Sobreviure al més cru del cru hivern

Winter's Bone cobertaWinter’s Bone, Daniel Woodrell

La millor pel·lícula que he vist en l’últim any (amb la mà al cor, cross my heart and hope to die) va ser Winter’s Bone, l’adaptació al cine dirigida per Debra Granik de la novel·la del mateix nom publicada l’any 2006 per Daniel Woodrell. L’autor descriu el seu estil com country-noir (que es podria traduir literalment com novel·la negra de camp) i s’ho manega per traslladar amb èxit l’estructura de la novel·la negra tradicional als paisatges més desolats dels Estats Units rurals.

Aquesta és la història de Ree Doyle, una noia de setze anys que viu a les Ozarks, una zona muntanyosa del centre dels Estats Units que amb els anys ha desenvolupat la seva pròpia cultura, un dialecte diferenciat i una economia submergida basada en la producció casolana de metamfetamines. De fet, en Jessup Dolly -pare de la Ree- és un dels cuiners de metamfetamines de més reputació de la zona i ha tingut diverses topades amb la llei. L’última ha fet que posi la casa com a part de la fiança; si no es presenta al judici, la Ree, els seus dos germans i la seva mare malalta acabaran -no al carrer, perquè allà no n’hi ha-sinó a la intempèrie. La Ree explorarà el seu racó de Missouri a la cerca del seu pare, visitant les llars de la resta de membres de clan Dolly i trobant-se amb un mur de silenci i de violència no sempre continguda.

Woodrell transmet amb ferocitat i lirisme la desolació moral i material que impera a les Orzaks, demostra un domini expert del llenguatge i fa servir amb naturalitat els girs dialectals propis de la zona. Woodrell construeix una història d’arrels clàssiques,  una narració paral·lela a la del detectiu que s’enfonsa als baixos fons en busca de respostes, però l’espolsa, li dóna la volta i, per si de cas, la torna a girar del revés.

Potser l’aspecte més innovador de la novel·la és com mostra el costat femení de tota narració criminal. La carismàtica Ree s’està enfrontant a tot el clan criminal Dolly, despertant suspicàcies i ressentiments pel camí. És aquí on intervenen les dones del clan. No són dones gentils o generoses, ni amigues, ni confidents, però reconeixen la voluntat de supervivència de la Ree i, en certa mesura, la fan seva. Les dones a les Ozarks formen una comunitat silenciosa que actua en paral·lel a la dels homes. Una comunitat que també pot ser brutal, però que utilitza els seus propis medis per protegir els seus membres, encara que aquests medis consisteixin en una pallissa que et deixi amb unes quantes costelles trencades i unes dents de menys. Aquesta dicotomia la representen amb claredat la Ree i el seu oncle Teardrop, tots dos es sacrifiquen per trobar en Jessup, la Ree ho fa per la supervivència dels seus, en Teardrop busca venjança.

Val a dir, però, que Winter’s Bone no és una novel·la lliure de problemes, a vegades Woodrell es deixa emportar pels excessos lírics i, en moments puntuals, cau en la temptació d’objectificar la Ree (porta vestits curts enmig del cru hivern!), una llàstima, tenint en compte que es tracta d’un personatge d’aquells pels que els escriptors són recordats. I és per això que l’adaptació al cine de la pel·lícula es beneficia tant de la sensibilitat femenina de Debra Granik, capaç de conservar la ferocitat de l’original, però creant una Ree Dolly més compacta, extreta dels millors moments de la novel·la i lliure de les banalitats de la mirada masculina.

Us recomano que veieu Winter’s Bone, un thriller alternatiu, amb una història potent, una banda sonora que us quedarà a la memòria i una cinematografia tan desoladora com bella. I si us quedeu amb ganes de més, podeu provar amb els llibres de Daniel Woodrell, un novel·lista irregular, però amb pinzellades de geni, al que hauríem de seguir la pista.

Winter’s Bone, Sceptre

Advertisements

7 thoughts on “Sobreviure al més cru del cru hivern

  1. Fet! M’has convençut. Darrerament he estat veient alguns films americans que intenten renovar el gènere negre des de perspectives noves: el món adolescent a “Brick”, el nord glaçat a “The river King” i d’altres. El “Fargo” dels Coen també va una mica en aquesta línia, perquè mescla western, cine negre i “country” en una sola jugada. M’apunto Winter’s Bone!

  2. Vaig llegir la novel·la fa poc (recomanat pel gran autor de novel·la negra, Ken Bruen) i la vaig trobar meravellosa. No he vist la pel·licula però si és tant bona com la novel·la m’agradaria veure-la.

  3. Bon nadal i gràcies per la vostra recomanació. Vam veure winter’s bone i coincidim en bona part en tots els teus comentaris. A més de tot el que aquí esmentes, em va agradar molt com construeix el personatge del pare, que no apareix maii no obstant et fas una idea clara de com és

    • És ben cert això del pare. La seva presència és molt palpable, tot i que no el veiem mai, i alhora la manera con en parlen et fa pensar en una mena de mite o llegenda. El pare: aquella bèstia mitològica tan desconeguda.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s