El llop contra el drac: cap a una èpica dels desheretats a Juego de tronos

Canción de fuego y hieloJuego de tronos, George R. R. Martin

Fa aproximadament un mes es va estrenar als Estats Units l’adaptació televisiva de la saga Canción de fuego y hielo de George R. R. Martin, una de les sagues de més èxit dins el panorama de la literatura dePoster oficial Juego de tronos fantasia. Ens trobem, per tant, davant l’oportunitat perfecta per ressenyar Juego de tronos, las primera entrega de la sèrie que em va arribar a les mans gràcies a la insistència d’un cert fan de la saga (Jaume, surts a Internet!) que no va parar fins que vaig haver llegit les 700 pàgines i escaig que constitueixen aquest primer llibre. Mentre llegia la novel·la, el cap no em parava de donar voltes intentant decidir en quin aspecte de la història em concentraria. És evident que una narració tan complexa, habitada per centenars de personatges que es reparteixen per tres continents i a la que conviuen multitud de trames paral·leles no pot encaixar-se en només un article generalista. Una interpretació feminista donaria molt de joc a causa de l’ambientació d’aires medievals de la història, així com un anàlisi de la política dels Set Regnes, però finalment m’he decidit per examinar el símbols que recorren la narració de  Juego de tronos i que ens ajuden a entreveure de què va aquesta saga tan carregada d’excessos. Però, abans de res, un breu resum de l’argument.

Lord Stark i els seus fills porten una vida pacífica als seus dominis del nord, però l’arribada del rei Robert Baratheon posarà fi a aquesta existència quasi idíl·lica. Lord Stark haurà de viatjar al sud per convertir-se en la Mà del rei -el seu home de confiança- i es veurà immers a les perilloses intrigues de la cort, liderades per la família Lannister a la que pertany la mateixa reina. Mentrestant al continent de l’est, el príncep Viserys està disposat a vendre la seva germana Daenerys als bàrbars a canvi d’un exèrcit que li permeti recuperar el tro perdut pel seu pare davant de Robert Baratheon. Els perills no s’acaben aquí, a l’extrem més al nord del continent de l’oest, més enllà del Mur que limita el nord de Ponent, les forces del mal es preparen per atacar. Uns éssers anomenats els altres que es troben en un estat entre la vida i la mort estan a punt de creuar el Mur després de milers d’anys. Els altres són les bèsties que visiten els malsons del nens dels Set Regnes i fan trLos Otros Juego de tronosemolar als guerrers més avesats perquè, com indica el seu nom, el que més temen els habitants de Ponent és a l’altre. L’alteritat i la diferència i tot allò que no encaixa en els rígids esquemes que governen Ponent són l’enemic a batre perquè en un món tant inflexible, la més mínima disconformitat pot sacsejar l’ordre establert.

L’univers de Canción de fuego y hielo gira al voltant d’una clara divisió nord- sud que es reflecteix al mateix títol. Les terres del nord les habita la família Stark que, austers com els seu nom indica, representen les virtuts tradicionals de l’esforç i l’honor i que descendeixen dels primers habitants del continent de l’oest. La vida dels Stark a Invernalia és una lluita constant contra els elements que s’accepta amb naturalitat. El vincle dels Stark amb la terra és fort, enterren als seus morts a túmuls excavats a la freda terra i les seves creences són gairebé animistes. Tot i que Martin afronta el gènere fantàstic des d’un punt de vista minimalista i redueix la presència dels elements sobrenaturals, els fills de Lord Eddard Stark compten amb la companyia d’uns cadells de llop huarg (procedents de la mitologia nòrdica i que també apareixen a El senyor dels Anells de Tolkien com a muntures dels orcs) trobats al costat del cos de la seva mare morta, un cadell per cadascun dels seus fills. El simbolisme que aporten els llops huarg és potent, els llops -com els mateixos Stark- són supervivents que lluiten amb ferocitat contra una natura inhòspita, però també contra aquells que busquen caçar-los. Malgrat tot, els llops i els Stark estan en perill d’extinció a mans dels enemics vinguts del sud: el lleó, el cérvol i el drac.

El blasó de la casa reial inclou un cérvol que, com el mateix rei Robert Baratheon, està destinat a ser la presa del lleó que representa la casa Lannister de la reina Cersei i la seva ambiciosa família. La cort del rei es troba al sud del continent, a la ciutat de Desembarco del rei -situada sobre una sèrie de turons com la mateixa Roma- que, al contrari d’Invernalia, gaudeix d’un clima càlid acorde amb la corrupció que impera a la cort i a la ciutat. A Juego de tronos el fred és un element purificador que està absent de la capital del regne. El fred tampoc arriba al continent de l’est, habitat per tribus nòmades que Viserys Targaryen vol reclutar per tal de formar un exèrcit amb el que derrotar al rei Baratheon. L’emblema de la casa Targaryen és el drac, criatura mitològica que havien utilitzat en el passat per conquerir els Set Regnes, però que està extingida. Com el cèrvol i el lleó, el drac és una criatura solar, però el seu simbolisme és més complex. Per una banda, el drac és un emblema de força i poder -el distintiu tradicional del poder imperial a la Xina-, però alhora representa el principi del caos que ha d’ésser derrotat pels grans herois de diverses cultures des de Mitra, passant per Sigfrid, Hércules, Jàson, Horus i el mateix Apol·lo. Implacable i despietat, doncs, el drac sembla destinat a portar al caos a un continent de Westeros que ja està sacsejat per la tensió entre una parella reial incompatible: la presa Baratheon i el predador Lannister.

