Els zombis ens ataquen i altres marca-pàgines casolans

Resulta que l’última setmana l’he passada amb un d’aquells refredats de pre-estiu que eliminen les funcions superiors del cervell, de manera que m’ha estat impossible preparar un article en condicions. A canvi, us ofereixo una mostra de “mis labores”: mini projectes de costura que he anat realitzant durant els últims mesos i que estan relacionats amb el món del llibre. Espero que us agradin!

Aquest va ser el primer marca-pàgines que vaig fer. Un detallet d’aniversari sense gaires complicacions.

Punt de llibre zombi

Aquí ja em vaig animar una mica més. Zombis devoradors de llibres, sóc l’única que s’hi identifica?

Punt de llibre punt de creu

Aquest punt de llibre està inspirat en la Inés i la seva fantàstica imitació d’aquest personatge de la pel·lícula “El laberint”

Punt de llibre Keep Calm

 Inspirat en el famós pòster de la Segona Guerra Mundial. La cita del llibre és una de les més famoses de Shakespeare

Punt de llibre Vonnegut

Les limitacions quant a l’espai són un dels principals problemes a l’hora de cosir un punt de llibre i això es fa especialment evident en aquest intent d’il·lustrar una coneguda cita de Kurt Vonnegut: I urge you to please notice when you are happy, and exclaim or murmur or think at some point, ‘If this isn’t nice, I don’t know what is.

Un heroi de peus a terra

El nom del vent, Patrick Rothfuss

Aquesta és la primera entrega de la trilogia Crònica de l’assassí de reis que amb la seva publicació l’any 2007 va revolucionar el món de la fantasia èpica. El nom del vent segueix les peripècies de Kvothe, mag, assassí, músic i aventurer. Kvothe neix en
una família d’artistes itinerants i després de la mort tràgica dels seus pares inicia un periple per descobrir-ne els assassins que el portarà a profunditzar al món de la màgia. Amb gran modèstia, el mateix Kvothe descriu les seves gestes:

He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos. Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mí.

Arribats a aquest punt podríem concloure que ens trobem davant una mostra de la típica novel·la de fantasia èpica, potser amb un heroi més hàbil que la majoria, però poc més. I estaríem completament equivocats; El nom del vent és qualsevol cosa menys una típica novel·la fantàstica. Des de la primera pàgina, Patrick Rothfuss (no us sorprendrà saber que és professor de llengua i literatura a la Universitat de Wisconsin) pren els elements habituals d’aquest tipus d’històries -heroi orfe, mentor poderós, llegendes que resulten ser certes, infàncies tràgiques –i estableix una dinàmica d’inversions que juga amb les nostres expectatives sobre el gènere fantàstic.

El mateix Kvothe estableix aquesta dinàmica quan narra la seva vida al Cronista, és sorprenent les moltes vegades que inicia un paràgraf amb una variació de la següent estructura Si això fos una de les teves llegendes, aquesta seria el moment en que faria X, però com que és la vida real, vaig fer Y (he intentat trobar la citació, però ximple de mi no vaig marcar la frase a cap de les seves cinquanta mil aparicions). Kvothe demostra que coneix els mecanismes de la narració èpica, però sap que no pot aplicar-los al món real (encara que aquest sigui un món on la màgia és possible). El millor exemple d’aquest sistema d’inversions és l’escena on Kvothe rep la seva primera lliçó d’Elodin, l’arcanista que es convertirà en el seu mentor. Elodin demana a Kvothe que es llanci des del terrat de la universitat, en un acte de fe que demostrarà el seu compromís amb l’aprenentatge de la màgia. Com a lector, estàs convençut de que quan Kvothe superi els seus dubtes, saltarà i descobrirà que pot volar o controlar la seva caiguda o que Elodin el salvarà. El que no esperes és el que acaba passant: Kvothe cau del terrat com un sac de patates i avergonyit i ple de blaus ha de suportar les burles d’Elodin per la seva inconsciència i temeritat.

Kvothe és, doncs, un heroi vulnerable i on això es veu més clar és en la seva relació amb els diners. Al llarg de la novel·la, Kvothe pateix problemes econòmics contínuament, els diners són una preocupació constant, especialment quan el protagonista inicia els seus estudis universitaris. Un cop més, ens trobem amb una altra inversió: no hi ha tresors que solucionin els problemes, ni monedes de plata, ni doblons d’or sinó un complex sistema de monedes que Rothfuss descriu al detall i que estic convençuda que es convertiria en el tema central dels malsons de Kvothe si no fos per la dramàtica mort dels seus progenitors.

En última instància, El nom del vent segueix tenint molt en comú amb els seus predecessors al món de la fantasia èpica, només cal veure l’univers ric en llegendes en què té lloc per veure la influència de Tolkien. La gran diferència és que Rothfuss fa baixar l’heroi del seu pedestal i l’obliga a tocar de peus a terra i, com és lògic, el pobre de tant en tant ensopega.

