4 referències literàries al cinema

Què vull dir exactament amb això? Molts personatges sortits de pel·lícules -i sí, ho sé, moltes són adaptacions d’altres llibres, cosa que em trenca una mica l’objectiu del meu post, però tant se val- pronuncien frases que són realitat referències literàries. A continuació us exposo uns quants exemples.

About a boy

Quan el nostre estimat Hugh Grant interpreta a Will, un vividor instal·lat a Londres, ens fa petar-nos de riure quan reinterpreta del famós vers de John Donne, “cap home és una illa”,per cert, atribuït incorrectament a Jon Bon Jovi per Marcus, el nen que ensenya a en Will a abandonar la seva infantilitat. Doncs bé, Will proclama ser una illa: “I am an island, I am bloody Ibiza!”: Sóc una illa, sóc la punyetera Ibisa!

 

Charlie i la fàbrica de xocolata

En Willy Wonka interpretat per Johnny Depp mostra els seu vast coneixement en literatura per fer referència a una frase de Romeu: “Is it my soul that calls upon my name?” (És la meva ànima la que crida el meu nom?), extreta de la famosa escena del balcó de Romeu i Julieta de William Shakespeare. No patiu, a mi també se m’havia escapat…

Fora d’ona

I una altra de Shakespeare! Fora d’ona (Clueless) és, es veu, una adaptació de l’obra de Jane Austen Emma. I si la referència literària en si no era prou, els personatges mostren que, tot i ser adolescents rics de la costa Oest dels Estats Units preocupats per la roba i el seu nivell de popularitat a l’institut, tenen una mínima idea de literatura:

HEATHER: It’s just like Hamlet said, “To thine own self, be true.” CHER: Ah, no, uh, Hamlet didn’t say that. HEATHER: I think that I remember Hamlet accurately. CHER: Well, I remember Mel Gibson accurately, and he didn’t say that. That Polonius guy did.

HEATHER: Com deia Hamlet, “Sigues fidel a tu mateix”. CHER: Umm, Hamlet no ho deia això. HEATHER: Crec que recordo Hamlet correctament. CHER: Doncs jo recordo correctament a Mel Gibson i això no ho deia. Era el tal Polonius.

‘Til Human Voices Wake Us

Aquesta pel·lícula australiana d’un home, Sam, que retorna al seu poble a causa de la mort del seu pare i troba una dona misteriosa que li recorda a algú, pren com a títol la frase final del poema The Love Song of J. Alfred Prufrock de T.S. Eliot. En Sam en una escena d’aquesta pel·lícula llegeix uns quants versos d’aquest poema.

Els bàrbars que no arriben

CoetzeeEsperant els bàrbars, J.M. Coetzee

Quan vaig tancar la novel·la Foe de J.M. Coetzee estava convençuda de que mai més tornaria a llegir un llibre seu. Anys després, em trobo escrivint una ressenya sobre Esperant els bàrbars (1980) mentre em pregunto què ha passat. I és que per molt que ens dolgui, hi ha forces ocultes que guien les nostres lectures.

Jo anomeno aquest fenomen “La ressaca de la cultura”, aquell sentiment de culpa que ens envaeix de tant en tant quan sentim que no llegim prou llibres seriosos, alta literatura, clàssics universals o com vulgueu anomenar-los. Així que anys després d’avorrir-me llegint Foe, em vaig trobar a la llibreria comprant un altre llibre del mateix autor, convençuda de que llegir-lo era el meu deute cívic i és que qui us digui que els lectors som éssers racionals, us enganya. En el meu cas, el sentiment de culpa es veu accentuat per la meva pertinença al que Harold Bloom anomena amb menyspreu “L’escola del ressentiment” i que jo batejaria més apropiadament com “L’escola de la redempció”, l’intent d’obrir el canon literari a literatures històricament excloses i de re-avaluar les raons per les que una obra determinada arriba a ser considerada un gran clàssic. Amb aquest bagatge, com em podia resistir al sud-africà J.M. Coetzee, testimoni de l’apartheid, crític amb l’herència del colonialisme i guanyador del Nobel de literatura? Efectivament, no podia.

