Els horrors quotidians

Cristina Fernández Cubas“El ángulo del horror”, Cristina Fernández Cubas

Quan era petita el Dimecres de Cendra anàvem a enterrar la sardina amb l’escola a un bosc aprop del poble. Recordo que al costat del camí, al peu d’un pi, hi havia el cadàver d’un gos. Cada any trobàvem el cadàver, cada cop en un estat més avançat de descomposició. Recordo amb claredat com m’horroritzava la seva visió i que, per molt que provés d’evitar-lo, d’alguna manera els nostres jocs, les nostres curses sempre desembocaven prop de les despulles d’aquella pobra bestiola. Com hi havia anat a parar allà l’animal? Estava malalt? L’havien abandonat? Com podia existir aquell cadàver en la mateixa dimensió que tots aquells nens riallers i plens de vida?

El record d’aquest gos m’ha acompanyat tota la vida i, a aquest, s’hi han sumat molts d’altres de nous que serveixen de recordatori permanent dels petits horrors que ens envolten. Aquesta és una de les raons per les que Halloween sempre m’ha semblat una festivitat tan atractiva, és el dia en que traiem a passejar les nostres pors, fem veure que no ens espanten i juguem a ser allò que ens atemoreix. És el dia en que creuem la frontera que la resta de l’any ens esforcem per mantenir tancada. Hi ha persones, però, com Cristina Fernández Cubas que semblen habitar tot l’any més enllà de la frontera o, com a mínim, tenen una casa amb molt bones vistes a l’altre costat.

A “El ángulo del horror” Fernández Cubas explora justament aquesta possibilitat: Què passa quan el vel entre la quotidianitat i els horrors que l’envolten desapareix? Què passa quan la nostra visió selectiva deixa de funcionar? No puc (ni vull) desvetllar massa sobre aquest relat que sense arribar a les deu pàgines, sense efectismes, ni sang i fetge aconsegueix gelar la sang a les venes del lector. Però us puc dir que el protagonista és un jove que quan torna a casa després d’un viatge descobreix que les coses no són com les recordava. La casa s’aixeca en un angle erroni, tot sembla lleugerament distorsionat, desfigurat, deformat. El noi ha descobert l’angle de l’horror, però, què és exactament aquest angle?

“El ángulo del horror” és un dels meus contes favorits de Fernández Cubas, una escriptora que em fascina com cap altre autor espanyol o català. A vegades penso que no pertany del tot a aquest món, potser és una nena canviada, una changeling que no veu les coses com la resta de nosaltres; que ens ensenya les zones ombrívoles que passen desapercebudes als nostres ulls. Un calfred em recorre el cos quan obro la seva antologia de relats i és llavors quan sento, quan sé de què parlo quan parlo de literatura.

Censura per a qui?

Avui s’estrena la versió de Steven Spielberg de Tintín i tots els groupies que llegíem els còmics de Hergé o miràvem la sèrie televisiva a TV3 -o la col·lecció de vídeos de El Periódico, si no vaig errada- anirem en massa al cinema a mirar-la. M’atreviria a dir que quasi tothom sortirà decebut del resultat, ja que Tintín és un hite de la infància i les expectatives són tan altres que ni tan sols Steven Spielberg podrà arribar al nivell. A més, què n’ha de fer un americà d’un còmica belga?

Hergé ja va fer canvis per a que la seva obra fós políticament correcta

Bromes a part. No dedicaré aquest article a la versió filmogràfica d’aquest entranyable reporter, sinó a un fet que recentment em va cridar l’atenció i que m’ha fet posar la maquinària del cervell en moviment. El passat mes d’abril es va iniciar un procés per portar Tintín a judici. De què se li culpa? De ser un còmic que fa apol·logia al racisme, concretament per la història de Tintín al Congo. Mbutu Mondondo, un congolès resident a Bèlgica, demana que es prohibeixi la publicació d’aquest tom de les aventures a Tintín per fer un retrat denigrant i xenòfob de les persones negres. És cert que hi ha coses que no es poden amagar: Tintín al Congo ha envellit i si algú publiqués alguna cosa així avui en dia, tothom se li tiraria a sobre com una colla de lleons afamats. Ara bé, hem de desenterrar un vell llibre que es va escriure fa més de setanta anys? És un exercici de justícia no només per a la comunitat congolesa, sinó a tot el continent africà colonitzat?

