Destruint mons possibles

Fa aproximadament un mes es va aixecar la polèmica al món editorial anglosaxó quan dos autors de novel·la juvenil (Sherwood Smith i Rachel Manija Brown) van declarar a la revista Publisher’s Walker que una agència important havia rebutjat representar la seva novel·la juvenil de ciència-ficció post-apocalíptica perquè els dos co-autors es van negar a eliminar el punt de vista d’un dels personatges principals, que era homosexual. L’afirmació ha estat rebatuda per l’agència que argumenta que els canvis suggerits no tenien a veure amb la orientació sexual del personatge, sinó amb la qualitat literària de la novel·la que, segons ells, necessitava una reestructuració completa.

És impossible saber què va ocórrer en realitat en aquest cas concret, però les reaccions que van despertar les declaracions dels co-autors demostren clarament que van tocar una vena sensible. Molts altres autors van seguir els passos de Smith i Manija Brown relatant les seves experiències amb agents i editors que havien provat de fer encaixar els seus personatges gays/ negres/ asiàtics/ amb sobrepès/ discapacitats al motlle del protagonista blanc, atractiu i heterosexual. L’argument dels editors i agents és que el lector blanc, hetero, etc. no llegeix llibres sobre minories perquè no s’hi identifiquen, mentre que a la inversa sí que passa. És el típic raonament basat en una fal·làcia, llegim llibres amb protagonistes com aquests perquè és això el que se’ns ofereix, ni més ni menys.

Tot plegat és un assumpte ben lleig i ben trist. Per a mi, part de la màgia de la literatura (i de la ficció en general) és que no només ens mostra el que és, sinó el que podria ser. La ficció dóna a llum mons possibles en els que vivim en la nostra imaginació i això és el que fa que algun dia puguin ser reals. Quan recordo els meus anys formatius, em ve al cap la fal·lera amb la que buscava personatges femenins forts i ara comprenc que no seria la persona que sóc ara si no els hagués trobat al món de la ficció. Quan esborrem la diferència en una novel·la, una pel·lícula o un còmic estem robant l’oportunitat a un o una jove de convertir-se en l’heroi o l’heroïna de la seva història. Els estem robant els mons possibles.

Arran de la controvèrsia, he llegit moltes possibles solucions al problema: un canvi d’actitud dels editors i dels agents, propostes per passar-se a l’autoedició o fins i tot de publicar gratuïtament a Internet. Són bones idees, però com sempre el canvi passa per cadascú de nosaltres. Us proposo un exercici: torneu enrere en el temps i penseu en els personatges amb què us identificàveu de nens i adolescents i en la influència que van tenir en la vostra formació. Serieu qui sou ara sense ells i elles? Jo també l’he fet l’exercici, primer venen les respostes típiques: Lizzy Bennet o Jane Eyre. Però quan hi penso bé, me n’adono que un dels personatges que em va influir més d’adolescent va ser la Buffy, de Buffy the Vampire Slayer que vaig començar a veure quan tenia tretze anyets. Era una dona forta, intel·ligent, divertida i independent i el seu camí de l’adolescència a l’edat adulta va ser el de moltes noies, terrorífic, hilarant i ple de confusió. I a més matava dimonis i vampirs! Com veieu, la inspiració es pot trobar a qualsevol lloc.

Com a lectors, podem posar el nostre granet de sorra i col·laborar a que aquests altres mons siguin possibles recolzant les obres que mostren col·lectius poc representats i animant els nostres fills, nebots, cosins i apadrinats a descobrir la diferència. Digueu-me utòpica (tinc excusa perquè de jove mirava Buffy!), però crec que un demà millor passa per plantar-ne les llavors a la nostra imaginació.

Anuncis

4 pensaments sobre “Destruint mons possibles

  1. Jo diria que hagués madurat molt més de pressa si no hagués estat per certs personatges. Qui sap?, potser hauria al parvulari hagués estat ja una feminista rebel! Fora bromes, segurament ens haurien fet un favor eliminant de la faç de la terra sèries com Compañeros o aquells llibres de l’editorial Montena dirigit a noies amb milers de colors i títols com “Como salir de casa y volver sana y salva”.

  2. És curiós, amb el teu comentari m’han vingut imatges des les primeres lectures, de quant tenia 10 anys: una de positiva, l’altra de negativa. Unes de les lectures que em van enganxar amb 10 anyets era la col·lecció de Alfred Hitchckoc y los 3 investigadores amb 3 persontages estereotipats, masculins, però amb qui m’idenficiava per diverses raons (amb tots 3). En canvi aquelles històries femenines ensucrades sobades de edith blyton no vaig poder, tot i que les llegia… Més endavant ja vaig anar a altres lectures mes treballadetes, afortunadament. En tot cas volia dir que sí, que aquestes prevencions provinents dels especialistes en màrqueting són execrables i ens limiten molt …

    • Jo també odiaba Blyton amb una passió molt per damunt de l’adequada per la meva edat (però en llegia les novel·les igual!). De fet, crec que de petita la cerca de referents femenins no era pas una prioritat (tot i que la Maria Gripe té personatges fabulosos), però d’adolescent és quan comencen els problemes. En primer lloc perquè et fas preguntes i penses més en el futur i, en segon lloc, perquè les expectatives de gènere comencen a ser més exigents. Ara és un alegria entrar en una llibreria i veure totes les possibilitats que tenen les noies de trobar els personatges que necessiten (amb molts altres que sobrarien, però què hi farem, censurar llibres està malament, encara que sigui “Crepúsculo”)! Només falta que això s’estengui a altres grups poc representats, però mica en mica confio que hi arribarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s