Esperant els bàrbars té lloc a una petita ciutat fronterera de l’Imperi, on el Magistrat protagonista du una vida més o menys tranquil·la fins l’arribada del sinistre Coronel Joll, líder de les forces de l’imperi en un atac preventiu contra els bàrbars que habiten el desert més enllà de la frontera. El Magistrat serà testimoni directe de la brutalitat dels mètodes del Coronel, qüestionant per primer cop la legitimitat de l’Imperi. La confusió moral del Magistrat el portarà a obsessionar-se amb una jove bàrbara (indígena!) que ha perdut la vista a conseqüència de les tortures dels soldats. Aquesta relació el farà caure en desgràcia i el convertirà primer en sospitós de traïció i més endavant en víctima dels mètodes d’interrogació (tortura!) del Coronel Joll.

La novel·la al·legòrica de Coetzee se situa als límits més remots de l’Imperi sense nom, on la frontera entre el jo civilitzat dels ciutadans de l’Imperi i la de l’altre bàrbar es difumina. La identitat de les cultures euro-cèntriques és tan fràgil que necessita construir-se contra la imatge del bàrbar i reacciona amb violència desmesurada quan se sent amenaçada. És així com comencen les incursions al desert a la cerca de l’exèrcit bàrbar imaginari, destinades a fracassar perquè els bàrbars que s’imagina el Coronel Joll mai no han existit. Joll assassinarà, torturarà i exhaurirà els seus recursos perseguint l’ombra dels bàrbars, revelant així la paranoia que germina amb força al cor de l’Imperi. Com reflexiona el Magistrat, l’Imperi ha creat el temps històric, fora del cicle de les estacions, i la seva fe en l’existència d’un temps lineal, amb un principi i una fi, donarà lloc a una profecia que s’autorrealitza a la que els bàrbars seran l’eina escollida pel mateix Imperi per conduir a la seva destrucció.

La figura del Magistrat s’alça en marcat contrast amb la de Joll, el Magistrat és el rostre benigne de l’Imperi: coneix les diferents poblacions indígenes -Joll confon els pobles de pescadors amb les tribus nòmades-, renega de la violència i estudia les restes arqueològiques dels antics habitants de la zona. Malgrat tot, la mirada del Magistrat continua sent la mirada colonial que explora el cos de la seva amant indígena com si amagués un secret inescrutable, hi busca entrada, però sempre el troba buit i incomplet, incapaç de veure-hi més enllà de les seves diferències culturals.

És curiós com l’Imperi sense nom que descriu Coetzee podria ser qualsevol imperi a qualsevol època, sempre perseguit per les mateixes pors i arrelat en la mateixa ignorància de l’altre. Coetzee construeix un relat intel·ligent amb un llenguatge ric i evocador que, malgrat el pas dels anys, continua sent d’absoluta actualitat. És difícil no apreciar el talent de Coetzee, fins i tot quan como com a mi, et costa gaudir de la seva lectura. Però no em feu cas, tots tenim les nostres Nemesis.

PS: A aquesta entrevista Harold Bloom exclama referint-se als membres de “L’escola del ressentiment” Els bàrbars han pres l’acadèmia! Oh, la ironia! Hi ha molts tipus d’imperis, però la paranoia sempre n’és un tret distintiu, mireu a Bloom buscant bàrbars feministes, marxistes i post-estructuralistes pels racons.

Esperant els bàrbars, Proa

Esperando a los bárbaros, Debolsillo

Waiting for the Barbarians, Penguin

5 llibres de mentida (que haurien de ser de veritat)

Seguint amb el tema de “els llibres que no foren” que vaig iniciar fa un parell de setmanes amb els llibres perduts en el temps, avui vull parlar dels llibres ficticis. És habitual que els autors incloguin llibre inventats a les seves obres, però n’hi ha uns quants que tenen una pinta tan deliciosa que es mereixerien un lloc al món real.

