Fem vacances!

Hola a tots,

La setmana que ve (del 25 al 31 de juliol) la Inés i jo ens prendrem un descans d’això del blogging amb l’objectiu d’afrontar un petit problema d’albinisme que hem patit durant els últims mesos d’estar tancades al cau llegint.

Tornarem la setmana següent amb forces renovades, més lectures i, si hi ha sort, una mica de color a la pell. Mentrestant, us deixem amb una pregunta: de quin llibre us agradaria que parléssim més endavant? Algun favorit que creieu que es beneficiaria del nostre bon judici o falta del mateix? Ataqueu els comentaris amb les vostres propostes!

Bones vacances!

Marta & Inés

 

Anuncis

El fracàs feminista de Sin City

Sin City, Frank Miller

Quan vaig anunciar al món que pretenia llegir-me Sin City –que vaig trobar fullejant i manotejant la secció de còmics de la biblioteca del barri- tothom em va mirar amb ulls com plats anunciant alarmes i sirenes, advertint-me que Sin City no era una novel·la gràfica apta per a feministes. Efectivament, després d’aguantar fins les darreres pàgines d’aquesta infàmia produïda per Frank Miller puc dir que Sin City és un gran fracàs feminista. I dic fracàs perquè a primera vista Miller ens presenta una sèrie de personatges que semblen adequar-se als cànons del “personatge femení fort”. Però no ens deixem enganyar: darrere aquesta mascarada de noies que saben utilitzar a la perfecció una pistola i defendre’s a sí mateixes s’amaga l’essència de la més pura dinàmica de subversió masculina.

He de dir que no podem acusar la novel·la gràfica de ser una experiència orgiàstica de violència contra les dones –no!- perquè la quantitat de dones que són agredides i/o assassinades a Sin City és igualable a la dels homes. Sens dubte, no és un lloc per anar de vacances, això ho tindré ben present. No són les xifres quantitatives les que m’interessen, sinó les qualitatives. Les dones de Sin City tenen bàsicament una professió: treballadores sexuals, a part d’alguna estudiant de dret perduda en aquesta infernal ciutat, i cambreres. Però el punt de mira està centrat en aquesta comunitat de prostitutes que uneixen forces per protegir-se entre elles. Armades amb pistoles i molt de coratge, s’intenten defendre de tots aquells hostils que intenten exercir violència contra elles amb l’objectiu d’afirmar la seva supremacia masculina.

Tot i això, no puc dir que Sin City és una guerra per a la independència i autonomia que finalitza amb una victòria, no. Primerament, perquè el retrat que Miller ofereix d’aquests personatges femenins correspon a una mirada masculina que posiciona les dones en una situació de submissió. O em diran que les corbes magnífiques, els llavis carnosos i la roba interior conjuntada i magnífica no correspon a una fantasia masculina de la feminitat? En segon lloc, en aquesta comunitat de treballadores sexuals organitzada a través d’un model matriarcal –que, evidentment, recalcaré que no vol dir feminista – apareix el personatge principal, Marv, que les ajuda a defendre’s més efectivament; podríem dir, per tant, que actua com una figura de messies i de líder. Si és el personatge (principal) maculí qui ha de prendre el control d’aquesta comunitat de dones, on ha anat a parar l’autonomia sobre la qual es faroneja al principi del llibre?

Frank Miller pot presumir de haver fet una bona repassada de pintura a Batman i posar-lo al dia, però li calen unes quantes lliçons sobre com aconseguir una bona caracterització d’un personatge femení. Segurament, no m’hagués molestat si hagués creat deliberadament una princeseta, però l’intent catastròfic de fer-nos creure que la seva comuna de prostitutes són dones fortes i independents posa la pell de gallina a qualsevol persona amb un mínim de consciència feminista.

En defensa dels Cavallers de la mort

Aprofitant que la ficció històrica Harry Potter i les relíquies de la mort II s’ha estrenat a cines de tot el món m’agradaria reflexionar una mica sobre l’univers que habita l’heroi britànic i, especialment, sobre la figura quasi mítica de Lord Voldemort.

