobiografia” -jo tampoc ho entenc- titulada I, Toto.

Mireu-lo com riu. Està pensant en els Munchkins

Mouse, Harry Dresden

A la sisena entrega de la sèrie de fantasia i misteri de Jim Butcher –Blood Rites– el protagonista adopta un cadell que acaba per convertir-se en gos enorme. Tractant-se d’una novel·la de fantasia el Mouse no podia ser un gos normal i en Harry acaba per descobrir que és un descendent d’una criatura espiritual, per tant en Mouse, a més de ser una bèstia imponent, és capaç de detectar la presència del mal i té una intel·ligència quasi humana. En Harry té una altra mascota, un gat anomenat Mister que, en un gir bastant realista, és el que mana a la casa. Curiosament, en Harry Dresden sovint es pregunta si el gos li pertany o si és ell el que pertany al gos. Un qüestió que qualsevol que hagi conviscut amb gossos haurà ponderat més d’una vegada.

En Mouse està inspirat en els mastins tibetans

Barnabas, The Sandman

L’últim gos de la llista és en Barnabas, un gos pertanyent al còmic The Sandman de Neil Gaiman. El Barnabas és un pastor alemany amb el do de la parla i un sentit de l’humor sarcàstic que encanta i irrita al seu primer amo -Destrucció- a parts iguals. En Barnabas té un afinat sentit artístic i una gran intel·ligència, per això Destrucció el deixa en mans de la seva germana petita Deliri, ja que la més jove dels eterns necessita d’algú que en tingui cura. Amb frases com: “Em sentiria infinitament més còmode en la teva presència si tractessis la gravetat com una llei, no com una més d’una sèrie d’opcions” o (dubtant del talent artístic del seu amo) “Eh, borinot, la devoció ja la tens. El perjuri no entrava al contracte” és lògic que en Barnabas s’hagi convertit un dels personatges més estimats del còmic.

Són una mica com l'estranya parella

Com afrontar la mort als boscos de Michigan

Retorn a la terra, Jim Harrison

La vida l’Upper Peninsula, al nord de l’estat de Michigan, a tocar de la frontera amb el Canadà, no és fàcil. Els hiverns hi són molt rígids, amb fortes nevades i temperatures molt per sota del zero graus. A aquesta climatologia adversa se li ha de sumar la duresa de les feines a què s’han dedicat durant dècades els seus pobladors, com ara la tala d’arbres i la mineria. Per compensar, la natura ofereix la bellesa extraordinària dels immensos boscos de la regió i del llac Superior, la petita mar interior que separa i uneix els dos grans països.

En aquest entorn situa Jim Harrison Tornar a la terra, la seua primera novel·la traduïda al català (en 2009), un llibre que reflexiona sobre la mort, la dignitat per fer-li front i com sobreviure a la pèrdua d’un ser estimat, constituint un cant a la vida i a l’amor i un homenatge a les cultures indígenes americanes i a l’imponent paisatge de Michigan.

Narrador i poeta, Harrison és un dels grans noms de la literatura nord-americana actual, al qual s’ha comparat amb Hemingway, Faulkner o Cormac McCarthy. La seua novel·la A Good Day to Die (1973) –Un buen día para morir va gaudir de bastant èxit als anys setanta del segle passat entre els ambients contestataris de l’estat espanyol: conta la història d’un jove que dinamita un embassament perquè els peixos puguen nadar lliurement pel riu. La seua trilogia Legends of the Fall va ser adaptada al cinema en 1994; el resultat en fou la pel·lícula Leyendas de Pasión, protagonitzada per Anthony Hopkins, Brad Pitt, Aidan Quinn i Julia Ormond.

Tornar a la terra arrenca amb el Donald, qui té 45 anys i està a punt de morir. Els metges li han detectat una esclerosi lateral amiotròfica i no arribarà a viure ni els tres anys que dura la meitat de les persones que la pateixen. Tanmateix, el Donald no esperarà que la malaltia degenerativa faça la seua feina. Abans de posar fi a la seua vida, però, aquest obrer de l’Upper Peninsula amb sang chippewa i finesa a les venes contarà a la seua dona Cynthia la història de tres generacions de la família -a més de la d’ell mateix- perquè la transcriga, evitant així que tot aquest llegat caiga en l’oblit.

