Experiències amb les neurones mirall, l’ètica de la lectura i la mala literatura

Aquest estiu vaig passar una molt mala estona llegint un llibre. Era una novel·la juvenil per la feina que es descrivia com neo-noire amb pinzellades gòtiques. Un desastre de cap a peus que hauria oblidat fàcilment si no fos perquè l’autor va decidir infligir en els pobres lectors com jo escenes amb dosis extremes de violència gràfica. Imagineu No es país para viejos de Cormac McCarthy passat per la sensibilitat d’una tv-movie d’Antena 3. Aquest era el nivell. La gota que va fer vessar el got va ser l’escena en què es descriu detalladament la violació de la protagonista des de la perspectiva, ni més ni menys, que del violador. Una mena de boira em va envair la ment, l’horror d’aquesta descripció brutal i innecessària em va acompanyar durant dies, com una mena de brutícia que no em podia treure de sota la pell.

Em sentia malament, com si d’alguna manera hagués participat de l’acció, no podia parar de donar-li voltes. Fins que se’m va ocórrer una possible explicació: vaig recordar les neurones mirall. Com antiga estudiant de lingüística, sabia que les neurones mirall són un grup de neurones que s’activen quan actuem, però també quan observem algú altre realitzant l’acció. Aquestes neurones no distingeixen entre allò que fem nosaltres i el que fan els altres: veure una acció és exactament com realitzar-la. Si això és cert, voldria dir que una part del meu cervell estava experimentant en primera persona aquesta escena terrible, explicant de pas el meu malestar.

Les neurones mirall són un descobriment relativamente recent i es creu que tenen un paper fonamental en l’aprenentage de la llengua, en l’empatia, en la creació d’una consciència pròpia i fins i tot a l’hora d’interpretar les acciones i les intencions dels altres. Un cop vaig fer la conexió entre neurones mirall i la lectura de ficció, les idees se’m van començar a acumular al cap: la lectura com a eina d’aprenetatge, el plaer que proporciona, el fet de reaccionar als personatges com si fossin persones reals encara que sabem perfectament que no ho són. Tot això s’explicaria, en part, perquè representem allò que el personatges està vivint.

Quin tema tan apassionant! Però la lectura d’aquella infame novel·la juvenil també m’havia presentat amb l’altra cara de la moneda: l’experiència de la violència. Si per mitjà de les neurones mirall es pot demostrar que la lectura té tots aquest efectes en la persona, no podem seguir creient que la lectura de ficció és un simple entreteniment. Aquí és quan la cosa es complica perquè l’argument es podria utilitzar com una defensa de la censura.

No puc negar que crec que els pares haurien de ser més conscients dels llibres que fan arribar als seus fills-preferiria que ningú hagués de replicar la meva experiència amb la infame novel·la-però no es tracta de restringir l’accés als llibres, sinó saber-ne avaluar la qualitat. Tornant a Comarc McCarthy, la violència representada a No es país para viejos també em va horroritzar, és tant o més atroç que la de la novel·la juvenil, però McCarthy no funciona segons la doctrina del xoc, no fa servir trucs de fira per sorprendre’ns. Les seves escenes estan escrites amb la precisió d’un cirurgià, no per fer-nos compadir dels personatges o per escandalitzar-nos, sinó per obligar-nos a veure d’on sorgeix la violència. Perquè ens horroritzi el buit moral que permet existir a Anton Chirguh. Aquesta és la diferència entre ambdues novel·les i la raó per la que hauríem de llegir-ne una i no l’altra.

Però malgrat les bones intencions, els pares no poden saber-ho tot. Aquí és on entra la responsabilitat social de l’edició. Els editors com intermediaris que ens fan arribar no el que creuen que és millor per a nosaltres (això els convertiria en censors), sinó el que consideren millor d’entre els milions de llibres que surten al mercat cada any. Ara que l’auto-edició va guanyant força (amb llocs com per exemple Bubok) i plataformes com Google o Amazon qüestionen el paper de l’editor tradicional (un moviment que, per cert, m’encanta i que trobo emocionant), hem de recordar que els editors fan el treball de camp, desbrossant entre la quincalla de llibres com aquest que he llegit aquest estiu, per trobar peces d’or com McCarthy.

