No em dic iaia, em dic Olive

Elizabeth Strout Olive KitteridgeOlive Kitteridge, Elizabeth Strout

Fa un parell d’anys la reedició de Winesburg, Ohio a mans de Viena Edicions es va convertir en un èxit que pocs s’esperaven. Aquells i aquelles que van gaudir-ne s’alegraran de saber que Sherwood Anderson ha trobat una digna successora en Elizabeth Strout amb Olive Kitteridge, l’obra que li va valer el Premi Pulitzer de Ficció 2009 (i també el Premi Llibreters i el Bancarella 2010). Olive Kitteridge comparteix amb Winesburg, Ohio l’opaca denominació de “novel·la en històries”, en altres paraules, es tracta d’un cicle d’històries curtes de temàtica unificada que té lloc al voltant d’una sèrie de personatges de la petita ciutat de Crosby, a la costa de Maine.

Les històries de Strout no només comparteixen ubicació sinó també la presència imponent de l’Olive Kitteridge del títol, un personatge que apareix a tots el contes, tant de protagonista com de secundària. L’Olive és un més dels lligams que uneixen aquestes tretze històries aparentment dispars però en certa manera representa l’ànima del conjunt. Temperamental, complicada, de vegades lúcida i d’altres incapaç de veure allò que té al davant mateix dels ulls, enfadada amb el món, però compassiva i empàtica alhora i sense rastre de sentimentalisme: aquesta és l’Olive i aquestes són les històries de Crosby.

Un matrimoni que justament quan sembla haver arribat a un període de serenitat comença a trontollar per un secret del passat, una jove que lluita amb l’anorèxia i el esforços desesperats d’una parella per salvar-la, un jove que torna a Crosby després de molts anys contemplant el suïcidi i no oblidem la disfuncional família de l’Olive, un matrimoni que oscil·la entre l’amor i els retrets i un fill que intenta fugir de la presència colossal de la seva mare.

Poc després d’acabar el llibre, vaig llegir a Cultura/s que Elizabeth Strout havia treballat en un hospital geriàtric. Un d’aquells descobriments que un cop fets t’adones que no podien ser de cap altra manera. A Olive Kitteridge trobem personatges de totes les edats i tots estan dibuixats amb una precisió enlluernadora però els que van aconseguir emocionar-me de veritat van ser els d’edat madura. Dir que vivim en un món que valora la joventut per sobre de tot és un lloc comú però mai havia estat tan conscient de com això es reflecteix a la ficció, on els personatges d’edat avançada ocupen una sèrie de rols increïblement restringits. A Olive Kitteridge, però, els vells, els ancians, les persones de la tercera edat o com vulgueu descriure a un grup tan heterogeni de persones, no són estereotips. No són la seva malaltia, no són la seva tragèdia personal, ni el pare o la mare o l’avi de, ni molt menys el mentor savi que ens guia en el nostre camí. L’Olive i els seus companys de generació estan tan confosos, enfadats i perduts com l’adolescent més alienat. Són persones, no avis, una visió que fa trontollar una mica el món.

No em sorprèn que Olive Kitteridge hagi guanyat tants premis, és una obra intel·ligent i exquisida sobre la pèrdua de les il·lusions i de la joventut, les petites decepcions de cada dia i les tragèdies que s’amaguen rere les portes tancades de les cases. I també sobre l’esperança, que com la mateixa Olive, mai no saps per on et sortirà.

Olive Kitteridge, Edicions de 1984 (Trad. Esther Tallada)

Olive Kitteridge, El Aleph Editores (Trad. Rosa Pérez Pérez)

Olive Kitteridge, Random House

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s