La crònica familiar del Donald és la primera de les quatre parts en què està dividida la novel·la; la segona està protagonitzada pel K, el nebodastre del Donald -amb la filla del qual manté una relació-, qui conta els darrers dies i la mort del seu oncle, a qui considera un pare i al qual sempre ha estat molt unit; la tercera narració és la del David, el depressiu germà de la Cynthia, i arrenca després de la mort del Donald, mostrant-nos els efectes que pot tindre en la vida de les persones el traspàs d’un ser proper; finalment, la quarta part de Tornar a la terra dóna veu a la vídua, la qual descriu la recuperació després del dol.

És molt important escoltar la família del Donald, perquè tots els seus membres queden completament trasbalsats per la seua mort -més enllà de l’estima que mereix un familiar, el protagonista és un ésser humà extraordinari-. Tots l’ajuden a deixar aquest món de la manera en què vol fer-ho, amb dignitat, cosa que d’alguna manera consola, però seran ells que hagen de continuar amb la seues vides després de la pèrdua. El final esperançador ens recorda que sempre podem seguir endavant.

Al llarg de tota la novel·la, i mitjançant la veu del Donald i la de la seua família, la natura de l’Upper Peninsula no es limita a ser l’escenari on es desenvolupen els fets narrats; ans al contrari, el paisatge esdevé un dels protagonistes de la història. Ja siga a través dels frondosos boscos o del llac Superior, la natura és omnipresent en la vida dels personatges del llibre erigint-se, tot i la seua duresa, en una mena de refugi, en el lloc on sempre es pot escapar o als que es pot acudir. Harrison ret homenatge d’aquesta manera a la seua terra d’origen.

D’altra banda, la cultura dels indígenes americans també té un paper destacat en Tornar a la terra, cosa que lliga molt amb la voluntat de tribut a la natura de l’autor, ja que aquesta gent hi viu molt vinculada. Tot i ser una persona aparentment assimilada per la cultura occidental, el Donald participa en les cerimònies i rituals de la comunitat. Abans de caure malalt passa tres dies i tres nits en dejú a una muntanya del Canadà en una mena de retir-viatge espiritual -en aquest indret serà on voldrà morir-. I la seua filla estarà convençuda que després del decés el seu pare s’ha reencarnat en un ós, animal que apareix sovint a les pàgines del llibre i que té un significat especial per als nadius americans.

Tot plegat fa de Tornar a la terra un relat ple de bellesa i tendresa -la descripció de les últimes hores del Donald és d’una sensibilitat exquisida-, un al·legat a favor de la dignitat davant la mort i una oda al paisatge de Michigan, la terra que veié nàixer Harrison, un escriptor massa desconegut a casa nostra.

Returning to Earth, Grove Press

 Tornar a la terra, La Campana (traducció de Marc Rubió)

Regreso a la tierra, RBA (traducció d’Esther Roig)

Els resultats del repte de Sant Jordi

Passada la voràgine de Sant Jordi i amb els llibres nous ben ordenats a les estanteries, ha arribat el moment de repassar els resultats del repte que us vàrem proposar: destaparem l’origen de les cites òrfenes i descobrirem quina ha tingut més èxit entre els lectors.

El primer marca-pàgines (14 d’abril) citava la novel·la El color porpra (1982) de l’autora afro-americana Alice Walker per la que va guanyar el premi Pulitzer de literatura. Curiosament, molts dels nostres lectors deuen compartir l’espiritualitat poc convencional de la Celie, la seva protagonista, ja que aquest va ser punt de llibre més descarregat.

Digues la veritat, has trobat mai a Déu en una església? Jo, mai. Només hi vaig trobar un grapat de gent desitjant que aparegués.

El punt de llibre del 15 d’abril cita el poema més famós de T.S Elliot “La terra gastada” (1922) (“The Waste Land”). El seu to elegíac no va convèncer els nostres lectors perquè les paraules d’Elliot van ser les menys descarregades. Serà que a la majoria ens agrada massa la primavera com per considerar l’abril el mes més cruel!