La guia de l’autoestopista galàtic, Douglas Adams.

Si estàs planejant viatjar en plan motxilero per l’univers, La guia de l’autoestopista galàctic serà la solució a tots els teus problemes. Publicada per l’editorial Megadodo de L’Osa Menor Beta, La Guia ha assistit a milions de viatgers interplanetaris amb les seves dues paraules de saviesa “DON’T PANIC”, encara que tampoc hauríem de menystenir la importància de saber sempre on hem deixat la tovallola.

No confiïs mai en el dofins

El Necronomicó, HP Lovecraft

Avui en dia encara hi ha lectors de Lovecraft que creuen que aquest llibre és real i en compren les moltes edicions que se n’han escrit des de la mort de l’escriptor. El Necronomicó no existeix perquè és una invenció de Lovecraft, així que us van ben estafar a la botiga d’ocultisme. Lovecraft menciona per primer cop el grimori al relat “The Hound”(1922) i el seguirà utilitzant com a rerefons de les seves històries al llarg dels anys. El Necronomicró contindria tot tipus de rituals capaços d’invocar ésser d’altres dimensions amb poders quasi divins que, més que probablement, destruirien la humanitat en un remolí de sang, horror, tentacles i babes.

Encara no coneixeu "El joven Lovecraft"? Va seguiu el link

http://eljovenlovecraft.blogspot.com/

La biblioteca dels somnis, The Sandman

La biblioteca de Morfeu faria la boca aigua al lector més estoic amb la seva col·lecció única, que inclou ni més ni menys que “tots els llibres que s’han somiat mai”. Amaga obres com L’amor pot ser un assassinat de Raymond Chandler, La verdadera guia de l’autoestopista galàctic o L’home que va ser octubre de G.K. Chesterton i fins i tot el llibre que tots hem escrit en somnis: El besteller romàntic d’espies en el que acostumava a pensar al bus que vendria un bilió d’exemplars i ja no hauria de tornar a treballar mai més.

La biblioteca dels somnis The Sandman

Alguns dels exemplars que hi trobareu

Obres completes, Kilgore Trout

Kilgore Trout és un personatge recurrent a les obres de Kurt Vonnegut, un novel·lista de ciència-ficció d’idees originals, però poc talent per a la literatura. Vonnegut diu que Trout ha escrit 117 novel·les i més de 2000 relats, a més d’una biografia i una obra de teatre, però només té tres lectors confirmats: Eliot Rosewater, Billy Pilgrim i un doctor suec que viu a Tailàndia. Algunes de les seves obres més conegudes són Maníacs a la quarta dimensió, sobre malalties mentals que s’originen a la quarta dimensió i per tant no poden ser tractades per metges humans i L’evangeli de l’espai, on després d’analitzar els evangelis, un extraterrestre arriba a la conclusió que els cristians són tan cruels perquè consideren que el missatge dels Evangelis és que s’ha d’anar amb compte amb qui crucifiques o hi haurà represàlies, però no passa res per torturar a un desconegut (ambdós apareixen a Escorxador-5). No em digueu que no voldríeu llegir aquest últim?

A la tomba de Kilgore Trout hi diu "La vida no és manera de tractar a un animal".

La princesa promesa, S. Morgenstern

A la novel·la de fantasia The Princess Bride (1973), William Golding ens explica que la seva obra només és un resum editat per a tots els públics de la novel·la original de S. Morgenstern sobre els excessos de les monarquies europees. Golding comenta l’obra de Morgenstern, la resumeix i la critica i, en el moment de la seva publicació, incloïa un comentari en el que explicava que havia afegit un escena romàntica detallant la reunió dels protagonistes i animava als lectors a escriure a la editorial per tal de rebre la escena per correu. Els que ho van fer van rebre una carta detallant els problemes legals que Golding va tenir amb els hereus de Morgersten. Aprofitant l’edició 30 aniversari, l’editorial va crear una pàgina web on els fans podien reclamar l’escena extra, aquí la teniu. Òbviament, Morgenstern no va existir mai i La Princesa promesa va néixer exclusivament de la estranya ment de William Goldman, però us asseguro que si llegiu el llibre, no podreu resistir la temptació de buscar el país fictici de Florin al mapa.