Observacions addicionals

  • Diu Wikipedia que Kvothe es pronuncia “cuouz”, suposo que és millor que “Bote”, que és com ho pronunciava jo dins el meu cap.
  • Al principi quan sentia parlar del llibre, jo també el confonia amb L’ombra del vent. Potser seria hora de pensar en un nou sintagma nominal amb què titular bestsellers inesperats.
  • A banda de jugar amb l’estructura habitual del gènere i les expectatives del lector, Rothfuss reflexiona sobre el procés pel qual els fets reals es transformen per mitjà del boca-orella i acaben per convertir-se en mites.
  • Hi ha moments en què Kvothe demostra competència en tantes àrees (música, lluita, màgia, interpretació, etc.) que corre el perill de convertir-se en un Marty Stu
  • La segona part de la trilogia ja està a la venda i es titula El temor d’un home savi. El títol provisional de la tercera entrega és The Doors of Stone.
  • Per cert, el títol complet del llibre és El nom del vent. Crònica de l’Assassí de Reis: Primer dia. Abans no m’he vist amb cor d’escriure’l sencer.
  • Entre una cosa i una altra no us he dit si m’ha agradat el llibre. Haig de dir que entenc perfectament l’atractiu que li troben tant els aficionats a la fantasia com el públic en general, però també haig d’admetre que m’ha deixat una mica freda. En part perquè un cop vaig identificar-ne l’estructura em va semblar previsible, però sobretot perquè no suporto els personatges que parlen en aforismes.

Edicions

El nom del vent, Plaza & Janés (Traducció de Neus Nueno Cobas)

El nombre del viento, Plaza & Janés (Traducción de Gemma Rovira)

The Name of the Wind, DAW Books

Sisplau, fes un truc a la mare

Kyung-sook shin

Por favor, cuida de mamá, Kyung-sook Shin

Sisplau tingues cura de la mare és l’últim gran best-seller de la literatura coreana i la primera obra de la popular autora Kyung-Sook Shin que s’ha traduït a l’anglès i al castellà.
L’argument de la novel·la és prou simple, després de que la mare desaparegui a l’estació de Seül, els seus fills grans i el seu marit afronten la possibilitat d’una vida sense la Park So-nyo. La cerca de la mare destaparà secrets del passat, penediments i records dolorosos, però també noves facetes de la mare que ningú coneixia.

Val a dir que Kyung-Sook Shin no s’està per romanços i posa en joc totes les cartes per aconseguir emocionar-nos. Veure la Park So-nyo vagant per Seul amb una sandàlia de plàstic trencada que se li clava al peu posarà a prova la impassibilitat de qualsevol. Però on és probable que posi més el dit a la llaga, especialment per als lectors més joves, és a les escenes on els fills repassen compulsivament tots aquells petits desaires que li van fer a la mare: trucades a les que responien amb monosíl·labs, exhalacions d’impaciència i promeses trencades. I sobretot, el penediment d’haver entès massa tard que la mare no era només la mare, que tenia una vida independent a la seva que amb la pèrdua de la Park So-nyo romandrà un misteri sense resoldre.

La novel·la acaba amb la filla gran de Park So-nyo al Vaticà, on observa absorta l’estàtua de la Pietà de Miquel Àngel. Per als antics romans, el deure dels fills cap als pares s’associava amb la que els humans devien a les divinitats. Potser no cal sacrificar un bou en el seu honor, però no seria mala idea fer una trucada a la mare. Si no ho feu, Kyung-Sook Shin s’assegurarà de que us en penediu per sempre amb Please Look after Mother.

Observacions addicionals

  • Em passa sovint que no puc encabir tot el que m’agradaria al text de la ressenya. Cansada de que em quedin coses al tinter, instauro aquest apartat d’extres.
  • Mentre llegia la novel·la em van venir al cap dos llibres. El primer és Las delicias de la maternidad (The Joys of Motherhood, Buchi Emecheta) que amb elements molt semblants -els sacrificis de la maternitat, la clivella entre l’educació rural dels pares i l’experiència urbana dels fills- opta per un to de sàtira demolidora que et glaça la sang. I el segon és La canción de Solomon (Song of Solomon, Toni Morrison) especialment per la figura de Pilate, que comparteix atributs místics amb el personatge de Park So-nyo.
  • Us prometo que no vaig planejar la ressenya perquè coincidís amb la setmana del Dia de la Mare. Dit això, feu un truc a la mare diumenge.
  • La meva edició en anglès del llibre tradueix la “Mare” del títol com “Mother”, mentre que altres edicions en anglès han optat per l’apel·latiu més informal “Mom”, igual que l’edició espanyola que opta per “mamá”. No parlo coreà, així que corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en una cultura on els honorífics són una part tan important del llenguatge, el terme “Mare” sembla més adequat, encara que soni aliè a les nostres orelles indoeuropees.
  • M’ha costat sang, suor i llàgrimes trobar el vincle a la editorial coreana que trobareu més avall sense parlar-ne l’idioma i molt em temo que ningú el premerà.

Edicions

Por favor, cuida de mamá (Grijalbo, traducció d’Aurora Echevarría Pérez)

Please Look after Mother (Orion Books, traducció de Chi-Young Kim)

Eommareul Butakhae, (Changbi Publishers)