Si bé és innegable que Hergé fa propaganda de la supremacia blanca i de valors clarament racistes, hi ha dues raons per les quals respondria que Tintín al Congo no hauria de ser portat a judici. En primer lloc, Hergé és un producte de la seva època: el 1931 és una data on la segregació racial és encara molt lluny de ser abolida. Només cal recordar que Rosa Parks va llençar el seu crit de protesta el 1955 quan es va negar a cedir el seu lloc a l’autobús a un passatger blanc, Martin Luther King era un desconegut i que l’appartheid a Sudàfrica es va abolir el 1991. Aquests exemples no serveixen per justificar l’autor de Tintín, però si donen una idea força clara de les percepcions de la classe mitjana europea sobre les relacions interculturals.

Rosa Parks i Martin Luther King

La segona raó per la qual no crec que Tintín hagi de passar per aquest procés és perquè això comportaria l’inici d’una saga sense fi. Perquè si el còmic d’Hergé ha de passar pels tribunals, també ho han de fer un percentatge molt elevat d’obres de la literatura universal. Em centraré en exemples anglosaxons, donat que aquí és la nostra especialitat. Al programa curricular de la carrera figurava com a lectura obligatòria Al cor de les tenebres de Joseph Conrad. L’autor exposa la crueltat de l’imperi belga contra els natius, però no ofereix tampoc una imatge digna de les persones negres. Potser em direu que el cas de Hergé és expecional perquè es tracta d’una lectura infantil. Tot i que mai he entès perquè se l’ha catal·logat així, Les aventures de Huckleberry Finn també es considera una lectura dirigida a joves. La novel·la ha sigut des de fa dècades un objecte de controvèrsia, per l’ús de la paraula “nigger” i alguns passatges una mica confusos. I així podria estar-me fins demà, ja que si hem de jutjar llibres racistes, també hauríem de fer-ho amb aquells amb contingut anti-semitistes o sexistes. Llavors segurament sí que ens hauriém de plantejar de prohibir Dickens, Chaucer, Shakespeare, etc., i fins i tot la Bíblia!

En definitiva, la resposta a una literatura que conté valors antiquats no és una censura en massa, sinó un acte de reflexió col·lectiva. Que aquests llibres es continuin publicant és un acte a favor de la memòria històrica i, sobretot, permet assumir aquests actes de crueltat i injustícia. Crec que està a les mans de cada lector i lectora decidir què fa amb la informació que se li transmet i prohibir llibres és un insult a la seva intel·igència i capacitat crítica.

Guardeu un lloc al cor per als llibres dolents

Jane, April Lindner

Qualsevol que hagi entrat més d’un parell de cops al bloc sabrà a hores d’ara que tant la Inés com jo breguem amb les fases avançades de la nostra obsessió amb Jane Eyre. L’artera Charlotte ens va atrapar d’imprevist durant l’adolescència amb el seu romanç gòtic pre-feminista i no ens ha abandonat des de llavors. Més d’una vegada ens hem plantejat ressenyar el clàssic -serviria com a exorcisme?- però és difícil acostar-se a una novel·la que has llegit amb la passió d’una joveneta de quinze anys. Per això, quan em va caure a les mans, el remake actualitzat del clàssic escrit per April Lindner, vaig dir: Bingo!

A "Jane" el gos d'en Rochester és un Retriever, una raça magnífica, però que exemplifica tots els problemes de la novel·la: un gos ben adaptat i simpàtic, però gòtic i misteriós...?

A Jane, Lindner segueix l’estructura bàsica de la novel·la de la Charlotte Brontë, actualitzant-ne alguns aspectes per ambientar-la al segle XXI. La Jane Moore és una estudiant universitària que es veu obligada a buscar feina de mainadera quan els seus pares moren en un accident de cotxe. La seva discreció fa que la contractin per cuidar de la filla d’una de les grans estrelles del rock americà: el torturat Nico Rathburn. Òbviament, tots dos s’enamoren bojament, però la seva relació es veurà amenaçada pels secrets del passat que amaga en Nico. Drama, suspense!

No sé ni per on començar. Podria dedicar tot l’espai de l’entrada a enumerar els detalls pels que Jane és una novel·la tan (involuntariament) hilarant, com el fet que el personatge de Nico està inspirat en Bruce Springsteen, però voldria acabar la ressenya durant les properes 24 hores així que aniré al gra. Jane d’April Linder NO és una reescripture de Jane Eyre de Charlotte Brontë. Per tal que ho fos, Lindner hauria d’haver entès la novel·la original, cosa que està clar que no va passar. L’obra d’April Lindner té el mèrit de centrar-se en tots els detalls intrascendents de l’original, oblidant-se pel camí de les raons per les quals l’obra de la Charlotte continua agradant als lectors d’avui en dia.

