Cinc cases literàries

Immersa en plena recerca de pis (amb tots els disgustos i maldecaps que això comporta), he notat que aquests darrers dies els habitatges s’han convertit en la meva obsessió. De sobte, els metres quadrats, la distribució de les habitacions i la situació s’han convertit en els elements és importants de la meva existència. Tots aquests esdeveniments m’han inspirat a fer una llista de cinc cases que apareixen en novel·les que no m’importaria (o sí?) llogar-les per un mòdic preu.

Pemberly, Orgull i Prejudici (Jane Austen)

Si Elisabeth Bennet va començar a canviar d’opinió respecte al caràcter de Darcy quan va veure el seu “xalet”, jo també trobo que en Darcy és força simpàtic després de fer el tour per la seva residència i terrenys. No em podria llogar una ala de la casa? O simplement una habitació, que segur que són més grans que el meu pis sencer.

Casa de hobbit, El senyor dels anells (J.R. Tolkien)

Si bé és cert que segurament caldrà ajupir-se per moure’s per les cambres i que és impossible mantenir-se de peu, les cases de hobbit són sens dubte uns caus càlids. Home sweet home? Segurament! Tot i que no sé si amb tanta herba deuen tenir problemes d’humitat…

Casa d’en Snoopy, Peanuts (Schultz)

És molt pràctic tenir a Snoopy com a company de pis, ja que el nostre estimat gos dorm a la teulada de casa seva tot i tenir totes les comoditats a l’interior. Desafiant totes les lleis de la física: Snoopy dins la seva petita caseta de gos té una biblioteca, habitació de convidats, televisor, llit (que òbviament està lliure), una taula de billar i un quadre de Van Gogh original. Ah! I a més a més, la casa té l’avantatge de convertir-se en un avió de combat quan Snoopy lluita contra el seu pitjor enemic, el Baró Roig.

El Cau, Harry Potter (J.K. Rowling)

Una casa que s’ha anat amplificant a mesura que la família Weasley es feia més gran, cosa que explica que estigui torta (aguantada per art de màgia) i el caos absolut que ho regna. Però no deixem que aquestes coses ens facin enrere d’entrar-hi. Dins t’hi esperarà una família un tant llunàtica però sempre disposats a rebre’t amb els braços oberts. La Molly té alguna cosa al foc per si t’entra la gana.

Brideshead, Brideshead Revisited (Evelyn Waugh)

He començat amb una casa de camp anglesa i tancaré amb una casa de camp anglesa, ja que no puc acabar aquesta entrada sense mencionar Brideshead, sèrie que, tot i haver-se produït abans que jo nasqués, vaig descobrir en plena adolescència gràcies als passis de Canal 33. La meva fascinació per Jeremy Irons va començar (i acabar) aquí, amb la seva interpretació de Charles Ryder. Riquesa, pompositat i una educació molt religiosa és el que caracteritza la llar de Brideshead, on potser m’hi passaria uns dies però certament no m’hi quedaria a viure.

Anuncis

No em dic iaia, em dic Olive

Elizabeth Strout Olive KitteridgeOlive Kitteridge, Elizabeth Strout

Fa un parell d’anys la reedició de Winesburg, Ohio a mans de Viena Edicions es va convertir en un èxit que pocs s’esperaven. Aquells i aquelles que van gaudir-ne s’alegraran de saber que Sherwood Anderson ha trobat una digna successora en Elizabeth Strout amb Olive Kitteridge, l’obra que li va valer el Premi Pulitzer de Ficció 2009 (i també el Premi Llibreters i el Bancarella 2010). Olive Kitteridge comparteix amb Winesburg, Ohio l’opaca denominació de “novel·la en històries”, en altres paraules, es tracta d’un cicle d’històries curtes de temàtica unificada que té lloc al voltant d’una sèrie de personatges de la petita ciutat de Crosby, a la costa de Maine.

Les històries de Strout no només comparteixen ubicació sinó també la presència imponent de l’Olive Kitteridge del títol, un personatge que apareix a tots el contes, tant de protagonista com de secundària. L’Olive és un més dels lligams que uneixen aquestes tretze històries aparentment dispars però en certa manera representa l’ànima del conjunt. Temperamental, complicada, de vegades lúcida i d’altres incapaç de veure allò que té al davant mateix dels ulls, enfadada amb el món, però compassiva i empàtica alhora i sense rastre de sentimentalisme: aquesta és l’Olive i aquestes són les històries de Crosby.

