Tancat per vacances

Com que la calor es fa terriblement insuportable, la Marta i jo hem decidit fer les maletes i escapar-nos Reykjavík, on es veu que refresca més a les nits i les revolucions funcionen.

Tornem el dia 5 de setembre!

 

4 lectures estiuenques

Aprofitant que la Marta i jo desconnectem uns dies de l’ordinador per trobar solució a la manca de vitamina D, us proposo, com fa tots els blocs de literatura per aquestes dates, la meva selecció de lectures estiuenques per gaudir de moments agradables a la chaise-longue, a la sorra de la platja o en un descans entre excursions. No dubteu a fer la vostra llista!

Orgull i Prejudici, Jane Austen

– Lectura obligada per a un viatge a les terres de la reina Elisabeth II

Per si no n’havíem parlat prou d’aquesta novel·la al bloc, us proposo que Elisabeth Bennet sigui la vostra acompanyant en aquestes vacances. En les terres humides del centre d’Anglaterra tot es revoluciona quan l’estiu arriba i és en aquesta època de l’any quan les parts interessants amb en Mr Darcy comencen a succeir. A més a més, Orgull i Prejudici és el perfecte antídot si no esteu satisfets i satisfetes amb el vostre ligue d’estiu: les novel·les de Jane Austen sempre tenen final feliç!

Expiació, Ian McEwan

Quan fa calor, totes les idees per refrescar-se són benvingudes

Bé, però si realment les històries simples de final feliç no compleixen les expectatives, sempre podem anar cap a romanços no tan bonics. És el cas d’Expiació, on els nostres colomins no tenen les simples preocupacions d’Elisabeth. McEwan ofereix una reflexió treballada i il·lustrada a la perfecció sobre la subjectivitat i el punt de vista, encarnant el personatge de Briony que capgira l’univers de la seva germana i l’amant d’aquesta amb un simple malentès en una escena que presencia. Emocions assegurades.

Brokeback Mountain (Close Range: Wyoming Stories), Annie Proulx

Ja se sap què pot passar quan es comparteix tenda de campanya

Continuant amb l’escenari estival i les històries d’amor, ens traslladem als bells paisatges de Wyoming per passar unes vacances entre muntanyes. Concretament, estic parlant de la història que va fer famosa a Annie Proulx amb una adaptació cinematogràfica de l’any 2005: Brokeback Mountain, que narra la història d’amor entre dos homes que marxen junts a vigilar el bestiar durant la temporada d’estiu. Una lectura fàcil de digerir, però amb una clara denúncia a la pressió social que afecta l’homosexualitat dels dos protagonistes.

The New Spain (The Empty Family), Colm Toibin

I després d'uns anys atrapada a Londres, qui no tornaria a pasejar per aquesta illa?

Un altre conte evocador. Fa temps vaig fer una ressenya del recull de contes sencer i recordo amb tendresa aquest conte de Toibin situat a Barcelona i Menorca. L’arribada de la Carme a les illes Balears després de gairebé una dècada a l’exili sacseja la seva família. Una història colpidora que evoca els meravellosos paisatges de l’illa. Perfecte per a una tarda de platja.

Un món d’anhels sense nom

Patricia EngelVida, Patricia Engel

Una de les meves parts preferides d’escriure aquest bloc (que creieu-me, n’hi ha moltes) és la secció Inèdits, on tractem obres que encara no han arribat a les nostres terres. A vegades pot ser una mica arriscat perquè sempre és possible que alguns lectors pensin Per què llegir una ressenya d’un llibre que encara no està disponible en la meva llengua?, però també és emocionant i, quan l’encertes, és un subidon en tota regla. Aquest és el cas de Vida de Patricia Engel, un recull de contes que representen el seu debut a la literatura. Un debut de tanta qualitat que m’ha motivat prou com per escriure aquesta introducció (admetem-ho) lleugerament autocomplaent, però també 100% entusiasta.