De Byron a Bruce Springsteen: l'evolució d'Edward Rochester

Concentrem-nos en l’heroïna. La pobra i desgraciada Jane Moore, òrfena als 19 anys, marcada per una infància privilegiada amb uns pares que, segons ella, no se l’estimaven prou. Pobra, pobra Jane Moore, que no té ni idea de que el seu problema és que és una persona increïblement AVORRIDA. Allò que fa fascinant la Jane Eyre no són només els seus origens humils, ni tan sols la seva enteresa, sinó que rere la façana de correcció britànica s’amaga una dona valenta i apassionada. La Jane no abandona Lowood perquè s’hi veu obligada, sinó perquè hi troba la vida tediosa i anhel·la noves aventures. De la mateixa manera, la seva atracció inicial per en Rochester té a veure amb el fet que el troba misteriós, interessant i diferent de tot allò que havia conegut. I és aquesta mateixa vehemència que converteix la Jane en aquesta mena d’ídol proto-feminsta, ja que no es resigna mai a les seves circumstàncies. La Jane Moore, en canvi, és un personatge passiu que es deixa arrossegar pels esdeveniments.

A més, la correcció política de Lindner ens priva del deliciós menyspreu que la Jane mostra pels frívols francesos

L’April Lindner tampoc aconsegueix resoldre els aspectes més polèmics de l’original, com el tractament de la Bertha Mason (la primera dona d’en Rochester). Al remake, la Bertha es diu Bibi i [Spoilers] és una model brasilera amb antecedents d’esquizofrènia que embogeix després de caure en les drogues per culpa d’en Nico Rathburn. En aquest cas, la Bibi no és com la Bertha, originalment degenerada i sexualment activa (com la descriu en Rochester a l’original), sinó una model pura i innocent (de fet, Lindner dóna a entendre que això fa que la seva bogeria sigui un succés encara més tràgic). Per tant, l’autora resol el conflicte postcolonial de l’original eliminant-lo i substituint-lo per una malaltia real: l’esquizofrènia. Deixeu-me que us parli de l’ableisme, una forma de discriminació que veu la disabilitat com una anormalitat o un error a corregir. Un cop es manifesta la seva malaltia, la Bibi perd el dret a ser estimada i a ser considerada com una persona adulta, autònoma amb control sobre el seu propi cos. En una acte de suposada pietat, en Rathburn la tanca a les golfes de la seva mansió per evitar-li la tortura d’un hospital psiquiàtric. Hi ha tantes coses terribles en aquestes últimes tres frases que no sé en què concentrar-me, així que em quedaré amb el més obvi, l’esquizofrènia no és una condició monolítica, es manifesta de formes molt diferents en persones diferents i compta amb tractaments diversos, l’assumpció de que n’hi ha prou d’etiquetar algú d’esquizofrènic per tancar-lo de per vida és igual de perniciosa que el racisme que traspuen les paraules d’en Rochester quan parla de la seva esposa Bertha.

Altres temes com la religió, l’abús contra els infants o la hipocresia que recorre la societat anglesa són substituïts per reflexions sobre la premsa groga i com n’és de dur ser famós. Curiosament, Lindner s’ho ha manegat per escriure una novel·la al segle XXI que té menys rellevància pel lector mitjà que una d’escrita al XIX.

Al final, si alguna cosa m’ha quedat clara és que l’exercici d’acostar-se de nou als llibres que hem llegit amb entusiasme juvenil no és pas fàcil. I com demostra April Lindner, reescriure’ls tampoc no ho és. Lindner ha escrit una mala novel·la, sense pal·liatius i jo me l’he llegida perquè vosaltres no ho hagueu de fer, espero que hagi servit d’alguna cosa. En el fons,  sabia que m’hauria d’haver quedat amb The Eyre Affair

Jane, Poppy

Destruint mons possibles

Fa aproximadament un mes es va aixecar la polèmica al món editorial anglosaxó quan dos autors de novel·la juvenil (Sherwood Smith i Rachel Manija Brown) van declarar a la revista Publisher’s Walker que una agència important havia rebutjat representar la seva novel·la juvenil de ciència-ficció post-apocalíptica perquè els dos co-autors es van negar a eliminar el punt de vista d’un dels personatges principals, que era homosexual. L’afirmació ha estat rebatuda per l’agència que argumenta que els canvis suggerits no tenien a veure amb la orientació sexual del personatge, sinó amb la qualitat literària de la novel·la que, segons ells, necessitava una reestructuració completa.

És impossible saber què va ocórrer en realitat en aquest cas concret, però les reaccions que van despertar les declaracions dels co-autors demostren clarament que van tocar una vena sensible. Molts altres autors van seguir els passos de Smith i Manija Brown relatant les seves experiències amb agents i editors que havien provat de fer encaixar els seus personatges gays/ negres/ asiàtics/ amb sobrepès/ discapacitats al motlle del protagonista blanc, atractiu i heterosexual. L’argument dels editors i agents és que el lector blanc, hetero, etc. no llegeix llibres sobre minories perquè no s’hi identifiquen, mentre que a la inversa sí que passa. És el típic raonament basat en una fal·làcia, llegim llibres amb protagonistes com aquests perquè és això el que se’ns ofereix, ni més ni menys.