 L’abril és el mes més cruel, engendrant
liles de la terra morta, mesclant
memòria i desig, despertant
arrels pàl·lides amb les pluges de primavera.

Amb el 16 d’abril va arribar Charlie i la fàbrica Roald Dahl Dr Read Goodde xocolata de Roald Dahl (1964). El consell que Willy Wonka ofereix a en Charlie resulta més vigent que mai: el desig és allò que ens manté vius, no et conformis!

I Charlie, no oblidis el que li va passar a l’home que de cop i volta va aconseguir tot el que desitjava. Va viure feliç per sempre més

Un altre cas curiós és el del dia 17 en el que citàvem el poema “Lady Lazarus” (1965) del recull de poemes Ariel de Sylvia Plath. El seu Ariel Plath Dr Read Goodto fosc i sardònic, per no mencionar les referències als intents de suïcidi de Plath, semblava destinat a alienar als lectors, però no va ser així. Aquest va ser el segon punt de llibre més descarregat, demostrant que els lectors es van deixar seduir per les poderoses (i pertorbadores) imatges de Plath.

Morir
és un art com qualsevol altre
Jo ho faig excepcionalment bé

El dia 18 venia acompanyat de les paraules de William Shakespeare a Romeu i Julieta. El destí tràgic dels protagonistes està incrustat al seu ADN.

Dels fatals cossos dels dos enemics, prenen vida uns amants de mala estrella

La citació del 19 d’abril pertany a El déu de les coses petites (1997) de l’autora índia Arundhati Roy. Un gran èxit de vendes ambientat a L’Índia post-colonial alhora que una novel·la commovedora carregada d’imatges per a la memòria.

Quan fas mal a la gent, comencen a estimar-te menys. Això és el que fan les paraules dites sense cura. Fan que la gent t’estimi una mica menys.

Walt Whitman és el representant del dia 20 amb un fragment de “Fulles d’herba” (1855) el seu poema més conegut.

                                                 Que em contradic?
                                        Doncs sí, em contradic, i què?
                                     (Jo sóc immens, continc multituds)

Atenció tots a cobert que el 21 arriba Lord Byron! La cita pertany al seu Don Juan i demostra l’esperit desenfadat i post-modern abans de la post-modernitat d’aquest autor que es descrivia a sí mateix com omnisexual.

I, malgrat tot, què és una mentida? No res més que la veritat en una mascarada

La primera frase de Peter Pan i Wendy ens acompanya el 22 d’abril. Les paraules de J. M. Barrie donen inici a una de les obres més famoses de la història de la literatura i aconsegueixen submergir-nos de ple a l’argument alhora que ens avisen del to melancòlic de la història.

Tots els nens, excepte un, creixen

I per acabar arriba el 23 d’abril amb un poema sobre llibres d‘Emily Dickinson. Aquest és el tercer punt de llibre més descarregat, probablement perquè ressona amb l’esperit de la diada de Sant Jordi: la celebració de la màgia dels llibres.

Per viatjar ben lluny
no hi ha millor nau que un llibre.
Ni cap corser com una pàgina
d’inquieta poesia.
Una travessia que pot fer el més pobre
sense peatge opressor.
Com n’és de frugal el carruatge
que transporta l’ànima humana!

Per cert, encara sou a temps de descarregar els vostres marca-pàgines favorits, només heu de seguir aquest vincle.

Gràcies a tots per participar!

Cinc llibres per faronejar

 Aquesta és la situació: diversos cops per setmana vas a una cafeteria, ja sigui la pausa cafè de la feina o algunes tardes per gaudir d’un bon cafè recent mòlt o un d’aquells beuratges que estan de moda… ah sí! smoothie, es diu. Per què t’agrada tan aquella cafeteria? Ja t’ho dic jo, és un lloc modern, progre, i ambient relaxat, en definitiva, el que la teva àvia (o mare, depèn a quina generació pertanyis) anomenaria ye-ye. Té uns grans finestrals que deixen entrar la llum del sol, algun cambrer/a jove i ben plantat/da. Però últimament estàs notant que cada cop que entres i vas en direcció de la teva taula preferida els cambrers fan un petit somriure i es donen petits cops de colze els uns als altres.

