Christmas is coming

Aquest ha estat un mes una mica irregular per a Dr Read Good, sembla que la vida real s’entesta en interposar-se en les nostres lectures. Tot i així, estic segura que passat festes, la Inés i jo retornarem amb forces renovades, més llibres i (si Déu vol) un collaret de diamants. Mentrestant, us desitgem que gaudiu al màxim d’aquest solstici d’hivern i us esperem a la tornada de festes amb noves lectures per a tothom!

Prepareu-vos que ja hi som!

Anuncis

Crist entre puntes

 The Devastation, Jill Alexander Essbaum

Quan entreu a la pàgina web de Jill Alexander Essbaum trobareu un títol més que suggerent: “Christian and Erotic Poetry.” Entendreu que amb aquesta primera informació, vaig endinsar-me en la recerca d’aquesta poeta americana. Malauradament, la xarxa no va plena dels seus poemes, però dels pocs que he trobat, es pot afirmar efectivament que Essbaum neda entre les fronteres de l’erotisme i el cristianisme.

Segurament aquest tema no és. Tots i totes sabíem quan estudiàvem els poemes de Santa Teresa de la Cruz que els seus “èxtasis” no era simplement perquè veia a Déu massa sovint, però els professors i professores de secundària no ens ho volien explicar tot, oi que no? Evidentment les coses han canviat i Essbaum no té cap complexe en dir que la seva poesia és eròtica.

And when the screaming light of Christ casts doubt on me—The fear of death confounds me.When I’m pissed on want for lack of wine,

When you coax down my panties with a vulpine tongue

Lament

Quan la llum escridassada de Crist em posa en dubte-El temor a la mort em desconcertaQuan estic cabrejada per la falta de vi

Quan baixes les meves calces amb una llengua vulpina

El que és genial en la seva poesia és la impressió de ballar sobre una corda fluixa. Essbaum juga amb els mots, els porta als límits de la blasfèmia sense anar mai massa lluny, de manera que sempre quedem suspesos/es en un interrogant del que és correcte i el que no. El ritme és trencador, original, de vegades fins i tot tenim la sensació que algú ens parla.

A coupleOf someonesWho used to be in love.

Used to be in love.

Ho. Hum.

What isn’t mine

Una parellaD’algúsque un cop van estar enamorats.

Van estar enamorats.

Ho. Hum.

 Allò que no és meu

La recent descoberta de Jill Alexander Essbaum ha estat un tast del que segurament serà una posterior recerca. S’ha dit d’ella que és com “John Donne amb roba interior sexy”. Tot i que no em convenç gaire aquesta expressió, el que sí puc dir és que Essbaum és polèmica. Ha aparagut a l’antologia de poetes del segle XXI en ambdues edicions del 2010 i del 2011; potser sí que caldrà fer una compra de llibres per la xarxa.

El darrer llibre publicat ha estat The Devastation (Cooper Dillon Books)

Necessito un vestit nou

 Vísteme de largo, Cecília Quílez

Hi ha moments en la vida en què aquesta et regala un caramel, d’aquells dolços i frescos amb gust de maduixa. L’altre dia vaig rebre un d’aquests caramels, quan vaig descobrir la poesia de Cecília Quílez. Malauradament, no he seguit la seva trajectòria com a poeta, ja que de moment tan sols conec el seu darrer poemari Vísteme de largo, però la riquesa del seu imaginari poètic ja dóna prou de si com per fer-se una idea de qui és Cecília Quílez.

Vísteme de largo és una temptativa de trencar tòpics, d’enfrontar-se a l’obscuritat, créixer i arribar a una mena de pau amb el passat i la infància; aquella infància moldejada, plena d’estereotips amb la qual la veu poètica s’enfronta per poder tancar finalment aquest capítol del llibre. La nena del poemari s’ha adonat que “alguna cosa passa”, que probablement el conte que li expliquen no concorda amb la realitat, que les nenes ni som ni hem de ser princeses, però això no ho sabrà segur fins un temps després.

De pequeña, soñaba con un vestido largo,

necesitaba un cuerpo que lo envolviera.

Ahora necesito un otro cuerpo,

otro vestido que ponerme.

La nena petita somia en un vestit llarg -en una puesta de largo, la transició cap a una vida adulta- i en un cos adult, de dona, per poder-lo lluir. Ara, però, s’adona de les cadenes que aquest vestit porta, l’opressió que suposen els rols de gènere establerts, necessita una nova interpretació del cos i un nou discurs, un vestit diferent. Hi ha dues veus diferents que lluiten al llarg d’aquest poemari, la nena que s’adona de la problemàtica de gènere i l’altra que té els ulls embenats.

Se descose los labios de yedra,

se refresca con el elixir de arándano

y atraviesa un huracán de calas con espigas.