Tot plegat és un assumpte ben lleig i ben trist. Per a mi, part de la màgia de la literatura (i de la ficció en general) és que no només ens mostra el que és, sinó el que podria ser. La ficció dóna a llum mons possibles en els que vivim en la nostra imaginació i això és el que fa que algun dia puguin ser reals. Quan recordo els meus anys formatius, em ve al cap la fal·lera amb la que buscava personatges femenins forts i ara comprenc que no seria la persona que sóc ara si no els hagués trobat al món de la ficció. Quan esborrem la diferència en una novel·la, una pel·lícula o un còmic estem robant l’oportunitat a un o una jove de convertir-se en l’heroi o l’heroïna de la seva història. Els estem robant els mons possibles.

Arran de la controvèrsia, he llegit moltes possibles solucions al problema: un canvi d’actitud dels editors i dels agents, propostes per passar-se a l’autoedició o fins i tot de publicar gratuïtament a Internet. Són bones idees, però com sempre el canvi passa per cadascú de nosaltres. Us proposo un exercici: torneu enrere en el temps i penseu en els personatges amb què us identificàveu de nens i adolescents i en la influència que van tenir en la vostra formació. Serieu qui sou ara sense ells i elles? Jo també l’he fet l’exercici, primer venen les respostes típiques: Lizzy Bennet o Jane Eyre. Però quan hi penso bé, me n’adono que un dels personatges que em va influir més d’adolescent va ser la Buffy, de Buffy the Vampire Slayer que vaig començar a veure quan tenia tretze anyets. Era una dona forta, intel·ligent, divertida i independent i el seu camí de l’adolescència a l’edat adulta va ser el de moltes noies, terrorífic, hilarant i ple de confusió. I a més matava dimonis i vampirs! Com veieu, la inspiració es pot trobar a qualsevol lloc.

Com a lectors, podem posar el nostre granet de sorra i col·laborar a que aquests altres mons siguin possibles recolzant les obres que mostren col·lectius poc representats i animant els nostres fills, nebots, cosins i apadrinats a descobrir la diferència. Digueu-me utòpica (tinc excusa perquè de jove mirava Buffy!), però crec que un demà millor passa per plantar-ne les llavors a la nostra imaginació.

Una visita per a la bastarda

La Bastarda d’Isantbul, Elif Shafak

La Bastarda d’Istanbul (2007) és la novel·la de Elif Shafak que gairebé li va costar la presó. Efectivament, el govern turc va acusar la novel·la d’anti-nacionalista, i un insult a la nació. No obstant, això no va impedir que la novel·la, originalment escrita en anglès i immediatament traduïda al turc, fos un best-seller nacional. L’obra va arribar a les nostres terres el 2009, quan Shafak ja era una autora aclamada a nivell internacional.

La Bastarda d’Istanbul és un llibre complex, amb molts personatges que primer semblen no tenir cap relació entre si, i on poc a poc es van creant lligams. De fet, és una mica frustrant que a la pàgina 100 l’autora ens hagi llençat tantes històries i personatges sense cap lligam aparent. Per què hi ha la història de l’avortament d’una noia a Istanbul i després fa un salt geogràfic a Estats Units? Poc a poc, els lligams es van creant per unificar les històries en una sola temàtica.

L'autora, Elif Shafak

Les dues noies de 19 anys, Asya -turca- i Armanoush -nascuda a Estats Units amb arrels armènies- s’acaben trobant en la novel·la per parlar de record, memòria i trauma, abordant un fet històric ple de tabús i controvèrsia: la massacre d’Armènia de 1915, duta a terme per l’imperi Otomà. Actualment, el tema és una font de controvèrsia, ja que Turquia, si bé no nega els fets, no accepta que es designi pel nom de genocidi. Això portarà a Asya i Armanoush a un debat, en què clarament les noves generacions ignoren la massacre de principis del segle XX. Alguns columnistes van qualificar la novel·la de poc realista, ja que la manera de parlar de les dues adolescents es massa assajística i no s’adequa a l’edat i condició social de les protagonistes. No obstant, sóc de les que pensa que Shafak té un objectiu molt concret a la novel·la, fer una reflexió sobre la memòria històrica turca, cosa que justifica la seva elecció estilística, ja que altrament la seva veu no tindria tanta credibilitat i tanta força.

