Què va passar a l’habitació de la Margot?

Primer em va regalar flors,
Segon, li vaig fer una nina
Tercer, va desaparèixer durant hores,
I quart, vam topar amb un mur.
AL FINAL HI VA HAVER SANG, (càlida i crua sota la llum de la lluna)
No puc oblidar
Sempre hauré de lamentar
El que va passar a
L’habitació de la Margot

Emily Carroll

Aquest és el poema amb que comença L’habitació de la Margot i que constitueix la clau per obrir-se camí a través d’aquest esgarrifós webcòmic de la il·lustradora i autora de còmics canadenca Emily Carroll. Si després de seguir el link,  premeu les diferents parts de la il·lustració segons l’ordre que indica el poema (flors, nina, finestra, pared i sang) us podreu endinsar al trastocat univers que Emily Carroll teixeix a Margot’s Room.

La narradora de L’habitació de la Margot coneix el que serà el seu marit a l’enterrament del seu pare. Poc després, tenen una filla anomenada Margot, però quan aquesta mor després d’una llarga malaltia, les coses es comencen a torçar. La mateixa realitat sembla trastocar-se, mentre la relació de la parella s’esfondra sense remei. La trastornada narradora tem que hi hagi forces sobrenaturals en torn a les misterioses desaparicions del seu marit, però què passa en realitat? Les corrents de fons de la gelosia i dels secrets del passat són tan potents com qualsevol maledicció, sembla dir-nos Carroll, mentre ens submergeix en el dubte i la incertesa. Hi ha pistes repartides al llarg de tota L’habitació de la Margot, però al final la resposta al misteri roman amb cada lector.

Emily Carroll

És curiós com les il·lustracions de l’Emily Carroll semblen embolcallar el lector des de la freda pantalla de l’ordinador. Carroll cuida al detall la textura de les imatges i en la composició de la seva obra aprofita al màxim les oportunitats que li ofereix Internet, Carroll sembla concebre els seus còmics directament per a la pantalla i deixa enrere les constriccions de la pàgina de paper. El text també abraça amb naturalitat l’atmosfera inquietant de les il·lustracions: ritmes sincopats, rimes incertes com el pensament dels personatges i parèntesis que es llegeixen com murmuris de culpabilitat. El resultat és una obra absorbent que et trasllada al seu univers pertorbador, espantós i suggestiu. Us desafio a llegir L’habitació de la Margot sense que un calfred us recorri l’espinada.

Com a Margot’s Room, la resta d’obres de l’Emily Carroll semblen inspirar-se en la imatgeria del folklore i el conte de fades tradicional, però aquesta és només una carcanada sobre la que construeix mons propis. A His Face All Red ens endinsa a un món molt semblant al de la Margot, de boscos submergits en la penombra i rierols que xiuxiuegen paraules inintel·ligibles als viatgers extraviats. Carroll narra amb pols tens la història de dos germans marcada per la gelosia i la culpabilitat i, de nou, entrar al bosc és arriscar-se a entrellucar els secrets que (misericordiosament) amaga el nostre inconscient.

Emily Carroll

The Prince & the Sea, Carroll canvia de to per explicar-nos una història d’amor tragicòmica entre un príncep i una sirena. La vivesa dels colors, la ingenuïtat que reflecteix el traç i els motius típics dels contes de fades serveixen per dotar de major impacte la macabra revelació final.

Emily Carroll

Finalment, a Anu-Anulan & Yir’s Daughter  Carroll escriu i dibuixa la més tendra de les seves històries. Carroll explora el tema del romanç entre déus i humans i  aconsegueix donar un gir molt femení a la història, on reflexiona sobre els perills de l’objectificació (tant per al subjecte com el seu objecte) i ens brinda unes il·lustracions que no podrien estar més allunyades de l’ambientació tètrica d’obres anteriors.