Els Cavallers de la mort són els seguidors de Lord Voldemort, un sociòpata genocida que amb el seu discurs obertament racista i violent va aconseguir amassar un bon nombre d’adeptes  i que va acabar liderant dues revolucions fracassades que van posar en escac l’status quo del món màgic. Seria molt fàcil adoptar la postura de JK Rowling -la gran eminència en les figures de Potter i Voldemort- i descartar el moviment dels Cavallers de la mort com una colla d’assassins dements a les ordres d’un fals profeta, però fins i tot l’analista més accidental comprendria que un moviment de tals proporcions sorgeix d’una profunda insatisfacció al cor de la societat màgica, que les explicacions de Rowling ni tan sols contemplen.

El punt àlgid del moviment es produeix entre la dècada dels 70 i principis dels 80, quan la mort del seu líder messiànic Lord Voldemort provoca una desbandada en massa a les files dels Cavallers. No és cap coincidència que el sorgiment d’aquest alçament tingui lloc quan a la societat humana els moviments contraculturals han aconseguit fer tremolar el món. Mentre creixia al món humà durant els anys 60, el jove Tom Riddle va ser testimoni de com els humans -éssers als que més tard consideraria inferiors- s’aixecaven contra la opressió i lluitaven pels seus drets individuals. És evident que Voldemort no va assimilar els valors de pluralitat i de tolerància que defensaven els moviments contraculturals, però és probable que sense la seva experiència al món humà, Voldemort mai no hagués considerat la possibilitat d’aixecar-se contra el món màgic. Tampoc hem d’oblidar, però, que Voldemort era un estrany a ambdós dos mons, trobant-se per tant, en una situació d’excepció per identificar les línies de tensió que recorrien la suposadament pacífica societat dels mags.

Quan Riddle arriba a Hogwarts amb onze anys descobreix una societat segregada de facto, on les relacions amb el món humà es limiten a les indispensables i on els alumnes de diferents classes socials són separats per la seva ideologia. Un cop és escollit per Slytherin, Voldemort -com la resta d’alumnes escollits per les altres cases- entra en una comunitat independent dins l’escola, on el contacte amb els alumnes de les altres cases és limitat i on tots els aspectes de la vida -des de els resultats acadèmics i esportius, passant per la capacitat de convivència-són avaluats per passar a formar part d’una competició aferrissada entre les diferents cases. És aquí on Voldemort entra per primer cop en contacte amb la idea de la inferioritat dels Muggles que a la ment de Tom Riddle encaixa perfectament amb la seva experiència d’abandonament i abusos. És difícil no preguntar-se que hauria passat si la institució de Hogwarts hagués seguit l’esperit dels temps, abandonant la tradició antiquada i classista del barret per tal de proporcionar al Tom un destí capaç de satisfer les seves necessitats emocionals; s’hauria convertit així en el sociòpata que descriu Rowling?

Sigui com sigui, Voldemort va trobar en la societat màgica la víctima perfecta per a les seves ambicions de poder. La societat màgica del moment -i que es va perpetuar després de la mort de Voldemort- es regia per un seguit de lleis arbitràries heretades d’un passat mític, amb un govern ineficaç, mancat dels trets democràtics que s’havien anat desenvolupant al món dels humans al llarg del segle XX. El Ministeri de la Màgia era i és una institució pensada per i per als privilegiats que en cap cas considera la possibilitat d’obrir-se a noves idees. En aquest context, Voldemort només havia de canviar una burocràcia de trets autoritaris per un govern despòtic liderat per ell mateix. També és en aquesta època que les idees muggleofòbes de Voldemort s’acaben de desenvolupar, però descriure’l com un simple xenòfob seria poc acurat. El que més tem Voldemort com a líder dels Cavallers de la mort és que els seus seguidors es contaminin de les idees progressistes i democràtiques dels humans i dels “sang de fang” -els únics alumnes que les han experimentat, al menys fins que són escolaritzats al món màgic als onze anys-. L’experiència humana de Voldemort ha fet que compregui millor que qualsevol altre mag el poder de les idees i, per tant, un dels seus objectius principals és mantenir la situació d’aïllament i d’opressió que viuen al món màgic.