Un matrimoni que justament quan sembla haver arribat a un període de serenitat comença a trontollar per un secret del passat, una jove que lluita amb l’anorèxia i el esforços desesperats d’una parella per salvar-la, un jove que torna a Crosby després de molts anys contemplant el suïcidi i no oblidem la disfuncional família de l’Olive, un matrimoni que oscil·la entre l’amor i els retrets i un fill que intenta fugir de la presència colossal de la seva mare.

Poc després d’acabar el llibre, vaig llegir a Cultura/s que Elizabeth Strout havia treballat en un hospital geriàtric. Un d’aquells descobriments que un cop fets t’adones que no podien ser de cap altra manera. A Olive Kitteridge trobem personatges de totes les edats i tots estan dibuixats amb una precisió enlluernadora però els que van aconseguir emocionar-me de veritat van ser els d’edat madura. Dir que vivim en un món que valora la joventut per sobre de tot és un lloc comú però mai havia estat tan conscient de com això es reflecteix a la ficció, on els personatges d’edat avançada ocupen una sèrie de rols increïblement restringits. A Olive Kitteridge, però, els vells, els ancians, les persones de la tercera edat o com vulgueu descriure a un grup tan heterogeni de persones, no són estereotips. No són la seva malaltia, no són la seva tragèdia personal, ni el pare o la mare o l’avi de, ni molt menys el mentor savi que ens guia en el nostre camí. L’Olive i els seus companys de generació estan tan confosos, enfadats i perduts com l’adolescent més alienat. Són persones, no avis, una visió que fa trontollar una mica el món.

No em sorprèn que Olive Kitteridge hagi guanyat tants premis, és una obra intel·ligent i exquisida sobre la pèrdua de les il·lusions i de la joventut, les petites decepcions de cada dia i les tragèdies que s’amaguen rere les portes tancades de les cases. I també sobre l’esperança, que com la mateixa Olive, mai no saps per on et sortirà.

Olive Kitteridge, Edicions de 1984 (Trad. Esther Tallada)

Olive Kitteridge, El Aleph Editores (Trad. Rosa Pérez Pérez)

Olive Kitteridge, Random House

Els caçadors solitaris

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Escriure una ressenya sobre El cor és un caçador solitari és un repte. Llegir la primera novel·la de Carson McCullers va ser una experiència fascinant i un cop tancat el llibre tenia el cap amb un zum-zum d’idees que no em deixaven. Però transmetre totes aquestes sensacions sobre paper (o pantalla, bé, ja m’enteneu) és una tasca difícil; no solament per la complexitat de la història, sinó també pel fet que és impossible respondre a la pregunta: de què va la novel·la? Segurament això us haurà passat: algú us pregunta què llegiu en aquest moment i, acte seguit, us llencen la fatal pregunta. El cor és un caçador solitari és una d’aquelles novel·les i no sabia si era millor centrar-me en Singer, el sord-mut, en Mick, la noia en ple conflicte adolescent, potser el doctor Copeland que lluita entre dues classes socials?

Després d’expressar aquesta angoixa a la Marta, vam arribar a la conclusió que un element que uneix els personatges no és solament el seu lligam amb John Singer, sinó també la noció de classe social. Sempre que hem escrit sobre classe al bloc ho hem fet en relació amb altres elements teòrics com el gènere i la raça, però mai hem abordat el tema per si sol. I probablement sigui impossible, el que hem fet nosaltres en els nostres textos no és res més que un exercici teòric que ocorre en tota la crítica literària, ja que em resulta impossible parlar, per exemple, d’en doctor Copeland sense unir raça i classe, o parlar de Mick sense establir un paral·lelisme entre, d’una banda la seva classe social, i de l’altra, la seva condició femenina. No obstant, vull partir de la premisa que tota aquesta sèrie de personatges que desfilen per la novel·la tenen en comú que tots pertanyen a la classe treballadora i tots tenen una lluita -ja sigui interior o exterioritzada- per sortir dels marges de la societat i de les limitacions de la seva condició. Tots els personatges de la novel·la que s’apropen a John Singer cerquen, primer de tot, comprensió i, sobretot, esperança; l’esperança de poder veure realitzats els seus desitjos.

