Cinc recomanacions de Nadal per als joves

Ara que ja toca començar a pensar en què ens gastarem els calerons aquest Nadal, he decidit facilitar-vos una mica la feina oferint algunes propostes per regalar als joves de la casa. És tot un repte, però si us han agradat les nostres propostes anteriors (Els jocs de la fam o potser la Calpurnia), hi ha una diminuta possibilitat de que aquests llibres serveixen per esborrar durant uns breus segons la ganyota d’impaciència dels vostres estimats adolescents. O potser no.

Per als tecnòfils: Las 39 pistas

¿Què faríeu si poguéssiu escollir entre una herència de dos milions de dòlars o una pista que us pot conduir a un secret del que depèn la humanitat? A Las 39 pistas, els orfes Dan y Amy Cahill ho tenen clar, s’enfrontaran a la seva família (entre ells agents del KGB, actors famosos i multimilionaris) per destapar les trenta-nou pistes amagades per tot el món. Els lectors que s’hi uneixin, descobriran una pista amagada a cadascun dels deu llibres, però també les podran aconseguir a la pàgina web de la sèrie, on hauran de superar tot tipus de missions per ser els primers en arribar al misteri. Deixant de banda l’aspecte lúdic de la web, Las 39 pistas (escrita per diversos autors famosos dins l’àmbit juvenil, com Rick Riordan o Patrick Carman) és una aventura amb misteri, humor, personatges d’allò més estrambòtics i, com no, orfes.

Per als aventurers: Airman

Segur que el nom d’Eoin Colfer us sona molt, l’autor de les aventures de l’Artemis Fowl s’ha guanyat a pols el seu prestigi a la literatura juvenil. A Airman, Colfer torna un cop més a Irlanda (a aquest cop la del segle XIX) per seguir les aventures de Conor Broekhart, l’increïble nen que va néixer a un globus aerostàtic. En Conor serà el testimoni accidental d’un cop d’estat a les illes fictícies de Saltee i serà injustament condemnat a treballs forçats. En un moviment digne del Comte de Montecristo, en Conor escaparà i farà servir els seus coneixements científics per venjar-se del malvat Hugo Bonvillain. A Airman trobareu una aventura d’arrels clàssiques que no dóna pausa als lectors, les desventures del Conor encongiran l’ànima dels més impassibles i deixaran amb l’ai al cor als més valents.

Eoin Colfer

Per als futurs físics teòrics: Una arruga en el tiempo

La novel·la de Madeleine L’Engle és l’aportació clàssica del llistat, una història de ciència-ficció sobre la lluita contra la tirania de la uniformitat. Jugant amb les paradoxes de la física moderna, L’Engle ens presenta una colla de nens inadaptats, la Meg (víctima de les burles dels seus companys de classe), en Charles Wallace (un geni de cinc anys) i el Calvin (un noi popular que amaga un secret). Tots tres viatjaran a traves de l’espai-temps per rescatar el pare dels protagonistes d’una força malèfica que amenaça l’univers.   La novel·la es va publicar als anys 60 i va guanyar la prestigiosa Newbery Medal. En el seu moment es va interpretar com una al·legoria del perill comunista, però l’obra va més enllà d’interpretacions anit-comunistes, al cap hi ha la fi, què ens fa més uniformes que la economia de mercat?

Per als amants del misteri: Forgotten

Què passaria si cada nit oblidessis el que t’ha passat el dia anterior? I si fossis capaç de recordar el futur? Això és el que li passa a la London, una jove marcada per un passat que no pot recordar i un futur que es presenta ple de perills. Una història de misteri, romanç i problemes neurològics o, en altres paraules, Memento passat pel sedàs de la literatura juvenil.

Cat Patrick

Per als amants dels vampirs: Night World

La meva recomanació seria comprar les set temporades completes de Buffy, però si per alguna raó decidiu no fer-ho, sempre podeu optar per la saga Night World de L.J. Smith. L’autora ens ofereix una sèrie d’històries d’amor sobrenaturals, però s’estalvia les lliçons de moralitat puritana que caracteritzen altres sagues que preferiria no mencionar. Narracions curtes, plenes d’acció i de jovenets atractius per als més assedegats de sang.