A banda d’aquestes que us he comentat, a la plana web d’Emily Carroll trobareu altres obres per explorar, com aquest homenatge minimalista que dedica a Cien años de soledad. Us convido a entrar-hi i a continuar investigant la seva obra, mentrestant jo seguiré aquí, a l’espera de quines sorpreses ens té preparades per al futur.

Anuncis

Ressenyes a doll

Fa uns dies em vaig trobar enmig de la tasca ingrata d’ordenar les golfes de casa. Però encara que coberta de pols de dalt abaix, amb els músculs adolorits i amb la certesa paranoide de que una aranya m’havia niuat als cabells, vaig trobar un motiu per alegrar-me d’haver dut a terme la meva missió, i és que vaig trobar les capses on estaven guardats els meus llibres d’infància. A l’instant em vaig adonar que havia topat amb una oportunitat d’or per al bloc. Així que tinc l’honor de presentar-vos l’última secció que m’he tret de la butxaca: Les ressenyes a doll.

Dr Read Good

Us heu fixat com n’és de curta la vida dels llibres infantils i juvenils que no obtenen l’estatus de clàssic? Però aquí estic jo per oferir-los els seus quinze minuts de fama un cop més, perquè potser no tots són grans clàssics de la literatura, però jo (i m’imagino que molts de vosaltres) els vaig llegir com si ho fossin.

Sense cap ordre concret aquí va la primera caixa que vaig trobar a les golfes:

El viatge fantàstic, Gerald Durrell (il·lustracions Graham Percy)

Gerald Durrell

Text de Gerald Durrell i unes il·lustracions precioses al voltant d’una història d’aventures on uns germans viatgen al voltant del món a la cerca d’un familiar perdut. Amor per la natura, humor, aventures i un mico.

Georgina i les bruixes, Eduard Solà

Edurad Solà

Me’l van regalar mentre estava malalta i em va provocar tanta por que la falta de son va retardar la meva recuperació un parell de dies. Molt divertit, però alerta de final agredolç!

Els narradors de la nit, Rafik Schami

Lectura d’institut. Reflexiona sobre l’art de la narració i coses per l’estil, cosa que en el seu moment em va passar completament per alt. Potser l’hauria de rellegir.

Equipaje de mano, Eduardo Verdú

Eduardo Verdú

Sabeu quan els professors intenten aficionar els seus alumnes a la lectura amb llibres sobre l’aventura de créixer que en teoria reflecteixen les seves experiències? Aquest llibre n’és l’exemple perfecte. Mireu, mireu, ho té tot, les bambes amb càmera d’aire, la guitarra i el quadern per escriure poemes sobre la seva experiència adolescent. Què li falta? Tot allò que fa que un llibre sigui interessant.

Alfagann és Flanagan / Todos los detectives se llaman Flanagan, Andreu Martín, Jaume Ribera

Crec que aquesta col·lecció ha passat per totes les estanteries dels lletraferits en potència i per una bona raó i és que els seus llibres són entretinguts i no tracten el lector jove amb condescendència. Haig d’admetre que fins avui no m’havia adonat que la coberta d’Anaya representa en Flanagan disfressat d’investigadors famosos. Ups.

Lobo negro, un skin, Marie Hagemann

No és culpa meva. Vaig créixer durant els 90.

Un cavall contra Roma (Josep Vallverdú), La bruixa que va perdre un secret (Maria de la Pau Janer) i Històries horribles, però no tant! (Christian Poslaniec)

– Guanya Roma, o no, no ho sé. Francament, amb catorze anys les històries de romans m’interessaven més aviat poc. Lectura escolar.

– El mallorquí de la Maria de la Pau Janer li va costar de desencriptar al meu tendre cervellet infantil. Si com a mínim l’esforç hagués valgut la pena…

– Sí que eren horribles, penseu en la Daphne du Maurier de Els Ocells (però no la de Rebecca!)

Los cinco tras el pasadizo secreto, Enid Blyton

Aquest era de mon germà, però tenia el costum de prendre-li els llibres com la petita rata de biblioteca ninja que era. Crec que debia ser una mica addicta al risc  perquè ni tan sols llavors m’agradava Enid Blyton.