Els diferents relats de Vida quasi es poden llegir como una narració semi-novelesca, gràcies al fil d’unió que representa la perspectiva de la Sabina: els punts de vista poden canviar, però la veu és sempre la de la Sabina. Aquesta protagonista que s’amaga rere les històries dels altres és la filla d’una parella d’immigrants colombians que representen la culminació del somni americà. Però la Sabina, tot i criada a Nova Jersey, es debat amb qüestions com l’etnicitat i la diferència de classe, mentre intenta definir la seva identitat.

A la primera història titulada “Lucho”, una Sabina de catorze anys coneix al seu veí Lucho, “el noi que va anar a buscar-la quan encara era invisible” i que “actuaba com si ella fos la única cosa que podia veure”. La Sabina no comprèn que està enamorada del Lucho fins que és massa tard, convertint aquest incident d’adolescència en la primera d’una llarga pauta d’oportunitats perdudes. El tema de la invisibilitat també recorrerà la resta de relats, on els personatges un cop rere l’altre s’esforçaran en amagar-se tant dels altres com de si mateixos; com la Sabina que acumula quasi xicots i xicots a les ombres. Però la invisibilitat també és un estat al que et poden forçar, com quan els personatges blancs intenten esborrar un cop i una altre l’etnicitat de la Sabina anglicitzant el seu nom a Sabrina o com quan la Sabina conviu en un pis a Miami farcit d’immigrants il·legals que ningú més vol veure. La Patricia Engel utilitza la metàfora de la invisibilitat per criticar el somni del melting pot o gresol  de races americà que al món de la Sabina, deixa de ser un mecanisme d’integració per convertir-se en una excusa per esborrar qualsevol rastre de diferència o de dissidència.

L’aspecte que més m’ha fascinat de Vida és sens dubte l’estil de Patricia Engel. Obtant per les frases curtes i la senzillesa sintàctica, l’autora construeix una prosa directa i afilada que batega amb la Sabina. La seva veu sòbria és implacable i gens sentimental i en poques paraules és capaç de despullar a la resta de personatges. Per mitjà de la seva veu, també observem com canvia la Sabina des de la inclemència de la adolescència a “Lucho” -on diu d’una de les amants del seu oncle maltractador “Sempre m’han fet llàstima les dones estúpides”– a la crueltat adulta de “Cielito Lindo” a la compassió que demostra a “Vida”, sobre una reina de la bellesa colombiana forçada a la prostitució a Miami.

El món de la Sabina és un món d’anhels sense nom, on els detalls mesquins del dia a dia ens distreuen de les persones importants i on els joves com la Sabina van fent sotracs per la vida sense un objectiu clar. També és un món que pot ser violent, salvatge i brutal, però on la veu franca i despietada de la Sabina pot constituir el bàlsam que arranqui tanta lletjor de la invisibilitat on es refugia. Vida és una lectura que m’ha impactat de tant desconcertant, dura i còmica alhora. Un llibre que algun dia m’agradaria compartir amb tots vosaltres en la nostra llengua.

Vida, Black Cat

Primers amors literaris

Sempre m’ha semblat que la paraula anglesa crush és una de les més difícils de traduir. Si la busqueu al diccionari bilingüe és possible que us la tradueixin com enamorament, però no és exactament el mateix. Tenir un crush té més a veure amb imaginar-se que estàs enamorat d’algú, per això és una paraula tan utilitzada per joves i nens, quan els enamoraments són tan efímers com sincers. Personalment, crec que l’admiració i el desig d’emulació tenen molt de pes en el naixement d’aquests sentiments, la orientació sexual en canvi hi té poc a veure, ja que es tracta més aviat d’un sentiment de fascinació i enlluernament. Només cal que busqueu l’expressió de moda a google: girl crush.

Aquests enamoraments s’alimenten de la imaginació i de la fantasia (com tots!, diran els lectors més cínics), per tant és lògic que molts d’aquests enamoraments tinguin com a objectiu a personatges de ficció. Aquest article està dedicat justament a això, als meus enamoraments literaris. I vosaltres què? Quin són els vostres?