Ocurre a cada jornada a la media luna

hablo de la otra, la que está detrás

Quílez fa aquí una revisió necessària del passat, però no de qualsevol manera. El seu discurs no està carregat de ràbia, sinó d’una intenció de quedar en paus amb la infància de princesa que estava obligada a somiar per tal de fer néixer una nova veu pròpia. La veu adulta, doncs, socorre la veu infantil que durant tant de temps ha estat demanant ajuda.

Soy absurda cuando beso

pero llamas a mis labios mariposas.

Deberías cazar esa que está aturdida

en un campo de crisantemos.

Vísteme de largo (Calambur)

Fe en la natura (sense n majúscula)

Oryx y Crake, Margaret Atwood

Sembla que últimament tothom té la seva pròpia teoria sobre com acabarà el món. Margaret Atwood es va avançar a la corrent distòpica publicant Oryx and Crake l’any 2003, on l’autora canadenca ens mostra un futur marcat per la bioenginyeria: la bellesa, la salud i la felicitat estan a l’abast de qui les pugui pagar, però la distància entre rics i pobres és tal que ambdues classes semblen més aviat espècies vivint en universos diferents.

El Jimmy és l’últim supervivent de la raça humana, ja que una misteriosa catàstrofe ha acabat amb la resta de persones. A través del seus records, observem el món mercantilitzat en el que va créixer i l’amistat que el va unir durant anys a Crake, el geni científic responsable de la fi de la humanitat. L’única companyia d’en Jimmy en aquest món devastat són les creacions d’en Crake, una nova espècie d’humans modificats genèticament, lliures de tots els defectes que han portat la humanitat a l’extinció. Per mitjà d’en Jimmy també coneixem l’Oryx, la tercera part d’un nefast triangle amorós. Comparada amb la resta de personatges, l’Oryx té una qualitat inefable, com si no fos d’aquest món. De fet, la seva mistificació per part d’en Jimmy és una de les pegues més importants que li trobo a la novel·la.

Tot i així, Margaret Atwood té una capacitat extraordinària per construir universos coherents i plausibles. Llegit en el context de la crisi econòmica actual, el conflicte al cor d’Oryx and Crake es torna dolorosament proper. Al vídeo que trobareu a continuació, el broker Alessio Rastani explica impassible que la seva feina és fer diners i que porta anys somiant en una crisi com aquesta.

Si heu vist l’entrevista, haureu notat que el tal Rastani sembla habitar un univers paral·lel que funciona segons unes regles pròpies. Em fa pensar en aquelles partides de Risk interminables on paraules com batalles, tropes i soldats deixen de despertar associacions ominoses per als jugadors que hi estan immersos. Tant Rastani com Crake estan justament immersos en aquest univers del joc, on les paraules tenen significats diferents i la responsabilitat ètica i social no hi té lloc perquè no està a les instruccions. La diferència és que Crake és un geni amb un pla.

En Jimmy, en canvi, és el nostre representant, el que pateix les conseqüències d’aquesta partida de Risk d’alt nivell on la moneda de canvi són les vides humanes. Guardià d’un paradís al que no pot accedir, en Jimmy cuida dels humans manipulats d’en Crake: pacífics, herbívors, lliures de gelosia, enveja, avarícia o passió, representen una espècie dissenyada per conviure amb la natura que els envolta i no devorar-se a si mateixos, com van fer els seus antecessors humans. És impossible no recordar el Llucifer de Milton quan veiem en Jimmy observant-los des de la distància, odiant-los i envejant-los alhora i maleint al Déu -Crake- que els ha creat.

Són justament els Crakers (les criatures de Crake) els que em van produir una sensació de paradoxa que no he pogut resoldre. Perfectes en la seva adaptació al medi, plàcids, pacífics, generosos, i intel·ligents, però senzills, representen tota allò que la humanitat no podrà ser mai. La gelosia sexual, l’avarícia, el desig de poder ens venen preprogramats de fàbrica, però també és aquest neguit en el que vivim el que ens impulsa a aprendre, a investigar, a inventar i a crear. Sense aquest malestar no hi ha ciència, no hi ha art, no hi ha amor romàntic. I sense això, hi ha humans? Crake decideix intercanviar tot això per un món sense persones que passen gana, on no hi ha guerres ni tortures. Sembla un intercanvi just, perfectament lògic (i no només dins l’univers del joc), però llavors què ens queda? Quin sentit té tot plegat?

Per molt que hi pensi, sento que Atwood m’ha conduit a un carreró sense sortida on l’alternativa a la misèria és perdre’s a un mateix. L’Atwood me l’ha jugada, però en aquest context on les novel·les distòpiques es publiquen a pes, la seva capacitat d’incitar al pensament és francament d’agrair. Això sí, si algú té la resposta, sisplau, que me l’expliqui.

Oryx y Crake, Ediciones B

Oryx and Crake, Anchor Books