La fugida i l’imaginari femení

El drama de l’empresonament i fugida de les dones sembla ser un leitmotif de la literatura del segle XIX escrita per dones i no seria massa agosarat dir que es tracta d’una temàtica femenina. La novel·la femenina del dinou sempre m’ha fascinat i el tema de fugir està força present a la literatura de grans autores. El llibre que em va inspirar a reflexionar sobre això va ser El despertar, de Kate Chopin, però evidentment Edna Pontellier no és l’única dona que intenta fugir de la seva vida.

Per a mi, hi ha tres vies d’escapament possibles, però segurament en podríem nombrar més. En primer lloc, i segurament la més coneguda gràcies a la novel·la de Charlotte Brontë Jane Eyre, és a través la bogeria. Nombroses són les teories que sostenen que Bertha Mason, la boja tancada a l’àtic, és l’alter ego de Jane i, per tant, la bogeria esdevé una manera plausible d’escapar del confinament de la casa. No obstant, després de barallar aquesta opció al llarg de tota la novel·la, Jane finalment escull escapar físicament de la casa. La que sí que opta per aquesta via és la protagonista de “The Yellow Wallpaper”, de Charlotte Perkins Gilman, on l’heroïna, empresonada en les seves quatre parets de l’habitació groga, es torna boja per tal de poder alliberar-se de les urpes del seu marit i dels metges. Tampoc és l’única: Emily Dickinson al seu poema “Much madness is divinest sense” també pensa que la bogeria és una manera de desfer-se dels lligams socials.

Irònicament, una segona estratègia de fugida i alliberament és precisament el tancament absolut. Tornaré a citar Emily Dickinson perquè és l’exemple perfecte. La domesticitat rel.lega les dones al confinament de la llar i a les tasques de cura. La llibertat de moviment és limitada -qui no recorda l’escàndol que provoca Elisabeth Bennett d’Orgull i prejudici quan decideix atravessar els camps i camins a peu per fer una visita a la seva germana malalta que es troba a Netherfield?- i les dones passen la majoria del seu temps a casa. Emily Dickinson porta això al límit i, en un acte de subversió, es tanca completament en les quatre parets de la seva cambra per dedicar-se a la seva tasca creativa.

Finalment, podríem dir que la mort va definir tota una generació de protagonistes del segle dinou, més conegudes com a heroïnes bovarianes, que, igual que Emma Bovary, es suïciden com l’acte més extrem d’alliberament. Es el cas de Edna Pontellier de El despertar, que lluny de ser retratada com una “dona perduda”, mai demana el perdo de ningú per haver comès adulteri i seria més aviat una declaracio final de no voler formar part del contracte social, en què les dones neixen essent propietat del pare i mitjançant un intercanvi de béns aquestes passen a ser propietat dels marits. Per tant, el suïcidi es converteix en un acte subversiu i un clam per als seus drets i l’alliberament.

En definitiva, la literatura del segle dinou escrita per dones mostra la resistència cap a un sistema socio-econòmic que limita la llibertat de decisió i de moviment sobre les dones. Aquestes escriptores exploren els límits del control sobre el propi cos i les vies d’escapament d’un sistema que les oprimeix.

Anuncis

Mini-guia de recomanacions per Sant Jordi

Enguany ens ha estat impossible preparar un especial de Sant Jordi com el de l’any passat, així que per compensar us hem preparat una mini-guia de recomanacions per la Diada. Aquí teniu algunes idees pels que encara no heu decidit quin llibre voleu comprar:

El temps es un cabró, Jennifer Egan

El meu descobriment d’aquest any. Bona literatura que a més aconsegueix la fita de ser increïblement entretinguda.

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

El comissari Adamsberg és la prova vivent de que ni tots els detectius són cínics de volta de de tot, ni que tots els crims es resolen a cops de bastó.

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Si busqueu un clàssic, McCullers no us decebrà amb la seva crònica de cinc ànimes solitàries que busquen algú amb qui connectar.

El món no se’n surt, Tony Judt

Tony Judt Dr Read Good

On el govern diu retallades, Tony Judt diu ajudes socials. Un anàlisi enlluernador sobre el món on vivim.

Promise, Wendy Wunder

Un llibre per als joves que estan farts de vampirs enamorats. Una noia s’enfronta a la possibilitat de la seva mort, quines són les probabilitats de que succeeixi un miracle?

I la musa va assassinar l’autor

Mr Fox, Helen Oyeyemi

A l’última novel·la de l’autora britànica d’origen nigerià Helen Oyeyemi, l’escriptor St John Fox rep la visita de Mary Foxe, la dona ideal que va concebre en la solitud de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No es tracta, però, d’una visita social, Mary Foxe acusa al seu creador d’assassinat a sang freda, i és que les històries de St John Fox tenen la pertorbadora tendència d’acabar amb la mort violenta de les seves protagonistes. St John li treu importància, només és ficció, diu. De manera que la Mary l’arrossega a una de les seves històries per tal que l’experimenti en primera persona. Comença així un estira i arronsa entre escriptor i musa, una batalla de narracions que segresta la vida Fox i fa més tangible a la Mary, i a la que no tardarà en afegir-se la Daphne -l’esposa del St John- gelosa del món fictici que absorbeix al seu marit.