Legolas, El senyor dels anells (Tolkien)

Aquest va ser dels primers i s’explica perquè amb onze anyets, la imatge d’un elf atractiu, silenciós, melancòlic i immortal és irresistible. Amb els anys, el focus d’interès es va traslladar al decididament menys eteri Aragorn, amb l’ajuda inestimable de Viggo Mortensen, en canvi, Orlando Bloom no va fer gaire per revivar el meu afecte per en Legolas. A dia d’avui, recordo aquest primer enamorament amb un somriure, l’Aragorn i en Legolas estan superats. No puc dir el mateix de Mortensen.

El google images tendeix a oferir resultats inesperats

Orlando, Orlando (Woolf)

L’Orlando passa la primera meitat de la seva vida com un home a la cort d’Elizabeth I, però quan una bellesa russa li trenca el cor, decideix viatjar a Turquia on després de dormir una setmana sencera es desperta amb un cos de dona. El/ la protagonista aprofita al màxim la seva situació i s’enfronta a les convencions de gènere i al-què-diran. Associo Orlando amb la llibertat, però també amb el descobriment de què siginifica ésser una dona. Veure Orlando adaptar-se al seu cos nou, però especialment a les expectatives i restricciones que acompanyen la seva nova situació és una experiència reveladora per a qualsevol dona. Encara que també ajuda que Orlando sigui mil vegades més interessant quan canvia de sexe! Punts extra per la seva història d’amor amb l’improbable capità Marmaduke Bonthrop Shelmerdine.

Però la Tilda Swinton encara em fa por

John Singer, El cor és un caçador solitari (McCullers)

Mick Kelly, Jack Blount, Biff Brannon i el Dr. Benedict Copeland, tots queden fascinats amb la figura d’aquest treballador sordmut de mirada serena. El John Singer és cordial i amable, però el que atrau a aquesta colla de personatges inadaptats, a més de la seva actitud oberta i generosa, és el seu silenci; aquest els permet projectar en Singer els seus desitjos i convertir-lo en el tipus de persona que en els seus somnis podria alleujar la seva soledat. Com a lectora, jo també vaig caure rendida a l’embruix de Singer, fins i tot quan Carson McCullers m’obligava a ser dolorosament conscient de que tot era una fantasia i de la injustícia que representa per a Singer estar encadenat als anhels dels altres.

Marc Antony, Juli Cèsar (Shakespeare)

Haig d’admetre que Marlon Brando hi té bona part de culpa, la seva interpretació a la pel·lícula de Mankiewicz (1953) em va quedar gravada a la retina. Està clar que aquest Marc Antony no és el més acurat històricament, però els Marc Antonis que he conegut amb els anys (el de Moix, el de Cleopatra i una bona colla més) no s’han acostat ni remotament al carisma aportat per l’expressivitat de Brando i el llenguatge de Shakespeare

Mercutio, Romeu i Julieta (Shakespeare)

Sento repetir amb Shakespeare, però qualsevol que hagi llegit la història d’amor més gran de la història de la literatura (bleh) sabrà que Romeu també és un dels personatges més previsibles de la història i que en un un contra un, Mercutio se’l menjaria. El soliloqui de la reina Mab, on Mercutio elogia amb subtil vulgaritat les moltes formes que pot prendre l’amor és sens dubte el punt àlgid de l’obra. Per una vegada, estic d’acord amb Harold Bloom quan diu que Shakespeare es va veure obligat a matar a Mercutio perquè els estava robant l’obra als protagonistes. Una llàstima que Julieta no hagués conegut a Mercutio abans de a Romeu perquè hauríem obtingut una obra moooooooooooolt diferent.

