Cinc idees per sentir-nos cultivats mentre mirem la tele

A aquestes alçades, qui no s’ha convertit en fan de la sèrie de televisió britànica Downton Abbey? Les aventures i desventures d’una família aristocràtica a l’Anglaterra georgiana han captivat l’audiència: els seus escàndols d’alta societat, diplomàtics turcs interpretats per aquest bé de déu d’home i les petites tragèdies del dia a dia que experimenten tant la classe alta com el servei. Tristament pels addictes a Downton, la sèrie no torna amb capítols nous fins el mes de setembre, així que aquí us deixo unes quantes propostes televisives per omplir el buit dels vostres cors amb l’avantatge afegit de que si us quedeu amb ganes de més, sempre podeu tornar al llibre que les ha originat i, per què no, faronejar una mica amb els col·legues dels vostres coneixements de literatura.

Treasure Island (2012)

La ultimíssima adaptació del clàssic d’aventures L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson consisteix en una mini-sèrie de dos capítols per a la televisió anglesa amb un immens Eddie Izzard en el paper de Long John Silver. Es tracta d’una adaptació que aconsegueix capturar el sentit de l’aventura de l’original sense caure en dissertacions morals innecessàries. Així mateix, els canvis que es permeten els guionistes converteixen la història en una denúncia de l’avarícia que no només consumeix els pirates, sinó també els mateixos protagonistes i que resulta d’allò més escaient en els temps que vivim. Altres extres benvinguts, inclouen l’evident esforç que s’ha fet per donar una mica d’espai a les dones de la història i el plaer de veure en Frodo convertir-se en el seu propi Gollum.

Un Ben Gunn passat pel sedàs de Gollum

The Crimson Petal and the White (2011)

La producció s’obre amb un recorregut febril i al·lucinat pels carrerons bruts i pestilents dels baixos fons del Londres de finals del XIX, ens acompanya la veu de la protagonista advertint-nos de estem perduts, descarrilats i ja no podem tornar enrere. Senyors i senyores, això no és Downton Abbey. L’admonició ve de boca de la Sugar, una prostituta que planeja abandonar la seva condició amb el patronatge del ridícul Mr Rackham. L’astuta Sugar aconsegueix convertir en Rackham en un home d’èxit, alhora que avoca les seves experiències en un llibre secret Un llibre d’odi. Per venjar-se de cada cuc pompós i aterrat que ha trucat mai a la porta de Mrs Castaway. La mini-sèrie de quatre capítols adapta la novel·la de Michael Faber del mateix nom i ens mostra un Londres llòbrec i immund on la bogeria és segurament la resposta més sensata a tanta desolació. No apta per a estómacs febles, The Crimson Petal and the White inclou una Gillian Anderson difícil de reconèixer en el paper de Mrs Castaway i a Romola Garai i Chris O’Dowd menjant-se la pantalla en els rols protagonistes.

La Sugar, interpretada per Romola Garai

 The Forsyte Saga (2002)

Després de tanta immundícia, potser agraireu retornar al Londres victorià més decorós i el trobareu a The Forsyte Saga. Haig d’admetre que em vaig posar a veure aquesta sèrie només per la presència de Damian Lewis, un actor que aconsegueix hipnotitzar-me cada cop que apareix a la pantalla. Però els cinc minuts de metratge que pensava veure per curiositat van convertir-se en les dues temporades senceres sense que me n’adonés. Malgrat tot, va pagar la pena: una sèrie que et té cridant a la pantalla Maleit sigues, Soames Forsyte! sempre és digna de veure’s. La història segueix la vida de diverses generacions de la família Forsyte entre la dècada de 1870 i el anys 20 del nou segle. Lewis interpreta en Soames Forsyte, membre d’una de les famílies més riques de Londres, però que per molt que s’hi esforci, és incapaç de guanyar-se l’afecte de la seva esposa, la Irene, recorrent cada vegada a mesures més desesperades. La sèrie inclou els habituals embolics de faldilles, corrupcions, enganys i adulteris d’aquest tipus de melodrama, però despullada de tot això, es tracta de la història d’un home que no sap com estimar i que acaba destruint tot allò que estima. Un protagonista alhora digne de compassió i del menyspreu més visceral. The Forsyte Saga es basa en una sèrie de novel·les escrites per John Galsworthy a principis de segle i que han gaudit de multitud d’adaptacions tant al cine com a la televisió.

Damian Lewis (Soames) amb Gina McKee (Irene)

Sherlock (2010)

Steven Moffat ha escrit alguns dels millors i dels pitjors episodis de Dr Who, però el 2010 va tenir la idea genial d’adaptar els històries de Conan Doyle per a la BBC, traslladant hàbilment les aventures del famós detectiu al Londres del segle XXI. Moffat aconsegueix conservar l’esperit enginyós de l’original, però n’accelera el ritme i deixa treballar el carisma dels dos actors principals amb Benedict Cumberbatch com Sherlock i Martin Freeman com un Dr. Holmes que narra les seves peripècies en un bloc d’Internet. Gaudireu de la sèrie per la seva agudesa i sentit de l’humor i perquè, malgrat tots els canvis, es nota que Moffat i Mark Gatiss (el seu co-creador) coneixen i estimen el material original de Conrad. Això sí, avís per navegants: Steven Moffat té una llarga història de representacions femenines problemàtiques i Sherlock no se n’escapa. La meva recomanació és que veieu la primera temporada i ignoreu els capítols de la segona on ha d’aparèixer el personatge d’Irene Adler, que a mans de Moffat, passa de ser una aventurera americana a convertir-se en una dominatrix disposada a extorsionar el govern anglès. I si ara mateix esteu posant els ulls en blanc, felicitats, haurem compartit la mateixa reacció d’incredulitat!

El casting de Freeman i Cumberbatch (a la foto, respectivament) és un dels grans encerta de la sèrie

Lost in Austen (2008)

Tècnicament, aquest mini-sèrie no pertany a la llista, ja que us farà sentir qualsevol cosa menys cultivats, però després de tanta serietat entre cotilles, crec que donareu la benvinguda a una mica de lleugeresa. Lost in Austen segueix les peripècies de l’Amanda Price, una aficionada ardent a les novel·les d’Austen que sense voler acaba intercanviant-se pel personatge d’Elizabeth Bennet a Orgull i prejudici. Sembla que el seu somni s’ha fet realitat, fins que s’adona que amb la seva irrupció és possible que la novel·la mai no arribi a tenir lloc. Per si fos poc, les coses es compliquen quan la Lizzy Bennet descobreix que el Londres del segle XXI està ple d’al·licients insospitats i l’estirat Mr Darcy decideix irradiar els seus encants cap a l’Amanda enlloc de la Lizzy. Ni intenteu trobar-li el sentit perquè tot plegat no té ni cap ni peus, però qualsevol que hagi llegit o vist una adaptació de Jane Austen riurà de bona gana. Paraula d’Austenita.

Sembla que alguns fans incondicionals (llegiu Hardcore) d'Austen s'han queixat de l'adaptació. Serà perquè no tots els personatges són tan heterosexuals com a l'original?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s