Fa dies que això està passant i no arribes a entendre què és el què provoca aquesta agitació: serà la jaqueta que fa temps que sé que he de portar a la rentadora? Serà que el perruquer m’ha fet una broma escabrosa i m’ha fet un pentinat a la moda dels anys cinquanta? No, la raó per la qual se’n riuen de tu és pel llibre que treus sistemàticament quan seus al teu lloc i esperes que et vinguin a prendre nota. I és que en què estaves pensant quan vas treure de la intimitat de la teva llar la (pseudo) novel·la de Crepuscle?! A més, el fet que ara hagis arribat al tercer volum en qüestió de poques setmanes fa que la situació esdevingui encara més còmica. Però Dr Read Good t’ofereix la salvació de la teva reputació de mal lector, tens davant els teus ulls la més sutil de les venjances: cinc llibres que et faran quedar com la nova versió depurada de rata de biblioteca, un progre modernet i, sobretot, culte. I quan se t’acabi aquesta llista, explora la nostra web per trobar més idees! I si realment et fa molta mandra canviar i ser cool, sempre pots retallar les portades d’aquests llibres i enganxar-les a sobre del teu exemplar de Federico Moccia… i resa perquè no et preguntin de què va!

P.S. La VO té encara millor efecte.

Una breve historia de casi todo, Bill Bryson

No us ho amagaré, aquest llibre va ser un best-seller internacional, però això no treu que el puguem llegir amb les ulleres baixades a la punta del nas i amb un posat pretensiós. Bé, potser no cal anar tan lluny, però Bryson ens presenta un llibre de ciència en clau de divulgació que intenta explicar que va passar des del Big Bang fins els nostres dies. Què és el millor de tot? Que podem memoritzar alguns passatges i sorprendre els nostres col·legues de feina amb anècdotes científiques… brillant!

 Maus, Art Spiegelman

“I on vols que vagi amb un còmic?” Perdona, se’n diu novel·la gràfica. I passejar amb Maus sota el braç és un gest de “sé de què parlo.” Efectivament, aquest còmic alternatiu relata la vida del pare de l’autor, un jueu polonès, en el context de la Segona Guerra Mundial i les tensions amb el fill, ja instal·lats als Estats Units.

Spiegelman Dr Read Good

 Política Sexual, Kate Millet

I bé, com que no desaprofito cap oportunitat per fer campanya, us planto en la vostra llista de 1001 llibres per llegir abans de morir l’obra cèlebre de Kate Millet, amb títol original Sexual Politics. Mai t’has preguntat què fan exactament les feministes? No has acabat d’entendre mai de què es queixen i per què estan obessionades amb el patriarcat i en fer una critica de gènere de totes les obres escrites de la literatura? Doncs aquí us presento la tesi doctoral de l’autora, un escrit de gairebé de 400 pàgines que et donarà algunes respostes i et generarà moltes altres preguntes.

 Norte, Seamus Heaney

Comprendre el conflicte irlandès no és fàcil… per què no acostar-se a ell a través d’una bona poesia? Seamus Heaney, guanyador del premi Nobel de literatura, utilitza la lírica per tal de retratar els paisatges irlandesos, la seva història i la seva gent. Tot plegat una exploració de la violència que tan arrelada està a la història del país.

Closer, Patrick Marber

No val substituir la pel·lícula pel llibre, recordem que volem canviar la nostra reputació de lectors poc… acurats… L’obra de Marber escrita en clau melodramàtica entrellaça la vida de quatre personatges i s’endinsa en el qüestionament de la veritat. Mesclat amb l’amor i les relacions humanes com a eix central, tenim els ingredients perfectes per arribar a la fibra del lector.