S’han discutit molt les mancances educatives del món màgic, on l’estudi de la màgia té preeminència per sobre de matèries bàsiques com les llengües, les matemàtiques i les ciències en general, però també de matèries que intervenen en la formació ètica de l’alumne: ciències socials, filosofia i, fins i tot, la religió. El resultat és una societat poc educada i fàcilment manipulable amb poc respecte per la dignitat humana. Si no, com s’explica que mai cap mag -ni tan sols un- considerés la possibilitat d’intervenir als terribles conflictes que han assolat la humanitat o posar fi a la fam que pateixen ciutadans de tot el món, quan ho haurien pogut resoldre amb insultant facilitat? Com s’explica si no la utilització habitual dels demèntors com a eina de tortura a les presons o les tortures a les que sotmet Dolores Umbridge a un menor d’edat dins del recinte escolar amb l’aquiescència del Ministeri de la Màgia?

Des del punt de vista d’aquesta humil analista, el món màgic era una societat malalta molt abans de l’arribada de Lord Voldemort. La seva capacitat única per detectar i canalitzar l’onada d’insatisfacció que recorria el món màgic el va alçar a la seva posició de poder, però només era qüestió de temps fins que algun polític espabilat se n’aprofités per als seus propis objectius. El món de la màgia continua requerint la democratització de les seves institucions, així com una nova classe política d’idees progressistes. Per desgràcia, la mort definitiva de Voldemort també va significar la mort de l’únic moviment organitzat anti-sistema que han conegut els mags. La victòria del Harry Potter va posar fi a un genocidi, però també va servir per revalidar l’status quo de la societat màgica. No puc evitar preguntar-me com seria la societat màgica si Harry Potter hagués estat un líder d’idees, capaç d’aprofitar la seva fama per portar la llibertat i la igualtat als seus conciutadans.

No ho sabrem mai, només podem afirmar que aquells que busquen reduir el conflicte de les guerres de la màgia a una simple batalla entre les forces del bé i del mal fan un pobre favor als mags oprimits de tot el món. No oblidem que els Cavallers de la mort eren només un síntoma, no pas la malaltia.

L’elegància del deliri intel·lectual

L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery

Inaugurem una nova secció al nostre bloc que anomenarem L’excepció. Es tracta d’una petit calaix de sastre on ens permetrem la llibertat de fer ressenyes sobre lectures que no vinguin del món anglòfon. Perquè, tot i la nostra passió aferrada i més que reconeguda per la literatura escrita en anglès, sabem que la bona (o dolenta) literatura no té fronteres ni barreres lingüístiques.

Per començar amb aquesta secció, he triat un best-seller podríem dir mundial d’una obra francesa de l’autora Muriel Barbery. Aquesta novel·la va donar la volta al món l’any 2007 i des de llavors no només s’ha traduït a trenta-quatre llengües, sinó que també se n’ha fet una adaptació cinematogràfica. Com molts best-sellers, l’obra de Barbery em crea un cert escepticisme, però he de reconèixer que en el fons, L’elegància de l’eriçó em provoca un petit somriure beneit quan en recordo la lectura.

La novel·la té una estructura atractiva que enganxa de seguida: es centra en la vida de dos personatges que viuen en el mateix edifici d’apartaments. Què és el que separa aquests dos personatges? Una barrera de classe social i d’edat que es trenca fàcilment –jo diria fins i tot massa fàcilment, cosa que duu a l’autora a caure en un estereotip massa usat. Es tracta de Renée una conserge de cinquanta i pocs que s’ocupa de les tasques de neteja i administració d’un edifici parisenc on viu la família de Paloma, una nena de dotze anys extremadament intel·ligent que té la intenció de suïcidar-se el dia que faci anys.

