Lletjos i bonics

 Uglies, Scott Westerfeld

Acabar un llibre i escriure’n una ressenya després és ben estressant. Més que per la por de no aconseguir enllestir algun escrit coherent i amb estil la meva angoixa ve perquè inevitablement he de respondre a aquella pregunta bàsica: t’ha agradat? I bé, m’enteneu quan dic que a vegades no podem respondre ni sí ni no? Això em va passar quan vaig llegir Uglies, de Scott Westerfeld, la primera part de la sèrie The Uglies. La novel·la, adreçada a un públic juvenil, és una distopia on els personatges anhelen l’arribada del dia en què fan setze anys per passar d’uglies (lletjos) a pretties (bonics).

La primera pregunta què em ve al cap després d’haver empassat unes quantes novel·les juvenils és: per què als joves els agrada tan la literatura distòpica? I segona: és interessant (literàriament parlant) crear una societat amb lletjos i bonics? És innegable que les novel·les distòpiques estan de moda, sobretot en aquell sector que el mercat anglòfon ha catal·logat molt encertadament com a young adults. Les històries que ens expliquen són emocionants i prenen un rol primordial en el desenvolupament del llibres. I pot semblar contradictori afirmar que l’ambientació sigui secundària en un gènere on l’autor imagina societats futuristes, però és així, ja que la descripció, tot i que no és escassa, no ocupa un volum molt alt de pàgines. La història es desenvolupa com un mite, un viatge en què l’heroi o l’heroïna ha de superar reptes i obstacles i on es va coneixent i descobrint a si mateix/a. Una mica com l’adolescència en si, oi? Per tant, tot i que la ficció els separi lector/a i heroi/-ïna es senten identificats l’un amb l’altre.

En el cas de Uglies, Westerfeld ambienta l’acció en una societat on tots els seus ciutadans/es als setze anys se sotmeten a una operació de cirugia estètica per tornar-se bells/es, sota el principi que si tothom és igual de bell no hi ha discriminació. La protagonista, Tally, espera ansiosament el dia en què la vinguin a buscar per passar pel quiròfan, però quan coneix la seva amiga Shay i una cultura subalterna que viu al marge de la societat en el seu estat de “lletjos”, la farà qüestionar els principis de la societat en la que viu. No cal que us rebel·li la moralitat de la història.  La novel·la es publica el 2005, en ple esplendor de la sèrie Nip Tuck, que va començar el 2003 i va concloure la darrera temporada el 2009.  Evidentment, l’autor aquí ens vol posar sobre la taula la problemàtica dels cànons de bellesa, els models i la cirurgia estètica en el món actual; no obstant, no puc evitar pensar que Westerfeld es queda a un nivell molt simple.

Finalment, probablement sí pugui dir alguna cosa una mica més consistent sobre si m’ha agradat Uglies o no. Jo conclouria que és una obra interessant, però no suficient. Puc entendre l’èxit que va tenir quan es va publicar el 2005 i potser el recomanaria als adolescents del meu voltant, però no m’ha captat un interès especial com d’altres novel·les del mateix gènere.

Uglies (Simon Pulse)

Traición (Montena)

Anuncis

Un pensament sobre “Lletjos i bonics

  1. Sempre m’ha semblat difícil fer ressenyes que diguin realment alguna cosa, tret de tòpics i obvietats. Com en les crítiques de cinema de la premsa, dubto que aportin res. Tan sols quan l’autor de la ressenya parla de la seva experiència com a lector (els pensaments, les emocions i els lligams mentals que li ha despertat) crec que s’ha dit alguna cosa.
    En tot cas, aquesta ressenya ja aporta reflexions que van més enllà, encara que sigui justament per qüestionar el valor de la ressenya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s