El batement de les meves pestanyes no és el ritme del desert obscur, tan sols és un pestanyeig… supera-ho

Not Your Erotic, Not Your Exotic

Don’t wanna be your exotic

Like some delicate fragile colorful

bird imprisoned caged in a

land foregin to the stretch of her wings

Don’t wanna be your exotic

women everywhere look just

like me some taller darker

nicer than me but like me

Just the same women everywhere

carry my nose on their faces

my name on their spirits

Don’t seduce yourself with my

otherness

the beat of my lashes

against each other ain’t some

dark desert beat it’s just

a blink get over it

Don’t build around me

your fetish fantasy your

lustful profanity to

cage me in clip my wings

Don’t wanna be your exotic

your loving of my beauty ain’t

more than funky fornication

plain pink perversion in

fact nasty necrophilia

because my beauty is dead

to you

I am dead to you

Not your harem girl

geisha doll banana picker

pom pom girl poom poom short

coffee maker town whore

belly dancer private dancer

la malinche venus hottentot

laundry girl your immaculate

vessel emasculating princess

don’t wanna be

not your erotic not your exotic

Ni la teva eròtica, ni la teva exòtica

No vull ser la teva exòtica

com un fràgil ocell

de colors empresonat engabiat en

terra estranya per estirar les ales

No vull ser la teva exòtica

totes les dones s’assemblen

a mi potser més altes morenes

més guapes però igual que jo

al cap i a la fi

tenen el mateix nas que jo

el meu nom a l’esperit

Que no et sedueixi la meva

alteritat

el batement de les meves pestanyes

no és el

ritme del desert obscur tan sols

és un pestanyeig supera-ho

No construeixis al meu voltant

els teus fetitxes i fantasies

obscenitats lascives per

empresonar-me i tallar-me les ales

No vull ser la teva exòtica

l’admiració per la meva bellesa no és

res més que fornicació en mode funky

perversió en format rosa de fet

és necrofília de mal gust

perquè la meva bellesa per a tu és

morta

jo estic morta

No sóc la teva noia del harem

una nina geisha recol·lectadora de plàtans[1]

un chochito chochito

cambrera la puta de la ciutat

ballarina del ventre ballarina privada

la malinche venus hottenttot

noia de la neteja o una immaculada

concepció princesa emasculant

no vull ser

ni la eròtica ni la teva exòtica

(Traducció pròpia, agraïments a Marta Becerril)


[1] Terme despectiu emprat per a designar un/a porto-riqueny/ porto-riquenya

He de reconèixer que el meu coneixement en literatura àrab-americana és limitat, però crec que no seria massa arriscat afirmar que està englobada en un context que podríem anomenar “generació dansa del ventre”; no perquè les dones pertanyents a aquesta “minoria” –terme força relatiu i que em grinyola a les orelles cada cop que el sento- siguin ballarines d’aquesta dansa, sinó per la mirada que occident –no geogràfic, sinó ideològic- posa sobre aquesta comunitat. M’explicaré, no patiu. Em centraré en un context literari dins les fronteres dels Estats Units, però estic segura que podem trobar situacions similars en altres contextos. Vaig descobrir Suheir Hammad en una classe de literatura americana i des de llavors he mirat i escoltat repetidament la lectura que l’autora fa del seu poema “Not Your Erotic, Not Your Exotic” (visualització indispensable).

Suheir Hammad

Suheir Hammad va néixer a Palestina, però a l’edat de cinc anys va emigrar amb la seva família a Brooklyn, Nova York. La seva poesia està influïda pel hip-hop i pel moviment anomenat slang poetry, que s’evidencia en aquest cas pel ritme, els trencaments inusuals enmig de les oracions, el llenguatge i el seu contingut polític i ideològic. Sota aquestes influències Hammad va aconseguir articular una temàtica no només com a immigrant, com a palestina i musulmana, sinó també com una dona en lluita denunciant el sexisme estès a gran escala, en tots els contextos culturals, racials, religiosos, etc.

