Necessito un vestit nou

 Vísteme de largo, Cecília Quílez

Hi ha moments en la vida en què aquesta et regala un caramel, d’aquells dolços i frescos amb gust de maduixa. L’altre dia vaig rebre un d’aquests caramels, quan vaig descobrir la poesia de Cecília Quílez. Malauradament, no he seguit la seva trajectòria com a poeta, ja que de moment tan sols conec el seu darrer poemari Vísteme de largo, però la riquesa del seu imaginari poètic ja dóna prou de si com per fer-se una idea de qui és Cecília Quílez.

Vísteme de largo és una temptativa de trencar tòpics, d’enfrontar-se a l’obscuritat, créixer i arribar a una mena de pau amb el passat i la infància; aquella infància moldejada, plena d’estereotips amb la qual la veu poètica s’enfronta per poder tancar finalment aquest capítol del llibre. La nena del poemari s’ha adonat que “alguna cosa passa”, que probablement el conte que li expliquen no concorda amb la realitat, que les nenes ni som ni hem de ser princeses, però això no ho sabrà segur fins un temps després.

De pequeña, soñaba con un vestido largo,

necesitaba un cuerpo que lo envolviera.

Ahora necesito un otro cuerpo,

otro vestido que ponerme.

La nena petita somia en un vestit llarg -en una puesta de largo, la transició cap a una vida adulta- i en un cos adult, de dona, per poder-lo lluir. Ara, però, s’adona de les cadenes que aquest vestit porta, l’opressió que suposen els rols de gènere establerts, necessita una nova interpretació del cos i un nou discurs, un vestit diferent. Hi ha dues veus diferents que lluiten al llarg d’aquest poemari, la nena que s’adona de la problemàtica de gènere i l’altra que té els ulls embenats.

Se descose los labios de yedra,

se refresca con el elixir de arándano

y atraviesa un huracán de calas con espigas.

Ocurre a cada jornada a la media luna

hablo de la otra, la que está detrás

Quílez fa aquí una revisió necessària del passat, però no de qualsevol manera. El seu discurs no està carregat de ràbia, sinó d’una intenció de quedar en paus amb la infància de princesa que estava obligada a somiar per tal de fer néixer una nova veu pròpia. La veu adulta, doncs, socorre la veu infantil que durant tant de temps ha estat demanant ajuda.

Soy absurda cuando beso

pero llamas a mis labios mariposas.

Deberías cazar esa que está aturdida

en un campo de crisantemos.

Vísteme de largo (Calambur)

Advertisements

3 thoughts on “Necessito un vestit nou

  1. Ho sento, aquest comentari no té res a veure amb Cecília Quílez. Ahir vaig veure la última versió cinematogràfica de Jane Eyre. Excel·lent. Sobre tot el repartiment. La que feia de Jane era boníssima – però això és fàcil. Sinó, Rochester. Per la primera vegada he vist que l’home és un cregut ric, superficial, presumit, mandó, poc atractiu i que la Jane mereix una cosa millor. Ara ho entenc. A més, el St John Rivers, un home que abans pensava que era l’encarnació del diable, ara reconec que és un noi jove, innocent i ximple. La Jane ha fet tot el que havia de fer. No sé què pensaria la Charlotte Brontë de la pel·li, però per a mi és la primera vegada que penso que la Jane tenia raó.

    • Estic totalment d’acord amb tu Bill! També em va agradar molt com estava representada Bertha Mason, el director es deu haver llegit Wide Sargasso Sea? Li vaig dir a la Marta que era la millor versió de Jane Eyre, però no hi està d’acord. Aviam si ens deixa algun comentari incendiari dels seus 😛

    • No estic d’acord amb cap dels dos, però el que m’ha impactat més és això de que Michael Fassbender no és atractiu. És el Rochester més guapo que he vist mai i, a sobre, és Magneto!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s