L’antidetectiu de Bearne

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

L’empatx dels dinars de Nadal m’ha ben arribat fins el cap, i ara sec davant de l’ordinador amb una boirina al cervell que m’impedeix veure amb claredat les meves pròpies idees. Malgrat això, crec que aquest estat d’embotiment mental no és del tot dolent per escriure sobre aquest últim llibre de la sèrie del comissari Adamsberg de l’autora supervendes francesa Fred Vargas.

El mateix comissari sovint s’asseu a taula al bar de la cantonada amb l’estómac ple i la panxa calentona gràcies al vi, tot reflexionant sobre el seu últim cas. Tot i que no sé si en tindrà prou amb una bona digestió per resoldre els crims del poble d’Ordebec, pels boscos del qual passa la “cacera salvatge”(anomenada Mesnee d’Hellequin a Normandia).

El mite medieval de la cacera salvatge parla d’un grup de caçadors liderats pel senyor Hellequin que recorren el nord d’Europa a cavall, ànimes en pena condemnades a una eternitat de tortures inimaginables. L’aparició de la Mesnee d’Hellequin presagia futures catàstrofes i a Ordebec senyala la mort de quatre persones d’ànima corrupta. Però, què passa quan algú decideix que és l’escollit per dur a terme els designis d’Hellequin? Quan els cadàvers comencin a aparèixer, el comissari Adamsberg serà l’encarregat d’enfrontar-se a una llegenda de la que pocs dubten a Ordebec, alhora que intenta resoldre un complicat assassinat que esquitxa a alguns dels membres més destacats de l’elit financera francesa.

Si es tractés d’una novel·la de Raymond Chandler, ens trobaríem un Philip Marlowe de volta de tot que ofega les penes amb whisky i que cap al final de la novel·la haurà rebut un mínim de dues pallisses, tant per part de la policia com dels criminals. Sense mencionar la dona de mirada freda que li haurà trencat el cor. Afortunadament, l’Adamsberg té poc a veure amb Marlowe. La manera de fer d’aquest oriünd de Bearne té més a veure amb la d’un pagès criat a les muntanyes, aquell que mira a la terra a l’espera de senyals i deixa que el seu pensament vagui lliure connectant amb parsimònia els fets més inesperats. Ni tan sols es pot dir que l’Adamsberg sigui un detectiu especialment intel·ligent, té mala memòria i es distreu fàcilment, però per sort compta amb un equip de “bitxos rars” com ell que l’ajuden a compensar les seves mancances, com l’erudit Danglard, el poeta aficionat Veyrenc i la formidable ment pràctica de la Retancourt.

Seguint amb les semblances, m’atreviria a dir que en Jean-Baptiste Adamsberg s’assembla més al detectiu Colombo que a qualsevol dels detectiu clàssics de la novel·la negra. I és justament aquí on rau la força dels relats de la Fred Vargas, ja que seguir els raonaments intuïtiu del comissari, els seus passos en fals i la seva perspectiva aliena i peculiar, però també tendra i compassiva és el que fa les seves històries siguin tan divertides. L’Adamsberg és l’antidetectiu, cap dels estereotips típics de la novel·la negra s’hi aplica i per això no cal ser aficionat al gènere per gaudir de les seves peripècies. Això sí, ara què hi he pensat no m’ho puc treure del cap: per quan un crossover entre Colombo i Adamsberg?

L’exèrcit furiós, Amsterdam

El ejército furioso, Siruela

L’armée Furieuse, Viviane Hamy

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s