És dins aquest marc conceptual que m’aventuro a llençar la meva teoria de la “generació dansa del ventre” com un dispositiu ideològic que s’ha estès al llarg del continent nord-americà i que arriba –potser amb petites alteracions- a Europa. La dansa del ventre és una pràctica de moda entre les dones no àrabs des dels anys noranta, però l’origen data dels anys 60 i 70 amb el moviment de alliberació sexual que es centrava en polítiques corporals. Podríem dir, doncs, que la dansa del ventre s’inclou el que els americans anomenarien New Age feminism i encara una perspectiva liberal, sense deixar de ser orientalista, de les dones àrabs i musulmanes; en definitiva, el que Edward Said anomenaria “neo-orientalista”. No obstant, per molt que la pràctica de la  dansa del ventre entre les dones “blanques” estigui considerada com un acte liberal, modern, multicultural i antirracista –només cal pensar en artistes com Shakira, personificació de la modernitat, llibertat sexual i multiculturalisme-, no és res més que un gra de sorra que contribueix a establir la dicotomia entre l’Orient misteriós i barbàric i la civilització occidental. Els homes àrabs son despòtics i fanàtics, mentre que les dones estan oprimides, però conserven una misteriosa sensualitat traduïda en la concepció occidental de la dansa del ventre. Suheir Hammad denuncia que no vol ser considerada com la “noia del harem, com a objecte –que encarna les qualitats femenines supremes- reprès per l’imaginari del home blanc occidental.

Potser pensareu que la dansa del ventre és tan sols un fet anecdòtic, però no s’ha d’ignorar la càrrega simbòlica que aquests actes perfomatius poden portar. Les dones blanques posen en escena les danses de l’Orient Mitjà en un context on els Estats Units es declara en guerra contra aquesta part del planeta, focalitzant-se en la construcció de la imatge de l’altre, i especialment la de la feminitat musulmana reprimida. La figura de la dona dominada per l’àrab barbàric i, sobretot a Europa, obligada a

La dansa del ventre vista des d’Occident

portar el vel són arguments que els governs occidentals utilitzen per justificar l’ocupació d’aquests territoris en nom dels drets humans, la llibertat i la democràcia. La imatge de la dona sensual, però alhora reservada i modesta que suggereix la interpretació occidental de la dansa del ventre, no és res més que un element més de la construcció neo-liberal de l’Altre, l’oriental en general.

El poema de Suheir Hammad no només ha de llegir-se com una denúncia de la mirada patriarcal sobre els cossos de les dones no blanques, sinó com una al·legoria a una política corporal a escala més gran. La figura de la geisha i similars transcendeix en el temps, per aquesta raó l’autora la defineix com un acte necrofílic, perquè no importa el subjecte, sinó com el pensament hegemònic el llegeix. La dona oriental no només vol deixar de ser sensualitzada, sinó que també vol deixar de ser l’excusa dels governs paternalístics occidentals per dominar Orient en benefici del poder econòmic mundial.

My Indochina Girl

Marguerite DurasL’amant, Marguerite Duras

No pretenc fer un monogràfic sobre literatura francesa, però suposo que el fet de passar l’estiu a la ciutat de les llums m’ha donat el gust per explorar els grans autors i autores francesos i franceses. Aquesta setmana li toca el torn a Marguerite Duras i la seva obra culminant L’amant, llegida en uns dies on el fred estival (tot i la paradoxa) i la pluja no donaven gaires esperances per sortir a gaudir de l’estiu. Ara, per sort, escric l’article al sol i amb la vestimenta que normalment s’espera portar en aquests mesos de l’any.

L’amant és una obra de maduresa de Duras, fet que s’entreveu al llarg de les pàgines per la distància que la narradora pren vers als fets que descriu. La primera persona s’intercala en algunes ocasions amb la tercera persona, que conserva el torn en moments claus de l’obra, on la distància és major. La veu narradora no té cap empatia per als personatges, i els lectors/es, llevat de la protagonista en certes ocasions, tampoc en tenen cap. Si sent alguna cosa és repulsió, cap al seu germà gran, un vividor que roba els diners de tota la família, i cap a la mare, una matriarca que protegeix el fill gran i repudia la seva filla i el seu fill més petit. En aquesta distància entre narradora i personatge entra en joc el famós amant, del qual ni tan sols en sabem el nom: només el coneixem pel xinès ric vingut a Indoxina. Es l’amant de la jove protagonista, que és seduït per la bellesa i la semi-inoncència de la joveneta francòfona de quinze anys, dotze menys que ell. Ell diu o creu que l’estima, però ella sap que no és veritat. Probablement, d’aquí ve que la veu narradora decideixi prendre aquesta distància amb els personatges, perquè la protagonista no es sent estimada per ningú. La tercera persona pren relleu quan, per exemple, la protagonista perd la virginitat. No hi ha sentiments ni emocions fortes, la distància entre el fet i la jove és força pertorbant, tot i que això no vulgui dir que la narració no estigui dotada d’una força i qualitat excel·lents.