Mick interpretada per Sondra Locke

El personatge més conegut és Mick, probablement per l’adaptació cinematogràfica d’Alan Arkin que només es centra en la relació entre el sord-mut i l’adolescent. Mick és una nena pobra del sud dels Estats Units que ha de passar tot el seu temps a cuidar els seus germans petits. Però ella té clar que les seves ambicions no són de cuidar dels altres: ella vol inventar coses… i ser músic. I, mentre que en el seu entorn ningú la comprèn, ella cerca consol en Singer, que accepta d’escoltar tots els projectes extravagants de la jove. És aquí quan em resulta difícil no parlar de gènere, ja que no només Mick no veurà realitzats els seus somnis a causa de les dificultats que una persona de la seva classe social pot tenir, sinó també per la seva condició de dona. Al principi de la novel·la, Mick només vesteix amb pantalons curts perquè “es sent més lliure”, però en un moment donat entra en crisi d’adolescència i fa un intent d’abandonar aquesta actitud infantil i asexuada organitzant una festa on les noies es posaran vestits bonics i es decoraran els cabells i els nois portaran pantalons i camisa. El resultat desastrós de la festa du a Mick a qüestionar-se sobre les nocions de créixer, i més indirectament, d’esdevenir dona, ja que no pot fer tot el que li agradaria fer si porta un vestit.

Paral·lelament, com deia anteriorment, no podem obviar les nocions de raça i classe en el cas del doctor Copeland. Ell és un metge que el classificarien en el rang de classe mitjana-alta pel fet de tenir estudis. No obstant, el fet de ser negre el posiciona en un rang inferior als doctors blancs. Això fa que no se senti al seu lloc en el rang que li ha tocat, i es desespera quan veu la resignació amb la que viu la comunitat negra de la seva ciutat. Copeland desitja que la seva classe es rebel·li contra el sistema tal i com Marx ho descriu en els seus assajos. Singer representa per a ell una via d’escapament de la mateixa manera que ho és per a la resta de personatges. De fet, la projecció dels seus desitjos en Singer es deu bàsicament al tipus de comunicació inusual que tenen amb ell. Mentre que una conversa acostuma a ser recíproca, amb Singer la comunicació és majoritàriament unidireccional, cosa que permet als personatges a fer-se una idea molt més subjectivada dels pensaments de Singer. El cas més evident és amb Biff, un personatge de qui no en sabem els orígens ni com ha arribat exactament a la ciutat, però que es fa notar de seguida i es pensa que Singer no solament el comprèn sinó que està d’acord amb ell simplement perquè el sord-mut de tant en tant assenteix amb el cap.

Els personatges de McCullers podríem anomenar-los la lliga dels caçadors solitaris, ja que vagaregen pel món cercant els seus desitjos i Singer sembla alimentar-los tan sols amb la seva presència. És curiós com tots aquests personatges solitaris estan en el fons units per l’element de classe social. No obstant, cadascun d’ells té les seves idiosincràsies, de manera que podem entrellaçar la classe social amb la raça, el gènere i fins i tot la nacionalitat.

El cor és un caçador solitari  (Labutxaca)

El corazón es un cazador solitario (Seix Barral)

The Heart is a Lonely Hunter (Penguin)

Fem un any!

Aquesta setmana estem de cel·lebració: Dr Read Good fa un any! Us deixarem una adreça postal on podreu enviar-nos cadascú una ampolla de cava, però per anar obrint boca, la Marta i jo volem compartir amb vosaltres els nostres posts més existosos de l’any.

 

Top of the Pops a Dr Read Good:

Al llarg de tot aquest any, ens han sorprès els temes al buscador: és xocant l’obsessió que la comunitat internauta té per la bruixa blanca, personatge de Les cròniques de Nàrnia i interpretada per Tilda Swinton a l’adaptació cinematogràfica, així com per Aragorn i Legolas. No sabem quin efecte deuria provocar el fet de teclejar “estic sol autoajuda” i trobar-se amb l’escrit de la Marta de com acabar amb l’autoajuda. I per acabar, ens preguntem si la persona que va escriure al buscador “el meu nen vol ser una nena” va trobar algun tipus de resposta en el nostre bloc.