Si m’hagués de quedar amb alguna de La Bastarda d’Istanbul seria el llenguatge ric i la capacitat d’explicar històries de l’autora. La seva narrativa no solament és convincent, sinó que té la capacitat de summergir els lectors i lectores. Tot i que el rerefons que ofereixen els personatges secundaris és molt interessant, crec que hauria preferit menys antecedents i més focalització en Asya i Armanoush, ja que -donat que cap edició proporciona un arbre genealògic- és força embolicat seguir tota la línia ascendent i descendent. Si voleu saber com va acabar el judici, Elif Shafak no va arribar a complir la comdemna de tres anys que en un principi se li volia dictar, els fets van ser seguits de prop per la comunitat internacional. El que sí que ens queda és una reflexió sobre com la memòria històrica és essencial per a les nacions i com aquesta pot jugar un rol clau en l’educació de futures generacions. Em recorda a alguna cosa dins les nostres fronteres, no trobeu?

La Bastarda d’Istanbul (Amsterdam Llibres)

La Bastarda de Estambul (Lumen)

The Bastard of Istanbul (Penguin)

4 llibres per als moments All-bran

I sí, us semblarà una mica de mal gust, però ha arribat l’hora de fer caure tabús: tothom, absolutament tothom, ha de visitar unes quantes vegades a la setmana en senyor Roca. I, en el cas que no sigui així, recomano Forlax. Sempre he pensat que aquests moments de la quotidianitat fan malgastar temps que es podria invertir en activitats més interessants. Doncs bé, no té perquè ser així si aprofitem d’aquests moments d’intimitat per llegir! Aquí us presento unes quantes idees literàries per tenir aprop del vàter. I vosaltres? Quins son els vostres llibres de lavabo?

Calvin and Hobbes, Bill Watterson

Les tiretes còmiques son una lectura perfecta per a aquells moments, ja que les històries curtes ens permetran de no perdre el fil. I a qui no li diverteixen les aventures de Calvin amb la seva extraordinària imaginació? Amb Hobbes, el seu tigre de peluix us garanteixo una bona estona divertida al lavabo.

From lost to the river, Federico López Socasau i Ignacio Ochoa Santamaría

Aquest seria un moment From lost to the river

Bé, tècnicament aquest llibre no hauria de tenir cabuda al nostre bloc, però donat que és un manual d’anglès un pèl especial, l’inclouré. Ochoa i Socasu introdueixen una nova manera (o destruir) la llengua anglesa, traduint literalment expressions espanyoles a l’anglès. Això si, jo for if the flies us recomano de no utilitzar-les per lligar a les platges de la Costa Brava!

So You Think You Know The Simpsons, Clive Gifford

El famós moment "yo juego con mi melocotonero"

En cap moment he promès qualitat literària en aquest article. Però, ah! La nostra sèrie de l’adolescència, el ritual d’asseure’s al migdia davant el televisor per veure els mateixos capítols una i una altra vegada… Però veient deu vegades com Bart Simpson ven la seva ànima al diable no és suficient per respondre aquest quizz.

El fantasma de Canterville i altres contes, Oscar Wilde

Els anomenats “toilet books” no tenen perquè ser literatura barata! Un llibre que va estar molt de temps al costat del meu vàter va ser El fantasma de Canterville i altres contes, ja que l’obra em permetia anar-la llegint de manera intermitent però conservant la qualitat literària.

Matar el cinisme

Matar un rossinyol Harper LeeMatar un rossinyol, Harper Lee

Aquest és un dels llibres que més s’estima la Inés. El va llegir quan era petita i va tenir un impacte profund en la futura bloguera -aquí on la veieu és tota una justiciera, de fet, estic en procés de convèncer-la per que es compri una capa-. I com que a la Inés i a mi ens agrada intercanviar les ressenyes dels nostres favorits, aquí em trobeu parlant de Matar un rossinyol.

Truman Capote Harper Lee

Harper Lee amb el seu amic Truman Capote (la inspiració per en Dill)

Jo vaig a arribar a la primera i única novel·la de Harper Lee en unes circumstàncies molt diferents a les de la meva sòcia ja que la vaig llegir d’adulta. Amb un corpus de lectures a l’esquena molt més ampli i les dosis de cinisme que es van sumant amb els anys, l’experiència havia de ser diferent per força. És aquí on les coses es tornen extraordinàries perquè no vaig llegir el llibre amb els ulls oberts com plats d’un infant, no, també amb la boca oberta d’un adult que no se sap avenir del tresor que té entre mans.