Un altre element que em crida l’atenció és la lectura post-colonial que es pot extreure de L’amant. La noia pertany a una família francesa de funcionaris de l’estat instal.lats a l’antiga colònia de la Indoxina. Evidentment, per la condició de “blancs” i de francesos, el seu estatus social és privilegiat i la veu narradora no obvia aquest fet. No obstant, la novel·la conté una paradoxa xocant: l’estatus i els diners no van lligats. Els blancs tenen plaça reservada a l’autobús, festes privades i barris amb accés restringit, però qui realment té poder econòmic en la història és l’amant, provinent d’una família xinesa enriquida a la colònia, cosa que, evidentment, no agrada als “blancs”. Però això no impedeix a la família francesa d’aprofitar-se de la nova “adquisició” de la joveneta per alimentar-se bé en restaurants cars que ells no es podrien permetre i sortir a prendre copes als bars, tot de la butxaca del xinès.

L’amant mostra una dinàmica colonial diferent a la que estem acostumats i acostumades, deixa en evidència que estatus, poder econòmic i privilegi no van de la mà. Amb tot, llegint entre línies trobem una anàlisi freda i punyent del colonialisme francès i un acostament sense traces emotives a l’amor i la sexualitat.

L’amant, Tusquets

El amante, Tusquets

L’amant de la Chine du Nord, Gallimard

L’assassinat del covard Tom Chaney per la jove Mattie Ross

Rooster Cogburn Dr Read GoodValor de ley (True Grit), Charles Portis

Al llarg del segle XX, la novel·la de l’oest va capturar la imaginació de milions lectors. Després de llegir True Grit (1968), crec que entenc una mica millor el perquè. La novel·la de Charles Portis té poc a veure amb la visió idealitzada que tenien de l’oest els escriptors de John Wayne Dr Read Goodliteratura pulp, però el paisatge que comparteixen és un terreny fèrtil per a la imaginació; pots fer que el teu protagonista s’enfronti als cruels pellroges, o pots convertir els teus protagonistes en herois de moralitat ambigua involucrats en la persecució d’un criminal que ens fa dubtar dels rols que han estat adjudicats a cadascú. No és estrany que durant anys la novel·la de Portis fou lectura obligatòria als instituts americans, True Grit es llegia costat per costat amb pesos pesants com Moby Dick, Huckleberry Finn i La lletra escarlata. La raó per la que va caure dels currículums escolars no queda clara -potser hi va tenir a veure la l’adaptació que se’n va fer, protagonitzada per John Wayne-, però és una llàstima perquè True Grit no és només un gran llibre, sinó una aventura carregada de diversió.

La novel·la està narrada per la Mattie Ross, una noia de catorze anys decidida a venjar la mort del seu pare a mans d’un dels seus empleats, el covard Tom Chaney. Ignorada per les autoritats de Fort Smith (Arkansas), la Mattie contracta al Reuben “Rooster” Cogburn, l’agent de policia amb més fama de despietat de la frontera. La protagonista s’endinsa en territori indi* acompanyada pel mateix Cogburn i un arrogant ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Però la nació índia és un territori sense llei, un refugi de criminals, on la naturalesa continua regnant segons les seves lleis anàrquiques, sense discriminar entre bons i dolents.