Los secuestradores de burros (Gerald Durrell) i La gran Gilly Hopkins (Katherine Paterson)

Ara sí, dues lectures escolars totalment encertades. Durrell, com sempre, aconsegueix fer-nos riure alhora que ens comunica el seu amor per la natura. En canvi, Paterson escriu una història sobre una nena abandonada per la seva mare que va d’una casa d’acollida a l’altra. És una novel·la trista, divertida i la seva protagonista es diu Galadriel, detall que em va encantar perquè justament acabava de llegir El senyor dels anells quan La Gran Gilly Hopkins em va arribar a les mans.

Un any fora de casa (M. Àngels Bogunyà), L’home de Sau (Jaume Cabré) i El secreto del conde (Daniel Palomeras).

Ara que me n’adono, tots tres llibres comparteixen un rerefons molt català. El de Bagunyà em va deixar una mica freda, però els altres dos em van semblar unes narracions d’aventures i de misteri molt entretingudes, per aquella època no podia demanar més!

El meu amic Lucky-live (Christine Nöstlinger), Bajo el viento de la Camarga (Federica de Cesco) i El oro de los sueños (José María Merino)

Més lectures escolars (crec que totes van anar a parar a la mateixa caixa) i, sí, jo també començo a sospitar que els meus professors tenien un acord amb Alfaguara… Els dos primers van agradar molt al meu jo de dotze o tretze anys. El primer tracta de dos amics que naveguen les aigües de la pre-adolescència i dels primers amors. Mentre que el segon, té cavalls, una noia rebel, un principi d’història d’amor i el paisatge de la Camarga de fons. A aquella edat no hauria pogut desitjar res més. De l’últim només en conservo un record llunyà tenyit de sensacions negatives.

L’Ingo i el drago (Mira Lobe), El rei Tunix (Mira Lobe), El fantasma del palau (Mira Lobe) i Una roda curiosa (Joma)

Una cosa està clara, els editors de El Vaixell de vapor devien tenir un bon acord amb la Mira Lobe. Destaca especialment el conte de L’Ingo i el drago que a dia d’avui encara em provoca un nus a l’estómac quan hi penso.

Les cartes de la Mila (Francesc Sales), L’estiu secret (Roy Apps) i Assassinat a la casa de nines (Betty Ren Wright)

Ningú s’imagina com vaig arribar a odiar Les cartes de la Mila, una història profunda sobre una noia profunda que es fa preguntes sobre coses profundes. En què pensaves Francesc Sales mentre l’escrivies? Segur que en coses profundes. Avui en dia encara em treu de polleguera. En canvi, Assassinat a la casa de nines és un novel·la d’intriga que no aspira a canviar la vida del lector, però aconsegueix el seu objectiu d’enganxar-te a la història. Crec que la podria descriure com la meva primera novel·la negra. Finalment, L’estiu secret és una història de creixement sobre un noi que troba refugi al cine de la seva complicada vida familiar.

Idriss la noia del fil de seda (Hermínia Mas) y La hija del espantapájaros (María Gripe)

A la contraportada de Idriss, parlen sobre las fascinació per l’Orient. Mmm, mala senyal. La hija del espantapájaros va ser l’última novel·la infantil o juvenil que em van regalar. A aquelles alçades el meu pare ja m’havia obert les portes de la seva biblioteca i ja no vaig tornar a mirar enrere, tot i que un parell d’anys abans la mateixa María Gripe m’havia captivat amb Los hijos del vidriero.

I fins aquí arriba el contingut de la primera capsa, encara me’n queden tres, però el seu destí continua a l’aire!

El que sí m’agradaria saber és quins llibres vau llegir vosaltres de petits, algun secret fosc com Lobo negro, un skin? Algun que aparegui al meu llistat? Sóc tot orelles!

