Els límits de la ciència-ficció

No em deixis mai, Kasuo Ishiguro

Hailsham és un internat peculiar. No hi treballen professors, sinó tutors i tutores, professionals que no semblen estar allà per ocupar-se de l’educació dels centenars d’infants que viuen permanentment aïllats en un paratge amb accés nul al món exterior. La seva educació sembla centrar-se bàsicament en matar el temps impartint “lliçons” d’art, fent revisions mèdiques constants i col·leccionant quincalla, ja sigui d’altres alumnes o d’un “mercat” que de tant en tant arriba a l’escola amb objectes de segona mà.

Imatge de l'adaptació cinematogràfica

Certament, Hailsham no és una escola corrent. Aviat ens adonem que els estudiants que assisteixen a aquesta escola són en realitat clons creats per a la donació d’òrgans i que el seu període a Hailsham és tan sols un impàs i una manera de matar el temps fins que siguin prou madurs per començar les operacions. D’altra banda, també suposa una preparació per allò que els espera després de l’escola: el mètode consisteix a rebel·lar poc a poc l’objectiu per al qual han estat creats i acceptar aquest destí.

Dit això, podríem estar d’acord en què la novel·la de Ishiguro es situa en un marc de ciència-ficció, donat que la situa en un context britànic alternatiu. El problema és que no hi ha cap èmfasi en la ciència, ja que l’autor no descriu en cap moment el procediment mèdic i científic dels clons donants d’òrgans. La història descriu la relació i el triangle amorós entre tres personatges: la Kathy (veu narradora), en Tommy i la Ruth. Bé, si aquesta novel·la de ciència-ficció no es centra en la ciència, haurà de tenir forçosament un rerefons polític, una realitat política paral·lela que es pot relacionar amb

Keira Knightley en el paper de Kathy

el context social contemporani. I potser estic massa influïda per la mass science-fiction, però al llarg de l’obra jo m’esperava una rebel·lació dels clons al més pur estil Battlestar Galactica o Star Wars. Il·lusa? M’esperava un primer qüestionament per part dels tres personatges i una rebel·lió final, o si més no, a petita escala. Però no. Per tant, em resulta difícil de catalogar aquesta novel·la en el gènere de la ciència-ficció. Kazuo Ishiguro evidentment es posiciona en contra de la clonació; en un context de clonació humana com aquest, qui no ho diria? Però l’objectiu de la novel·la no és en absolut obrir el debat. És precisament el que em pertorba de No em deixis mai, no té un objectiu concís i la trama és força decepcionant.

Per acabar, tot i la desil·lusió general que em va crear la novel·la, és una lectura que atrapa al lector/a. L’estil de Ishiguro és treballat i l’elecció dels mots molt precisa, cosa que resulta lògic que Isighuro sigui considerat un dels grans novel·listes contemporanis.

No em deixis mai (Labutxaca)

Nunca me abandones (Anagrama)

Never Let Me Go (Faber and Faber)

Advertisements

4 thoughts on “Els límits de la ciència-ficció

  1. Confesso que he conegut l’obra a través de la serva versió en cinema, que em va semblar molt correcta. Jo diria que Ishiguro efectivament va voler trobar un dels límits del gènere: situar la ficció al passat és una jugada hàbil, i jo diria que situa el temps de la narració més o menys als anys daurats de la literatura de gènere. I sincerament: que prescindeixi de les explicacions científiques em sembla perfecte: estic cansat de la onada cientifista. Allò que li retrauria és un element molt inversemblant, tal com tu cites: la falta de rebelió dels clonats.

  2. Haig de dir que jo com en Lluís he descobert l’obra a través del cinema. I veig que coincidim tots tres en l’anàlisi. Pel tema, a mi em va fer pensar en Blade Runner, tot i que aquesta està situada clarament al futur i en canvi Ishiguro crea una ucronia, em va agradar aquest joc amb el passat, tan poc habitual en el gènere.
    Però a Blade Runner els clons es revel·laven i aquí costa de treure aquesta resignació, aquest sacrifici.

  3. Reconec que encara no he vist la pel·lícula, no sé quin tipus d’adaptació serà. Em consola saber que no sóc l’única que va tenir aquestes impressions sobre l’obra. Gràcies pels vostres comentaris!

  4. Retroenllaç: El Test Bechdel | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s