L’elegància de l’eriçó és una lectura que satisfà al públic general, ja que és una obra accessible a tothom amb un toc intel·lectual propi de jugador de Trivial. Què vull dir amb això? El lector/a es sent satisfet en acabar el llibre ja que l’autora ens afalaga amb unes quantes referències literàries fàcils de captar i amb quatre idees filosòfiques que ens remunten als nostres anys de Batxillerat (o COU, depèn de la generació) quan fèiem una assignatura de filosofia i ètica. Tot això revestit amb un personatge que representa una conserge que amaga un intel·lecte i un saber brillant, però que pensa que la vida li serà més fàcil si compleix el rol de la conserge maruja que no pas el d’una dona de classe obrera extremadament culta. Darrere la seva bata de boatiné i l’escombra, Renée amaga un carnet de la biblioteca universitària propera a casa seva i una passió per Tolstoi i Proust. I tot i que reconec que jo també em vaig deixar endur per aquest deliri intel·lectual de primer grau, no s’ha d’oblidar que és un recurs força fàcil de fer pensar el lector que tot i triar els llibres pel nombre de còpies venudes, encara hi ha una salvació per semblar més intel·ligent.

En definitiva, he triat escriure una ressenya per la barreja de sentiments que em va deixar l’obra de Muriel Barbery un cop la vaig acabar de llegir. He de dir que des de llavors he anat recomanant aquesta lectura a tort i a dret, però no ens enganyem, quan la gent del teu entorn et veu que la teva manera de fer passar les hores és envoltar-se de llibres, no poden evitar fer la fatal pregunta de em recomanes un llibre, siusplau. Doncs bé, com que aquesta situació sempre m’incomoda (ja m’enteneu), L’elegància de l’eriçó em sembla una bona recomanació per sortir del pas. I funciona!

L’elegància de l’eriçó (Labutxaca)

La elegancia del erizo (Seix Barral)

L’élégance du hérisson (Gallimard)

El temps és un sicari

A Visit from the Goon Squad Jennifer Egan Dr Read GoodA Visit from the Goon Squad, Jennifer Egan

La Sasha treballa d’assistent d’un productor musical anomenat Benny Salazar, un músic fracassat que amb la seva banda The Flamming Dildos va viure l’escena punk del San Francisco dels anys 80, on el mentor del Benny, el Lou, va marcar per sempre el destí tràgic de la banda. El líder de la banda era l’Scotty, re-convertit en un conserge tocat de l’ala que, més endavant, recuperarà la seva carrera musical gràcies en part al Benny, l’Alex i la Lulu. L’Alex havia estat un amant de la Sasha i la Lulu és la filla de la Dolly, una relacions públiques que durant uns anys va ser la reina de la “gent guapa” de Nova York. Després de caure en desgràcia, la Dolly té una oportunitat de tornar a la primera divisió del negoci gràcies a una actriu en hores baixes i un dictador africà que necessita renovar la seva imatge. La caiguda en desgràcia de l’actriu té molt a veure amb el cunyat bipolar d’en Benny, un periodista especialitzat en famosos que quan es recupera ajudant la seva germana a rehabilitar la imatge d’un guitarrista d’una banda clàssica.

Aquesta és només una petita mosta de les intricades relacions que uneixen als personatges d’aquesta… novel·la? S’ha discutit molt què és exactament aquest llibre anomenat A Visit from the Goon Squad: una sèrie de contes amb personatges recurrents, una novel·la de perspectives múltiples i totes les variants que se’ls han acudit als crítics pel camí. Prescindint d’etiquetes A Visit from the Goon Squad és un llibre de ficció que compta amb tretze capítols, inspirat en Proust, The Sopranos i Pulp Fiction. Una obra polifònica, narrada des de múltiples perspectives, que s’atreveix fins i tot amb la segona persona -al capítol/ conte “Out of Body”; en la meva experiència, una de les poques ocasions en què l’ús de la segona persona no resulta forçat i dóna lloc a una narració dolorosament punyent-. On no hi ha un únic protagonista i els personatges marginals d’una història poden passar a protagonitzar la següent, formant un mosaic de relacions embullades que evoluciona com la imatge d’un calidoscopi. Que juga amb la forma i s’atreveix a incloure un conte que és en realitat una presentació en power point -el diari en diapositives de la filla adolescent de la Sasha- i una entrevista a una actriu famosa amb unes curioses notes al peu. Una obra que juga amb la sàtira i la farsa, però que té un cor que batega honest.

