Els caçadors solitaris

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Escriure una ressenya sobre El cor és un caçador solitari és un repte. Llegir la primera novel·la de Carson McCullers va ser una experiència fascinant i un cop tancat el llibre tenia el cap amb un zum-zum d’idees que no em deixaven. Però transmetre totes aquestes sensacions sobre paper (o pantalla, bé, ja m’enteneu) és una tasca difícil; no solament per la complexitat de la història, sinó també pel fet que és impossible respondre a la pregunta: de què va la novel·la? Segurament això us haurà passat: algú us pregunta què llegiu en aquest moment i, acte seguit, us llencen la fatal pregunta. El cor és un caçador solitari és una d’aquelles novel·les i no sabia si era millor centrar-me en Singer, el sord-mut, en Mick, la noia en ple conflicte adolescent, potser el doctor Copeland que lluita entre dues classes socials?

Després d’expressar aquesta angoixa a la Marta, vam arribar a la conclusió que un element que uneix els personatges no és solament el seu lligam amb John Singer, sinó també la noció de classe social. Sempre que hem escrit sobre classe al bloc ho hem fet en relació amb altres elements teòrics com el gènere i la raça, però mai hem abordat el tema per si sol. I probablement sigui impossible, el que hem fet nosaltres en els nostres textos no és res més que un exercici teòric que ocorre en tota la crítica literària, ja que em resulta impossible parlar, per exemple, d’en doctor Copeland sense unir raça i classe, o parlar de Mick sense establir un paral·lelisme entre, d’una banda la seva classe social, i de l’altra, la seva condició femenina. No obstant, vull partir de la premisa que tota aquesta sèrie de personatges que desfilen per la novel·la tenen en comú que tots pertanyen a la classe treballadora i tots tenen una lluita -ja sigui interior o exterioritzada- per sortir dels marges de la societat i de les limitacions de la seva condició. Tots els personatges de la novel·la que s’apropen a John Singer cerquen, primer de tot, comprensió i, sobretot, esperança; l’esperança de poder veure realitzats els seus desitjos.

Mick interpretada per Sondra Locke

El personatge més conegut és Mick, probablement per l’adaptació cinematogràfica d’Alan Arkin que només es centra en la relació entre el sord-mut i l’adolescent. Mick és una nena pobra del sud dels Estats Units que ha de passar tot el seu temps a cuidar els seus germans petits. Però ella té clar que les seves ambicions no són de cuidar dels altres: ella vol inventar coses… i ser músic. I, mentre que en el seu entorn ningú la comprèn, ella cerca consol en Singer, que accepta d’escoltar tots els projectes extravagants de la jove. És aquí quan em resulta difícil no parlar de gènere, ja que no només Mick no veurà realitzats els seus somnis a causa de les dificultats que una persona de la seva classe social pot tenir, sinó també per la seva condició de dona. Al principi de la novel·la, Mick només vesteix amb pantalons curts perquè “es sent més lliure”, però en un moment donat entra en crisi d’adolescència i fa un intent d’abandonar aquesta actitud infantil i asexuada organitzant una festa on les noies es posaran vestits bonics i es decoraran els cabells i els nois portaran pantalons i camisa. El resultat desastrós de la festa du a Mick a qüestionar-se sobre les nocions de créixer, i més indirectament, d’esdevenir dona, ja que no pot fer tot el que li agradaria fer si porta un vestit.

Paral·lelament, com deia anteriorment, no podem obviar les nocions de raça i classe en el cas del doctor Copeland. Ell és un metge que el classificarien en el rang de classe mitjana-alta pel fet de tenir estudis. No obstant, el fet de ser negre el posiciona en un rang inferior als doctors blancs. Això fa que no se senti al seu lloc en el rang que li ha tocat, i es desespera quan veu la resignació amb la que viu la comunitat negra de la seva ciutat. Copeland desitja que la seva classe es rebel·li contra el sistema tal i com Marx ho descriu en els seus assajos. Singer representa per a ell una via d’escapament de la mateixa manera que ho és per a la resta de personatges. De fet, la projecció dels seus desitjos en Singer es deu bàsicament al tipus de comunicació inusual que tenen amb ell. Mentre que una conversa acostuma a ser recíproca, amb Singer la comunicació és majoritàriament unidireccional, cosa que permet als personatges a fer-se una idea molt més subjectivada dels pensaments de Singer. El cas més evident és amb Biff, un personatge de qui no en sabem els orígens ni com ha arribat exactament a la ciutat, però que es fa notar de seguida i es pensa que Singer no solament el comprèn sinó que està d’acord amb ell simplement perquè el sord-mut de tant en tant assenteix amb el cap.

Els personatges de McCullers podríem anomenar-los la lliga dels caçadors solitaris, ja que vagaregen pel món cercant els seus desitjos i Singer sembla alimentar-los tan sols amb la seva presència. És curiós com tots aquests personatges solitaris estan en el fons units per l’element de classe social. No obstant, cadascun d’ells té les seves idiosincràsies, de manera que podem entrellaçar la classe social amb la raça, el gènere i fins i tot la nacionalitat.

El cor és un caçador solitari  (Labutxaca)

El corazón es un cazador solitario (Seix Barral)

The Heart is a Lonely Hunter (Penguin)

Anuncis

3 pensaments sobre “Els caçadors solitaris

  1. Inés, ja saps que aquest llibre m’encanta i crec que dones al clau amb la teva ressenya. De fet, una de les coses que més em va sobtar de la novel·la és la incapacitat que tenen els personatges de veure’s reflectits ens els problemes dels altres. Tots estan tan enredats en les seves preocupacions que no s’adonen que conflueixen en un punt o altre. El Dr Copeland i Jake Blount comparteixen el mateix malestar social, Biff i Mick se senten incòmodes dins les estrictes definicions de gènere que els són imposades, fins i tot el Dr Copeland s’angoixa perquè la seva filla no anhela estudiar. Però quan es troben tots junts en una habitació, perden la veu, cauen en el silenci i perden la oportunitat de formar una comunitat que els serveixi de suport. En canvi, relaten els seus problemes a Singer que, encara que compassiu i generós, no comparteix les seves preocupacions.

    Crec que McCullers aquí toca una vena sensible, no es pot aïllar un problema i pensar que un cop solucionat tot s’arreglarà. S’han de reconèixer les ramificacions i els punts d’intersecció per comprendre el que passa de veritat. Em recorda a la primera onada feminista, centrada només en els problemes de les dones blanques de classe mitjana i la seva incapacitat, per tant, d’afrontar els problemes reals de moltes dones.

    I ara perdona pel rotllo, molt bon article!

    • M’agrada molt el teu punt de vista. Fins ara no se m’havia acudit fer una lectura de l’obra amb una perspectiva més intimista. Gràcies camarada!

  2. De l’autora vaig llegir “Reflexos en un ull daurat” fa molt de temps, i jo diria que en castellà. Després de veure l’adaptació al cinema, que em va semblar molt bona (de la millor època del cinema ianqui, diria jo). M’agradaria llegir l’anàlisi d’aquesta segons la teva perspectiva, que sempre aporta un punt de vista més ric.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s