El llop contra el drac: cap a una èpica dels desheretats a Juego de tronos

Canción de fuego y hieloJuego de tronos, George R. R. Martin

Fa aproximadament un mes es va estrenar als Estats Units l’adaptació televisiva de la saga Canción de fuego y hielo de George R. R. Martin, una de les sagues de més èxit dins el panorama de la literatura dePoster oficial Juego de tronos fantasia. Ens trobem, per tant, davant l’oportunitat perfecta per ressenyar Juego de tronos, las primera entrega de la sèrie que em va arribar a les mans gràcies a la insistència d’un cert fan de la saga (Jaume, surts a Internet!) que no va parar fins que vaig haver llegit les 700 pàgines i escaig que constitueixen aquest primer llibre. Mentre llegia la novel·la, el cap no em parava de donar voltes intentant decidir en quin aspecte de la història em concentraria. És evident que una narració tan complexa, habitada per centenars de personatges que es reparteixen per tres continents i a la que conviuen multitud de trames paral·leles no pot encaixar-se en només un article generalista. Una interpretació feminista donaria molt de joc a causa de l’ambientació d’aires medievals de la història, així com un anàlisi de la política dels Set Regnes, però finalment m’he decidit per examinar el símbols que recorren la narració de  Juego de tronos i que ens ajuden a entreveure de què va aquesta saga tan carregada d’excessos. Però, abans de res, un breu resum de l’argument.

Lord Stark i els seus fills porten una vida pacífica als seus dominis del nord, però l’arribada del rei Robert Baratheon posarà fi a aquesta existència quasi idíl·lica. Lord Stark haurà de viatjar al sud per convertir-se en la Mà del rei -el seu home de confiança- i es veurà immers a les perilloses intrigues de la cort, liderades per la família Lannister a la que pertany la mateixa reina. Mentrestant al continent de l’est, el príncep Viserys està disposat a vendre la seva germana Daenerys als bàrbars a canvi d’un exèrcit que li permeti recuperar el tro perdut pel seu pare davant de Robert Baratheon. Els perills no s’acaben aquí, a l’extrem més al nord del continent de l’oest, més enllà del Mur que limita el nord de Ponent, les forces del mal es preparen per atacar. Uns éssers anomenats els altres que es troben en un estat entre la vida i la mort estan a punt de creuar el Mur després de milers d’anys. Els altres són les bèsties que visiten els malsons del nens dels Set Regnes i fan trLos Otros Juego de tronosemolar als guerrers més avesats perquè, com indica el seu nom, el que més temen els habitants de Ponent és a l’altre. L’alteritat i la diferència i tot allò que no encaixa en els rígids esquemes que governen Ponent són l’enemic a batre perquè en un món tant inflexible, la més mínima disconformitat pot sacsejar l’ordre establert.

L’univers de Canción de fuego y hielo gira al voltant d’una clara divisió nord- sud que es reflecteix al mateix títol. Les terres del nord les habita la família Stark que, austers com els seu nom indica, representen les virtuts tradicionals de l’esforç i l’honor i que descendeixen dels primers habitants del continent de l’oest. La vida dels Stark a Invernalia és una lluita constant contra els elements que s’accepta amb naturalitat. El vincle dels Stark amb la terra és fort, enterren als seus morts a túmuls excavats a la freda terra i les seves creences són gairebé animistes. Tot i que Martin afronta el gènere fantàstic des d’un punt de vista minimalista i redueix la presència dels elements sobrenaturals, els fills de Lord Eddard Stark compten amb la companyia d’uns cadells de llop huarg (procedents de la mitologia nòrdica i que també apareixen a El senyor dels Anells de Tolkien com a muntures dels orcs) trobats al costat del cos de la seva mare morta, un cadell per cadascun dels seus fills. El simbolisme que aporten els llops huarg és potent, els llops -com els mateixos Stark- són supervivents que lluiten amb ferocitat contra una natura inhòspita, però també contra aquells que busquen caçar-los. Malgrat tot, els llops i els Stark estan en perill d’extinció a mans dels enemics vinguts del sud: el lleó, el cérvol i el drac.