Moltes gràcies pel vostre suport i esperem que puguem celebrar molts aniversaris més!

5 Jocs de beure literaris 2.0

Curiosament (o potser no), un dels articles de més èxit de la història del bloc va ser el titulat Jocs de beure literaris. Ara que celebrem el nostre primer any de vida (qui ho hauria dit!), aprofito por convidar-vos a jugar a la versió 2.0 dels Jocs de beure literaris, amb més alcohol, llibres, zombis i naus espacials. Però beveu amb moderació, eh!

Saga de Harry Potter, JK Rowling

Harry Potter ha fet la boca aigua a milions de nens i adults amb les delícies que es troben només al món dels mags: granotes de xocolata, els anissos Bertie Bott de tots els gustos (entre ells espinacs y fetge!) o el pastís de carbassa. Però no oblidem la begudes on els mags ofeguen les penes.

-Beu cada cop que el Harry ploriqueja sobre ser l’escollit.

-Beu cada cop que el Harry ploriqueja perquè ha de salvar el món i ell és l’únic que ho pot fer i tothom l’adora i no el deixen en pau i pobre de mi, sóc un mag multimilionari sense vigilància paterna.

-Un glop quan la boca et saliveja amb les descripcions del menjar màgic.

-Got sencer cada vegada que la Rowling intenta introduir alegoria política amb calçador.

-Un brindis per a tots els que pensen que l’Hermione hauria de ser la protagonista de la saga.

-Una ronda per ofegar les penes quan SPOILER l’únic personatge gay de la saga és assassinat.

-Un altra per als que encara no ho sabien (ja que la Rowling només va fer sortir Dumbledore de l’armari quan havia acabat la saga) i pel concepte d’homosexualitat retroactiva.

Harry Potter cervesa de mantega whisky de foc

Us recomana la cervesa de mantega (podeu trobar-ne diverses receptes a Internet), això sí, batejada amb una mica de whisky de foc

Qualsevol novel·la protagonitzada per Philip Marlowe, Raymond Chandler

-Comparteix un bon glop cada vegada que Marlowe utilitza la beguda per afluixar la llengua d’algun personatge.

-Beu cada cop que Marlowe intenta fer allò que és correcte però: a) li surt el tret per la culata, b) l’enganyen, c) el detenen o d )li donen una pallissa.

-Beu cada cop que Marlowe deixa anar un dels seus comentaris càustics i se t’escapa un sospir pensant en el maleit esprit de l’escalier.

-Beu cada cop que fumi un Camel, tregui la pipa o jugui als escacs contra ell mateix.

-Una ronda per totes les femmes fatales que passen pel seu despatx i pels seus braços. I un minut de silenci pel seu destí també fatal.

-Un bon glop d’aquells que et cremen la gola cada vegada que Marlowe descobreixi que la verdadera corrupció s’amaga als llocs més alts.

-Tots a dins quan Marlowe senti com es sacseja fe la seva en la humanitat.

Gimlet Raymond Chandler

Philip Marlowe acostuma a veure whisky o brandy (Four Roses o Old Forester serien una bona elecció) però jo m'inclino pel Gimlet, sofisticat i enganyosament seductor com molts dels seus clients

La guia de l’autoestopista galàctic, Douglas Adams

-Beu cada cop que una tovallola salvi la vida d’un personatge.

-Una ronda en honor de “La Resposta Definitiva a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l’Univers i tota la Resta”

-Acaba’t l’ampolla si la resposta a la pregunta anterior és 42.

-“Don’t panic”, beu un bon glop i respira fons.

-Un bon glop cada cop que els dofins demostrin ser la forma de vida més avançada del planeta Terra.

-Una ronda en honor de la campanya liderada pels dofins “Save the humans”.

la guia de l'autoestopista galàctic

Recomanaria un Pan Galactic Gargle Blaster, els efectes del qual són com si et rebentessin el cervell amb una rodanxa de llimona embolicada al voltant d'un enorme maó fet d'or.