La majoria ja en coneixereu l’argument, ni que sigui gràcies la famosa adaptació cinematogràfica protagonitzada per Gregory Peck. La jove Scout ens explica des de la seva perspectiva la lluita del seu pare, l’advocat Atticus Finch, per defensar un home negre acusat injustament de violar una dona blanca. També seguim les aventures dels nens amb el misteriós Boo Radley, un home que porta anys tancat a casa seva per la seva família perquè va cometre un petit delicte quan era un adolescent. La innocència de la Scout i l’humor i la tendresa que tenyeixen els seus estius amb el seu germà Jem i el seu amic Dill contrasten amb la violència i la hipocresia que s’amaguen sota la façana civilitzada de la petita ciutat surenya on viuen. En aquest context, Lee reflexiona sobre temes com la desigualtat racial, la construcció de gènere i les diferències de classe.

Així que podem dir que Matar un rossinyol és molt més que una lectura lleugera. De fet, mentre la llegia, em va venir al cap una altra novel·la ubicada al sud del Estats Units: Llum d’agost de William Faulkner. Ambdues novel·les tenen un premisa similar: una ciutat surenya, un home negre acusat de l’assassinat i/o violació d’una dona blanca i l’ultratge de la població benpensant que cau fácilment a la mentalitat de masses provocant que la possibilitat d’un linxament es converteixi en un perill molt real. Faulkner i Lee construeixen obres molt diferents amb el mateix material, a Faulkner hi ha desesperació, culpa i confusió, mentre que Lee ens obsequia amb l’heroi moral que és Atticus Finch. Però tot i les diferències, tant Faulkner com Lee semblen compartir la necessitat d’exorcizar els dimonis de la seva infància surenya, les ombres dels seus antecesors, com deia Joana Burden a la novel·la de Faulkner.

Crec que Lee i Faulkner demostren ser una mica com el personatge d’en Dill, el noi comença a plorar durant el judici contra Tom Robinson a conseqüència de la brutalitat de l’acusació. Quan en Dill i la Scout surten del jutjat, Dolphus Raymond- un home blanc casat amb una dona negra- els consola i els explica (i perdoneu, però no em puc estar de citar-lo):

Les coses encara no s’han posat al dia amb l’ instint d’aquest. Deixa que creixi una mica i ja no es trobarà malament ni plorarà. Potser les coses li semblaran… diguem-ne que no del tot bé, però no plorarà, no quan tingui uns quants anys a sobre. […] Plorar sobre l’infern que la gent fa passar als altres sense tan sols adonar-se’n. Plorar sobre l’infern que fan passar els blancs als negres, sense parar-se a pensar que ells també són persones.

Com diu Raymond, els anys ens ensenyen a no plorar, ens fan menys sensibles a les injustícies que ens envolten. El petit Dill que amb prou feines pot aixecar el cap per veure-hi entre la multitud, és la consciència d’aquest jutjat. La seva innocència no és falta de coneixement ni d’experiència sinó una mirada clara i honesta que encara no està tenyida de prejudicis.

És per això que llibres com Matar un rossinyol són tan importants, són un model per als joves, tots hauríem d’aspirar a ser una mica com Atticus Finch. Però també són un recordatori per als adults d’aquella època de les seves vides quan veure un senyor demanant al carrer encara els sorprenia.

Matar un rossinyol, Edicions 62 (Trad Xavier Pàmies)

Matar a un ruiseñor, Ediciones B

To Kill a Mockingbird, Arrow Books

Els No-No-Nobel 2011

Fa uns hores s’ha anunciat el guanyador del premi Nobel de literatura 2011, el (conegudíssim) poeta suec Tomas Tranströmer. A Dr Read Good no tenim res en contra del pobre home (que no ens enganyem viure a Suècia deu ser prou fotut de per sí), però és impossible no observar que els autors (no autores) d’origen europeu segueixen dominant la llista de guanyadors. Només Suècia compta amb vuit premiats, per no parlar de França que ja en té catorze, més que tot el continent asiàtic amb un total de (redoble de tambors) cuatre premiats!Per acabar-ho d’adobar, Horace Engdahl (l’anterior secretari permanent de l’Acadèmia Sueca) es va atrevir a declarar que “Europa segueix sent el centre del món de la literatura” i que “Els Estats Units estan massa aïllats, són massa insulars.[…] I no participen en el gran diàleg de la literatura.” Després de llegir això, dues coses em venen el cap. Primer, on coi és aquest diàleg i com hi participo i segon, com a ciutadà suec, acusar a algú altre de insularitat és el típic cas de veig la palla a l’ull aliè, però no veig fiord al meu. Ara l’acadèmia ha canviat de secretari, però les coses no han canviat gaire, oi senyor Tranströmer?