El blasó de la casa reial inclou un cérvol que, com el mateix rei Robert Baratheon, està destinat a ser la presa del lleó que representa la casa Lannister de la reina Cersei i la seva ambiciosa família. La cort del rei es troba al sud del continent, a la ciutat de Desembarco del rei -situada sobre una sèrie de turons com la mateixa Roma- que, al contrari d’Invernalia, gaudeix d’un clima càlid acorde amb la corrupció que impera a la cort i a la ciutat. A Juego de tronos el fred és un element purificador que està absent de la capital del regne. El fred tampoc arriba al continent de l’est, habitat per tribus nòmades que Viserys Targaryen vol reclutar per tal de formar un exèrcit amb el que derrotar al rei Baratheon. L’emblema de la casa Targaryen és el drac, criatura mitològica que havien utilitzat en el passat per conquerir els Set Regnes, però que està extingida. Com el cèrvol i el lleó, el drac és una criatura solar, però el seu simbolisme és més complex. Per una banda, el drac és un emblema de força i poder -el distintiu tradicional del poder imperial a la Xina-, però alhora representa el principi del caos que ha d’ésser derrotat pels grans herois de diverses cultures des de Mitra, passant per Sigfrid, Hércules, Jàson, Horus i el mateix Apol·lo. Implacable i despietat, doncs, el drac sembla destinat a portar al caos a un continent de Westeros que ja està sacsejat per la tensió entre una parella reial incompatible: la presa Baratheon i el predador Lannister.

Com hem vist, Martin crea el seu univers al voltant de dos pols antagònics, una divisió tan manifesta entre nord i sud podria semblar massa simplista, però l’autor introdueix diversos punts de trencament que representen l’alteritat, tot allò que no encaixa dins els inflTyrionexibles esquemes socials de Ponent. Els personatges del bastard, el nan, l’eunuc, el discapacitat i el virago es troben desplaçats al marge de la societat i no pertanyen ni al nord i el sud. La seva posició marginal és viscuda com una tragèdia, però els permet tenir una perspectiva única dels fets que tenen lloc a Juego de tronos. La mirada d’en Jon, l’Arya, en Bran, en Tyrion i en Varys és la dels desheretats, però també la dels pensadors independents que tenen el potencial de sacsejar els fonaments del poder als Set Regnes. La seva presència em recorda a la dels hòbbits a El senyor dels anells, ningú els té en compte perquè són petits, inconspicus, indefensos i desemparats, però el destí del món romandrà a les seves mans.

Juego de tronos està destinat a no agradar a tot el món: la seva dura ambientació, la crueltat d’algunes escenes (l’incest, els assassinats i les violacions no són pas un tabú per Martin) i la llargària d’una sèrie que compta amb cinc llibres, però que continua inacabada, desanimaran a la majoria de lectors. Malgrat tot, Martin crea un univers vast i complex que encantarà als aficionats a la literatura fantàstica i que, a diferència de moltes obres del gènere, s’esforça per crear un transfons realista per la narració i també per donar veu als personatges marginats -sempre i quan siguin de classe alta, si no ets noble, continues sent carn de canó-. Martin col·loca al centre de la seva història als inadaptats i als incompresos que, com els llops que hem extingit a la majoria d’Europa, lluiten per sobreviure en un paisatge fred i desolat. En aquest cas, no són les bèsties solars, com el lleó i el drac, les que lideren les forces del bé, sinó els supervivents que, com el llop, són capaços d’adaptar-se a un paisatge canviant. En aquest sentit, m’atreviria afirmar que Juego de tronos no és la història dels herois, sinó la dels altres, els desheretats, els estranys i els freaks: aquells que mai no apareixen als poemes èpics dels bards.

Juego de tronos, Gigamesh (Trad. Cristina Macía)

A Game of Thrones, Harper Collins

Art en la literatura

Doncs si, ambdós termes tenen relació. Hi ha una llarga llista d’obres literàries que consagren les seves pàgines a descriure obres d’art. Des d’aquí us proposo cinc lectures. 

La jove de la perla, Tracy Chevalier

Aquest best-seller de Chevalier gira al voltant de la història de la pintura de La jove de la perla, el seu autor -Vermeer- i la model que va posar per a ell durant l’elaboració del quadre. La novel.la retrata les relacions de poder entre la classe obrera, la burgesia i l’aristocràcia, així com la tensió amorosa entre la model i el pintor per al bé de l’art.

Scarlett Johansson en el paper de Griet

 El retrat de Dorian Gray, Oscar Wilde

En el seu moment, la Marta va fer escriure  una crítica sobre la recent adaptacio cinematogràfica. La novel.la fa un entrecreuament entre art, literatura i estètica. La temàtica faustiana recurrent és la línia principal d’aquesta novel.la, l’heroi que ven la seva ànima al diable. L’obra d’art que hi apareix es queda en un nivell purament fictici, però és interessant com Oscar Wilde ofereix una reflexió interessant sobre l’estètica i la noció de l’alter ego.