El més clàssics d’entre vosaltres estareu pensant Déu me’n guard! Un altre experiment postmodern sense substància!, però seguiu-me la veta i descobrireu que la metàfora del calidoscopi no és casual. La imatge canviant del calidoscopi ens ensenya diverses cares de la realitat i la desordena per crear una imatge nova. Jennifer Egan du a terme un procés similar al seu llibre, però abans de descartar-la recordem que el vidre tintat del calidoscopi dóna uniformitat a la imatge, de la mateixa manera que la recurrència de certs temes serveix de lligam per les històries dispars que componen el llibre. La memòria, el pas del temps, la pèrdua, són les obsessions que unifiquen A Visit from the Goon Squad i que, dins la seva discontinuïtat, es converteixen el fil que ens guia per aquest laberint.

El goon del títol no és altre que el temps, el perdonavides, el xulo, el matón que ens va desgastant de mica en mica. Tots els personatges en senten els estralls d’una manera o altra. El Benny veu cafè amb encenalls d’or en un intent de recuperar el desig sexual, un pobre substitut de la passió per la música que l’havia guiat en el passat. La Sasha col·lecciona petits objectes robats en una mena d’altar casolà i intenta posar ordre als seus records, les menuderies extretes del flux natural de les coses i traslladades fora del seu temps i el seu espai. La Rhea observa el cos moribund del seu ex-amant i es pregunta com s’ho va fer per descarrilar la seva vida per sempre. Tots els personatges experimenten el temps com un sicari que els va despullant a cops de puny de somnis i esperances obligant-los a transigir i a acomodar-se.

Però no tot està perdut, al curiosament commovedor capítol 12 titulat “Great Rock and Roll Pauses” -el famós capítol en Power Point que ha embogit als crítics- l’Alison, filla de la Sasha, descriu mitjançant diagrames de flux, diagrames de Venn i diferents tipus de gràfics l’obsessió del seu germà petit pels silencis de les cançons. Les pauses que et fan creure que la cançó ha acabat; però no és cert, la música continua. Com la de l’Scotty, que en un futur distòpic dominat pel marketing on els nadons són els principals consumidors de música, converteix el seu concert en un succés màgic i vibrant suspès en el temps. Una pausa prenyada de possibilitats en la tunda constant del temps.

El temps és un cabró, Edicions de 1984 (Trad. Carles Miró)

El tiempo es un canalla, Minúscula (Trad. Carles Andreu)

A Visit from the Goon Squad, Corsair

El Test Bechdel

No sé si coneixereu el Test Bechdel, una prova simple, però reveladora que s’utilitza per avaluar la presència femenina al cine i a la ficció televisiva. Per passar aquest test la pel·lícula o sèrie de televisió només ha de complir tres condiciones aparentment senzilles:

1. Hi apareixen dues dones (personatges amb nom i cognom)

2. que mantenen com a mínim una conversa

3. que no sigui sobre un home o els homes en general.

A primera vista, el  Test Bechdel pot semblar una ximpleria, però penseu en l’última pel·lícula que heu vist. I també en l’anterior. I en la vostra pel·lícula favorita. O l’últim blockbuster d’aquest estiu. Exacte.

"Dykes to Watch out for", còmic original d'on sorgeix la inspiració pel Test Bechdel

La bellesa del Test Bechdel rau en la seva simplicitat perquè ens permet comprovar que El lector Dr Read Gooda la majoria de produccions les dones només hi són representades en funció de com es relacionen amb els homes. Val a dir però, que el test en cap cas avalua la qualitat de l’obra en qüestió -les pel·lícules The Reader o Milk no passen el test, mentre que High School Musical 3 sí que ho fa- ni tampoc el possible missatge feminista de l’obra – El diablo viste de Prada, 26 vestidos i Sin City passen el test-, sinó d’obtenir una mica de perspectiva sobre com el cinema tracta els personatges femenins.

