My Indochina Girl

Marguerite DurasL’amant, Marguerite Duras

No pretenc fer un monogràfic sobre literatura francesa, però suposo que el fet de passar l’estiu a la ciutat de les llums m’ha donat el gust per explorar els grans autors i autores francesos i franceses. Aquesta setmana li toca el torn a Marguerite Duras i la seva obra culminant L’amant, llegida en uns dies on el fred estival (tot i la paradoxa) i la pluja no donaven gaires esperances per sortir a gaudir de l’estiu. Ara, per sort, escric l’article al sol i amb la vestimenta que normalment s’espera portar en aquests mesos de l’any.

L’amant és una obra de maduresa de Duras, fet que s’entreveu al llarg de les pàgines per la distància que la narradora pren vers als fets que descriu. La primera persona s’intercala en algunes ocasions amb la tercera persona, que conserva el torn en moments claus de l’obra, on la distància és major. La veu narradora no té cap empatia per als personatges, i els lectors/es, llevat de la protagonista en certes ocasions, tampoc en tenen cap. Si sent alguna cosa és repulsió, cap al seu germà gran, un vividor que roba els diners de tota la família, i cap a la mare, una matriarca que protegeix el fill gran i repudia la seva filla i el seu fill més petit. En aquesta distància entre narradora i personatge entra en joc el famós amant, del qual ni tan sols en sabem el nom: només el coneixem pel xinès ric vingut a Indoxina. Es l’amant de la jove protagonista, que és seduït per la bellesa i la semi-inoncència de la joveneta francòfona de quinze anys, dotze menys que ell. Ell diu o creu que l’estima, però ella sap que no és veritat. Probablement, d’aquí ve que la veu narradora decideixi prendre aquesta distància amb els personatges, perquè la protagonista no es sent estimada per ningú. La tercera persona pren relleu quan, per exemple, la protagonista perd la virginitat. No hi ha sentiments ni emocions fortes, la distància entre el fet i la jove és força pertorbant, tot i que això no vulgui dir que la narració no estigui dotada d’una força i qualitat excel·lents.

Un altre element que em crida l’atenció és la lectura post-colonial que es pot extreure de L’amant. La noia pertany a una família francesa de funcionaris de l’estat instal.lats a l’antiga colònia de la Indoxina. Evidentment, per la condició de “blancs” i de francesos, el seu estatus social és privilegiat i la veu narradora no obvia aquest fet. No obstant, la novel·la conté una paradoxa xocant: l’estatus i els diners no van lligats. Els blancs tenen plaça reservada a l’autobús, festes privades i barris amb accés restringit, però qui realment té poder econòmic en la història és l’amant, provinent d’una família xinesa enriquida a la colònia, cosa que, evidentment, no agrada als “blancs”. Però això no impedeix a la família francesa d’aprofitar-se de la nova “adquisició” de la joveneta per alimentar-se bé en restaurants cars que ells no es podrien permetre i sortir a prendre copes als bars, tot de la butxaca del xinès.

L’amant mostra una dinàmica colonial diferent a la que estem acostumats i acostumades, deixa en evidència que estatus, poder econòmic i privilegi no van de la mà. Amb tot, llegint entre línies trobem una anàlisi freda i punyent del colonialisme francès i un acostament sense traces emotives a l’amor i la sexualitat.

L’amant, Tusquets

El amante, Tusquets

L’amant de la Chine du Nord, Gallimard

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s