Lletjos i bonics

 Uglies, Scott Westerfeld

Acabar un llibre i escriure’n una ressenya després és ben estressant. Més que per la por de no aconseguir enllestir algun escrit coherent i amb estil la meva angoixa ve perquè inevitablement he de respondre a aquella pregunta bàsica: t’ha agradat? I bé, m’enteneu quan dic que a vegades no podem respondre ni sí ni no? Això em va passar quan vaig llegir Uglies, de Scott Westerfeld, la primera part de la sèrie The Uglies. La novel·la, adreçada a un públic juvenil, és una distopia on els personatges anhelen l’arribada del dia en què fan setze anys per passar d’uglies (lletjos) a pretties (bonics).

La primera pregunta què em ve al cap després d’haver empassat unes quantes novel·les juvenils és: per què als joves els agrada tan la literatura distòpica? I segona: és interessant (literàriament parlant) crear una societat amb lletjos i bonics? És innegable que les novel·les distòpiques estan de moda, sobretot en aquell sector que el mercat anglòfon ha catal·logat molt encertadament com a young adults. Les històries que ens expliquen són emocionants i prenen un rol primordial en el desenvolupament del llibres. I pot semblar contradictori afirmar que l’ambientació sigui secundària en un gènere on l’autor imagina societats futuristes, però és així, ja que la descripció, tot i que no és escassa, no ocupa un volum molt alt de pàgines. La història es desenvolupa com un mite, un viatge en què l’heroi o l’heroïna ha de superar reptes i obstacles i on es va coneixent i descobrint a si mateix/a. Una mica com l’adolescència en si, oi? Per tant, tot i que la ficció els separi lector/a i heroi/-ïna es senten identificats l’un amb l’altre.

En el cas de Uglies, Westerfeld ambienta l’acció en una societat on tots els seus ciutadans/es als setze anys se sotmeten a una operació de cirugia estètica per tornar-se bells/es, sota el principi que si tothom és igual de bell no hi ha discriminació. La protagonista, Tally, espera ansiosament el dia en què la vinguin a buscar per passar pel quiròfan, però quan coneix la seva amiga Shay i una cultura subalterna que viu al marge de la societat en el seu estat de “lletjos”, la farà qüestionar els principis de la societat en la que viu. No cal que us rebel·li la moralitat de la història.  La novel·la es publica el 2005, en ple esplendor de la sèrie Nip Tuck, que va començar el 2003 i va concloure la darrera temporada el 2009.  Evidentment, l’autor aquí ens vol posar sobre la taula la problemàtica dels cànons de bellesa, els models i la cirurgia estètica en el món actual; no obstant, no puc evitar pensar que Westerfeld es queda a un nivell molt simple.

Finalment, probablement sí pugui dir alguna cosa una mica més consistent sobre si m’ha agradat Uglies o no. Jo conclouria que és una obra interessant, però no suficient. Puc entendre l’èxit que va tenir quan es va publicar el 2005 i potser el recomanaria als adolescents del meu voltant, però no m’ha captat un interès especial com d’altres novel·les del mateix gènere.

Uglies (Simon Pulse)

Traición (Montena)

Cinc paraules literàries de la llengua anglesa

Permeteu-me que avui em desviï una mica del propòsit principal d’aquest bloc i parli una mica de lingüística… “Uuuh, lingüística? Però si son aquella colla de rarets a l’altre costat del passadís obsessionats pels fonemes i els complements de règim.” Ho sé, però prometo no passar-me al costat obscur. Fora bromes, fa poc vaig trobar un poema que em va fer reflexionar sobre la idiosincràsia de la llengua anglesa, i és que tots recordem els dies obscurs en què repetíem frases com: “My tailor is rich” o “Is this your umbrella?”. Però us heu parat a pensar mai en totes les paraules estranyes que hi ha en anglès? Bé,  “estrany” no seria ben bé la paraula, jo diria més aviat ho definiria com la literatura que hi ha dins d’aquestes paraules, i així és com justificaré aquest article.

Pineapple

Serà per les punxes?