Anuncis

La deixebla de Darwin

L’evolució de la Calpurnia Tate, Jacqueline Kelly

L’any passat L’evolució de Calpurnia Tate va ser el llibre que va posar de moda al món editorial el mot crossover, que fa referència als llibres que van més enllà del sector al que van destinats i aconsegueixen arribar al gran públic; el mot s’utilitza molt especialment amb els llibres juvenils que acaben a les mans de lectors de totes les edats. Anava a argumentar que una obra que aconsegueix trencar barreres comercials és simplement un bon llibre, però llavors m’ha vingut al cap Crepuscle i tots els adults que l’han llegit i i he pensat que millor em deixo de generalitzacions i us parlo de la Calpurnia, que per això som aquí.

La Calpurnia té onze, és la petita de set germans i viu a una petita localitat de Texas l’any 1899. La seva mare la vol convertir en una dama, mentre l’únic que desitja la Calpurnia és convertir-se en naturalista com el seu avi, un veterà de guerra taciturn i d’humors canviants que ha mantingut correspondència amb el mateix Darwin. Avi i néta construiran una relació fundada en el seu interès comú per la natura, donant lloc a una emotiva història d’amistad intergeneracional.

L’ambientació al Texas de 1899 també ofereix un rerefons perfecte per la història de creixement de la Callie. Com la mateixa protagonista, el món creix a una velocitat imparable i no tothom es capaç de seguir-li el ritme. Els capítols que narren l’aparició de nous invents com l’automòbil o la Coca-cola són hilarants i ens permeten comprendre fins a quin punt estan aïllats de la resta del món els protagonistes de la novel·la. L’avi de la Callie és el partidari més entusiasta del progrés i abraçarà aquestes noves invencions de la mateixa manera que abraça les inquietuds de la seva néta. Per desgràcia, no tothom comparteix aquest gust pel canvi.

A mida que l’interès per la natura de la Callie va augmentant, els enfrontaments amb la seva mare es tornen més habituals. La mare només desitja transmetre els seus coneixements a la seva única filla i convertir-la en una bona mestressa de la llar per tal que algun dia arribi a ser una bona esposa. Però el llibre que li regala per Nadal, titulat La ciència de les mestresses de casa no pot competir amb l’exemplar de L’origen de les espècies que li dóna l’avi a la Callie. El que la mare no comprèn és que l’evolució és la clau de la supervivència en aquest nou món de telèfons, cotxes i refrescos ensucrats.

Amb l’etiqueta o no de crossover, continuo pensant que L’evolució de la Calpurnia Tate és un bon llibre i per això ha aconseguit lectors de totes les edats. Es tracta d’una lectura divertida i emotiva que et porta al cap aquells estius de la nostra infància que semblaven eterns, les baralles sense treva amb els germans, les petites tragèdies que creiem impossibles de superar i la roba empolsegada després d’un dia de corredisses. Així que us convido de tot cor a compartir peripècies amb la futura gran naturalista, la Calpurnia Tate. Us prometo que passareu una bona estona.

L’evolució de la Calpurnia Tate, La Galera (trad. Jordi Vidal i Tubau)

La evolución de Calpurnia Tate, Roca Editorial (Isabel Margelí)

The Evolution of Calpurnia Tate, Macmillan

5 mashups necessaris

L’any passat semblava que el món de l’edició havia trobat una mina d’or amb la moda dels mashups literaris: Orgull i prejudici i zombis, Androide Karenina o Abraham Lincoln, Vampire Hunter semblaven l’excusa perfecta per reviure els clàssics i acumular uns quants calerons. Dotze mesos més tard, la cosa sembla una mica aturada, així que de he decidit llançar-me a la piscina amb les meves pròpies propostes. Això sí, seré com una nena tancada a una botiga de joguines o una científica boja al CERN, els meus experiments no tindran límits de temps, espai ni medi!