Un dels grans mèrits de la novel·la és l’habilitat de Portis per submergir-nos al paisatge de l’Arkansas de 1870, l’autor captura els girs únics del llenguatge sureny i dóna a llum a uns personatges plens de vida. És impossible no destacar la narradora, la Mattie Ross, ja que la història que ens arriba passa pel filtre de la seva -original- percepció. Al llarg de la narració, la Mattie adopta un to a vegades didàctic, d’altres ingenu o fins i tot brutal. La seva fe presbiteriana és el pilar sobre el que observa el món, una perspectiva que moltes vegades és digna de l’Antic Testament. La seva parla està farcida de cites de les escriptures i creu fermament en la doctrina de l’ull per l’ull. La Mattie també és un persona directa, segura de si mateixa, gens sentimental, amb un nas infal·lible pels negocis i mancada de sentit de l’humor, però la seva narració seca dels fets més increïbles provoca juxtaposicions absurdes que donen lloc als moments més hilarants de la novel·la. Es tracta d’un personatge fascinant, farcit de clarobscurs i que, tot i la seva candidesa a l’hora de narrar la història, continua sent un misteri en tancar el llibre.

Una mica com en Cogburn, la relació del qual amb la Mattie acaba per convertir-se en un dels altres pilars de la novel·la.  La jove presbiteriana i l’agent borratxo formen una de les millors estranyes parelles que he vist mai. Coneixem Cogburn quan declara al judici d’un dels seus detinguts, on per primera vegada -però no última a la novel·la- els seus mètodes són qüestionats. Cogburn és famós pel seu gallet fàcil i per ser un borratxo irredempt que sempre necessita diners. Durant una llarga nit al territori indi, en Cogburn presumeix davant la Mattie d’haver estat membre de la infame quadrilla d’en Quantrill. El capità Quantrill va ser el líder d’una guerrilla confederada, coneguda per la matança de la ciutat de Lawrence (Kansas,1863). Quasi 200 persones van ser assassinades pels homes de Quantrill, entre elles qualsevol noi que semblés prou gran com per empunyar una arma. Entre els homes de Quantrill es trobaven Jesse i Frank James i Cole i Jim Younger, que després de la guerra utilitzarien les tècniques apreses de Quantrill per als seus atracaments. En “Rooster” Cogburn, doncs, no és cap heroi en el sentit típic, però tampoc és un personatge unidimensional. Al llarg de la novel·la, fa gala de moments gran noblesa -com quan salva una mula que està sent torturada per uns nens- i d’un gran sentit de la justícia que, com el de la Mattie, sembla heretat de l’Antic Testament; potser és això el que els uneix.

Podria seguir parlant de la resta de secundaris com LaBoeuf, el renegat amb ètica del treball pròpia Lucky Ned Pepper o el covard Tom Chaney, però no us vull esguerrar una lectura tan apassionant. True Grit ens trasllada al cor de l’antic oest, rescatant-ne el sentit d’aventura i la sensació de que qualsevol cosa hi pot passar en qualsevol moment, però ens estalvia les idealitzacions i la moralitat binària. De fet, estic convençuda de que llegida fora de context, m’hauria cregut tranquil·lament que True Grit és la narració real de les experiències d’una jove de catorze anys al territori indi, explicades quan ja és una dona d’edat avançada a principis del segle XX. Quin talent el de Portis, jugant amb els tòpics del gènere, intercanviant els rols clàssics dels personatges i arrancant-nos del present per traslladar-nos a l’Arkansas de la segona meitat del XIX!

*Sóc conscient de que l’expressió “indi” per referir-se als territoris dels Nadius americans pot resultar ofensiva, però he decidit respectar el terme emprat a la novel·la, ambientada molt abans de que el públic general prengués consciència de que el llenguatge és una poderosa arma d’opressió en mans dels més privilegiats. Tot i així, m’agradaria destacar que els pocs personatges Nadius americans que apareixen a l’obra fugen dels estereotips vexatoris massa habituals als westerns de l’època.

Valor de ley, Debolsillo

True Grit, Bloomsbury