Fe en la natura (sense n majúscula)

Oryx y Crake, Margaret Atwood

Sembla que últimament tothom té la seva pròpia teoria sobre com acabarà el món. Margaret Atwood es va avançar a la corrent distòpica publicant Oryx and Crake l’any 2003, on l’autora canadenca ens mostra un futur marcat per la bioenginyeria: la bellesa, la salud i la felicitat estan a l’abast de qui les pugui pagar, però la distància entre rics i pobres és tal que ambdues classes semblen més aviat espècies vivint en universos diferents.

El Jimmy és l’últim supervivent de la raça humana, ja que una misteriosa catàstrofe ha acabat amb la resta de persones. A través del seus records, observem el món mercantilitzat en el que va créixer i l’amistat que el va unir durant anys a Crake, el geni científic responsable de la fi de la humanitat. L’única companyia d’en Jimmy en aquest món devastat són les creacions d’en Crake, una nova espècie d’humans modificats genèticament, lliures de tots els defectes que han portat la humanitat a l’extinció. Per mitjà d’en Jimmy també coneixem l’Oryx, la tercera part d’un nefast triangle amorós. Comparada amb la resta de personatges, l’Oryx té una qualitat inefable, com si no fos d’aquest món. De fet, la seva mistificació per part d’en Jimmy és una de les pegues més importants que li trobo a la novel·la.

Tot i així, Margaret Atwood té una capacitat extraordinària per construir universos coherents i plausibles. Llegit en el context de la crisi econòmica actual, el conflicte al cor d’Oryx and Crake es torna dolorosament proper. Al vídeo que trobareu a continuació, el broker Alessio Rastani explica impassible que la seva feina és fer diners i que porta anys somiant en una crisi com aquesta.

Si heu vist l’entrevista, haureu notat que el tal Rastani sembla habitar un univers paral·lel que funciona segons unes regles pròpies. Em fa pensar en aquelles partides de Risk interminables on paraules com batalles, tropes i soldats deixen de despertar associacions ominoses per als jugadors que hi estan immersos. Tant Rastani com Crake estan justament immersos en aquest univers del joc, on les paraules tenen significats diferents i la responsabilitat ètica i social no hi té lloc perquè no està a les instruccions. La diferència és que Crake és un geni amb un pla.

En Jimmy, en canvi, és el nostre representant, el que pateix les conseqüències d’aquesta partida de Risk d’alt nivell on la moneda de canvi són les vides humanes. Guardià d’un paradís al que no pot accedir, en Jimmy cuida dels humans manipulats d’en Crake: pacífics, herbívors, lliures de gelosia, enveja, avarícia o passió, representen una espècie dissenyada per conviure amb la natura que els envolta i no devorar-se a si mateixos, com van fer els seus antecessors humans. És impossible no recordar el Llucifer de Milton quan veiem en Jimmy observant-los des de la distància, odiant-los i envejant-los alhora i maleint al Déu -Crake- que els ha creat.

Són justament els Crakers (les criatures de Crake) els que em van produir una sensació de paradoxa que no he pogut resoldre. Perfectes en la seva adaptació al medi, plàcids, pacífics, generosos, i intel·ligents, però senzills, representen tota allò que la humanitat no podrà ser mai. La gelosia sexual, l’avarícia, el desig de poder ens venen preprogramats de fàbrica, però també és aquest neguit en el que vivim el que ens impulsa a aprendre, a investigar, a inventar i a crear. Sense aquest malestar no hi ha ciència, no hi ha art, no hi ha amor romàntic. I sense això, hi ha humans? Crake decideix intercanviar tot això per un món sense persones que passen gana, on no hi ha guerres ni tortures. Sembla un intercanvi just, perfectament lògic (i no només dins l’univers del joc), però llavors què ens queda? Quin sentit té tot plegat?

Per molt que hi pensi, sento que Atwood m’ha conduit a un carreró sense sortida on l’alternativa a la misèria és perdre’s a un mateix. L’Atwood me l’ha jugada, però en aquest context on les novel·les distòpiques es publiquen a pes, la seva capacitat d’incitar al pensament és francament d’agrair. Això sí, si algú té la resposta, sisplau, que me l’expliqui.

Oryx y Crake, Ediciones B

Oryx and Crake, Anchor Books

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s