Crim i càstig + La gran evasió

No em malinterpreteu, sóc una gran fan de Dostoievski, i Crim i càstig és una de les meves novel·les preferides: m’ha provocat més malsons que totes les novel·les de Stephen King juntes. La seva genialitat està fora de dubte, però també és cert que el seu to introspectiu i l’argument en el que la tensió es va acumulant lentament fins a arribar a un breaking point no resulta gaire atractiu per a molts lectors. Quina és la solució? Afegim-hi explosions, persecucions en moto, Steve McQueen i, a poder ser, Nazis perquè si alguna cosa ens ha demostrat la indústria de Hollywood és que tot millora si hi afegeixes nazis. La primera part de la novel·la es mantindria més o menys igual, tot i que caldria donar més èmfasi al personatge de la Sonia Semyonovna Marmeladova, al cap i a la fi, tot bon llibre/ peli necessita tenir un interès romàntic destacat. Potser caldria considerar la possibilitat de convertir el llibre en una trilogia. Els canvis importants arriben cap al final, [SPOILERS] quan Raskolnikov és condemnat a un camp de treball a Sibèria, ell i un grup de delinqüents encantadors planegen la fugida definitiva en descobrir que un grup de presos alemanys planeja una rebel·lió a gran escala, sí, ho heu endevinat, són els antecessors dels nazis! Potser cal polir un parell de detalls, però la idea és bona. Després d’una fugida espectacular amb l’ajuda d’una Sonia que s’ha convertit en una mena de Lara Croft, al tercer llibre, descobrirem que Raskolnikov havia estat innocent des del principi. Perquè qui es podria identificar amb un protagonista que és un assassí…?

Raskolnikov i Sofia?

Els cinc + Els Goonies

Ho sento molt Inés, però des que tinc ús de raó els llibres d’Enid Blyton han amenaçat amb destruir el meu amor per la lectura amb les seves intolerablement avorrides històries de lladres i contrabandistes, mentre que aproximadament durant el mateix període, he pregat per una seqüela del gran clàssic dels 80: The Goonies. Avui és el dia en què aquests dos grups de nens detectius finalment es troben. Obriu les vostres imaginacions perquè aquí va: amb els diners obtinguts de la venda de les joies el Mikey, el Brand, el Chunk, el Mouth, l’Andy, la Steph, el Data i el Sloth van de vacances a l’illa de Kirrin i coneixen els Famous Five (en Julian, en Dick, l’Anne i la George). Al principi, el dos grups no encaixen, però quan uns contrabandistes (o alguna cosa per l’estil) segresten a la tieta Fanny, aquest grup d’aventurers improbables viurà tot tipus de peripècies per rescatar-la. Entre d’altres: un enfrontament amb un grup de ninjes, derrotar a un Lord malvat que vol derrocar els Windsor i proclamar-se sobirà i, probablement, lluitar contra robots espacials, ja ho veurem. Potser hi ha alguna història d’amor pel mig, però el que està clar és que al final la George abandona als pesats dels seus cosins per traslladar-se a Astoria (Oregon) i convertir-se oficialment en una Goonie. El que és indiscutible és que el llibre haurà d’incloure una escena d’iniciació per part dels Goonies a la música dels 80.

Ningú dóna lliçons de contraband als Goonies

 Les mines del rei Salomó + Corto Maltès

En el seu moment, Les mines del rei Salomó (1885) de H. Ridder Haggard va tenir un èxit inesperat entre el públic anglès i europeu, però la novel·la d’aventures de Haggard no ha envellit bé. El problema principal de l’obra són les actituds colonialistes dels personatges, especialment del protagonista: Allan Quatermain. El caçador de caça major necessita algú que li doni lliçons de sensibilitat cultural i qui millor que el viatger incansable d’Hugo Pratt: el misteriós i atractiu Corto Maltès. Corto ha viatjat per tot el món i ha conegut tot tipus de cultures, a més té experiència tractant amb dives històriques i de ficció com són Rasputí o Butch Cassidy i Sundance Kid. Per si fos poc, el mateix Corto planejava buscar les mines del rei Salomó a Sud-àfrica i potser ho hauria aconseguit si no hagués estat per un naufragi desafortunat, curiosament en pateix molts d’aquests. Aquest seria sens dubte el llibre o còmic d’aventures definitiu. Punts extra si hi aparegués la fantàstica Pandora Groovesmore.

