4 llibres perduts en el temps

Fa uns dies em vaig adonar de que havia perdut el meu exemplar del recull de poemes Ariel de Sylvia Plath. Encara no me’n sé avenir perquè no és el tipus de llibre que carreteges amunt i avall per llegir-lo a les hores mortes, per tant hauria de ser a l’estanteria allà on el vaig deixar. L’única explicació plausible és que el llibre ha estat xuclat pel forat negre que també s’endú els mitjons desaparellats. Sylvia Plath descansarà per sempre en un univers alternatiu de mitjons solitaris. Aquesta idea em va fer pensar en altres llibres perduts, però que a diferència d’Ariel, no comptaven amb un back-up de milers i milers de còpies. Parlo és clar dels grans llibres perduts al llarg de la història que, si els meus càlculs són correctes, estaran en mans d’un alienígena lletraferit de la galàxia Alpha Centauri.

Love’s Labour’s Won, William Shakespeare

Treball d’amor perdut és una comèdia primerenca de Shakespeare que segueix les aventures i desventures del rei de Navarra i els seus cavallers que renuncien a les dones per dedicar-se exclusivament als estudis durant tres anys. Com és lògic, l’arribada de la princesa de França i les seves dames de companyia posarà en perill la resistència dels protagonistes. Malgrat tot, el final del que es podria anomenar una comèdia romàntica de finals del segle XVI és d’allò més inesperat [spoiler alert] i és que el destí dels protagonistes queda penjat d’un fil a conseqüència de la mort del pare de la princesa, el rei de França. Aquest final tan abrupte ha fet pensar a molts escolars que Shakespeare no només va ser un innovador en l’àrea del llenguatge sinó que també es va avançar al gust de Hollywood per les seqüeles.

Haig d'admetre (contra tots els meus instints) la meva parcialitat per l'adaptació de Branagh de "Treball d'amor perdut". Anomalia que s'explica fàcilment per la meva addicció als musicals clàssics.

Els estudiosos especulen que Shakespeare hauria escrit Treball d’amor guanyat l’any 1603 com a seqüela de Treball d’amor perdut, obra on els casaments dels protagonistes que acostumen a tancar les comèdies del bard són deferits durant un any. Els que defensen l’existència de l’obra argumenten que s’han trobat referències escrites sobre la seva representació, mentre que els detractors consideren que Love’s Labour’s Won podria haver estat el títol alternatiu d’alguna de les seves obres més conegudes com La feréstega domada o Tot va bé si acaba bé. En l’opinió d’aquesta humil bloguera, l’explicació més plausible és l’oferta pel Doctor Who al capítol titulat “The Shakespeare Code” on s’explica que les responsables d’aquesta gran pèrdua són unes bruixes alienígenes que planejaven utilitzar el poder de les paraules del bard per alliberar la resta de la seva espècie dels seu empresonament etern. No cal dir que en vista de la supervivència de l’espècie humana, les bruixes van fracassar en el seu intent, però no abans d’emportar-se la comèdia de Shakespeare a la seva presó interdimensional.

Doctor Who també estableix que Martha Jones (a la imatge amb Shakespeare) és la "Dark Lady" dels sonets. Teories més estranyes s'han sentit sobre el bard.

Isle of Cross, Herman Melville

Dins la categoria “s’haurien beneficiat d’un bon assistent” trobem a Herman Mellville que, a diferència de Joyce o Kafka no va tenir a ningú que salvés la seva obra del foc. És probable que ja haguem comentat en el passat que Moby Dick, l’obra mestra de Melville, va rebre unes crítiques brutals quan es va publicar. Els crítics de l’època van qualificar Melville d’estar boig per haver escrit una novel·la sense sentit dedicada a inflar el seu voluminós ego. Com ja sabreu, al llarg del segle XX l’obra de Melville va ser l’objecte d’una profunda revaluació que va col·locar a Melville entre els escriptors més apreciats de la literatura dels Estats Units. Per desgràcia aquesta nova apreciació de la seva producció va agafar a Melville mort i enterrat anys després de convertir-se en persona non-grata entre les editorials americanes. Les crítiques de Moby Dick i els seus resultats comercials van ser tan negatius que els editors del moment van tractar Melville com si tingués la pesta. Amb la seva reputació arruïnada, Herman Melville va cremar la seva novel·la següent Isle of Cross i va treballar la resta de la seva vida com a inspector de duanes.

Hi ha un lloc especial a l'infern per als crítics de "Moby Dick". És el desè cercle de l'infern, dedicat exclusivament als reality shows, així aprendran què són de veritat la vanitat i la bogeria.

Memòries, Lord Byron

Dèiem que Joyce i Kafka van tenir la sort de comptar amb amants i amics disposats a rescatar la seva obra del foc, Lord Byron no va ser tan afortunat. Segons el crític William Gifford, les memòries del poeta romàntic “eren només dignes d’un bordell i haurien condemnat a Byron a la infàmia eterna”. Qui ens va privar doncs d’una lectura potencialment apassionant? El seu editor i marmessor John Murray. Val a dir que la vida privada de Byron havia estat des de feia temps al centre de l’escrutini públic, començant pel seu desgraciat matrimoni amb Lady Byron i els rumors que aquesta va difondre després del seu divorci. Entre altres coses, Lady Byron assegurava que el seu ex-marit havia mantingut una relació incestuosa amb la seva mig-germana Augusta Leigh. Sigui com sigui, Murray va considerar que Lord Byron es mostrava massa sincer a les seves memòries i, contra els desitjos del seu amic, va destinar el manuscrit a la foguera.

Sembla mentida com ha canviat el sector editorial, avui en dia les memòries de Byron no només s'haurien publicat, sinó que haurien gaudit d'adaptació cinematogràfica, mini-sèrie, col·leccionable i d'una sèrie d'animació

Double Take, Sylvia Plath

Entre els anys 1962 i 63 Sylvia Plath va començar a treballar en la segona novel·la amb el títol provisional de Double Take o potser Double Exposure. Segons el seu marit Ted Hughes, Plath va arribar a escriure’n 130 pàgines que van desaparèixer misteriosament al voltant de l’any 1970. No s’ha conservat cap document original, però segons la crítica Judith Kohl -que en va veure un resum- es tractava d’una novel·la autobiogràfica com la seva obra anterior The Bell Jar, protagonitzada per una dona, el seu marit i l’amant d’aquest. Coneixent a l’autora, podem assumir que no es tractava d’una novel·la d’humor.

Sóc físicament incapaç de fer broma sobre la Sylvia Plath

Advertisements

5 thoughts on “4 llibres perduts en el temps

  1. L’adaptació de Branagh és magnífica. Però és que, quan poses “They can’t take that away from me” en alguna banda, què pot fallar?

  2. Tot i admirar Shakespeare, segueixo preferint Moby Dick, de manera que si per casualitat trobés el teu llibre perdut seguiries sense recuperar-lo, perquè me’l quedaria. A través del Google es pot accedir a la primera edició impresa de l’obra, i tot i ser en una pantalla, no deixes de sentir una emoció intensa davant aquella primera frase que resulta inoblidable.

    • Doncs tenim un conflicte perquè Herman Melville és un dels meus imprescindibles, me l’hauries d’arrencar de les mans!

  3. Retroenllaç: 5 llibres de mentida (que haurien de ser de veritat) | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s