Íñigo Montoya

Sóc físicament incapaç de parlar de "The Princess Bride" sense citar a Íñigo Montoya: “Hola, me llamo Iñigo Montoya, tú mataste a mi padre. Prepárate a morir”. Ja està, em quedo més tranquil·la.

Dublín a ritme de soul

The Commitments, Rody Doyle

Roddy Doyle als anys 90 va omplir pàgines en blanc sobre una banda de música fictícia que comença quan un grup d’amics dublinesos decideix formar un grup de soul. la història va esdevenir una trilogia i avui us parlaré del primer volum de la col·lecció, The Commitments.

 La novel·la de Roddy Doyle relata la fundació i l’evolució d’un grup de soul que es forma a la dècada dels noranta a Dublín. Tot comença quan Jimmy Rabitte respon a les demandes d’ajuda per part de dos amics seus que volen formar un grup de música sense tenir massa idea del funcionament de la indústria musical. En Jimmy decideix que el que necessita el grup és soul. I bé, com pot encaixar bé el soul a Irlanda, on l’estereotip que ens ve al cap són gaites, flautes i violins? La resposta resulta ben fàcil seguint els arguments d’en Jimmy: el soul és un gènere musical que pertany a la comunitat negra d’Estats Units, és una forma artística de reivindicació d’una classe social i racial oprimida. I Irlanda guarda en certa forma algunes similituds; si bé no és el mateix tipus de discriminació racial que a Estats Units (tot i que moltes coses es podrien dir pel que fa a temes de religió), els irlandesos són una nació oprimida i conquerida, com diu Jimmy, els irlandesos són els negres de Gran Bretanya. Per això mateix el soul s’acaba convertint en un leitmotiv perfecte per al Dublín de classe treballadora.

L’estil de Doyle és força particular. Tot i ser una novel·la on hi predomina el diàleg i la descripció és mínima, Doyle aconsegueix encarnar l’ànima del soul a través de les interaccions dels seus personatges, sense necessitat d’eloqüents descripcions dels ritmes. Podríem dir que la novel·la “canta i toca” per sí mateixa. L’autor aconsegueix de la mateixa manera fer parlar a un Dublín de classe treballadora: el llenguatge, lluny d’estàndards,  reflecteix perfectament el parlar irlandès i esdevé com un acte de reivindicació contra la llengua escrita anglesa (d’Anglaterra). Per aquesta raó resulta difícil seguir el fil de segons quines situacions i molt més ho és intentar fer-ne una traducció fidel.

The Commitments a ritme de James Brown

Tot i que l’evolució dels personatges resta força plana, recomano la novel·la de Roddy Doyle per la simple raó que aconsegueix posar-nos els ritmes de James Brown al cap sense necessitat de música. Qui diria que entre leprechauns i gaites podria haver-hi un lloc per a una mica de soul.

The Commitments (Vintage)

(sense traducció)

Viatjant en el temps amb Diana Wynne Jones

A Tale of Time City, Diana Wynne Jones

A vegades quan penso en Diana Wynne Jones (1934-2011) tinc la impressió de que les estrelles es van alinear d’alguna manera especial el dia del seu naixement. Víctima d’una bufetada de la llegendària Beatrix Potter durant la infància, alumna de CS Lewis i de Tolkien a Oxford i una clara inspiració per a la mega-exitosa JK Rowling,  sembla que el destí de Wynne Jones la va escollir per deixar la seva empremta a la literatura infantil i juvenil. L’escriptora britànica és l’autora d’una obra àmplia i brillant que va anar cultivant una colla de seguidors fidels al llarg de les dècades fins a finals dels anys 90, quan amb el fenomen de Harry Potter la literatura juvenil va explotar. Havent escrit sobre escoles de bruixots, monstres fantàstics i nens precoços anys abans, el sector editorial la va redescobrir junt amb molts lectors per als quals havia passat desapercebuda. Haig d’admetre que jo mateixa no la vaig descobrir fins que Hayao Miyazaki en va adaptar El castell ambulant. Amb el segell d’aprovació de Ghibli, només quedava decidir amb quin llibre de la seva extensa bibliografia m’iniciaria a la seva lectura, sent com sóc una fan irredempta de Doctor Who, la resposta era simple: A Tale of Time City, una historia de viatges en el temps.