El gran Gatsby, F. Scott Fitzgerald

-Un bon glop cada cop que Fitzgerald dóna a entendre simbòlicament que Nick Carraway és homosexual.

-Carraway està enamorat de Gatsby? Un brindis pels amors impossibles!

-Ets una de les poques persones honestes que has conegut? Beu cada cop que la conducta dels protagonistes evidencii el declivi moral de la societat occidental.

-No ets una de les poques persones honestes que has conegut? Continua bevent i gaudeix amb els personatges del declivi moral de la societat occidental.

-Beu un bon glop per oblidar cada vegada que Tom Buchanan digui quelcom repugnant o es comporti de manera detestable.

-La presència inefable, portentosa i fascinant de la Daisy Fay Buchanan et persegueix. Beu per oblidar.

-Una ronda en acabar el llibre, quan recordis dues setmanes després que els Buchanan tenien una filla però no pots recordar com coi es deia. Pammy Buchanan. De res.

The Great Gatsby mint julep

Fitzgerald preferia la ginebra perquè dissimulava millor el seu alè de borratxo però si teniu ganes d'explorar podeu tastar el Mint Julep, la beguda que prepara la Daisy a en Tom durant l'escena crucial de l'hotel

Les aventures d’en Jeeves i el Bertie Wooster, P. G. Wodehouse

-Beu cada cop que el Bertie acaba compromès contra la seva voluntat.

-Un bon glop cada cop que Jeeves cita a Shakespeare o als poetes romàntics.

– Una altre glop si Jeeves llegeix a Dostoievski, els grans russos o Spinozza per relaxar-se.

-Beu cada cop que Jeeves demostri el seu menyspreu per els bigotis, els mocadors brodats, el barrets alpins o qualsevol de les pertinences d’en Bertie Wooster.

-Acaba’t la copa si en Jeeves i el Bertie discuteixen sobre l’afició al banjolele d’aquest últim.

-Una ronda quan te n’adonis que Jeeves té nom a més de cognoms. Doble ronda si descobreixes quin és.

Bertie Wooster Hot Scotch and Lemon Jeeves

Què tal un Hot Scotch and Lemon? I un Queen May?

 

Aquestes són les meves propostes per animar la lectura d’uns quants llibres, en teniu alguna vosaltres?!

L’estira i arronsa de la crítica feminista

Fa uns dies vaig topar amb un article del New York Times que em va fer posar a treballar les neurones que ara mateix prenen forma d’un Rumiant. L’article comença posant sobre la taula el mite de una dona amb una aparença jove i sana no implica automàticament que aquesta sigui fèrtil. Fins aquí, podríem suposar que bé, no ens diu cap mentida. El que certament és més inquietant és que, sota el lema de la quarantena és la nova trentena, tot l’article està revestit d’un feixisme que no només redueix les dones a una funció biològica, sinó que també deplora totes aquestes dones que trien “fer carrera” i decideixen tenir fills, no als vint, trenta anys com els vells bons temps, sinó ben cumplits els quaranta, moment, creu l’autora, que és massa tard.

Un diari suposadament progressista com The New York Times llença un missatge recarregat de vell sexisme que relega a les dones a les tasques de reproducció i de cura.I tampoc és l’únic. El final del segle XX i principis del XXI està caracteritzat pel debat al voltant de l’avortament, que suposa una lluita en constant estira i arronsa. Sembla que haguem d’estar en guàrdia constant, ja que en el moment que s’adquireix un

Juno (2007)

avançament en els drets reproductius de les persones, una corrent opositora farà tot el possible per fer-ne un retrocés. Tristament funciona. En la cultura, la reproducció és un tema vastament tractat. El primer exemple que em ve al cap en relació amb l’article del NYT és la pel·lícula Juno, que va sortir anunciada com una pel·lícula del cinema independent, que promovia una idea una mica tèrbola de l’avortament, mostrant-lo com una opció poc raonable, fins i tot inconcebible. L’escena en què la protagonista surt corrents de la clínica de planificació familiar després de trobar-se amb treballadores insensibles i grotesques i una amiga provida que la convenç que el fetus té ungles és perturbadora i llença un missatge ambigu a la joventut, públic cap al qual va dirigida el llargmetratge.

