El Test Bechdel

No sé si coneixereu el Test Bechdel, una prova simple, però reveladora que s’utilitza per avaluar la presència femenina al cine i a la ficció televisiva. Per passar aquest test la pel·lícula o sèrie de televisió només ha de complir tres condiciones aparentment senzilles:

1. Hi apareixen dues dones (personatges amb nom i cognom)

2. que mantenen com a mínim una conversa

3. que no sigui sobre un home o els homes en general.

A primera vista, el  Test Bechdel pot semblar una ximpleria, però penseu en l’última pel·lícula que heu vist. I també en l’anterior. I en la vostra pel·lícula favorita. O l’últim blockbuster d’aquest estiu. Exacte.

"Dykes to Watch out for", còmic original d'on sorgeix la inspiració pel Test Bechdel

La bellesa del Test Bechdel rau en la seva simplicitat perquè ens permet comprovar que El lector Dr Read Gooda la majoria de produccions les dones només hi són representades en funció de com es relacionen amb els homes. Val a dir però, que el test en cap cas avalua la qualitat de l’obra en qüestió -les pel·lícules The Reader o Milk no passen el test, mentre que High School Musical 3 sí que ho fa- ni tampoc el possible missatge feminista de l’obra – El diablo viste de Prada, 26 vestidos i Sin City passen el test-, sinó d’obtenir una mica de perspectiva sobre com el cinema tracta els personatges femenins.

Hi ha multitud de raons per les que una pel·lícula pot no passar la prova, des de que està ambientada a una presó d’homes a que les converses de les protagonistes tracten sobre els problemes que tenen amb els seus fills o amb els seus pares. Però tot i la seva arbitrarietat, el test evidencia que hi ha un clar esbiaix a favor del punt de vista masculí al món del cinema. No oblidem que una pel·lícula no pertany només a un sol autor: productors, membres del departament de marketing i multitud de veus discordants influeixen en el resultat final que, de nou recordem, s’ha produït en una indústria encara eminentment masculina.

Tot el contrari del que succeeix a la literatura on, suposem, l’autor té el control absolut sobre la seva creació. Seria de bojos intentar aplicar el Test Bechdel a un context tan diferent, però els que ja hagueu llegit algun dels meus articles sabreu que sóc una mica espessa quan es tracta de distingir entre alta cultura i cultura popular. Així que em disposo a posar-lo a prova amb alguns dels llibres que he ressenyat en els últims mesos. Només un aclariment, mentre escric aquestes paraules no tinc ni la més lleugera idea de quin serà el resultat el resultat de l’experiment, ni cap a on em portarà: juguem al Test Bechdel!

Esperant els bàrbars, J.M. Coetzee. NO passa el test.

No supera la primera condició. Les poques dones que hi apareixen no tenen nom, sinó sobrenoms escollits pel narrador masculí qui, per cert, tampoc revela el seu nom real.

Els jocs de la fam, Suzanne Collins. Passa el test.

La família de la protagonista són tot dones que lluiten per sobreviure en una societat distòpica. No tenen temps per als homes!

Els club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Brock Clarke. NO passa.

Un altre narrador masculí, un altre llibre que no passa el test.

A Tale of Time City, Diana Wynne Jones. Passa el test.

Amb només una conversa entre dones supera el test.

Les aventures de Huckleberry Finn, Mark Twain. NO passa el test.

La conversa on el Huck està disfressat de dona no compta.

El ocupante, Sarah Waters. NO passa el test

La primera escriptora que no passa el test, probablement perquè escull un narrador masculí per a la seva última novel·la.

No em deixis mai, Kazuo Ishiguro. Passa el test.

A la seva novel·la de ciència-ficció distòpica Ishiguro escull una dona com a narradora i hi trobem diverses interaccions significatives amb el altres dones que no tenen a veure amb cap home. El primer home de la llista que passa el test.

Podria continuar, però crec que el resultat ha quedat bastant clar. La majoria d’autors no passen el test perquè en general els homes escullen altres homes per protagonitzar les seves històries. No em malinterpreteu, aquest esbiaix també existeix a les novel·les escrites per dones, però resulta lleugerament menys pronunciat. Pareu un moment a pensar-hi, quants llibres us venen al cap que hagin estat escrits per homes, però que tinguin protagonistes femenines? Per alguna raó, el primer exemple que em ve al cap és Pamela de Richardson, no precisament un exemple d’escriptura feminista. Mentre que a la situació contrària els exemples flueixen: Frankenstein, My Ántonia, Song of Solomon i fins i tot la saga de Harry Potter, entre molts d’altres.