La traducció seria pinya, però literalment vol dir “poma de pi”. Graciós, oi? Una poma i una pinya s’assemblen com un ou a una castanya, però bé, caldrà buscar-ne l’etimologia. A més, si volguéssim conservar per tots els mitjans la paraula “apple”, no seria millor oblidar-se del pi i posar “palm” (palmera), que és d’on ve en realitat la pinya?

French fries

Vols dir?

Pobres anglesos, això no és culpa vostra. Jo sé que vosaltres dieu “chips” (que curiosament als Estats Units son patates fregides de bossa), però és curiós com els americans atribueixen amb tanta convicció l’origen de les patates fregides als francesos, quan des de fa dècades es barallen per ser els inventors de les “frites”.

Marmalade/ jam

Creieu-me quan us dic que no es mereix un nom a part

I nosaltres que ens pensàvem que tot estava tan clar: marmalade = mermelada. Però resulta que “marmalade” es només confitura de taronja, per la resta de confitures cal dir “jam”. Tots els meus alumnes, sense excepció, canvien d’expressió d’alegria a decepció quan se n’assabenten.

Guinea pig

Ara sí que li veig una semblança...

No sé quina semblança li poden trobar un conillet d’índies a un porc, ni perquè diuen que de Guinea si en realitat és originari dels Andes, però recordaré per sempre com els meus alumnes van bromejar durant setmanes quan una nena va voler-me explicar que la seva mascota era una d’aquestes entranyables bestioles.

Desert/ dessert 

Aquí sí que diríem: "I'm eating dessert in a desert!"

La culpa la té la invasió dels normands, segurament, però saber entonar bé es la clau per poder-se fer entendre. Si no, correm el risc de tenir un plat ple de sorra per acabar l’àpat. Molt probable, oi?

Personatges que justifiquen novel·les

The Observations, Jane Harris

Què surt quan barreges dins l’olla Charles Dickens, Wilkie Collins i Charlotte Brontë? Dubto que el resultat fos aquesta novel·la de la Jane Harris, però s’hi acostaria prou.

A The Observations seguim la narració en primera persona de la Bessy Buckley, una noia que fuig d’un passat fosc a Glasgow i acaba trobant feina de donzella a la mansió del matrimoni Reid, enmig del no-res entre Glasgow i Edimburg. Ben aviat, la Bessy descobrirà que la seva mestressa -l’Arabella Reid- també amaga un secret en relació amb la mort de la seva donzella anterior, l’aparentment perfecta Nora Hughes. Però el que torba més l’ànim de la Bessy és la tasca que li encarrega l’Arabella: escriure un diari on ha d’explicar en detall les seves activitats i pensaments del dia.

Tots els elements són a lloc: secrets del passat, una mansió antiga i una noia jove i ingènua enfrontada a una societat sense misericòrdia per als desemparats. Jane Harris pren prestada la imatgeria de la novel·la victoriana, des de l’ambientació, passant pels trets gòtics i l’elecció del tipus d’heroïna, però amb aquests elements construeix una història molt actual sobre l’amistat, el camí cap a la independència personal i l’escriptura com a medi de conèixer’s un mateix.

L’ànima de la novel·la rau en la improbable amistat entre la Bessy Buckley i l’Arabella Reid; una noia de quinze anys que fuig dels baixos fons de Glasgow i una dona de família adinerada amb un marit en plena campanya per entrar al parlament. És difícil imaginar-se dues persones amb menys en comú, però si rasquem una mica sota la superfície, veurem que ambdues han patit en pròpia carn els efectes de la doble moral sexual del moment, a més del seu estatus d’immigrants que les marginalitza de maneres diferents: la Bessy és irlandesa, mentre que l’Arabella és una londinenca perduda a la campanya escocesa

Malgrat tot, l’amistat entre les protagonistes no està lliure de malentesos i tensions de fons. Al llarg de la novel·la, les dues lluiten per obtenir el dret a explicar qui és la Bessy, aquesta última mitjançant el seu diari i l’Arabella amb les seves observacions suposadament científiques. És aquí on brilla de veritat el talent de Jane Harris, que  dota la Bessy d’una veu única i distintiva gràcies a la frescor i la inventiva del seu llenguatge. El seu ús enginyós de l’argot i la barreja d’humor i aflicció que transmeten les seves paraules, a més del seu to picaresc i honest converteixen la Bessy en un personatge inoblidable, comparable amb el Huck Finn de Twain.