L’any 1939 la Vivian Smith es troba entre els nens evacuats de Londres durant els bombardejos alemanys. Com els protagonistes de Les Cròniques de Nàrnia, la Vivian ha d’anar a viure al camp amb una familiar llunyana, però la seva arribada és interceptada per dos nens d’aparença estranya que se l’emporten a la Ciutat del Temps. La Ciutat del Temps està construïda en un tros de l’espai-temps que existeix fora de la història. Els seus ciutadans en vigilen l’evolució i s’asseguren de que les diferents eres no es tornin crítiques, en altres paraules, que no hi succeeixin fets que afectin les eres estables. El segle XX és una era crítica i portar a algun dels seus habitants a la Ciutat del Temps és un crim, però en Jonathan i en Sam estan convençuts de que la Vivian és la responsable de les alteracions a la història que posen en perill la ciutat, malauradament s’han equivocat de persona. La Vivian haurà de fingir que és la cosina dels dos nens mentre viatja a través del temps per capturar el culpable alhora que intenta tornar al seu lloc a la història amb la seva mare. Aventures, malentesos plens d’humor i girs imprevisibles se succeiran l’un darrera l’altre

A Tale of Time City és tota una muntanya russa per als nens, el paisatge meravellós de la Ciutat del Temps amb els seus invents dignes del Doraemon, les aventures plenes de perills i uns personatges protagonistes que, per variar, es comporten com nens de veritat. La Vivian passa de la perplexitat a la rabieta en qüestió de segons, però també és sensible i divertida. En Jonathan és un manaire arrogant que aprèn una lliçó d’humilitat, mentre que en Sam és el típic germà petit que els vol seguir a tot arreu. L’androide Elio i les seves crisis nervioses i en Sempitern Walker, un president de la ciutat que aprofita qualsevol ocasió per introduir una mica de lleugeresa i humor a les seves avorrides obligacions s’afegeixen a aquest elenc de personatges que farà les delícies del més joves de la casa. Però A Tale of Time City és molt més que una lectura entretinguda. A Tale of Time City és tot un repte.

Estem acostumats a una literatura juvenil que dóna el menjar mastegat als seus lectors: històries repetitives, personatges simples i arguments que serveix per poc més que per satisfer fantasies adolescents. Diana Wynne Jones llança tots aquests tòpics per la finestra i ens ofereix una aventura enginyosa i de vegades fosca que parla amb els lectors de tu a tu. A Tale of Time City es troba a la cruïlla entre la fantasia exuberant de Nàrnia i l’interès per la divulgació científica de Una arruga en el tiempo (A Wrinkle in Time), un clàssic infantil de la ciència-ficció que s’atreveix a col·locar la Teoria de la Relativitat com a rerefons de les aventures dels seus protagonistes. Uns antecedents notables als que Wynne Jones afegeix un argument intricat, deliciosos pastissets de mantega que et fan la boca aigua i una colla de personatges inoblidables per als més petits. Què més es pot demanar?

P.S. Per quan l’edició en català dels llibres de Wynne Jones?

A Tale of Time City, Harper Collins

4 llibres perduts en el temps

Fa uns dies em vaig adonar de que havia perdut el meu exemplar del recull de poemes Ariel de Sylvia Plath. Encara no me’n sé avenir perquè no és el tipus de llibre que carreteges amunt i avall per llegir-lo a les hores mortes, per tant hauria de ser a l’estanteria allà on el vaig deixar. L’única explicació plausible és que el llibre ha estat xuclat pel forat negre que també s’endú els mitjons desaparellats. Sylvia Plath descansarà per sempre en un univers alternatiu de mitjons solitaris. Aquesta idea em va fer pensar en altres llibres perduts, però que a diferència d’Ariel, no comptaven amb un back-up de milers i milers de còpies. Parlo és clar dels grans llibres perduts al llarg de la història que, si els meus càlculs són correctes, estaran en mans d’un alienígena lletraferit de la galàxia Alpha Centauri.