Ara seriosament, necessitem més Corto Maltès

L’origen de les espècies + Pokemon

Haig de dir que aquest estava cantat i em sorprèn que encara no l’hagin escrit. Som a un univers paral·lel on els escrits de Charles Darwin sobre la supervivència del més apte han estat malinterpretats fins al punt que les lluites a mort entre animals manipulats genèticament s’ha convertit en l’esport de moda. El fill, nét o besnét de Darwin (depenent del grau de steampunk que es vulgui afegir a la història) Charles Jr o Charlie o Chuck Darwin s’infiltra al torneig per desmantellar-lo des de dintre i retornar el seu bon nom al seu pare/ avi/ besavi. Allà farà amistat amb un dels animals, una bèstia anomenada Bulbasaur (perquè Pikachu s’ha tornat massa mainstream) i demostrarà a la humanitat que el gen altruista també existeix.

La síntesi perfecta de planta i dinosaure

 Donetes + X-Men

És cert que el clàssic de Louisa May Alcott continua triomfant entre els lectors, però Jane Austen també i això no ha evitat que acabi viatjant en el temps, decapitant zombis o convertida en detectiu. Pel meu gust, Donetes necessita una mica d’acció per complementar el drama familiar i romàntic i què millor que donar súper-poders a les noies March? Seria poc versemblant que les germanes fossin les úniques en desenvolupar poders a la ciutat de Concord, així l’origen de les seves habilitats serà un meteorit caigut justament al seu jardí, encara que no descarto que el pare, Robert March, fos un científic que experimentava amb les seves filles. Quant a les habilitats de cadascuna, és obvi que la Beth seria en Charles Xavier, poca mobilitat, però poders mentals superiors. La Meg seria la Jane Grey, la seva deixeble, bàsicament perquè ambdós personatges m’avorreixen per igual. La insofrible Amy adoptarà el paper de Kitty Pride i, per acabar després de llargues deliberacions, la Jo seria la líder, la meva admirada Tormenta, tot i que compartiria aspectes de la seva personalitat amb  la Rogue. Les noies uniran els seus poders per posar fi a la guerra i derrotar les tropes surenyes mentre s’enfronten als reptes de créixer. Ah, i la Jo acaba amb el Laurie, sense discussions.

La cosa aniria per aquí

Finalment, per si no us agrada cap de les meves propostes, us deixo amb el meu mashup preferit: el Monster Mash!

Distopies: futur o retrocés?

Junts, Ally Condie

Per aquelles raons inexplicables de la vida, darrerament em trobo immersa en una recerca sobre literatura juvenil. Si noteu que darrerament les meves ressenyes tracten sobre literatura d’adolescents ambientades en món distòpics i amb temàtiques com l’amor juvenil, la fantasia, l’esdenvir adult, etc., no us espanteu: no pateixo la síndrome de Peter Pan. El motiu és purament una recerca de nivell acadèmic (puc permetre’m anomenar-ho així?). El primer llibre a caure a les meves mans ha estat Junts, i una ràpida mirada al cercador ens mostra ja fa un temps que se’n parla d’ell a la blogosfera. La primera novel·la d’Ally Condie és el primer volum del que serà una trilogia. El segon llibre, Crossed, es va publicar en anglès a principis de novembre, però encara no han arribat les traduccions.

Un dels recursos recurrents de la literatura juvenil és de crear nous universos, en un ambient futurístic i aquest és el cas de Junts. La protagonista és Cassia, una noia de disset anys que viu en un món “ideal”, tot -absolutament tot- està controlat, la manera de vestir, l’alimentació, amb qui casar-se, quan morir, etc. És quan Cassia descobreix que la persona amb qui s’haurà de casar és errònia que es comença a qüestionar si el sistema és tan perfecte com fan creure. La Societat que descriu Ally Condie és sufocant i arriba a transmetre a la perfecció aquest sentiment de control sobre els éssers humans, privant-los de l’opció d’escollir i el lliure albir.

