L’assassinat del covard Tom Chaney per la jove Mattie Ross

Rooster Cogburn Dr Read GoodValor de ley (True Grit), Charles Portis

Al llarg del segle XX, la novel·la de l’oest va capturar la imaginació de milions lectors. Després de llegir True Grit (1968), crec que entenc una mica millor el perquè. La novel·la de Charles Portis té poc a veure amb la visió idealitzada que tenien de l’oest els escriptors de John Wayne Dr Read Goodliteratura pulp, però el paisatge que comparteixen és un terreny fèrtil per a la imaginació; pots fer que el teu protagonista s’enfronti als cruels pellroges, o pots convertir els teus protagonistes en herois de moralitat ambigua involucrats en la persecució d’un criminal que ens fa dubtar dels rols que han estat adjudicats a cadascú. No és estrany que durant anys la novel·la de Portis fou lectura obligatòria als instituts americans, True Grit es llegia costat per costat amb pesos pesants com Moby Dick, Huckleberry Finn i La lletra escarlata. La raó per la que va caure dels currículums escolars no queda clara -potser hi va tenir a veure la l’adaptació que se’n va fer, protagonitzada per John Wayne-, però és una llàstima perquè True Grit no és només un gran llibre, sinó una aventura carregada de diversió.

La novel·la està narrada per la Mattie Ross, una noia de catorze anys decidida a venjar la mort del seu pare a mans d’un dels seus empleats, el covard Tom Chaney. Ignorada per les autoritats de Fort Smith (Arkansas), la Mattie contracta al Reuben “Rooster” Cogburn, l’agent de policia amb més fama de despietat de la frontera. La protagonista s’endinsa en territori indi* acompanyada pel mateix Cogburn i un arrogant ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Però la nació índia és un territori sense llei, un refugi de criminals, on la naturalesa continua regnant segons les seves lleis anàrquiques, sense discriminar entre bons i dolents.

Un dels grans mèrits de la novel·la és l’habilitat de Portis per submergir-nos al paisatge de l’Arkansas de 1870, l’autor captura els girs únics del llenguatge sureny i dóna a llum a uns personatges plens de vida. És impossible no destacar la narradora, la Mattie Ross, ja que la història que ens arriba passa pel filtre de la seva -original- percepció. Al llarg de la narració, la Mattie adopta un to a vegades didàctic, d’altres ingenu o fins i tot brutal. La seva fe presbiteriana és el pilar sobre el que observa el món, una perspectiva que moltes vegades és digna de l’Antic Testament. La seva parla està farcida de cites de les escriptures i creu fermament en la doctrina de l’ull per l’ull. La Mattie també és un persona directa, segura de si mateixa, gens sentimental, amb un nas infal·lible pels negocis i mancada de sentit de l’humor, però la seva narració seca dels fets més increïbles provoca juxtaposicions absurdes que donen lloc als moments més hilarants de la novel·la. Es tracta d’un personatge fascinant, farcit de clarobscurs i que, tot i la seva candidesa a l’hora de narrar la història, continua sent un misteri en tancar el llibre.

Una mica com en Cogburn, la relació del qual amb la Mattie acaba per convertir-se en un dels altres pilars de la novel·la.  La jove presbiteriana i l’agent borratxo formen una de les millors estranyes parelles que he vist mai. Coneixem Cogburn quan declara al judici d’un dels seus detinguts, on per primera vegada -però no última a la novel·la- els seus mètodes són qüestionats. Cogburn és famós pel seu gallet fàcil i per ser un borratxo irredempt que sempre necessita diners. Durant una llarga nit al territori indi, en Cogburn presumeix davant la Mattie d’haver estat membre de la infame quadrilla d’en Quantrill. El capità Quantrill va ser el líder d’una guerrilla confederada, coneguda per la matança de la ciutat de Lawrence (Kansas,1863). Quasi 200 persones van ser assassinades pels homes de Quantrill, entre elles qualsevol noi que semblés prou gran com per empunyar una arma. Entre els homes de Quantrill es trobaven Jesse i Frank James i Cole i Jim Younger, que després de la guerra utilitzarien les tècniques apreses de Quantrill per als seus atracaments. En “Rooster” Cogburn, doncs, no és cap heroi en el sentit típic, però tampoc és un personatge unidimensional. Al llarg de la novel·la, fa gala de moments gran noblesa -com quan salva una mula que està sent torturada per uns nens- i d’un gran sentit de la justícia que, com el de la Mattie, sembla heretat de l’Antic Testament; potser és això el que els uneix.

Podria seguir parlant de la resta de secundaris com LaBoeuf, el renegat amb ètica del treball pròpia Lucky Ned Pepper o el covard Tom Chaney, però no us vull esguerrar una lectura tan apassionant. True Grit ens trasllada al cor de l’antic oest, rescatant-ne el sentit d’aventura i la sensació de que qualsevol cosa hi pot passar en qualsevol moment, però ens estalvia les idealitzacions i la moralitat binària. De fet, estic convençuda de que llegida fora de context, m’hauria cregut tranquil·lament que True Grit és la narració real de les experiències d’una jove de catorze anys al territori indi, explicades quan ja és una dona d’edat avançada a principis del segle XX. Quin talent el de Portis, jugant amb els tòpics del gènere, intercanviant els rols clàssics dels personatges i arrancant-nos del present per traslladar-nos a l’Arkansas de la segona meitat del XIX!

*Sóc conscient de que l’expressió “indi” per referir-se als territoris dels Nadius americans pot resultar ofensiva, però he decidit respectar el terme emprat a la novel·la, ambientada molt abans de que el públic general prengués consciència de que el llenguatge és una poderosa arma d’opressió en mans dels més privilegiats. Tot i així, m’agradaria destacar que els pocs personatges Nadius americans que apareixen a l’obra fugen dels estereotips vexatoris massa habituals als westerns de l’època.

Valor de ley, Debolsillo

True Grit, Bloomsbury

Anuncis

2 pensaments sobre “L’assassinat del covard Tom Chaney per la jove Mattie Ross

  1. Els Coen tenen la virtud d’haver fet grans experiments cinematogràfics, i aquesta mena de “remake” és realment reeixida. No sabia que partia d’una novel·la, ara ja ho sé. Entre la versió de Wayne i la present, molt millor la present. Jo diria que els Coen fan un cinema molt literari i que alhora mostren uns Estats Units eterns, profunds, radiografiats. Fargo, Bood Simple, Oh, brother són petites joies que expliquen la societat nord.americana. No sé si la coneixes, però tenen una autèntica joia també carregada de referències literàries: “El hombre que no estuvo allí”, o millor dit “The Man who wasn’t there”.

    • A mi també em va encantar l’adaptació dels Coen, fa justícia al llibre alhora que és fidel a l’estil dels Coen i als temes que els interessen. Per no dir que és una peli d’aquelles que t’enganxen a la butaca. No he vist The Man Who Wasn’t There, però en prenc nota. M’encanta sortir a la caça i captura de referències literàries!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s