En tot cas, és justament aquesta batalla de narracions contraposades el que permet a la Bessy donar sentit a la seva experiència i lliurar-se de la pesada càrrega del seu passat. És així com la Bessy troba la seva pròpia veu, tot gràcies a l’Arabella. Com diu la mateixa Bessy:

En què penses? Quines coses de dir. En tota la meva vida, ningú m’havia fet mai una pregunta com aquesta.

Hem d’agrair que l’Arabella li fes aquesta pregunta perquè és així com arribem a conèixer la Bessy, un personatge a través del qual brilla el talent de la Jane Harris. Aquest és el seu debut a la novel·la i, tot i que el final de la història no està al nivell de la resta, The Observations apunta a un futur alentidor i ens regala un d’aquells personatges que justifiquen tota una novel·la.

Observaciones, El Aleph (Traducció de David Fernández y Ana Mata Buil)

The Observations, Faber & Faber

Cinc idees per sentir-nos cultivats mentre mirem la tele

A aquestes alçades, qui no s’ha convertit en fan de la sèrie de televisió britànica Downton Abbey? Les aventures i desventures d’una família aristocràtica a l’Anglaterra georgiana han captivat l’audiència: els seus escàndols d’alta societat, diplomàtics turcs interpretats per aquest bé de déu d’home i les petites tragèdies del dia a dia que experimenten tant la classe alta com el servei. Tristament pels addictes a Downton, la sèrie no torna amb capítols nous fins el mes de setembre, així que aquí us deixo unes quantes propostes televisives per omplir el buit dels vostres cors amb l’avantatge afegit de que si us quedeu amb ganes de més, sempre podeu tornar al llibre que les ha originat i, per què no, faronejar una mica amb els col·legues dels vostres coneixements de literatura.

Treasure Island (2012)

La ultimíssima adaptació del clàssic d’aventures L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson consisteix en una mini-sèrie de dos capítols per a la televisió anglesa amb un immens Eddie Izzard en el paper de Long John Silver. Es tracta d’una adaptació que aconsegueix capturar el sentit de l’aventura de l’original sense caure en dissertacions morals innecessàries. Així mateix, els canvis que es permeten els guionistes converteixen la història en una denúncia de l’avarícia que no només consumeix els pirates, sinó també els mateixos protagonistes i que resulta d’allò més escaient en els temps que vivim. Altres extres benvinguts, inclouen l’evident esforç que s’ha fet per donar una mica d’espai a les dones de la història i el plaer de veure en Frodo convertir-se en el seu propi Gollum.

Un Ben Gunn passat pel sedàs de Gollum

The Crimson Petal and the White (2011)

La producció s’obre amb un recorregut febril i al·lucinat pels carrerons bruts i pestilents dels baixos fons del Londres de finals del XIX, ens acompanya la veu de la protagonista advertint-nos de estem perduts, descarrilats i ja no podem tornar enrere. Senyors i senyores, això no és Downton Abbey. L’admonició ve de boca de la Sugar, una prostituta que planeja abandonar la seva condició amb el patronatge del ridícul Mr Rackham. L’astuta Sugar aconsegueix convertir en Rackham en un home d’èxit, alhora que avoca les seves experiències en un llibre secret Un llibre d’odi. Per venjar-se de cada cuc pompós i aterrat que ha trucat mai a la porta de Mrs Castaway. La mini-sèrie de quatre capítols adapta la novel·la de Michael Faber del mateix nom i ens mostra un Londres llòbrec i immund on la bogeria és segurament la resposta més sensata a tanta desolació. No apta per a estómacs febles, The Crimson Petal and the White inclou una Gillian Anderson difícil de reconèixer en el paper de Mrs Castaway i a Romola Garai i Chris O’Dowd menjant-se la pantalla en els rols protagonistes.