Love’s Labour’s Won, William Shakespeare

Treball d’amor perdut és una comèdia primerenca de Shakespeare que segueix les aventures i desventures del rei de Navarra i els seus cavallers que renuncien a les dones per dedicar-se exclusivament als estudis durant tres anys. Com és lògic, l’arribada de la princesa de França i les seves dames de companyia posarà en perill la resistència dels protagonistes. Malgrat tot, el final del que es podria anomenar una comèdia romàntica de finals del segle XVI és d’allò més inesperat [spoiler alert] i és que el destí dels protagonistes queda penjat d’un fil a conseqüència de la mort del pare de la princesa, el rei de França. Aquest final tan abrupte ha fet pensar a molts escolars que Shakespeare no només va ser un innovador en l’àrea del llenguatge sinó que també es va avançar al gust de Hollywood per les seqüeles.

Haig d'admetre (contra tots els meus instints) la meva parcialitat per l'adaptació de Branagh de "Treball d'amor perdut". Anomalia que s'explica fàcilment per la meva addicció als musicals clàssics.

Els estudiosos especulen que Shakespeare hauria escrit Treball d’amor guanyat l’any 1603 com a seqüela de Treball d’amor perdut, obra on els casaments dels protagonistes que acostumen a tancar les comèdies del bard són deferits durant un any. Els que defensen l’existència de l’obra argumenten que s’han trobat referències escrites sobre la seva representació, mentre que els detractors consideren que Love’s Labour’s Won podria haver estat el títol alternatiu d’alguna de les seves obres més conegudes com La feréstega domada o Tot va bé si acaba bé. En l’opinió d’aquesta humil bloguera, l’explicació més plausible és l’oferta pel Doctor Who al capítol titulat “The Shakespeare Code” on s’explica que les responsables d’aquesta gran pèrdua són unes bruixes alienígenes que planejaven utilitzar el poder de les paraules del bard per alliberar la resta de la seva espècie dels seu empresonament etern. No cal dir que en vista de la supervivència de l’espècie humana, les bruixes van fracassar en el seu intent, però no abans d’emportar-se la comèdia de Shakespeare a la seva presó interdimensional.

Doctor Who també estableix que Martha Jones (a la imatge amb Shakespeare) és la "Dark Lady" dels sonets. Teories més estranyes s'han sentit sobre el bard.

Isle of Cross, Herman Melville

Dins la categoria “s’haurien beneficiat d’un bon assistent” trobem a Herman Mellville que, a diferència de Joyce o Kafka no va tenir a ningú que salvés la seva obra del foc. És probable que ja haguem comentat en el passat que Moby Dick, l’obra mestra de Melville, va rebre unes crítiques brutals quan es va publicar. Els crítics de l’època van qualificar Melville d’estar boig per haver escrit una novel·la sense sentit dedicada a inflar el seu voluminós ego. Com ja sabreu, al llarg del segle XX l’obra de Melville va ser l’objecte d’una profunda revaluació que va col·locar a Melville entre els escriptors més apreciats de la literatura dels Estats Units. Per desgràcia aquesta nova apreciació de la seva producció va agafar a Melville mort i enterrat anys després de convertir-se en persona non-grata entre les editorials americanes. Les crítiques de Moby Dick i els seus resultats comercials van ser tan negatius que els editors del moment van tractar Melville com si tingués la pesta. Amb la seva reputació arruïnada, Herman Melville va cremar la seva novel·la següent Isle of Cross i va treballar la resta de la seva vida com a inspector de duanes.

Hi ha un lloc especial a l'infern per als crítics de "Moby Dick". És el desè cercle de l'infern, dedicat exclusivament als reality shows, així aprendran què són de veritat la vanitat i la bogeria.