Hi ha elements d’aquest gènere literari i altres com la fantasia que sempre em fan arrencar un somriure. Els autors i autores en alguns casos es venten de crear un nou univers, però al meu entendre només es limiten a repetir els mateixos valors que la societat actual. Si no és així, no puc entendre doncs una societat futrística on l’únic model de família contemplat està fermament arrelat en les tradicions del cristianisme. I que el dret a les relacions sexuals està legitimat per un contracte matrimonial previ. A més a més, l’homosexualitat sembla haver estat completament eradicada, ja que en cap moment es qüestiona la possible no-heterosexualitat dels personatges.

De fet, Junts és una novel·la juvenil que no menciona en cap moment la sexualitat. Tocar obertament la sexualitat o no en la literatura per a un públic d’aquesta franja d’edat ha creat força controvèrsia. A mi, de fet, m’incomoda que no se’n parli. Hem d’assumir que en la societat que crea Ally Condie els adolescents s’assabenten de qui serà la seva parella sentimental però no tindran cap mena de contacte sexual fins passats els 24 anys? Evidentment, hi ha molts elements obviats que em creen tensió precisament pel fet que no es plantegin.

Des de la seva publicació, Junts ha rebut molt bones crítiques i sembla ser que el segon volum va pel mateix camí. Disney ha comprat els drets i està prevista una adaptació cinematogràfica per al 2012. Ara sí que ningú se’n podrà escapar de conèixer aquesta trilogia!

Junts (La Galera) – Jordi Vidal

Juntos (Montena) – Traducció: Rosa Pérez

Matched (Penguin)

On és el queer?

Sempre m’he demanat on és el queer en l’anomenada cultura popular. Els estudis culturals evidentment fa molt de temps que tenen en compte el factor queer i els estudis postfeministes per establir una anàlisi de les construccions de gènere en l’anomenada informalment pop culture. Però jo em referia a més aviat un altre tipus de qüestió: trobem el queer en els textos, la música i els mitjans audiovisuals de cada dia? Estem exposats i exposades quotidianament a aquesta nova representació del gènere i la sexualitat? I si és així, per què el queer continua sent una teoria i una pràctica marginalitzada?

Potser valdria la pena definir què és queer. Si bé és un terme que anteriorment en anglès es referia a alguna cosa “estranya”, el terme es va començar a utilitzar per definir l’homosexualitat. Aviat la comunitat LGTB (Lesbiana, Gay, Transgènere/transsexual i Bisexual) es apropiar el terme per ressignificar-lo. Des d’un punt de vista pràctic, aquest hiperònim serveix per englobar minories sexuals no heteronormatives. La teoria queer va sorgir als anys 90 des dels estudis feministes i sosté com a premissa que el gènere i les identitats sexuals són el resultat d’una construcció social. És evident que aquesta definició és ràpida i deixa moltes coses fora del sac, però l’objectiu d’aquest escrit no és proporcionar el rerefons teòric, crec que per a això hi ha l’article de Wikipedia, que no està gens malament.

Si bé la connotació homosexual no és evident, hi ha una clara ambivalència de la representació de la virilitat

Darrerament he pensat que efectivament, el queer ha cercat des de fa temps una entrada en la cultura de masses (mainstream, per entendre’ns) per mitjà d’una acceptació general, però també topa amb les resistències habituals. Les grans indústries de publicitat han vist el potencial d’allò queer i ara utilitzen imatges que representen la identitat de gènere de manera molt ambigua. La primera imatge que em ve al cap és l’estètica dels panells publicitaris de Dolce & Gabbana, on les representacions de la masculinitat són força ambivalents.

En la música pop passa el mateix. Vivim en una societat extremadament homofòbica, però tothom balla al ritme de Lady Gaga a la discoteca o l’escolta quotidianament a la ràdio. No obstant, des dels seus inicis ha qüestionat les imatges heteronormatives en els vídeoclips i les seves lletres fins a convertir-se en una icona actual del moviment LGTB. Però ella no ha estat, ni molt menys, la primera. Molts altres artistes ja ho van fer en el seu moment, com David Bowie, Freddie Mercury, Scissor Sisters, Pet Shop Boys, George Michael, Elton John, i molts altres més.

