Els bàrbars que no arriben

CoetzeeEsperant els bàrbars, J.M. Coetzee

Quan vaig tancar la novel·la Foe de J.M. Coetzee estava convençuda de que mai més tornaria a llegir un llibre seu. Anys després, em trobo escrivint una ressenya sobre Esperant els bàrbars (1980) mentre em pregunto què ha passat. I és que per molt que ens dolgui, hi ha forces ocultes que guien les nostres lectures.

Jo anomeno aquest fenomen “La ressaca de la cultura”, aquell sentiment de culpa que ens envaeix de tant en tant quan sentim que no llegim prou llibres seriosos, alta literatura, clàssics universals o com vulgueu anomenar-los. Així que anys després d’avorrir-me llegint Foe, em vaig trobar a la llibreria comprant un altre llibre del mateix autor, convençuda de que llegir-lo era el meu deute cívic i és que qui us digui que els lectors som éssers racionals, us enganya. En el meu cas, el sentiment de culpa es veu accentuat per la meva pertinença al que Harold Bloom anomena amb menyspreu “L’escola del ressentiment” i que jo batejaria més apropiadament com “L’escola de la redempció”, l’intent d’obrir el canon literari a literatures històricament excloses i de re-avaluar les raons per les que una obra determinada arriba a ser considerada un gran clàssic. Amb aquest bagatge, com em podia resistir al sud-africà J.M. Coetzee, testimoni de l’apartheid, crític amb l’herència del colonialisme i guanyador del Nobel de literatura? Efectivament, no podia.

Esperant els bàrbars té lloc a una petita ciutat fronterera de l’Imperi, on el Magistrat protagonista du una vida més o menys tranquil·la fins l’arribada del sinistre Coronel Joll, líder de les forces de l’imperi en un atac preventiu contra els bàrbars que habiten el desert més enllà de la frontera. El Magistrat serà testimoni directe de la brutalitat dels mètodes del Coronel, qüestionant per primer cop la legitimitat de l’Imperi. La confusió moral del Magistrat el portarà a obsessionar-se amb una jove bàrbara (indígena!) que ha perdut la vista a conseqüència de les tortures dels soldats. Aquesta relació el farà caure en desgràcia i el convertirà primer en sospitós de traïció i més endavant en víctima dels mètodes d’interrogació (tortura!) del Coronel Joll.

La novel·la al·legòrica de Coetzee se situa als límits més remots de l’Imperi sense nom, on la frontera entre el jo civilitzat dels ciutadans de l’Imperi i la de l’altre bàrbar es difumina. La identitat de les cultures euro-cèntriques és tan fràgil que necessita construir-se contra la imatge del bàrbar i reacciona amb violència desmesurada quan se sent amenaçada. És així com comencen les incursions al desert a la cerca de l’exèrcit bàrbar imaginari, destinades a fracassar perquè els bàrbars que s’imagina el Coronel Joll mai no han existit. Joll assassinarà, torturarà i exhaurirà els seus recursos perseguint l’ombra dels bàrbars, revelant així la paranoia que germina amb força al cor de l’Imperi. Com reflexiona el Magistrat, l’Imperi ha creat el temps històric, fora del cicle de les estacions, i la seva fe en l’existència d’un temps lineal, amb un principi i una fi, donarà lloc a una profecia que s’autorrealitza a la que els bàrbars seran l’eina escollida pel mateix Imperi per conduir a la seva destrucció.

La figura del Magistrat s’alça en marcat contrast amb la de Joll, el Magistrat és el rostre benigne de l’Imperi: coneix les diferents poblacions indígenes -Joll confon els pobles de pescadors amb les tribus nòmades-, renega de la violència i estudia les restes arqueològiques dels antics habitants de la zona. Malgrat tot, la mirada del Magistrat continua sent la mirada colonial que explora el cos de la seva amant indígena com si amagués un secret inescrutable, hi busca entrada, però sempre el troba buit i incomplet, incapaç de veure-hi més enllà de les seves diferències culturals.

És curiós com l’Imperi sense nom que descriu Coetzee podria ser qualsevol imperi a qualsevol època, sempre perseguit per les mateixes pors i arrelat en la mateixa ignorància de l’altre. Coetzee construeix un relat intel·ligent amb un llenguatge ric i evocador que, malgrat el pas dels anys, continua sent d’absoluta actualitat. És difícil no apreciar el talent de Coetzee, fins i tot quan como com a mi, et costa gaudir de la seva lectura. Però no em feu cas, tots tenim les nostres Nemesis.

PS: A aquesta entrevista Harold Bloom exclama referint-se als membres de “L’escola del ressentiment” Els bàrbars han pres l’acadèmia! Oh, la ironia! Hi ha molts tipus d’imperis, però la paranoia sempre n’és un tret distintiu, mireu a Bloom buscant bàrbars feministes, marxistes i post-estructuralistes pels racons.

Esperant els bàrbars, Proa

Esperando a los bárbaros, Debolsillo

Waiting for the Barbarians, Penguin

4 thoughts on “Els bàrbars que no arriben

  1. Per a mi, “Esperant els bàrbars” ha estat el primer Coetzee, i no em vaig avorrir gens (tot i que m’havien advertit que Coetzee era avorrit). Crec que la novel·la flueix i canvia, i sap fer conviure reflexions, acció, descripció amb molt d’equilibri. Li he trobat elements de molts gèneres, des de l’aventura a la novel·la política. I alhora, aquest Imperi abocat a la desaparició és qualsevol imperi, però també qualsevol estructura política que es vol definir contra alguna cosa o contra algú. M’ha fet pensar fins i tot en els nostres polítics nacionalistes, i en la forma com el poder tracta allò que no entén i que no pot assimilar.

    • Doncs tens raó Lluís, “Esperant els bàrbars” és tot això i més. Et fa pensar i la prosa de Coetzee té una mena de qualitat “líquida”, les frases, els paràgrafs flueixen amb naturalitat, sense estridències. A més, és una novel·la terriblement actual, que examina els mecanismes del poder, la construcció del jo i el poder de la consciència individual, però malgrat tot i apreciar les seves virtuts, “Esperant els bàrbars” mai es trobarà entre els meves novel·les favorites.

      És una apreciació purament personal, il·lògica i sense fonament, però la seva lectura no em va impactar, ni tans sols vaig gaudir massa de l’evident domini del llenguatge de Coetzee. En part per això parlo de Harold Bloom perquè per molts canons universals que elabori, al final tot es redueix al canon personal de cadascú. No t’ha passat mai que has llegit un llibre o vist una pel·lícula que agrada a tothom (crítics inclosos) i en canvi a tu no? Això és el que em passa amb Coetzee.

  2. És molt possible que jo tampoc no posi en Coetzee a la llista dels meus preferits. Això dels cànons és exactament una qüestió personal, i de fet jo ara mateix (si em sobrés el temps) em podria posar a imitar el Bloom. Estic d’acord amb ell que Shakespeare és una peça clau en la litertura universal, però no deixa de ser una opinió personal per més arguments que li posi. La cultura occidental s’obsessiona en fer llistes i “top tens”, però és força estúpid. De fet, estic força acostumat que les pel·lícules que més m’agraden no agradin a cap dels meus coneguts (salvant alguna excepció).

  3. Retroenllaç: El Test Bechdel | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s