La Sugar, interpretada per Romola Garai

 The Forsyte Saga (2002)

Després de tanta immundícia, potser agraireu retornar al Londres victorià més decorós i el trobareu a The Forsyte Saga. Haig d’admetre que em vaig posar a veure aquesta sèrie només per la presència de Damian Lewis, un actor que aconsegueix hipnotitzar-me cada cop que apareix a la pantalla. Però els cinc minuts de metratge que pensava veure per curiositat van convertir-se en les dues temporades senceres sense que me n’adonés. Malgrat tot, va pagar la pena: una sèrie que et té cridant a la pantalla Maleit sigues, Soames Forsyte! sempre és digna de veure’s. La història segueix la vida de diverses generacions de la família Forsyte entre la dècada de 1870 i el anys 20 del nou segle. Lewis interpreta en Soames Forsyte, membre d’una de les famílies més riques de Londres, però que per molt que s’hi esforci, és incapaç de guanyar-se l’afecte de la seva esposa, la Irene, recorrent cada vegada a mesures més desesperades. La sèrie inclou els habituals embolics de faldilles, corrupcions, enganys i adulteris d’aquest tipus de melodrama, però despullada de tot això, es tracta de la història d’un home que no sap com estimar i que acaba destruint tot allò que estima. Un protagonista alhora digne de compassió i del menyspreu més visceral. The Forsyte Saga es basa en una sèrie de novel·les escrites per John Galsworthy a principis de segle i que han gaudit de multitud d’adaptacions tant al cine com a la televisió.

Damian Lewis (Soames) amb Gina McKee (Irene)

Sherlock (2010)

Steven Moffat ha escrit alguns dels millors i dels pitjors episodis de Dr Who, però el 2010 va tenir la idea genial d’adaptar els històries de Conan Doyle per a la BBC, traslladant hàbilment les aventures del famós detectiu al Londres del segle XXI. Moffat aconsegueix conservar l’esperit enginyós de l’original, però n’accelera el ritme i deixa treballar el carisma dels dos actors principals amb Benedict Cumberbatch com Sherlock i Martin Freeman com un Dr. Holmes que narra les seves peripècies en un bloc d’Internet. Gaudireu de la sèrie per la seva agudesa i sentit de l’humor i perquè, malgrat tots els canvis, es nota que Moffat i Mark Gatiss (el seu co-creador) coneixen i estimen el material original de Conrad. Això sí, avís per navegants: Steven Moffat té una llarga història de representacions femenines problemàtiques i Sherlock no se n’escapa. La meva recomanació és que veieu la primera temporada i ignoreu els capítols de la segona on ha d’aparèixer el personatge d’Irene Adler, que a mans de Moffat, passa de ser una aventurera americana a convertir-se en una dominatrix disposada a extorsionar el govern anglès. I si ara mateix esteu posant els ulls en blanc, felicitats, haurem compartit la mateixa reacció d’incredulitat!

El casting de Freeman i Cumberbatch (a la foto, respectivament) és un dels grans encerta de la sèrie

Lost in Austen (2008)

Tècnicament, aquest mini-sèrie no pertany a la llista, ja que us farà sentir qualsevol cosa menys cultivats, però després de tanta serietat entre cotilles, crec que donareu la benvinguda a una mica de lleugeresa. Lost in Austen segueix les peripècies de l’Amanda Price, una aficionada ardent a les novel·les d’Austen que sense voler acaba intercanviant-se pel personatge d’Elizabeth Bennet a Orgull i prejudici. Sembla que el seu somni s’ha fet realitat, fins que s’adona que amb la seva irrupció és possible que la novel·la mai no arribi a tenir lloc. Per si fos poc, les coses es compliquen quan la Lizzy Bennet descobreix que el Londres del segle XXI està ple d’al·licients insospitats i l’estirat Mr Darcy decideix irradiar els seus encants cap a l’Amanda enlloc de la Lizzy. Ni intenteu trobar-li el sentit perquè tot plegat no té ni cap ni peus, però qualsevol que hagi llegit o vist una adaptació de Jane Austen riurà de bona gana. Paraula d’Austenita.