Escena del vídeoclip de Lady Gaga, Telephone

En adaptacions cinemàtografiques, de seguida em ve l’exemple de la representació queer del personatge Mercutio a Romeo + Juliet de Baz Luhrmann. I podríem afegir Pedro Almodóvar sens cap mena de dubte. Ambdós exemples estan inscrits en un cinema mainstream, acceptat i comercialitzat a gran escala.

Mercutio, Romeo + Juliet

L’aparició del queer en aquest àmbits ha servit per desmarginalitzar els estudis gays lesbians i queer? La meva resposta s’aproparia més al no que al sí. Si bé en molts casos les representacions narcissístiques de les estrelles del pop han servit per qüestionar els models tradicionals de virilitat, dubto que això aporti resultats significatius en la difusió del queer en la cultura de masses. El queer en aquests terrenys no es pot visualitzar com una pràtica plausible ja que es basa en un espai purament fantasiós; d’aquesta manera, creem una imatge de l’altre (l’artista: queer, homosexual, marginal) per definir al propi jo que resultarà en una identitat sexual basada en els cànons heteronormatius.

Bondat, veritat, bellesa… i realitat?

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Muriel Spark

La plenitud de la señorita Brodie (1961) és una de les obres més conegudes de l’afamada escriptora escocesa Muriel Spark. A aquesta novel·la curta (amb prou feines 130 delicioses pàgines), Spark ens presenta la senyoreta Brodie, professora d’una escola privada a Edimburg durant els anys 30 que, segons les seves pròpies paraules, es troba a la plenitud de la seva vida.

Muriel Spark

La Jean Brodie és una professora progressista, que decideix ensenyar seguint el significat original de la paraula “educare”, erigint-se en guia de les seves alumnes. Brodie explica la seva vida personal, narra les seves aventures amoroses i els transmet un feroç sentit de l’individualisme. També els ensenya història de l’art, cultura clàssica i promou el feixisme entre les seves alumnes. Finalment, escull les que considera més prometedores per compartir-hi les seva plenitud: el grup de la Brodie. Aquestes sis estudiants ben dispars continuaran sota l’ala d’aquesta professora que les va escollir per convertir-se en la crème de la crème quan tenien només 10 anys i es veuran involucrades en el seu affaire amb un altre mestre de l’escola.

Spark construeix una història que s’estén al llarg de set anys, però es dedica a jugar amb el temps, viatjant del passat al futur i desafiant les expectatives del lector, de manera que la novel·la acaba per convertir-se en un curiós whodunnit. La pregunta que ens fem és : Quina de les seves alumnes va trair la senyoreta Brodie? Com si fos una novel·la de misteri, Spark ens presenta diversos falsos culpables, però al final, descobrim que els fets només podien portar a una conclusió possible… que òbviament no puc explicar.

Després de llegir La plenitud de la señorita Brodie, no em sorprèn l’èxit constant de la novel·la després de cinc dècades (l’obra ha inspirat una pel·lícula protagonitzada per la GRAN Maggie Smith i també una obra de teatre), ja que Miss Brodie és un personatge fascinant en la línia de les grans heroïnes de la literatura. Com la Holly Golightly de Breakfast at Tiffany’s, la Jean Brodie és un personatge fet a si mateix, que pren vida gràcies a les seves pròpies històries. Històries que, finalment, acaben per crear un vel tan espès amb la realitat que ni la mateixa autora podrà travessar. Com Madame Bovary, el romanç de Miss Brodie comença a la seva imaginació i es veu impedit per la sòrdida realitat. A diferència de Bovary, Brodie és conscient de que està explicant una història i no dubta en adaptar-la als gustos del públic, com diria Miss Brodie, la Bovary té instint, però li manca perspicàcia.

Però el que de veritat separa Brodie de les seves antecessores és que aquesta compta amb una antagonista de la seva estatura. La Sandy Stranger és una de les alumnes escollides per la protagonista, sens dubte la més perspicaç del grup. Com la senyoreta Brodie, la Sandy també és una narradora d’històries, però el que té d’agudesa li manca de romanticisme. Amb els seus ullets diminuts, la Sandi identifica les històries de la seva mestra i descobreix que un cop han estat explicades, les històries són lliures i poden ser remodelades al propi gust. L’enfrontament entre l’escocesa Miss Brodie i la britànica Sandy és apassionant i marcarà als dos personatges de per vida.