Memòries, Lord Byron

Dèiem que Joyce i Kafka van tenir la sort de comptar amb amants i amics disposats a rescatar la seva obra del foc, Lord Byron no va ser tan afortunat. Segons el crític William Gifford, les memòries del poeta romàntic “eren només dignes d’un bordell i haurien condemnat a Byron a la infàmia eterna”. Qui ens va privar doncs d’una lectura potencialment apassionant? El seu editor i marmessor John Murray. Val a dir que la vida privada de Byron havia estat des de feia temps al centre de l’escrutini públic, començant pel seu desgraciat matrimoni amb Lady Byron i els rumors que aquesta va difondre després del seu divorci. Entre altres coses, Lady Byron assegurava que el seu ex-marit havia mantingut una relació incestuosa amb la seva mig-germana Augusta Leigh. Sigui com sigui, Murray va considerar que Lord Byron es mostrava massa sincer a les seves memòries i, contra els desitjos del seu amic, va destinar el manuscrit a la foguera.

Sembla mentida com ha canviat el sector editorial, avui en dia les memòries de Byron no només s'haurien publicat, sinó que haurien gaudit d'adaptació cinematogràfica, mini-sèrie, col·leccionable i d'una sèrie d'animació

Double Take, Sylvia Plath

Entre els anys 1962 i 63 Sylvia Plath va començar a treballar en la segona novel·la amb el títol provisional de Double Take o potser Double Exposure. Segons el seu marit Ted Hughes, Plath va arribar a escriure’n 130 pàgines que van desaparèixer misteriosament al voltant de l’any 1970. No s’ha conservat cap document original, però segons la crítica Judith Kohl -que en va veure un resum- es tractava d’una novel·la autobiogràfica com la seva obra anterior The Bell Jar, protagonitzada per una dona, el seu marit i l’amant d’aquest. Coneixent a l’autora, podem assumir que no es tractava d’una novel·la d’humor.

Sóc físicament incapaç de fer broma sobre la Sylvia Plath

Els límits de la ciència-ficció

No em deixis mai, Kasuo Ishiguro

Hailsham és un internat peculiar. No hi treballen professors, sinó tutors i tutores, professionals que no semblen estar allà per ocupar-se de l’educació dels centenars d’infants que viuen permanentment aïllats en un paratge amb accés nul al món exterior. La seva educació sembla centrar-se bàsicament en matar el temps impartint “lliçons” d’art, fent revisions mèdiques constants i col·leccionant quincalla, ja sigui d’altres alumnes o d’un “mercat” que de tant en tant arriba a l’escola amb objectes de segona mà.

Imatge de l'adaptació cinematogràfica

Certament, Hailsham no és una escola corrent. Aviat ens adonem que els estudiants que assisteixen a aquesta escola són en realitat clons creats per a la donació d’òrgans i que el seu període a Hailsham és tan sols un impàs i una manera de matar el temps fins que siguin prou madurs per començar les operacions. D’altra banda, també suposa una preparació per allò que els espera després de l’escola: el mètode consisteix a rebel·lar poc a poc l’objectiu per al qual han estat creats i acceptar aquest destí.

Dit això, podríem estar d’acord en què la novel·la de Ishiguro es situa en un marc de ciència-ficció, donat que la situa en un context britànic alternatiu. El problema és que no hi ha cap èmfasi en la ciència, ja que l’autor no descriu en cap moment el procediment mèdic i científic dels clons donants d’òrgans. La història descriu la relació i el triangle amorós entre tres personatges: la Kathy (veu narradora), en Tommy i la Ruth. Bé, si aquesta novel·la de ciència-ficció no es centra en la ciència, haurà de tenir forçosament un rerefons polític, una realitat política paral·lela que es pot relacionar amb

Keira Knightley en el paper de Kathy

el context social contemporani. I potser estic massa influïda per la mass science-fiction, però al llarg de l’obra jo m’esperava una rebel·lació dels clons al més pur estil Battlestar Galactica o Star Wars. Il·lusa? M’esperava un primer qüestionament per part dels tres personatges i una rebel·lió final, o si més no, a petita escala. Però no. Per tant, em resulta difícil de catalogar aquesta novel·la en el gènere de la ciència-ficció. Kazuo Ishiguro evidentment es posiciona en contra de la clonació; en un context de clonació humana com aquest, qui no ho diria? Però l’objectiu de la novel·la no és en absolut obrir el debat. És precisament el que em pertorba de No em deixis mai, no té un objectiu concís i la trama és força decepcionant.