Hi ha multitud de raons per les que una pel·lícula pot no passar la prova, des de que està ambientada a una presó d’homes a que les converses de les protagonistes tracten sobre els problemes que tenen amb els seus fills o amb els seus pares. Però tot i la seva arbitrarietat, el test evidencia que hi ha un clar esbiaix a favor del punt de vista masculí al món del cinema. No oblidem que una pel·lícula no pertany només a un sol autor: productors, membres del departament de marketing i multitud de veus discordants influeixen en el resultat final que, de nou recordem, s’ha produït en una indústria encara eminentment masculina.

Tot el contrari del que succeeix a la literatura on, suposem, l’autor té el control absolut sobre la seva creació. Seria de bojos intentar aplicar el Test Bechdel a un context tan diferent, però els que ja hagueu llegit algun dels meus articles sabreu que sóc una mica espessa quan es tracta de distingir entre alta cultura i cultura popular. Així que em disposo a posar-lo a prova amb alguns dels llibres que he ressenyat en els últims mesos. Només un aclariment, mentre escric aquestes paraules no tinc ni la més lleugera idea de quin serà el resultat el resultat de l’experiment, ni cap a on em portarà: juguem al Test Bechdel!

Esperant els bàrbars, J.M. Coetzee. NO passa el test.

No supera la primera condició. Les poques dones que hi apareixen no tenen nom, sinó sobrenoms escollits pel narrador masculí qui, per cert, tampoc revela el seu nom real.

Els jocs de la fam, Suzanne Collins. Passa el test.

La família de la protagonista són tot dones que lluiten per sobreviure en una societat distòpica. No tenen temps per als homes!

Els club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Brock Clarke. NO passa.

Un altre narrador masculí, un altre llibre que no passa el test.

A Tale of Time City, Diana Wynne Jones. Passa el test.

Amb només una conversa entre dones supera el test.

Les aventures de Huckleberry Finn, Mark Twain. NO passa el test.

La conversa on el Huck està disfressat de dona no compta.

El ocupante, Sarah Waters. NO passa el test

La primera escriptora que no passa el test, probablement perquè escull un narrador masculí per a la seva última novel·la.

No em deixis mai, Kazuo Ishiguro. Passa el test.

A la seva novel·la de ciència-ficció distòpica Ishiguro escull una dona com a narradora i hi trobem diverses interaccions significatives amb el altres dones que no tenen a veure amb cap home. El primer home de la llista que passa el test.

Podria continuar, però crec que el resultat ha quedat bastant clar. La majoria d’autors no passen el test perquè en general els homes escullen altres homes per protagonitzar les seves històries. No em malinterpreteu, aquest esbiaix també existeix a les novel·les escrites per dones, però resulta lleugerament menys pronunciat. Pareu un moment a pensar-hi, quants llibres us venen al cap que hagin estat escrits per homes, però que tinguin protagonistes femenines? Per alguna raó, el primer exemple que em ve al cap és Pamela de Richardson, no precisament un exemple d’escriptura feminista. Mentre que a la situació contrària els exemples flueixen: Frankenstein, My Ántonia, Song of Solomon i fins i tot la saga de Harry Potter, entre molts d’altres.

Diria que la utilitat del Test Bechdel ha quedat demostrada, si més no, com a eina per conscienciar-nos de que la perspectiva femenina encara ocupa un lloc secundari a la ficció literària. Amb això no vull dir que tots els escriptors haurien de començar a escriure  novel·les protagonitzades per dones, però preguntar-se si les seves novel·les passen el test tampoc estaria de més.

Dit això, haig d’admetre que no estic convençuda de que el Test Bechdel es tradueixi bé a la narració literària, ja que qüestions com la perspectiva limitada o els narradors homodiegètics compliquen les coses. Potser valdria la pena repensar el tema, què en penseu vosaltres? Com adaptaríeu el Test Bechdel a la novel·la? La narració indirecta d’una conversa per part d’un personatge masculí compliria el punt 2? O potser afrontaríeu el test des d’una altra perspectiva? I ja que hi som, quines són les vostres novel·les preferides que passen el test? N’hi alguna escrita per un home?