La senyoreta Brodie és un d’aquells personatges que es queda amb el lector: liberal, feixista, cruel i creativa és tot un pou de contradiccions que, al final, acaben per devorar-la. Ella mateixa ensenya a les seves alumnes que la bondat, la veritat i la bellesa són més importants que la prudència; el que no arriba a comprendre és que no es pot viure de les històries, però les històries sí que et poden destruir.

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Pre-textos (Trad. Silvia Barbero Marchena)

The Prime of Miss Jean Brodie, Penguin

Gossip New York

 Quan cau la nit, Michael Cunningham

Quan cau la nit -la darrera novel·la de Michael Cunningham- és una desfilada de gent rica novaiorquesa. Sé que és de mal gust dir-ho, però l’ambientació em recordava vagament a la famosa sèrie Gossip Girl. No recordo massa sobre les aventures i desgràcies d’una colla d’adolescents pijos i tampoc vaig seguir l’evolució (si és que n’hi ha) d’aquests personatges arquetípics moldejats, diria, en una indústria de fabricació en sèrie. Per què comparar aquesta sèrie -sobre la qual segurament trobaria suc per dedicar-ne un Rumiant- amb l’autor del Premi Pulitzer per Les hores? Doncs bé, no prometo res en el meu afany per trobar-hi alguna relació però si intentaré trobar una solució a aquesta idea esbojarrada.

El món elitista de l’art

En ambdues històries, trobem un escenari purament novaiorquès i, sí, fan un retrat de l’elit d’aquesta ciutat. I el que tenen en comú Cecily von Ziegesar i Michael Cunningham és l’habilitat per mostrar un conjunt de persones que no saben què fer amb tanta riquesa. Alguns dels personatges de Gossip Girl es dediquen a anar a inauguracions d’exposicions en galeries d’art i comprar sense realment saber què compren, ja que comprar obres d’art i saber d’art són coses ben diferents. A Quan cau la nit, hi trobem alguna cosa similar. Oscar Wilde deia que tot art és força inútil, i és ben bé la sensació que tenia mentre llegia la novel·la de Cunningham. Només una part molt reduïda de la societat pot permetre’s comprar obres d’art, per mitjà d’un intermediari -el galerista- que tampoc escasseja de diners, i uns artistes que entrant en aquest cercle elitista acaben també podent viure molt confortablement de les peces d’art que creen. És cert, l’art es democratitza a partir de museus que obren les seves portes al públic que no pot tenir penjat un Tàpies al menjador de casa seva però sí pot gaudir d’uns instants d’allò que d’altra manera li estaria estrictament prohibit.

Una comparació agafada pels pèls?

Tot aquest ambient de frivolitat i elitisme es veu favorit sobretot per la crisi identitària del personatge principal. Peter Harris és un galerista a Nova York que sembla no haver aconseguit estar a gust amb la persona que encarna. L’arribada del germà petit de la seva esposa, Mizzy, a la recerca d’un camí per posar la seva vida en via, serà colofó per a Harris, que es començarà a qüestionar sobre les seves decisions i errors comesos al llarg dels seus 44 anys. Les habilitats estilístiques de Cunningham són innegables. La narrativa, inestable, trencadora, amb constants canvis de la primera persona a la tercera fan d’aquesta novel·la una obra un ball caòtic i intens de pensaments i reflexions. No obstant, aquest ambient de frivolitat fan impossible una connexió entre personatge i lector/a.

Em direu que Gossip Girl no té res de tot això que planteja Cunningham. I qui diu que no? Al cap i a la fi, cap autor ni autora pot controlar què en fan els seus lectors i lectores de les obres seves que llegeixen. Però això crec que ho deixaré per a un altre dia.

Quan cau la nit (Edicions 62)

Cuando cae la noche (Lumen)

By Nightfall (Picador)