Aquesta és per tant, la història d’en St John, la Daphne i la Mary Foxe i també dels contes que ells mateixos teixeixen. En molts casos, aquests contes són iteracions dels contes de fades que van inspirar Oyeyemi per escriure Mr Fox. L’autora pren de base els mites de Barbablava, Reynardine, Fitcher’s Bird o The Robber Bridegroom  i els rescriu una vegada i una altra, movent-se en el temps i en l’espai, jugant amb els personatges i les seves perspectives. Les crueltats que s’inflingeixen els amants, la lluita per la independència individual i, sobre tot, la violència endèmica contra les dones són alguns dels temes que es repeteixen al llarg de la novel·la.

És justament la utilització de la violència contra les dones com un recurs literari suat que inflama la Mary Foxe. St John intenta justificar-se citant la famosa frase de Poe:

No hi ha res més poètic que la mort d’una dona jove

Però Oyeyemi aviat despulla Fox de les seves excuses barates, l’ús efectista de laviolència es revela com un símptoma de l’estil descuidat de l’autor i del seu afany per evitar les complexitats d’un conflicte real. El mateix St John evidencia la seva aversió a la controversia i el seu mestratge de l’estil suposadament més benigne de manipulació masculina quan descriu la seva relació amb la Daphne:

La vaig arreglar ben aviat. Li va explicar amb molt de sentiment que una de les raons per les que l’estimo [referint-se a la Daphne] és que mai no es queixa. I com és lògic, ara ni  tan sols s’atreveix queixar-se.

Afortunadament per a Oyeyemi i els seus personatges, l’experiència de la narració sempre és positiva. El pas de musa a narradora obre el camí cap a la independència de la Mary i permet a la Daphne trobar una identitat diferenciada del seu marit. Quant al St John, el pas de subjecte a objecte de la seva narració exposa una misoginia internalitzada que ha contribuit al seu empresonament emocional.

Com demostra l’estructura canviant de la novel·la, Oyeyemi manté un to jocós i una lleugeresa d’esperit d’una sofisticació que recorda als millors moments de la screwball comedy americana, encara que tampoc defuig els aspectes més foscos l’exploració de la violència que guia els seus personatges. En ocasions, la barreja pot sembla estranya, però el resultat és deliciós, humorístic, punyent i també adictiu.

Mr Fox, Picador

Procrastinació literària

Perdoneu per haver trigat tant a publicar aquesta entrada, estava procrastinant. La procrastinació és un comportament diria que gairebé innat, qui digui que no procrastina mai, menteix. Evitaré fer un escrit de l’estil de manual auto-ajuda i donarem per fet que la procrastinació és incurable. Això sí, hi ha maneres i maneres de fer-ho! Aquí us proposo unes quantes maneres perquè la vostra procrastinació tingui un toc literari.

Fer un soliloqui

Sort que Hamlet no tenia internet

Hamlet és el gran procrastinador per excel·lència. Des de la segona pàgina que sap que ha d’acomplir una missió i en necessita 150 més per fer-ne alguna cosa. Per donar-se temps decideix fer un soliloqui, i us animo a fer-ho també. Heu d’entregar un treball? No patiu, està demostrat que els humans funcionem millor si treballem sota pressió, dediqueu el vostre temps a escriure un gran monòleg xecspirià.

Què faria Jane Eyre si…?

No sap on s'hi fica!

No sap on s'hi fica!

Què faria Jane Eyre si s’adonés que Bertha Mason no és mala persona i que és en Mr Rochester el manipulador, maltractador i violent? Perquè fer la tasca que ens ha manat el/la supervisor/a si podem passar-nos el dia pensant què farien els personatges en situacions completament diferents. Què passaria si Harry Potter no tingués a Hermione de side-kick? Què faria Catherine si visqués en un lloc on la gent no estigués sonada en comptes de Wuthering Heights?

Escriure aquella novel·la que sempre hem volgut escriure

Amb una llibreta d'aquestes es té més classe

Diuen que procrastinar és una manera d’evitar una tasca major. Però qui diu que procrastinar no pot ser útil? Tenir obert el notepad a l’ordinador o tenir una llibreta al costat ens pot ajudar a fer l’esquema de la nostra novel·la ideal. He dit esquema, no escriure la novel·la, ja que això es convertiria en una tasca a acomplir, que va en contra de tots els principis de la procrastinació.

Fer-ne de Facebook un melodrama

I si no trobes idees, sempre queda lamebook (per seguir procrastinant)

Tothom té l’amic a Facebook que escriu les seves desgràcies perquè la resta se n’assabenti, i si no en tens és que ets tu mateix/a. Per què no fer-ne un ús literari? Segueix la seva evolució i anota-ho, fins i tot podem ser actors de la història comentant les seves desgràcies perquè s’enfonsi en el dolor. Qui sap, potser tenim el proper jove Werther a les mans en versió segle XXI.