La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.

Anuncis

Cos i textualitat: una experiència distòpica

Divergent, Veronica Roth

Darrerament he estat reflexionant sobre la representació del cos a la literatura i em ballen al cap un munt de qüestions que vaig preguntant de mica en mica a mesura que vaig llegint textos; no és que n’obtingui respostes absolutes, això cal dir-ho, però faig una lectura que fins ara no se m’havia presentat com a possible. És el cas de la novel·la que he llegit recentment, Divergent de Veronica Roth, presentat sota el format de narració distòpica i que actualment encapçala la llista de best-sellers juvenils del New York Times.

Beatrice viu en una ciutat dividida en quatre faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Beatrice viu amb la seva família en el si de la comunitat d’Abnegació i on arriba un punt en què l’heroïna ha de desarrelar-se de la seva família i començar la recerca de la seva pròpia identitat. Aquests darrers mesos han estat per a mi un descobriment de la literatura de ciència-ficció juvenil i la recerca de la identitat és un tema gairebé present en tot aquest tipus d’històries, ja que o bé el protagonista viu en un món on els seus habitants són observats de molt aprop i obligats a ser d’una certa manera i seguir unes obligacions molt restrictives, o bé aquest govern pren forma sota el format d’una família amb clares expectatives sobre els seus fills i filles. En el cas de Beatrice, són els dos.

Viure en Abnegació vol dir que mirar-se en un mirall és un símbol de pretensió de superioritat i que la satisfacció de l’altre sempre prioritzarà els nostres propis interessos. Per tant, quan Beatrice als setze anys escull que la facció on vol viure la resta de la seva vida és Intrepidesa, el seu cos i la seva identitat prenen una nova forma. És interessant com això es tradueix en una forma d’expressió corporal, en què la manera de presentar el cos ja no és un procés banal, sinó una forma d’expressió creativa: Beatrice (o Tris, el sobrenom que tria) es tatua la pell i té el dret de triar la roba que es vol posar.

Tot i això, aquesta forma d’expressió i creativitat al cap i a la fi és molt restrictiva, donat que ha de complir els criteris de la seva nova facció. Què passa, doncs, quan no es pertany a cap facció? M’aturaré aquí per no desvetllar la trama sencera de la història, però la relació entre cos i textualitat s’evidencia al llarg de tota la història. Un altre tema que es presenta és com és llegit per la mirada de l’altre. Beatrice té una constitució prima, és baixa d’estatura i les formes d’una nena petita, cosa que fa que els altres la vegin com un subjecte vulnerable i desencadeni dues reaccions: d’una banda, els que prenen el rol protector, i de l’altre, els que aprofiten de la seva debilitat per destruir-la. La sexualitat també s’intueix -només s’intueix, una novel·la de masses no podria exposar de manera oberta els adolescents i la seva relació amb el sexe- amb la protagonista i la seva por per les relacions sexuals, amb la conseqüent interpretació del significat de la pèrdua de la virginitat.

Crec que aquells que van gaudir amb Els jocs de la fam es trobaran, com diu l’expressió castellana, “en su salsa” amb aquesta novel·la. Una heroïna forta, però contradictòria, amb virtuts i defectes que en la lluita per la seva supervivència es construeix la seva pròpia personalitat.

Divergent (Estrella Polar)

Divergente (Molino)

Divergent (Katherine Tegen Books)

Un Mea Culpa de la Inés i de la Marta

Avui és el Dia Internacional de la Dona i també l’ocasió perfecta per fer una confessió que des de temps enrere a la Inés i a mi ens pesava sobre la consciencia. Aquí va: fins fa un parell de setmanes, hi havia un esbiaix evident entre el nombre d’autors i d’autores ressenyats al bloc. Un cop més, els homes rebien més visibilitat a la xarxa que les seves col·legues escriptores i, aquesta vegada, la culpa era nostra.

Tot va començar fa uns deu mesos, quan se’m va acudir comptar el nombre de ressenyes que havíem escrit fins el moment i em vaig quedar esmaperduda en comprovar que havíem ressenyat molts més llibres escrits per homes que no pas per dones. Ara mateix no recordo les xifres exactes, però l’esbiaix era més que evident. No cal dir que el feminisme, el paper de les dones a la literatura i la mateixa literatura com a agent de canvi són algunes de les qüestions que tractem habitualment al bloc reflectint així les nostres preocupacions de la vida real, però sense adonar-nos-en, tant la Inés com jo ens havíem doblegat sota el pes d’una tradició literària que subestima sistemàticament el paper de les dones com a creadores. Personalment, crec que el nostre error va ser creure la igualtat es produiria de manera natural quan, com a la vida real, la lluita per la igualtat demana atenció, esforç i voluntat.

Tornant a aquell fatídic dia, vaig trucar a la Inés de seguida i vam acordar que a partir d’aquell moment els llibres escrits per dones tindrien preferència sobre la resta fins que arribéssim, com a mínim, a una situació d’igualtat. És possible que els més observadors d’entre vosaltres ja hagueu notat aquest esbiaix dels últims mesos a les nostres ressenyes.

Des d’una perspectiva purament personal, l’experiència de privilegiar la lectura de llibres escrits per dones durant aquests últims mesos ha estat magnífica, m’he divertit, m’he emocionat, he après i he descobert algunes escriptores que sé que m’acompanyaran durant molt anys. No sento que hagi perdut res i sé que he guanyat molt amb l’experiència.

El que toca a partir d’ara és mantenir l’equilibri, a dia d’avui les xifres són les següents: 33 autores i 31 autors. A Dr Read Good, no volem ser com la majoria de la premsa literària, així que us volem reclutar per ajudar-nos a seguir pel bon camí, diuen que cent ulls hi veuen més que dos, oi? Amb la vostra col·laboració, estic convençuda de que Dr Read Good continuarà creixent per convertir-se en el bloc que vam somniar fa quasi dos anys. Sense vosaltres no seria possible, moltes gràcies!