Nova adaptació de Jane Eyre (2011) amb Mia Wasikowska

L’estossinada no acaba aquí. La literatura també sembla estar contaminada per aquesta onada de crisi de valors. Quan ja semblava que tothom estava d’acord en què Jane Eyre era una novel·la on una lectura feminista era pràcticament obligàtoria, va David Cox, crític literari de The Guardian, i publica un article en què deplora les lectures feministes del clàssic de Charlotte Brontë. A part d’ignorar els passatges més importants de la novel·la i no haver-se informat mai del que és en realitat la crítica feminista, l’autor intenta minar els estudis de gènere i sobretot el context de la novel·la, ignorant per complet les restriccions per a les dones de l’època tan a nivell social, econòmic com moral. Serà que també el senyor Cox, de la mateixa manera que el NYT, recrimina que Jane Eyre hagi decidit fer carrera?

M’he trobat massa sovint persones que em diuen que el feminisme està passat de moda i que ja no és necessari. Una professora em va dir un cop que no hem de veure la història dels moviments socials com una línia en progressió. Crec que il·lustra molt bé la raó de ser del meu article.

Sobreviure al més cru del cru hivern

Winter's Bone cobertaWinter’s Bone, Daniel Woodrell

La millor pel·lícula que he vist en l’últim any (amb la mà al cor, cross my heart and hope to die) va ser Winter’s Bone, l’adaptació al cine dirigida per Debra Granik de la novel·la del mateix nom publicada l’any 2006 per Daniel Woodrell. L’autor descriu el seu estil com country-noir (que es podria traduir literalment com novel·la negra de camp) i s’ho manega per traslladar amb èxit l’estructura de la novel·la negra tradicional als paisatges més desolats dels Estats Units rurals.

Aquesta és la història de Ree Doyle, una noia de setze anys que viu a les Ozarks, una zona muntanyosa del centre dels Estats Units que amb els anys ha desenvolupat la seva pròpia cultura, un dialecte diferenciat i una economia submergida basada en la producció casolana de metamfetamines. De fet, en Jessup Dolly -pare de la Ree- és un dels cuiners de metamfetamines de més reputació de la zona i ha tingut diverses topades amb la llei. L’última ha fet que posi la casa com a part de la fiança; si no es presenta al judici, la Ree, els seus dos germans i la seva mare malalta acabaran -no al carrer, perquè allà no n’hi ha-sinó a la intempèrie. La Ree explorarà el seu racó de Missouri a la cerca del seu pare, visitant les llars de la resta de membres de clan Dolly i trobant-se amb un mur de silenci i de violència no sempre continguda.

Woodrell transmet amb ferocitat i lirisme la desolació moral i material que impera a les Orzaks, demostra un domini expert del llenguatge i fa servir amb naturalitat els girs dialectals propis de la zona. Woodrell construeix una història d’arrels clàssiques,  una narració paral·lela a la del detectiu que s’enfonsa als baixos fons en busca de respostes, però l’espolsa, li dóna la volta i, per si de cas, la torna a girar del revés.

Potser l’aspecte més innovador de la novel·la és com mostra el costat femení de tota narració criminal. La carismàtica Ree s’està enfrontant a tot el clan criminal Dolly, despertant suspicàcies i ressentiments pel camí. És aquí on intervenen les dones del clan. No són dones gentils o generoses, ni amigues, ni confidents, però reconeixen la voluntat de supervivència de la Ree i, en certa mesura, la fan seva. Les dones a les Ozarks formen una comunitat silenciosa que actua en paral·lel a la dels homes. Una comunitat que també pot ser brutal, però que utilitza els seus propis medis per protegir els seus membres, encara que aquests medis consisteixin en una pallissa que et deixi amb unes quantes costelles trencades i unes dents de menys. Aquesta dicotomia la representen amb claredat la Ree i el seu oncle Teardrop, tots dos es sacrifiquen per trobar en Jessup, la Ree ho fa per la supervivència dels seus, en Teardrop busca venjança.