Donada la miopia de l’Acadèmia Sueca i la importància mediàtica dels premis (per cert, felicitem a les editorials que tenen a Tranströmer en catàleg, bona inversió!), hem decidit crear-ne l’alternativa: els No-No-Nobel.

Després de llargues y esgotadores deliberacions, la Inés i jo hem decidit per unanimitat que la mereixedora del Premi No-No-Nobel 2011 és Alice Walker

Per la qualitat literària de la seva obra que junt amb la seva trajectòria personal ha contribuit en la lluita contra la desigualtat de les dones, els i les negres i la seva contibució al moviment LGTB. A més, els seus llibres són guais, take that Thomas Mann!

Finalment, el comitè també s’ha permès la llibertat de retirar el Nobel de 2001 a V. S. Naipaul, basant-se en la veritat universalment reconeguda que és un idiota y un misogin de merda.

Cinc dels meus webcomics favorits

Amb l’arribada d’Internet n’hi va haver més d’un que va predir el final de la literatura mentre que d’altres celebraven les noves possibilitats que oferia als autors. Però ningú va preveure el sorgiment dels webcomics: còmics que els autors publiquen gratuïtament als seus llocs web. El cas és que a mi em fascinen els webcomics i no deixa de sorprendre’m la qualitat del treball de molts d’aquests autors. Així que avui vull compartir la meva afició amb tots vosaltres oferint una llista d’alguns dels meus webcomics preferits que, per cert, m’ha costat penes i treballs reduir només a cinc opcions. 

Els webcomics que presento avui són en anglès, però no us espanteu perquè no cal haver llegit a Xècspir per comprendre el que passa a aquestes historietes!

Friends with Boys, Faith Erin Hicks

Després de passar la infància amb la seva mare com a professora, la Maggie estudia per primer cop fora de casa quan entra a l’institut. La Maggie haurà de navegar les complicades aigües de la vida social de l’institut, descobrirà noves facetes dels seus tres germans grans i s’enfrontarà a la multitud de canvis que s’estan produint a la seva vida. Ah, i a més, la Maggie veu fantasmes!

Friends with Boys està planejada com una novel·la gràfica i es publica una pàgina nova cada dia a la web de Hicks, encara que també n’està planejada la publicació en paper. La història de la Maggie està inspirada en les experiències d’adolescència de Hicks i manté un equilibri perfecte entre l’humor i la tendresa.

 Tradu: 1. Aquesta és la teva aula  // 2. Veus, no fa gens de por.

Cleopatra in Spaaaace, Mike Maihack

Per als amants de la ciència-ficció que vulguin passar una estona divertida proposo Cleopatra in Spaaaace, un còmic que, com el seu nom indica, segueix les aventures de Cleopatra (LA Cleopatra) a l’espai sideral en un futur llunyà. El còmic barreja aventura, acció i humor i és una lectura lleugera i engrescadora. A més, el company de la Cleopatra és un gatet adorable!

1. Cleo:Te’n recordes que l’última vegada que vam ser a Hykosis, vam… Gatet: Ja ho sé.
2. Cleo: I em vas dir que mai no… Gatet: Ho sé.
3. Gatet: És Hykosis o que els nostres cossos congelats vaguin eternament per la buida immensitat de l’espai.

A Softer World, Emily Horne i Joey Comeau

Per trencar una mica amb els webcomics anteriors d’arrels més clàssiques us presento A Softer World, un còmic on els autors barregen fotografia (Horne) i text (Comeau) per oferir-nos resultats, mmmm…. diferents.

Els textos de Comeau i les fotos de Horne mantenen un diàleg semblant a les cavil·lacions d’un pertorbat greu. Hilarant, punyent, contemplatiu, reflexiu i sovint simplement dement, A Softer World és un dels millors descobriments que he fet en l’últim any.

1. El canvi polític de veritat no s’obté mitjançant eslògans.
2. Has d’ajuntar les persones que prenen les decisions en una habitació.
3. I després llançar-t’hi des de dalt, despullat i cridant.
1. Si algú és amable amb tu però antipàtic amb el cambrer
2. Perfecte
3. Un cambrer va assassinar tota la meva família

A banda, com que mai perdo una oportunitat de fer publicitat de Doctor Who (perquè sé que algun dia no molt llunyà algú m’escoltarà), també us presento el projecte A Doctor World, un webcomic que utilitza els textos de Comeau amb captures de la sèrie de televisió sobre el meu estimat Senyor del Temps.

1. Quan et sents inútil sempre et conforto
2. Dient-te com n’ets de maca
3. Però suposo que això només et fa útil per a mi.