Com hem vist, Martin crea el seu univers al voltant de dos pols antagònics, una divisió tan manifesta entre nord i sud podria semblar massa simplista, però l’autor introdueix diversos punts de trencament que representen l’alteritat, tot allò que no encaixa dins els inflTyrionexibles esquemes socials de Ponent. Els personatges del bastard, el nan, l’eunuc, el discapacitat i el virago es troben desplaçats al marge de la societat i no pertanyen ni al nord i el sud. La seva posició marginal és viscuda com una tragèdia, però els permet tenir una perspectiva única dels fets que tenen lloc a Juego de tronos. La mirada d’en Jon, l’Arya, en Bran, en Tyrion i en Varys és la dels desheretats, però també la dels pensadors independents que tenen el potencial de sacsejar els fonaments del poder als Set Regnes. La seva presència em recorda a la dels hòbbits a El senyor dels anells, ningú els té en compte perquè són petits, inconspicus, indefensos i desemparats, però el destí del món romandrà a les seves mans.

Juego de tronos està destinat a no agradar a tot el món: la seva dura ambientació, la crueltat d’algunes escenes (l’incest, els assassinats i les violacions no són pas un tabú per Martin) i la llargària d’una sèrie que compta amb cinc llibres, però que continua inacabada, desanimaran a la majoria de lectors. Malgrat tot, Martin crea un univers vast i complex que encantarà als aficionats a la literatura fantàstica i que, a diferència de moltes obres del gènere, s’esforça per crear un transfons realista per la narració i també per donar veu als personatges marginats -sempre i quan siguin de classe alta, si no ets noble, continues sent carn de canó-. Martin col·loca al centre de la seva història als inadaptats i als incompresos que, com els llops que hem extingit a la majoria d’Europa, lluiten per sobreviure en un paisatge fred i desolat. En aquest cas, no són les bèsties solars, com el lleó i el drac, les que lideren les forces del bé, sinó els supervivents que, com el llop, són capaços d’adaptar-se a un paisatge canviant. En aquest sentit, m’atreviria afirmar que Juego de tronos no és la història dels herois, sinó la dels altres, els desheretats, els estranys i els freaks: aquells que mai no apareixen als poemes èpics dels bards.

Juego de tronos, Gigamesh (Trad. Cristina Macía)

A Game of Thrones, Harper Collins

10 thoughts on “El llop contra el drac: cap a una èpica dels desheretats a Juego de tronos

  1. Veig que no hi ha hagut retallades pressupostàries per a passar aquesta història al cinema. Potser és l’edat, però els jocs de rol em sonen a xinès. Algun dia ho hauria de provar, però em fa tanta mandra…!

    • La veritat és que la majoria d’escriptors de novel·la fantàstica no s’ho posen fàcil als lectors no inciats, les gran sagues acostumen a ser llarguíssimes. No sóc especialista en el gènere, però per començar podries provar amb “American Gods” de Neil Gaiman (un favorit del bloc i també meu) o amb la sèrie Discworld de Terry Pratchett, que afronta el gènere des de l’humor (té una novel·la on col·labora amb Gaiman: dos ocells d’un sol tret!). I si no, sempre pots tornar als orígens amb Tolkien i Lewis, tot i que Nàrnia té un to infantil i hauràs de superar tot el tema de la paràbola cristiana….

  2. Recordo quan vaig llegir Tolkien el primer cop fa molts anys i vaig pensar que era una mica original. Passats els anys ja no vaig poder ni veure la peli. tot plegat em carregava i em semblava francament fluix…
    I em temo que amb el MArtin em passaria si fa no fa. hi ha algunes coses de les que ressenyes que ja em tiren enrere. I crec que són propies del “gènere”. O sigui, llegiré altres cosetes…

