Gossip New York

 Quan cau la nit, Michael Cunningham

Quan cau la nit -la darrera novel·la de Michael Cunningham- és una desfilada de gent rica novaiorquesa. Sé que és de mal gust dir-ho, però l’ambientació em recordava vagament a la famosa sèrie Gossip Girl. No recordo massa sobre les aventures i desgràcies d’una colla d’adolescents pijos i tampoc vaig seguir l’evolució (si és que n’hi ha) d’aquests personatges arquetípics moldejats, diria, en una indústria de fabricació en sèrie. Per què comparar aquesta sèrie -sobre la qual segurament trobaria suc per dedicar-ne un Rumiant- amb l’autor del Premi Pulitzer per Les hores? Doncs bé, no prometo res en el meu afany per trobar-hi alguna relació però si intentaré trobar una solució a aquesta idea esbojarrada.

El món elitista de l’art

En ambdues històries, trobem un escenari purament novaiorquès i, sí, fan un retrat de l’elit d’aquesta ciutat. I el que tenen en comú Cecily von Ziegesar i Michael Cunningham és l’habilitat per mostrar un conjunt de persones que no saben què fer amb tanta riquesa. Alguns dels personatges de Gossip Girl es dediquen a anar a inauguracions d’exposicions en galeries d’art i comprar sense realment saber què compren, ja que comprar obres d’art i saber d’art són coses ben diferents. A Quan cau la nit, hi trobem alguna cosa similar. Oscar Wilde deia que tot art és força inútil, i és ben bé la sensació que tenia mentre llegia la novel·la de Cunningham. Només una part molt reduïda de la societat pot permetre’s comprar obres d’art, per mitjà d’un intermediari -el galerista- que tampoc escasseja de diners, i uns artistes que entrant en aquest cercle elitista acaben també podent viure molt confortablement de les peces d’art que creen. És cert, l’art es democratitza a partir de museus que obren les seves portes al públic que no pot tenir penjat un Tàpies al menjador de casa seva però sí pot gaudir d’uns instants d’allò que d’altra manera li estaria estrictament prohibit.

Una comparació agafada pels pèls?

Tot aquest ambient de frivolitat i elitisme es veu favorit sobretot per la crisi identitària del personatge principal. Peter Harris és un galerista a Nova York que sembla no haver aconseguit estar a gust amb la persona que encarna. L’arribada del germà petit de la seva esposa, Mizzy, a la recerca d’un camí per posar la seva vida en via, serà colofó per a Harris, que es començarà a qüestionar sobre les seves decisions i errors comesos al llarg dels seus 44 anys. Les habilitats estilístiques de Cunningham són innegables. La narrativa, inestable, trencadora, amb constants canvis de la primera persona a la tercera fan d’aquesta novel·la una obra un ball caòtic i intens de pensaments i reflexions. No obstant, aquest ambient de frivolitat fan impossible una connexió entre personatge i lector/a.

Em direu que Gossip Girl no té res de tot això que planteja Cunningham. I qui diu que no? Al cap i a la fi, cap autor ni autora pot controlar què en fan els seus lectors i lectores de les obres seves que llegeixen. Però això crec que ho deixaré per a un altre dia.

Quan cau la nit (Edicions 62)

Cuando cae la noche (Lumen)

By Nightfall (Picador)

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s