Ressenyes a doll

Fa uns dies em vaig trobar enmig de la tasca ingrata d’ordenar les golfes de casa. Però encara que coberta de pols de dalt abaix, amb els músculs adolorits i amb la certesa paranoide de que una aranya m’havia niuat als cabells, vaig trobar un motiu per alegrar-me d’haver dut a terme la meva missió, i és que vaig trobar les capses on estaven guardats els meus llibres d’infància. A l’instant em vaig adonar que havia topat amb una oportunitat d’or per al bloc. Així que tinc l’honor de presentar-vos l’última secció que m’he tret de la butxaca: Les ressenyes a doll.

Dr Read Good

Us heu fixat com n’és de curta la vida dels llibres infantils i juvenils que no obtenen l’estatus de clàssic? Però aquí estic jo per oferir-los els seus quinze minuts de fama un cop més, perquè potser no tots són grans clàssics de la literatura, però jo (i m’imagino que molts de vosaltres) els vaig llegir com si ho fossin.

Sense cap ordre concret aquí va la primera caixa que vaig trobar a les golfes:

El viatge fantàstic, Gerald Durrell (il·lustracions Graham Percy)

Gerald Durrell

Text de Gerald Durrell i unes il·lustracions precioses al voltant d’una història d’aventures on uns germans viatgen al voltant del món a la cerca d’un familiar perdut. Amor per la natura, humor, aventures i un mico.

Georgina i les bruixes, Eduard Solà

Edurad Solà

Me’l van regalar mentre estava malalta i em va provocar tanta por que la falta de son va retardar la meva recuperació un parell de dies. Molt divertit, però alerta de final agredolç!

Els narradors de la nit, Rafik Schami

Lectura d’institut. Reflexiona sobre l’art de la narració i coses per l’estil, cosa que en el seu moment em va passar completament per alt. Potser l’hauria de rellegir.

Equipaje de mano, Eduardo Verdú

Eduardo Verdú

Sabeu quan els professors intenten aficionar els seus alumnes a la lectura amb llibres sobre l’aventura de créixer que en teoria reflecteixen les seves experiències? Aquest llibre n’és l’exemple perfecte. Mireu, mireu, ho té tot, les bambes amb càmera d’aire, la guitarra i el quadern per escriure poemes sobre la seva experiència adolescent. Què li falta? Tot allò que fa que un llibre sigui interessant.

Alfagann és Flanagan / Todos los detectives se llaman Flanagan, Andreu Martín, Jaume Ribera

Crec que aquesta col·lecció ha passat per totes les estanteries dels lletraferits en potència i per una bona raó i és que els seus llibres són entretinguts i no tracten el lector jove amb condescendència. Haig d’admetre que fins avui no m’havia adonat que la coberta d’Anaya representa en Flanagan disfressat d’investigadors famosos. Ups.

Lobo negro, un skin, Marie Hagemann

No és culpa meva. Vaig créixer durant els 90.

Un cavall contra Roma (Josep Vallverdú), La bruixa que va perdre un secret (Maria de la Pau Janer) i Històries horribles, però no tant! (Christian Poslaniec)

– Guanya Roma, o no, no ho sé. Francament, amb catorze anys les històries de romans m’interessaven més aviat poc. Lectura escolar.

– El mallorquí de la Maria de la Pau Janer li va costar de desencriptar al meu tendre cervellet infantil. Si com a mínim l’esforç hagués valgut la pena…

– Sí que eren horribles, penseu en la Daphne du Maurier de Els Ocells (però no la de Rebecca!)

Los cinco tras el pasadizo secreto, Enid Blyton

Aquest era de mon germà, però tenia el costum de prendre-li els llibres com la petita rata de biblioteca ninja que era. Crec que debia ser una mica addicta al risc  perquè ni tan sols llavors m’agradava Enid Blyton.

Los secuestradores de burros (Gerald Durrell) i La gran Gilly Hopkins (Katherine Paterson)

Ara sí, dues lectures escolars totalment encertades. Durrell, com sempre, aconsegueix fer-nos riure alhora que ens comunica el seu amor per la natura. En canvi, Paterson escriu una història sobre una nena abandonada per la seva mare que va d’una casa d’acollida a l’altra. És una novel·la trista, divertida i la seva protagonista es diu Galadriel, detall que em va encantar perquè justament acabava de llegir El senyor dels anells quan La Gran Gilly Hopkins em va arribar a les mans.

Un any fora de casa (M. Àngels Bogunyà), L’home de Sau (Jaume Cabré) i El secreto del conde (Daniel Palomeras).

Ara que me n’adono, tots tres llibres comparteixen un rerefons molt català. El de Bagunyà em va deixar una mica freda, però els altres dos em van semblar unes narracions d’aventures i de misteri molt entretingudes, per aquella època no podia demanar més!