Per acabar, tot i la desil·lusió general que em va crear la novel·la, és una lectura que atrapa al lector/a. L’estil de Ishiguro és treballat i l’elecció dels mots molt precisa, cosa que resulta lògic que Isighuro sigui considerat un dels grans novel·listes contemporanis.

No em deixis mai (Labutxaca)

Nunca me abandones (Anagrama)

Never Let Me Go (Faber and Faber)

Matilda Wormwood: llibres, llibres… llibres… i l’escola

Em trobo asseguda al costat de l’heroïna infantil per excel·lència: Matilda de la novel·la de Roald Dahl. El mur on ens hem assegut per menjar gelat no és gaire alt, però les cametes de la nena es balancegen endavant i endarrere com a resultat de no poder posar els peus a terra. Matilda no entén ben bé perquè li vull fer tantes preguntes, però les respon amb entusiasme.

El principal tret del meu caràcter?

M’agrada el detall i fer les coses bé.

La qualitat que prefereixo en una dona?

M’agradaria que totes les dones fossin com Miss Honey: intel·ligents i simpàtiques.

Allò que més estimo en els amics?

Que tinguin esperit de servei. La Lavender em va ajudar moltíssim quan vaig arribar a l’escola.

El meu principal defecte?

A vegades no puc controlar els meus poders telequinètics, sobretot quan m’enfado. No suporto que els més forts s’aprofitin dels més febles, un sentiment de ràbia m’envaeix i a vegades reacciono massa instintivament.

La meva ocupació preferida?

Llegir! És que hi ha tants llibres escrits i la vida és tan curta que no s’ha de perdre el temps.

Quina fóra la meva pitjor desgràcia?

Que la senyora Trunchbull tornés a ser directora de l’escola.

Què voldria ser?

(riu) Bibliotecària! Ha de ser la millor professió del món!

On desitjaria viure?

En una caseta còmoda i petita enmig del bosc, amb una sala reservada per llegir llibres.

Quina flor prefereixo?

Qualsevol que sigui de color groc. L’Amanda va regalar flors grogues a la senyoreta Honey i li van agradar molt. Jo també crec que són precioses.

Els meus autors preferits en prosa?

Crec que he de dir Charles Dickens, el primer llibre “per a grans” que vaig llegir és Grans Esperances.

Les meves heroïnes de ficció preferides?

La senyora Phelps em va fer moltes recomanacions de llibres de la biblioteca, i les meves heroïnes preferides són, sens dubte, Elisabeth Bennet i Jane Eyre. Si no puc ser bibliotecària, seré professora com la Jane. Ah! I també em va agradar força la Tess, de Tess d’Uberville

Els meus herois de la vida real?

La senyoreta Honey, evidentment. I la Lavender és una molt bona amiga… I també aprecio en Bruce Bogtrotter, perquè finalment va aconseguir acabar-se tot el pastís de la directora Trunchbull.

Què detesto més que res?

Que els meus pares es passin el dia mirant la televisió. Podrien llegir una mica, segur que ho trobarien divertit!

Quins dons naturals voldria tenir?

(Fa un petit somriure mentre mossega el darrer tros de con) Bé, per ara sé moure objectes, però ho faig de manera bastant incontrolada. El que m’agradaria de veritat és millorar i moure els objectes com jo vulgui.

Marxo amb una llagrimeta tímida que rellisca galta avall. Quins records d’infància amb el personatge més entranyable de la literatura infantil!