    • Eulàlia, estic totalment d’acord. Fa poc vaig llegir el llibre “gràcies a la insistència” d’una alumna – que em va regalar el llibre. El meu problema, als meus 50 anys, és que he llegit molt. I no he vist res, però res, original al llibre. Era com tornar a un món – sense voler – que he conegut massa vegades. L’argument és molt semblant al de Dune, de Frank Herbert (El Duc Leto mor, igual que Edaard, i el seu fill Paul ha de continuar la lluita contra les famílies enemigues de la dinastia). L’ambient pseudo-medieval és tan treballat i tan conservador i tan previsible que ja sabia exactament què passaria en tot moment. Repeteixo, he llegit molt – coses de l’edat. Potser si fos més jove la novel·la em semblaria més original. De totes maneres, tampoc m’agrada Tolkein – vaig llegir El senyor dels anells com a adolescent – i realment no em va impactar gaire. Potser – i per això m’agrada American Gods – fa falta una mica de ironia, de modestia, de sentit d’humor… Recomano The Steel Remains de Richard Morgan, una novel·la de fantasia que deconstrueix el genre. Molt ben escrit i molt divertit (de fet, recomano qualsevol llibre de Richard Morgan).

  3. Hola a tothom. Sóc el Jaume (és possible que sigui el que la Marta comenta en l’article? Qui sap?).

    Doncs bé, em presentaré. Estudio Enginyeria Química a la URV, estic fent 4t. I responc com a favor personal, però també per mostrar el meu punt de vista. Cal dir que no sóc una persona que acostumi a llegir tot i que últimament ho acostumo a fer. No he llegit tants llibres com en Bill, però els llibres d’en Martin m’han encantat. M’han fascinat. De fet, és el que últimament he estat llegint. És possible que m’hagin agradat tant perquè no els puc comparar amb d’altres. Com a molt els podria comparar amb Tolkien.

    Des del meu humil punt de vista (i com a fan de la saga) crec que sé perquè m’ha enganxat tant el llibre. És la manera d’estructurar-lo. És explicar en cada capítol la història d’un personatge. Aquest recurs m’ha recordat molt a les series de la TV, on al final de cada capítol acabes amb la boca oberta, però saps que al cap de moltes pàgines no tornes a tenir un capítol d’aquell personatge.

    Jo a diferència d’en Bill no vaig saber en cap moment què passaria en el llibre (no he llegit tant i, sincerament, a vegades em costa adonar-me’n de les coses…). En general, no he trobat que la saga sigui previsible (no he llegit res igual anteriorment), de fet, en els demés llibres passen certes coses “curioses” que no et deixen pas indiferent, sobretot en el tercer (el que més m’ha agradat de tots quatre).

    Simplement volia donar una opinió positiva del llibre i recomanar-lo a tothom que li agradi aquest tipus de gènere, però repeteixo, sóc un fan de la saga.

    PD: no estic acostumat a donar la meva opinió per escrit, normalment escric informes tècnics.

    • Gràcies a tots pels comentaris, és fantàstic veure com un article crea una mica de moviment.

      En principi la idea de l’article no era enumerar els mèrits literaris de “Juego de tronos”, sinó més aviat explorar una mica l’univers d’un llibre que ha aconseguit enamorar a milions de lectors a tot el món. Havent dit això, també haig d’admetre que Martin necessita aprendre urgentment l’art de la síntesi. Martin intenta descriure un món ple de complexitats, però no sembla refiar-se gaire dels seus lectors. Per això, la lectura pot semblar pesada i, en alguns casos, l’acció pot ser previsible, ja que Martin ens bombardeja amb molta més informació de la estrictament necessària.

      En relació al comentari del Bill, però, hauràs d’admetre que per a una persona que llegeix molt pràcticament tots els llibres són previsibles i molts dels que no ho són és perquè enganyen al lector. A risc de sonar melodramàtica, la maledicció del lector (i també la seva benedicció) és que a mida que acumula lectures els trucs que utilitzen els escriptors per manipular al lector es fan més evidents. Per cert, m’apunto la novel·la que recomanes.

      Gràcies Jaume per les teves paraules, m’han servit per recordar que hi ha tants tipus de llibres com de lectors, cosa que els que treballem amb llibres moltes vegades oblidem. Espero que em segueixis recomanat llibres d’aquests estranys que llegiu els estudiants de Enginyeria Química!

  4. Gràcies Marta. Amb el teu comentari del final acabes de fer saber a tothom que sóc el que et va “obligar” a llegir-te el llibre.

    Per cert, totalment d’acord amb que Martin hauria d’aprendre a sintetitzar. A mi també se m’ha fet pesada algun cop.

  5. Retroenllaç: Fem un any! | Dr Read Good

  6. Vinc de rebot, del teu comentari a Llibres per Llegir. M’ha agradat molt la teva anàlisi de la saga de Joc de Trons. I m’agrada aquest punt de vista sobre els outsiders, el bord neu, el nan Tyrion, etc. Que es veuen obligats a fer servir l’intel·lecte per a sobreviure. I també el concepte d’alteritat.

    • De fet, el tractament de l’alteritat com quelcom positiu (encara que molts personatges no ho vegin així) és l’aspecte que trobo més atractiu de la saga. Això i el personatge de l’Arya Stark, la meva favorita!🙂

      Moltes gràcies pel teu comentari!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s