Let’s Be Friends Again!, Curt Franklin (guió) Chris Haley (dibuix)

Aquest és un webcomic per als amants del còmic. Franklin i Haley s’enfoten de la seva pròpia obsessió per l’art seqüencial amb un còmic sovint protagonitzat per ells mateixos i carregat de referències d’allò més meta al món de la novel·la gràfica i a l’actualitat del món del còmic. A més, Franklin i Haley posen en imatges el seu profund amor pel món dels súper-herois, amb el que més d’un fan se sentirà identificat.

1. Oncle: Espera… T’acaba de picar aquella aranya?  Noi: Ai… Sí!
2. Oncle: Maleit sia, sóc el teu oncle. Noi: Què passa?
3. Oncle: Res, res. Mira, Miles. Marxo fins que… Bé, fins que experimentis algun altre esdeveniment traumàtic.
Noi: Què vols dir? Oncle: Truca’m quan el teu pare es mori o alguna cosa per l’estil. Pau!

XKCD, Randall Munroe

Aquest és el webcomic que fa més temps que segueixo (podem dir que em va iniciar al “mundillo”) i també és un dels més populars de la llista i, precisament, és el que compta amb un dibuix més simple. Munroe és un llicenciat en física que va treballar durant una temporada a la NASA. Els seus còmics fan les delícies dels científics però també dels lingüistes i de qualsevol persona aficionada a l’humor intel·ligent en forma de gargots.

Mossegat per un Carl Sagan radioactiu, Sagan-man posseeix els poders i les habilitats de Carl Sagan.
1. Ajuda, un lladre!
4. Sagan-man: Eh, tu! Lladre: Què?
5. Sagan-man: Te n’adones de com és d’increïble que haguem arribat a la lluna?

I si us ha agradat, no dubteu en dir-m’ho que la puc allargar molt més! També estaré encantada de sentir les vostres propostes, seguiu algun webcomic? No cal que sigui en anglès!

Al cor dels Balcans

The Tiger’s Wife, Téa Obreht

Vaig triar aquest llibre mentre feia temps deambulant en una llibreria. He de confessar que no vaig parar massa atenció al resum de la contraportada; sobre les tapes hi havia una enganxina que informava que la novel·la era la guanyadora del premi Orange Fiction del 2011 i vaig decidir que no havia de buscar més, havia de donar-li una oportunitat. Així és com vaig començar la meva relació amb Téa Obreht, de la manera més arbitrària possible: jutjant el llibre per la seva portada. I us he de dir que, per un cop, no m’he equivocat.

Un cop fet l’acte purament consumista de comprar refiant-me de les aparences, vaig endinsar-me en el text i també en l’autora, que té un recorregut biogràfic d’allò més interessant. Obreht va néixer a Belgrad, d’on va emigrar a Xipre, Egipte i finalment als Estats Units, cosa que explicar perquè la novel·la està originalment escrita en anglès. I, per fer una mica de rabia, tan sols té 26 anys i ja ha publicat els seus treballs a The New Yorker, The Atlantic, Harper’s, The New York Times i a The Guardian, entre d’altres. La història que narra The Tiger’s Wife és una història de guerra i de com els conflictes bèl·lics transcendeixen en totes les generacions. És el que més m’ha xocat a nivell personal, que avis i àvies, pares i mares, néts i nétes d’Europa de l’Est saben explicar què és tenir una guerra a la porta de casa. Per a mi, la guerra és quelcom que expliquen els meus avis i àvies, una mica a contracor, com si poguessin reviure el patiment només evocant vells records. Per a les generacions joves, la guerra passa en països llunyans, per als balcànics, la guerra és quelcom palpable. Aquesta novel·la em provoca les mateixes sensacions que el meu viatge a Croàcia, on la gent de la meva edat podia explicar anècdotes i degràcies de la guerra balcànica.

Certament, el tigre de la novel·la és un símbol de la guerra, que traspassa generacions. The Tiger’s Wife traça una mitologia del conflicte balcànic d’una manera similar a la dels autors/es sudamericans. En cap moment podem plaçar l’acció en una localització geogràfica concreta, podem deduir que la Ciutat és Belgrad, però en cap moment ho diu. A Cien Años de Soledad també trobem aquest fenòmen, Macondo és una al·legoria de tot Colòmbia i totes les generacions Buendía semblen estar afectades per aquesta figura, el tigre de Obreht podríem dir, de la guerra, de la mateixa manera que ho fa Isabel Allende a La casa de los espíritus. Obreht utilitza el folklore per crear un discurs ric i poderós sobre els efectes de la guerra tant a nivell material com personal.

The Tiger’s Wife (Random House)

La dona del tigre (Angle) sortirà a la venda el proper dia 10 d’octubre.

La esposa del tigre (Mondadori) sortirà a la venda el proper dia 13 d’octubre.