Oliver Parker posa l'accent sobre els trets de novel.la d'horror... vols dir que calia?

“Oda sobre una urna grega”, John Keats 

Aquest poema data de 1919 i probablement sigui l’oda més famosa de la seva col·lecció. Keats era un apassionat de l’art grec i va decidir dedicar un poema a un gravat en una urna. El poema descriu dues escenes: primer un amant persegueix eternament un ésser estimat sense ser correspost i una altra on s’està a punt de realitzar un sacrifici. Odiat i estimat per els estudiants de literatura, Keats posa tot el seu esforç per expressar en paraules la bellesa de l’urna.

La urna i una sèrie d'assajos sobre art grec van ser la font d'inspiració

 El codi Da Vinci, Dan Brown

Per molt que em pesi incloure a Dan Brown en la meva llista, és evident que si situes l’acció al museu del Louvre forçosament hauràs d’incloure referències a obres d’art. L’autor posa com a eix temàtic de la seva novel·la la pintura de Leonardo Da Vinci, El sant sopar. Bé, d’acord, aquesta obra no es troba al Louvre però l’autor també cita La Gioconda, que si que hi és (tot i que ho vaig arribar a dubtar, quan la veritat és que la Mona Lisa no la vaig veure, més aviat centenars de caps de turistes bojos).

Serà Joan o Maria Magdalena?

 Els pilars de la Terra, Ken Follet

I acabarem, per què no?, amb un altre best-seller, Els pilars de la Terra. Aquesta novel.la narra el procés de construcció d’una església a Gran Bretanya a la ciutat fictícia de Kingsbridge durant el segle XII. Construir una catedral porta temps i molta tinta, molts ànims en la vostra aventura de 1000 pàgines!

I si no hi ha ganes, proveu la mini-sèrie produïda per una productora germano-canadenca!

Sigueu valents. Sigueu com Coraline

Coraline, Neil Gaiman

La fascinació que poden provocar les colossals dimensions d’un obra com el còmic The Sandman du implícit un risc: deixar en segon terme la resta de l’obra de Neil Gaiman. Aquest oblit seria un autèntic error, ja que l’univers narratiu de l’escriptor anglès no es redueix -potser aquest no siga el verb més adient ateses les seues característiques- a la saga dels sets eterns, sinó que s’expandeix per altres gèneres i formats com la novel·la, el guió cinematogràfic o el llibre il·lustrat (com a autor dels textos, és clar). I una bona mostra de “l’altra” obra de Gaiman és, sense cap mena dubte, la novel·la per a infants i joves Coraline.

Coraline ens conta la història de la Coraline Jones una xiqueta que, amb la seua mare i el seu pare, s’ha mudat a un antic casalot anglès dividit en diversos apartaments. Allà viuen, a més de la família Jones, dues velles germanes que foren actrius anys enrere i un home estrany que assegura estar ensinistrant uns ratolins per muntar un circ amb ells. La protagonista s’hi avorreix molt, ja que és estiu, no hi ha cap altre xiquet a l’immoble i els seus progenitors estan sempre molt ocupats. Però la Coraline no és la classe de xiqueta que es queda de braços creuats davant la primera adversitat. Curiosa i plena d’esperit aventurer -el cognom hi ajuda molt-, decideix explorar el seu nou lloc de residència. L’exploració només deixarà un detall destacable: una porta que ha estat tapiada amb rajoles. Una nit, però, la xiqueta desperta i descobreix que el mur de maons no hi és. Quan la Coraline decideix travessar la porta accedirà a un món molt semblant al seu però, tanmateix, diferent. Allí hi ha una versió dels seus veïns i, més important, del seu pare i de la seua mare: tothom hi és més pàl·lid i, en compte d’ulls, al seu rostre hi ha cosits dos botons negres.

