L’elegància del deliri intel·lectual

L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery

Inaugurem una nova secció al nostre bloc que anomenarem L’excepció. Es tracta d’una petit calaix de sastre on ens permetrem la llibertat de fer ressenyes sobre lectures que no vinguin del món anglòfon. Perquè, tot i la nostra passió aferrada i més que reconeguda per la literatura escrita en anglès, sabem que la bona (o dolenta) literatura no té fronteres ni barreres lingüístiques.

Per començar amb aquesta secció, he triat un best-seller podríem dir mundial d’una obra francesa de l’autora Muriel Barbery. Aquesta novel·la va donar la volta al món l’any 2007 i des de llavors no només s’ha traduït a trenta-quatre llengües, sinó que també se n’ha fet una adaptació cinematogràfica. Com molts best-sellers, l’obra de Barbery em crea un cert escepticisme, però he de reconèixer que en el fons, L’elegància de l’eriçó em provoca un petit somriure beneit quan en recordo la lectura.

La novel·la té una estructura atractiva que enganxa de seguida: es centra en la vida de dos personatges que viuen en el mateix edifici d’apartaments. Què és el que separa aquests dos personatges? Una barrera de classe social i d’edat que es trenca fàcilment –jo diria fins i tot massa fàcilment, cosa que duu a l’autora a caure en un estereotip massa usat. Es tracta de Renée una conserge de cinquanta i pocs que s’ocupa de les tasques de neteja i administració d’un edifici parisenc on viu la família de Paloma, una nena de dotze anys extremadament intel·ligent que té la intenció de suïcidar-se el dia que faci anys.

L’elegància de l’eriçó és una lectura que satisfà al públic general, ja que és una obra accessible a tothom amb un toc intel·lectual propi de jugador de Trivial. Què vull dir amb això? El lector/a es sent satisfet en acabar el llibre ja que l’autora ens afalaga amb unes quantes referències literàries fàcils de captar i amb quatre idees filosòfiques que ens remunten als nostres anys de Batxillerat (o COU, depèn de la generació) quan fèiem una assignatura de filosofia i ètica. Tot això revestit amb un personatge que representa una conserge que amaga un intel·lecte i un saber brillant, però que pensa que la vida li serà més fàcil si compleix el rol de la conserge maruja que no pas el d’una dona de classe obrera extremadament culta. Darrere la seva bata de boatiné i l’escombra, Renée amaga un carnet de la biblioteca universitària propera a casa seva i una passió per Tolstoi i Proust. I tot i que reconec que jo també em vaig deixar endur per aquest deliri intel·lectual de primer grau, no s’ha d’oblidar que és un recurs força fàcil de fer pensar el lector que tot i triar els llibres pel nombre de còpies venudes, encara hi ha una salvació per semblar més intel·ligent.

En definitiva, he triat escriure una ressenya per la barreja de sentiments que em va deixar l’obra de Muriel Barbery un cop la vaig acabar de llegir. He de dir que des de llavors he anat recomanant aquesta lectura a tort i a dret, però no ens enganyem, quan la gent del teu entorn et veu que la teva manera de fer passar les hores és envoltar-se de llibres, no poden evitar fer la fatal pregunta de em recomanes un llibre, siusplau. Doncs bé, com que aquesta situació sempre m’incomoda (ja m’enteneu), L’elegància de l’eriçó em sembla una bona recomanació per sortir del pas. I funciona!

L’elegància de l’eriçó (Labutxaca)

La elegancia del erizo (Seix Barral)

L’élégance du hérisson (Gallimard)

Anuncis

6 pensaments sobre “L’elegància del deliri intel·lectual

  1. Jo diria que aquest gènere és molt majoritari. Una de les receptes per a fer un best-seller és introduir cites i referències a l’abast de la majoria, és a dir, de nivell “Trivial” com tu dius. No sé qui ho va començar, potser l’Eco amb “El nom de la rosa”.

  2. O sigui, que tenim un best seller, amb els pros i contres del best seller, amb un nivellet de cultura general per fer sentir bé al personal…. mmmm…. crec que segueixo allunyant-me’n.
    Per cert, felicitats per la nova secció. Amb el nivell dels vostres posts, s’agraeix que obriu camps nous…

  3. Doncs jo no comparteixo que cultura i “best-seller” vagin renyits. I, la Renée em va semblar una crítica interessant al classisme del món cultural que es carateritza per voler sentir-se superior a gran part de la població mitjançant el que jo anomeno l’estètica de la cultura. Em van agradar molt tant el llibre com la peli.

    • No he llegit pas la novel·la que ressenya la Inés, però tenint en compte que la majoria de les meves obres preferides han format part en algun moment de l’anomenada literatura popular, no podria estar més d’acord amb tu, Mercè.

      Malgrat tot, l’argument de la Inés encaixa amb alguns llibres, com les obres de Dan Brown o altres novel·les com “El club Dante” de Matthew Pearl (crec -__-) que utiltzen el name-dropping d’obres de prestigi en un intent de guanyar-se un aire de sofisticació ni que sigui per pura associació.

      Per cert, long time no see, Mercè! O en castellano, dichosos los ojos! 😉

    • O en català, ditxosus els ulls! Fora bromes, estic d’acord que l’autora intentava fer una crítica al classisme que envolta l’anomenada “cultura”, que sembla estar reservada a aquells i aquelles que han anat a la universitat o han nascut entre els braços de la noblesa. Tot i així, la manera d’abordar el tema m’ha semblat massa simplista, evocant aquella imatge cliché de l’obrer amb l’uniforme de la fàbrica anant a treballar amb el Manifest comunista sota el braç!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s