Sembla que alguns fans incondicionals (llegiu Hardcore) d'Austen s'han queixat de l'adaptació. Serà perquè no tots els personatges són tan heterosexuals com a l'original?

L’antidetectiu de Bearne

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

L’empatx dels dinars de Nadal m’ha ben arribat fins el cap, i ara sec davant de l’ordinador amb una boirina al cervell que m’impedeix veure amb claredat les meves pròpies idees. Malgrat això, crec que aquest estat d’embotiment mental no és del tot dolent per escriure sobre aquest últim llibre de la sèrie del comissari Adamsberg de l’autora supervendes francesa Fred Vargas.

El mateix comissari sovint s’asseu a taula al bar de la cantonada amb l’estómac ple i la panxa calentona gràcies al vi, tot reflexionant sobre el seu últim cas. Tot i que no sé si en tindrà prou amb una bona digestió per resoldre els crims del poble d’Ordebec, pels boscos del qual passa la “cacera salvatge”(anomenada Mesnee d’Hellequin a Normandia).

El mite medieval de la cacera salvatge parla d’un grup de caçadors liderats pel senyor Hellequin que recorren el nord d’Europa a cavall, ànimes en pena condemnades a una eternitat de tortures inimaginables. L’aparició de la Mesnee d’Hellequin presagia futures catàstrofes i a Ordebec senyala la mort de quatre persones d’ànima corrupta. Però, què passa quan algú decideix que és l’escollit per dur a terme els designis d’Hellequin? Quan els cadàvers comencin a aparèixer, el comissari Adamsberg serà l’encarregat d’enfrontar-se a una llegenda de la que pocs dubten a Ordebec, alhora que intenta resoldre un complicat assassinat que esquitxa a alguns dels membres més destacats de l’elit financera francesa.

Si es tractés d’una novel·la de Raymond Chandler, ens trobaríem un Philip Marlowe de volta de tot que ofega les penes amb whisky i que cap al final de la novel·la haurà rebut un mínim de dues pallisses, tant per part de la policia com dels criminals. Sense mencionar la dona de mirada freda que li haurà trencat el cor. Afortunadament, l’Adamsberg té poc a veure amb Marlowe. La manera de fer d’aquest oriünd de Bearne té més a veure amb la d’un pagès criat a les muntanyes, aquell que mira a la terra a l’espera de senyals i deixa que el seu pensament vagui lliure connectant amb parsimònia els fets més inesperats. Ni tan sols es pot dir que l’Adamsberg sigui un detectiu especialment intel·ligent, té mala memòria i es distreu fàcilment, però per sort compta amb un equip de “bitxos rars” com ell que l’ajuden a compensar les seves mancances, com l’erudit Danglard, el poeta aficionat Veyrenc i la formidable ment pràctica de la Retancourt.

Seguint amb les semblances, m’atreviria a dir que en Jean-Baptiste Adamsberg s’assembla més al detectiu Colombo que a qualsevol dels detectiu clàssics de la novel·la negra. I és justament aquí on rau la força dels relats de la Fred Vargas, ja que seguir els raonaments intuïtiu del comissari, els seus passos en fals i la seva perspectiva aliena i peculiar, però també tendra i compassiva és el que fa les seves històries siguin tan divertides. L’Adamsberg és l’antidetectiu, cap dels estereotips típics de la novel·la negra s’hi aplica i per això no cal ser aficionat al gènere per gaudir de les seves peripècies. Això sí, ara què hi he pensat no m’ho puc treure del cap: per quan un crossover entre Colombo i Adamsberg?

L’exèrcit furiós, Amsterdam

El ejército furioso, Siruela

L’armée Furieuse, Viviane Hamy