L’altra mare vol que la nena es quede en aquell costat definitivament, però no li impedirà el retorn al seu món. En descobrir que els seus autèntics progenitors han desaparegut, entén que haurà de tornar a creuar la porta i enfrontar-se a la mare paral·lela per rescatar-los. Amb l’ajuda d’un gat negre que parla i d’una pedra que té propietats màgiques la protagonista recorrerà l’univers sobrenatural creat i dominat completament per la seua altra mare. Aquesta novel·la breu recull alguns dels elements que caracteritzen l’obra de Gaiman, com ara la barreja de fantasia i terror (amb algun punt macabre com els botons cosits on hi hauria d’haver els ulls dels habitants de l’altra casa), la importància dels somnis, la presència de la mort en la infància o les referències a la tradició literària anglo-saxona: en aquest sentit és inevitable veure una mica de l’Alícia de Lewis Carrol en Coraline -ens trobem davant d’una xiqueta valenta i decidida que realitza un viatge per un món paral·lel on les regles de la lògica han quedat bandejades-, o en el felí que l’acompanya, el qual recorda en alguns fragments a l’ambigu gat de Chesire que es troba Alícia al país de les meravelles.

Tot i tractar-se d’un text escrit per a un públic jove, aquesta obra pot ser llegida perfectament pels adults ja que, en el fons, ens parla de la por i en aquest camp infants i adults no es diferencien gaire: ningú no vol estar sol perquè la solitud fa molta por, una irracionalitat que no discrimina per motius d’edat. I com antídot a la por Gaiman ens dóna l’exemple de la Coraline, una xiqueta que s’endinsa en el món que hi ha a l’altra banda de la porta per rescatar els seus pares, fent front a l’altra mare, vencent el pànic. És d’agrair que siga una menor d’edat la que haja de salvar els adults -i no a l’inrevés- i encara més que siga femenina, creant així un model d’heroïna infantil ben allunyat dels cànons patriarcals.

Com a contrapunt a la protagonista, destaca l’altra mare, un personatge digne de formar part de qualsevol antologia de malvats de la literatura infantil i juvenil. Allò més terrorífic no és el seu aspecte -els botons a la cara, la pell pàl·lida, el seu cos prim i alt, els dits llargs i punxeguts-, sinó llur crueltat, esperit manipulador i omnipotència. No debades, en desaparèixer els pares de la Coraline tracta de convèncer-la que aquests s’havien avorrit d’ella i que estan millor sense la seua companyia, fins i tot mostrant-li en un espill com de feliços són sols. Ací Gaiman fa un toc atenció aquells progenitors que desatenen els seus fills i filles tot confiant que la televisió o els videojocs els suplesquen.

Quant a l’omnipotència de l’altra mare, el fet que la realitat contigua i tot el que hi ha haja estat obra seua li atorga un poder que la fa encara més temible: en aquell indret ella és la que mana, ella fa i desfà -com Morfeu al regne dels somnis-, i Coraline haurà de tindre-ho en compte. Cal destacar en aquest punt la fantàstica ambientació que fa Gaiman de l’univers paral·lel, amb la sempre present boira desdibuixant-ne els límits.

Potser se li puga retreure a l’autor el fet d’emprar un recurs massa habitual en la literatura fantàstica com és el vell casalot anglès, però ens trobem molt lluny de la típica història sobre una casa embruixada. Potser aquella gent que haja llegit abans The Sandman trobe a faltar en Coraline la profunditat, diguem-ne, filosòfica del còmic o la complexitat de la trama però cal recordar que es tracta de dues obres amb intencionalitats ben diferenciades i amb públics objectius inicials molt distints.

Tanmateix, més enllà d’aquests obstacles, la lectura de Coraline pot ser la porta d’entrada dels lectors més joves al món literari de Neil Gaiman i una bona manera de traure’s de damunt els prejudicis sobre la literatura infantil i juvenil que tenen molts lectors adults. I cap millor mostra de la transversalitat potencial d’aquesta novel·la que una de les lliçons que hi dóna la protagonista: Ser valent és fer una cosa sent conscient de la por que ens provoca. Sigueu valents. Sigueu com Coraline.

Coraline, Bloomsbury i Harper Collins (anglès)
Coraline, Estrella Polar (català)
Coraline, Salamandra (castellà)