No sé ben bé com he passat de parlar de les neurones miralls a l’auto-edició, però crec que tot està relacionat. I vosaltres què en penseu? El descobriment de les neurones mirall influeix com veieu la lectura? Creieu que té sentit el paper de l’editor amb l’existència d’Internet? Ataqueu els comentaris!

Advertisements

5 thoughts on “Experiències amb les neurones mirall, l’ètica de la lectura i la mala literatura

  1. No sé ben bé si la relació entre les “neurones mirall” i l’autoedició és tan clara, però el raonament que et porta és atrevit i fa pensar. No fa gaire vaig saber l’existència d’aquestes neurones, que són responsables del que anomenaríem “empatia”: patim quan veiem que un altre pateix, i això ens deu fer solidaris. No sé si es pot empatitzar amb el qui fa patir, jo diria que no. En una escena en què un li fa mal a un altre, la nostra emoció és empatitzar amb la víctima i alguna cosa ha de funcionar molt malament perquè connectem emocionalment amb el botxí.
    Pel què fa a l’autoedició i les facilitats actuals em sembla un canvi més dels molts que estem veient. La possibilitat de difondre o de fer (directament) literatura a través de la xarxa també em sembla interessant. Ara bé, les llibreries són plenes de llibres dolents i senzillament “comercials”, sense cap ambició que no sigui vendre i guanyar diners. I a la xarxa hi ha molta palla que és difícil de triar. Jo diria que el paper de l’editor encara val, però cal un nou editor que no pensi tant en la caixa. Estic pensant en la diferència que hi ha entre “Quaderns Crema-El Acantilado” i RBA o Edicions 62. En fi, el tema és llarg i complicat…

    • Tens raó amb que no empatitzem amb el botxí quasi mai, però no és possible que el fet que reflectim escenes de violència, d’abusos, etc per mitjà les neurones mirall, també tingui algun efecte sobre els lectors i els televidents? No només empatitzem, també aprenem i, podria ser, que ens endurim?No ho sabria dir, és una pregunta teòrica que sóc incapaç de respondre. Només queda esforçar-nos llegir bons llibres i veure bones pelis.

      Mentrestant, crec que Internet ens ha ofert la possibilitat d’influir en el món editorial d’una manera que abans era impossible i, si tot falla, de buscar el que ens interessa pel nostre compte.

  2. Quan era menuda em passava molt sovint, si llegia les desgràcies alienes (recordo quan em van deixar Ana de las tejas verdes) estava trista tot el dia i l’humor em canviava depenent del que llegia i del que vivia a la ficció. Per sort, els anys m’han ajudat a controlar-ho i rarament em passa (tot i que també podria ser que volgués dir que els llibres que ara llegeixo no tenen la força per fer-me viure de forma intensa tot el que expliquen?). Espero que no.

    • Jo em faig la mateixa pregunta: després de tantes lectures he perdut la capacitat per emocionar-me? Nabokov deia que el mal lector és el que empatitza amb el personatges, podria ser, però crec més haviat que el Vladimir tenia el cor encongit com una pruna. Potser és més difícil trobar llibres que ens produeixin aquest efecte, però hi són. Només es tracta de seguir buscant.

      • M’he fet la mateixa pregunta. És cert que tornar a llegir – anys després – novel·les que et van emocionar, gairebé sempre decepciona la segona vegada. Però he arribat a la conclusió que canviem. Que les nostres ments van transformant-se (no atreveixo a dir que “evolucionant”), i els nostres gustos també canvien. Sempre hi ha llibres que emocionen, però potser, amb els anys, no som tan oberts i impressionants, i hem de seguir, com dius, buscant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s