Poder, autoritat i submissió

Look Back in Anger, John Osborne

Mentre llegia Look Back in Anger de John Osborne vaig trobar un article interessant al blog Feministe sobre rols sexuals de dominació i submissió. L’article qüestiona aquella afirmació tan perturbadora que dóna per suposat que les dones tenen preferència per adoptar un rol passiu al llit. Com que l’article ja és brillant per si sol no entraré en detall ni faré una ressenya al respecte, us convido a llegir-lo sense més preàmbuls.

És cert que Look Back in Anger no entra a discutir obertament sobre les dinàmiques sexuals que adopten els personatges -en realitat el sexe no es discuteix en l’obra- però l’article de Feministe em va ajudar a establir un pont entre les qüestions que debaten i les idees que apareixen en l’obra d’Osborne. El primer element que el va cridar l’atenció és les dinàmiques de poder que es creen entre els pesonatges. El primer acte es centra al voltant d’Alison i Jimmy, un matrimoni que viu amb Cliff, un amic de la parella. Es veu de seguida que no es tracta d’una llar “convencional”. Tot i que Jimmy exerceix el rol del patriarca en el grup, la relacio entre Cliff i Alison és força estreta, donant la sensació que en realitat la parella del grup són ells. Jimmy es defineix com el patriarca per la seva brutalitat i la violència psicològica que exerceix sobre els altres dos personatges. A un nivell més tècnic, Jimmy és el personatge que més parla i a qui se li otorga més espai de monòleg. Es evident, doncs, que com més capacitat de discurs, més autoritat i poder es té.

L’altre personatge femení de l’obra és Helena, que apareix al segon acte i és definida al principi com una figura matriarcal i imponent. De fet, fins i tot Jimmy es sent intimidat per la seva presència i sent la necessitat de reafirmar el seu poder. Això canvia al tercer acte, on sembla ser que Helena ha adoptat el rol submissiu que Alison ocupava al primer i segon acte. És aquí precisament on l’article de Feministe em va semblar pertinent: són ambdues dones un exemple de com les dones poden ser naturalment submissives? No sé fins a quin punt Osborne deliberadament otorga el “lloc del silenci” per a aquestes dues dones. Però tornaré més tard sobre aquesta qüestió.

Osborne dóna veu a un personatge que no agrada a ningú. Ell representa una classe social en canvi, la classe obrera de mitjans del segle XX que presentarà una evolució al llarg de la segona meitat de segle. A l’espectador de classe alta, aquella que sent la nostàlgia pels temps de la monarquia britànica no constitucional, no li agradarà Jimmy perquè… bé, perquè representa la classe obrera. Però Jimmy no és tampoc un heroi de les classes baixes, no representa l’ideal d’una classe en lluita per un canvi de valors. Per què? Perquè ell és un figura tirànica, que no mostra cap apreci ni cap al seu amic ni cap a Alison, que deixa la seva vida comfortable en una familia enriquida per l’activitat colonial de l’imperi britànic per anar-se’n a viure en un pis mediocre amb un marit que no sembla tenir cap estima per ella. Què pretén, doncs, Osborne amb la creacio d’un personatge d’aquestes característiques? Tot i no tenir una resposta clara, crec que he arribat a comprendre perquè la generació d’Osborne s’anomena “angry young men”. És un teatre que manca d’ideals, no pretén crear herois, sinó sacsejar les nostres entranyes. Jimmy és un personatge ple d’ira, però els altres que l’envolten no semblen tenir les mateixes sensacions. Podria arribar a qualificar Alison, Cliff i Helena d’estoics que no es rebel.len contra el seu tirà. Els personatges femenins semblen acceptar fàcilment el seu rol, que en dèiem més amunt, submissiu. I sobretot semblen perdonar fàcilment. Massa fàcilment pel meu gust.

Look Back In Anger (Faber and Faber)