Diria que la utilitat del Test Bechdel ha quedat demostrada, si més no, com a eina per conscienciar-nos de que la perspectiva femenina encara ocupa un lloc secundari a la ficció literària. Amb això no vull dir que tots els escriptors haurien de començar a escriure  novel·les protagonitzades per dones, però preguntar-se si les seves novel·les passen el test tampoc estaria de més.

Dit això, haig d’admetre que no estic convençuda de que el Test Bechdel es tradueixi bé a la narració literària, ja que qüestions com la perspectiva limitada o els narradors homodiegètics compliquen les coses. Potser valdria la pena repensar el tema, què en penseu vosaltres? Com adaptaríeu el Test Bechdel a la novel·la? La narració indirecta d’una conversa per part d’un personatge masculí compliria el punt 2? O potser afrontaríeu el test des d’una altra perspectiva? I ja que hi som, quines són les vostres novel·les preferides que passen el test? N’hi alguna escrita per un home?

This entry was posted in Uncategorized and tagged , , , , , by Marta. Bookmark the permalink.

About Marta

Llicenciada en Filologia Anglesa i "masteritzada" en Edició, m'agraden les llargues passejades per la platja i les postes de sol, com? Que no es tracta d'aquest tipus de perfil...? Torno a començar: amant de la literatura en totes les seves expressions, lectora obsessivo-compulsiva i un punt excèntrica. Sempre tinc algun projecte nou entre mans, afortunadament treballo bé sota pressió!

5 thoughts on “El Test Bechdel

  1. He començat a repassar les novel·les que més m’han agradat al llarg de la meva vida com a lector, i trobo que en general no passen el test (en poso una petita mostra).
    1- El mestre i Margarida (Mikhaïl Bulgàkov): No passa el test
    2- Pedro Páramo (Juan Rulfo): No passa el test (passaria el text algun escriptor mexicà?)
    3- El libro de los desastres (Ingomar von Kieseritzki): No passa el test.

    (I així successivament). Però de sobte me n’adono que Dràcula (Abraham Stoker) sí que passa el test: hi ha dues dones protagonistes, tenen diverses converses i no totes tracten d’homes: moltes d’elles tracten de vampirs.

    • Hola Lluís, és francament d’agrair que hagis dedicat una mica del teu temps a aplicar el Test Bechdel. Personalment, crec que val molt la pena, especialment com ho has fet tu: en referència als llibres favorits de cadascú. L’eficàcia del Test Bechdel rau en el fet que enfoca la nostra atenció cap a allò que no hi és, que falta i que, per tant, se’ns pot escapar fàcilment i el resultat és molt més colpidor quan l’apliquem als llibres que estimem. Per cert, un dels meus llibres favorits també és El mestre i Margarida, l’he llegit diverses vegades i encara em fascina, tot i que no puc presumir de entendre’l del tot!

      Una cosa més, no estic d’acord amb Dràcula. Els vampirs estan tan sexualitzats a la novel·la que no els puc considerar de gènere neutre. Al contrari, no només Dràcula demostra preferència per les víctimes femenines, les seves esposes també prefereixen menjar homes. A més, les conductes dels vampirs de sexe femení i la dels de sexe masculí varien molt -com la Lucy alimentant-se d’infants-. I sí, crec que aquest és el comentari més geek que he fet des de que vam fundar el bloc.

  2. He decidit fer una tria de la selecció de les grans obres de la literatura que ens van donar a primer de carrera i que m’he llegit i m’agraden a veure si passen el test. També el faig sobre la marxa:

    – Ramon Llull, Llibre d’Evast e Blaquerna: passa el test amb molt bona nota (quines converses, Natana i Aloma! sobretot la primera, perquè Aloma reflexiona sobre la vida matrimonial) i això em fa pensar en què a l’Aula Lul·liana d’enguany Lola Badia ja reivindicava el paper que Llull dóna a les dones a les seues obres. I escrit per un home, tot i que no crec que això sigui tan important… Aquí cap personatge té cognoms, però…

    – Lo somni de Bernat Metge: no el passa.

    – Curial e Güelfa: no el passa.

    – Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa: no el passa.

    – Terra baixa, d’Àngel Guimerà: tampoc…

    – Nabí de Carner: hi ha un parlament entre Jonàs i la sacerdotessa d’Alba sobre la funció del nabí, però ella apareix com a “dona” a les acotacions…

    – Mirall trencat de Rodoreda: diria que passa la prova, no pot ser que només parlin d’homes, però la tinc poc fresca i hi ha tants personatges femenins… no hi posaria la mà al foc.

    – Primera història d’Esther: aprova amb bona nota🙂

    P.S. Els vampirs no compten com a homes, Lluís?😀

  3. Retroenllaç: Catwoman, felina feminista? | Dr Read Good

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s