Val a dir, però, que Winter’s Bone no és una novel·la lliure de problemes, a vegades Woodrell es deixa emportar pels excessos lírics i, en moments puntuals, cau en la temptació d’objectificar la Ree (porta vestits curts enmig del cru hivern!), una llàstima, tenint en compte que es tracta d’un personatge d’aquells pels que els escriptors són recordats. I és per això que l’adaptació al cine de la pel·lícula es beneficia tant de la sensibilitat femenina de Debra Granik, capaç de conservar la ferocitat de l’original, però creant una Ree Dolly més compacta, extreta dels millors moments de la novel·la i lliure de les banalitats de la mirada masculina.

Us recomano que veieu Winter’s Bone, un thriller alternatiu, amb una història potent, una banda sonora que us quedarà a la memòria i una cinematografia tan desoladora com bella. I si us quedeu amb ganes de més, podeu provar amb els llibres de Daniel Woodrell, un novel·lista irregular, però amb pinzellades de geni, al que hauríem de seguir la pista.

Winter’s Bone, Sceptre

Experiències amb les neurones mirall, l’ètica de la lectura i la mala literatura

Aquest estiu vaig passar una molt mala estona llegint un llibre. Era una novel·la juvenil per la feina que es descrivia com neo-noire amb pinzellades gòtiques. Un desastre de cap a peus que hauria oblidat fàcilment si no fos perquè l’autor va decidir infligir en els pobres lectors com jo escenes amb dosis extremes de violència gràfica. Imagineu No es país para viejos de Cormac McCarthy passat per la sensibilitat d’una tv-movie d’Antena 3. Aquest era el nivell. La gota que va fer vessar el got va ser l’escena en què es descriu detalladament la violació de la protagonista des de la perspectiva, ni més ni menys, que del violador. Una mena de boira em va envair la ment, l’horror d’aquesta descripció brutal i innecessària em va acompanyar durant dies, com una mena de brutícia que no em podia treure de sota la pell.

Em sentia malament, com si d’alguna manera hagués participat de l’acció, no podia parar de donar-li voltes. Fins que se’m va ocórrer una possible explicació: vaig recordar les neurones mirall. Com antiga estudiant de lingüística, sabia que les neurones mirall són un grup de neurones que s’activen quan actuem, però també quan observem algú altre realitzant l’acció. Aquestes neurones no distingeixen entre allò que fem nosaltres i el que fan els altres: veure una acció és exactament com realitzar-la. Si això és cert, voldria dir que una part del meu cervell estava experimentant en primera persona aquesta escena terrible, explicant de pas el meu malestar.

Les neurones mirall són un descobriment relativamente recent i es creu que tenen un paper fonamental en l’aprenentage de la llengua, en l’empatia, en la creació d’una consciència pròpia i fins i tot a l’hora d’interpretar les acciones i les intencions dels altres. Un cop vaig fer la conexió entre neurones mirall i la lectura de ficció, les idees se’m van començar a acumular al cap: la lectura com a eina d’aprenetatge, el plaer que proporciona, el fet de reaccionar als personatges com si fossin persones reals encara que sabem perfectament que no ho són. Tot això s’explicaria, en part, perquè representem allò que el personatges està vivint.

Quin tema tan apassionant! Però la lectura d’aquella infame novel·la juvenil també m’havia presentat amb l’altra cara de la moneda: l’experiència de la violència. Si per mitjà de les neurones mirall es pot demostrar que la lectura té tots aquest efectes en la persona, no podem seguir creient que la lectura de ficció és un simple entreteniment. Aquí és quan la cosa es complica perquè l’argument es podria utilitzar com una defensa de la censura.

No puc negar que crec que els pares haurien de ser més conscients dels llibres que fan arribar als seus fills-preferiria que ningú hagués de replicar la meva experiència amb la infame novel·la-però no es tracta de restringir l’accés als llibres, sinó saber-ne avaluar la qualitat. Tornant a Comarc McCarthy, la violència representada a No es país para viejos també em va horroritzar, és tant o més atroç que la de la novel·la juvenil, però McCarthy no funciona segons la doctrina del xoc, no fa servir trucs de fira per sorprendre’ns. Les seves escenes estan escrites amb la precisió d’un cirurgià, no per fer-nos compadir dels personatges o per escandalitzar-nos, sinó per obligar-nos a veure d’on sorgeix la violència. Perquè ens horroritzi el buit moral que permet existir a Anton Chirguh. Aquesta és la diferència entre ambdues novel·les i la raó per la que hauríem de llegir-ne una i no l’altra.