El meu amic Lucky-live (Christine Nöstlinger), Bajo el viento de la Camarga (Federica de Cesco) i El oro de los sueños (José María Merino)

Més lectures escolars (crec que totes van anar a parar a la mateixa caixa) i, sí, jo també començo a sospitar que els meus professors tenien un acord amb Alfaguara… Els dos primers van agradar molt al meu jo de dotze o tretze anys. El primer tracta de dos amics que naveguen les aigües de la pre-adolescència i dels primers amors. Mentre que el segon, té cavalls, una noia rebel, un principi d’història d’amor i el paisatge de la Camarga de fons. A aquella edat no hauria pogut desitjar res més. De l’últim només en conservo un record llunyà tenyit de sensacions negatives.

L’Ingo i el drago (Mira Lobe), El rei Tunix (Mira Lobe), El fantasma del palau (Mira Lobe) i Una roda curiosa (Joma)

Una cosa està clara, els editors de El Vaixell de vapor devien tenir un bon acord amb la Mira Lobe. Destaca especialment el conte de L’Ingo i el drago que a dia d’avui encara em provoca un nus a l’estómac quan hi penso.

Les cartes de la Mila (Francesc Sales), L’estiu secret (Roy Apps) i Assassinat a la casa de nines (Betty Ren Wright)

Ningú s’imagina com vaig arribar a odiar Les cartes de la Mila, una història profunda sobre una noia profunda que es fa preguntes sobre coses profundes. En què pensaves Francesc Sales mentre l’escrivies? Segur que en coses profundes. Avui en dia encara em treu de polleguera. En canvi, Assassinat a la casa de nines és un novel·la d’intriga que no aspira a canviar la vida del lector, però aconsegueix el seu objectiu d’enganxar-te a la història. Crec que la podria descriure com la meva primera novel·la negra. Finalment, L’estiu secret és una història de creixement sobre un noi que troba refugi al cine de la seva complicada vida familiar.

Idriss la noia del fil de seda (Hermínia Mas) y La hija del espantapájaros (María Gripe)

A la contraportada de Idriss, parlen sobre las fascinació per l’Orient. Mmm, mala senyal. La hija del espantapájaros va ser l’última novel·la infantil o juvenil que em van regalar. A aquelles alçades el meu pare ja m’havia obert les portes de la seva biblioteca i ja no vaig tornar a mirar enrere, tot i que un parell d’anys abans la mateixa María Gripe m’havia captivat amb Los hijos del vidriero.

I fins aquí arriba el contingut de la primera capsa, encara me’n queden tres, però el seu destí continua a l’aire!

El que sí m’agradaria saber és quins llibres vau llegir vosaltres de petits, algun secret fosc com Lobo negro, un skin? Algun que aparegui al meu llistat? Sóc tot orelles!

Advertisements
This entry was posted in Ressenyes and tagged , , by Marta. Bookmark the permalink.

About Marta

Llicenciada en Filologia Anglesa i "masteritzada" en Edició, m'agraden les llargues passejades per la platja i les postes de sol, com? Que no es tracta d'aquest tipus de perfil...? Torno a començar: amant de la literatura en totes les seves expressions, lectora obsessivo-compulsiva i un punt excèntrica. Sempre tinc algun projecte nou entre mans, afortunadament treballo bé sota pressió!

2 thoughts on “Ressenyes a doll

  1. Quina casualitat, Marta!!! Porto uns dies també amb la tasca d’ordenar i netejar un munt de capses que tenia per allà fent volum, amb llibres de quan era petita, i em vaig trobar amb moltes sorpreses i records. M’ha fet molta gràcia veure que compartiem alguns gustos literaris…
    El primer, El viatge fantàstic, també formava part de la meva biblioteca tot i que no recordo molt bé de què anava, però la portada m’ha portat molts records visual de la meva habitació de petita.
    Festival al barri d’en Pitus i Viatge al pais dels Lacets van crear les delícies dels meus millors records de lectura. Fins i tot m’he trobat entre les pàgines un “intent” d’escriure a màquina (aquella cosa que hi havia abans de l’ordinador… encara recordo el seu lloc a casa quan erem petits) el primer capítol, exercici que segurament vaig fer per aprendre a escriure o el que sigui… què millor que agafar un dels meus preferits (per cert… ara em tancarien a la pressó per fer aquest exercici?)
    En Flanagan també va formar part del nostre món (dels meus germans i meu), però com a novel·la “adolescent” em va captivar molt més “Los escarabajos vuelan al atardecer”…
    Per cert… els meus germans també tenien uns llibrets petitets d’aquest que quan arribes al final de la pàgina et deien “si vols que passi aixó ves a tal pàgina… i si vols que passi aixó altre ves a la pàgina tal”. A mi aquests llibres interactius em semblaven una passada!! En tenies tu d’aquests?
    Quants records!! ^^ Jo era la nena que sempre anava acompanyada d’un llibre a la mà ^^

    • Tria la teva aventura! Jo també en tenia (bé, mon germà, però allò que dèiem de que era una ninja cleptòmana). Si m’animo a fer una segona part, potser els trec del seu amagatall.

      “Viatge al país dels Lacets” també m’encantava, però haig d’admetre que no he llegit mai “El zoo d’en Pitus”, de petita ja era una esnob del llibre infantil i “El zoo” em semblava massa mainstream perquè fins i tot els nens que no llegien mai el portaven a sobre…

      A banda, ja t’ho he dit més d’una vegada, tu i jo duem vides paral·leles!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s