Matar el cinisme

Matar un rossinyol Harper LeeMatar un rossinyol, Harper Lee

Aquest és un dels llibres que més s’estima la Inés. El va llegir quan era petita i va tenir un impacte profund en la futura bloguera -aquí on la veieu és tota una justiciera, de fet, estic en procés de convèncer-la per que es compri una capa-. I com que a la Inés i a mi ens agrada intercanviar les ressenyes dels nostres favorits, aquí em trobeu parlant de Matar un rossinyol.

Truman Capote Harper Lee

Harper Lee amb el seu amic Truman Capote (la inspiració per en Dill)

Jo vaig a arribar a la primera i única novel·la de Harper Lee en unes circumstàncies molt diferents a les de la meva sòcia ja que la vaig llegir d’adulta. Amb un corpus de lectures a l’esquena molt més ampli i les dosis de cinisme que es van sumant amb els anys, l’experiència havia de ser diferent per força. És aquí on les coses es tornen extraordinàries perquè no vaig llegir el llibre amb els ulls oberts com plats d’un infant, no, també amb la boca oberta d’un adult que no se sap avenir del tresor que té entre mans.

La majoria ja en coneixereu l’argument, ni que sigui gràcies la famosa adaptació cinematogràfica protagonitzada per Gregory Peck. La jove Scout ens explica des de la seva perspectiva la lluita del seu pare, l’advocat Atticus Finch, per defensar un home negre acusat injustament de violar una dona blanca. També seguim les aventures dels nens amb el misteriós Boo Radley, un home que porta anys tancat a casa seva per la seva família perquè va cometre un petit delicte quan era un adolescent. La innocència de la Scout i l’humor i la tendresa que tenyeixen els seus estius amb el seu germà Jem i el seu amic Dill contrasten amb la violència i la hipocresia que s’amaguen sota la façana civilitzada de la petita ciutat surenya on viuen. En aquest context, Lee reflexiona sobre temes com la desigualtat racial, la construcció de gènere i les diferències de classe.

Així que podem dir que Matar un rossinyol és molt més que una lectura lleugera. De fet, mentre la llegia, em va venir al cap una altra novel·la ubicada al sud del Estats Units: Llum d’agost de William Faulkner. Ambdues novel·les tenen un premisa similar: una ciutat surenya, un home negre acusat de l’assassinat i/o violació d’una dona blanca i l’ultratge de la població benpensant que cau fácilment a la mentalitat de masses provocant que la possibilitat d’un linxament es converteixi en un perill molt real. Faulkner i Lee construeixen obres molt diferents amb el mateix material, a Faulkner hi ha desesperació, culpa i confusió, mentre que Lee ens obsequia amb l’heroi moral que és Atticus Finch. Però tot i les diferències, tant Faulkner com Lee semblen compartir la necessitat d’exorcizar els dimonis de la seva infància surenya, les ombres dels seus antecesors, com deia Joana Burden a la novel·la de Faulkner.

Crec que Lee i Faulkner demostren ser una mica com el personatge d’en Dill, el noi comença a plorar durant el judici contra Tom Robinson a conseqüència de la brutalitat de l’acusació. Quan en Dill i la Scout surten del jutjat, Dolphus Raymond- un home blanc casat amb una dona negra- els consola i els explica (i perdoneu, però no em puc estar de citar-lo):

Les coses encara no s’han posat al dia amb l’ instint d’aquest. Deixa que creixi una mica i ja no es trobarà malament ni plorarà. Potser les coses li semblaran… diguem-ne que no del tot bé, però no plorarà, no quan tingui uns quants anys a sobre. […] Plorar sobre l’infern que la gent fa passar als altres sense tan sols adonar-se’n. Plorar sobre l’infern que fan passar els blancs als negres, sense parar-se a pensar que ells també són persones.

Com diu Raymond, els anys ens ensenyen a no plorar, ens fan menys sensibles a les injustícies que ens envolten. El petit Dill que amb prou feines pot aixecar el cap per veure-hi entre la multitud, és la consciència d’aquest jutjat. La seva innocència no és falta de coneixement ni d’experiència sinó una mirada clara i honesta que encara no està tenyida de prejudicis.

És per això que llibres com Matar un rossinyol són tan importants, són un model per als joves, tots hauríem d’aspirar a ser una mica com Atticus Finch. Però també són un recordatori per als adults d’aquella època de les seves vides quan veure un senyor demanant al carrer encara els sorprenia.

Matar un rossinyol, Edicions 62 (Trad Xavier Pàmies)

Matar a un ruiseñor, Ediciones B

To Kill a Mockingbird, Arrow Books

Advertisements

One thought on “Matar el cinisme

  1. No acabo de compartir que els anys ens facin insensibles. És clar que habituar-se a veure determinats desastres actua com una vacuna, però alhora hi ha una presa de conscència de la injustícia que va creixent. Sigui com sigui, “Llum d’agost” és una de les millors novel·les que deuria llegir quan tenia al voltant dels 25. I ara que me l’he trobada en aqquest blog em demano què sentiria si la rellegís.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s