Però malgrat les bones intencions, els pares no poden saber-ho tot. Aquí és on entra la responsabilitat social de l’edició. Els editors com intermediaris que ens fan arribar no el que creuen que és millor per a nosaltres (això els convertiria en censors), sinó el que consideren millor d’entre els milions de llibres que surten al mercat cada any. Ara que l’auto-edició va guanyant força (amb llocs com per exemple Bubok) i plataformes com Google o Amazon qüestionen el paper de l’editor tradicional (un moviment que, per cert, m’encanta i que trobo emocionant), hem de recordar que els editors fan el treball de camp, desbrossant entre la quincalla de llibres com aquest que he llegit aquest estiu, per trobar peces d’or com McCarthy.

No sé ben bé com he passat de parlar de les neurones miralls a l’auto-edició, però crec que tot està relacionat. I vosaltres què en penseu? El descobriment de les neurones mirall influeix com veieu la lectura? Creieu que té sentit el paper de l’editor amb l’existència d’Internet? Ataqueu els comentaris!

La poesia que pren partit

Espero que l’estiu us hagi recarregat les piles per aquesta magnífica tardor que ens queda per endavant i des de Dr Read Good us desitgem una bona tornada al cole. I per continuar amb la mateixa frescor de les vacances passades, us deixem amb una de Walt Whitman.

Creo que una brizna de yerba no es menos

que el camino que recorren las estrellas.

Y que la hormiga es perfecta.

Y que también lo son el grano de arena

y el huevo del zorzal.

Y que la rana es una obra maestra, digna de las más altas.

Y que la zarzamora podría adornar los salones del cielo.

Y que la menor articulación de mi mano

puede humillar a todas las máquinas.

Y que una vaca, paciendo con la cabeza baja,

supera a todas las estatuas.

Y que un ratón, es un milagro

capaz de asombrar a millones de incrédulos.

Fa uns dies vaig topar per casualitat amb una gravació de Serrat recitant un fragment de Leaves of Grass de Walt Whitman i em vaig adonar que el nostre bloc necessitava com a mínim un article que parlés d’aquest gran poeta americà del segle XIX. I és que crec que no puc citar cap altre poema de la mateixa força que el de Walt Whitman: és un cant a la vida i una exhaltació del cos humà i el món material, sense recórrer a simbolismes i al·legories com la poesia de l’època. Com veiem en el fragment sel·lectionat per Serrat, Whitman empra un to directe sense floritures, però amb una lírica igualment el·laborada.

Gabriel Celaya deia que “la poesia és una arma carregada de futur” i la de Whitman sense dubte ho és: els temes sobre la materialitat del món són una nova manera d’entendre la poesia que l’aproparà més a les causes socials i l’allunyarà de l’espiritualitat i la jerarquia de l’esperit per sobre de la materialitat del cos. A més a més, el fet que l’autor utilitzi el “jo” líric d’una manera tan conscient estableix una clara voluntat d’assumir una subjectivitat. Al meu entendre, Walt Whitman és precursor de la poesia social que s’extendrà a principis del segle XX tant a Amèrica com a Europa, un gènere que serà molt recurrent en la poesia espanyola. Vaig topar amb Serrat buscant la interpretació de Ibáñez de “La poesía es una arma cargada de futuro”, i segurament d’una forma inconscient, Youtube ha aconseguit que pugui establir aquest paral·lelisme entre aquests dos poetes.

No sé si Celaya estava pensant en Whitman quan va escriure aquesta frase, però em sembla del tot pertinent en un context com aquest. El cant èpic de Leaves of Grass està ple d’esperança i dota la poesia d’un poder de canvi. El jo ja no correspon a un heroi, sinó a una persona corrent “del carrer.” És el cas de la poesia social a la literatura espanyola, on poc a poc es veu un gir de la poesia existencialista cap a una temàtica que intenta abordar els “problemes de tothom”. Amb tot, veiem un procés que comença amb Whitman d’entendre la poesia com un instrument per canviar el món. I bé, no sé si dóna resultat, però amb aquest cant magnífic de Whitman en fan venir ganes.